La magnitud de la tragèdia col.lectiva

És com una pel·lícula de ciència ficció sense gaires recursos, on la càmera de l’escola de la bruja de Blair van donant voltes alarmada per tot allò que no aconsegueix filmar, per tota la realitat perduda per la urgència d’allò immediat. Nosaltres, preocupats per la renovació de Guardiola, ens commoguem però mai podrem entendre la magnitud de la tragèdia. Si veiem les imatges dels damnificats acabarem bocabadats, però si les compaginem amb el llibre de Monzó caurem en l’error de pensar que la nostra tragèdia és individual, personal, egoista, mentre que la realitat ficcional d’Haití la concebem com col·lectiva: l’individu representa millor que ningú el drama de la col·lectivitat. Aquí hi haurà el gran error: la nostra tragèdia també és col·lectiva. Europa viu immersa en un estat de xoc per la realitat d’Haití, on un terratrèmol ha deixat sense res un país que no tenia res, però nosaltres estem tallant tota una realitat que teníem i que l’estem tirant el marge com si no valgués per res, i mentre ells estan agonitzant físicament i veuen com la misèria els hi cau a sobre, nosaltres tapem la nostra agonia perquè tenim un sentit de superioritat moral respecte tot, heretat moltes vegades d’un progressisme que es creu bo pel simple fet de ser progressisme. Haití commou, necessita ajuda, i viu una de les catàstrofes més bèsties en anys, però tampoc faríem malament de mirar-nos al mirall i veure la magnitud de la nostra tragèdia, una lenta i cruel agonia perfectament escrita per Monzó.

Comentaris

The Spanish One ha dit…
Notícies internacionals, Quim Monzó, Barça i etnocentrisme... m'encanta!
Tot i que cal dir que, cada vegada més, etnocentrisme i notícies internacionals van agafats de la mà. No sé si us sona alguna versió local de '3 britànics desapareguts i milers de morts a Haití'.
Iron ha dit…
A veure, si, lo nostre també és una tragèdia, però no és pot comparar. No podem caure en el mateix error que el bisbe Munilla amb les seves declaracions equiparant la decadència moral a España amb la catastrofe d'Haití, tot i que després ho ha matisat.
La tragèdia de la que parla Monzó en el seu relat és la d'un tio que es lleva pel matí trempat (com tothom) però que després no li baixa i es queda així amb el dolor que això comporta. Que es pitjor? Anar trempat tot el dia o que et caigui la casa a sobre i et mati? La dolència aquesta es coneguda amb el nom de Priapisme en honor al déu Priapos. Recordo un fresc a la casa dels vetis a Pompeia on es representaba aquest déu pesant-se la cigala amb una balança. També allà ens podriem fer la pregunta, que ens hauria d'escandalitzar més? Les pintures porno de la casa dels vetis o les mòmies cobertes de cendra del museu?
Aquesta tragèdia hauria de servir-nos per desvetllar-nos, per canviar la manera d'actuar i de pensar com ha succeït en tantes altres tragèdies de l'història:
1)Lisboa, dia de Tots Sants de 1755, un fort terratremol sacseja la ciutat i mata a la meitat de la població. Aquella tragèdia va ajudar al naixement de la ilustració. Del terratremol en parlen Voltaire i Kant en els seus llibres. Aquella generació d'homes es van adonar que les víctimes eren les més indefenses, les que patien les rèmores d'un sistema post-feudal en la monarquia absoluta lusa. Els ilustrats es van adonar que calia canviar el dret, el sistema polític, etc.
2)USA agost de 2009. L'huracà katrina arrassa Louisina. Novament els toca el rebre als més pobres habitants de Nova Orleans. Aquesta tragèdia va fer palesa l'existència d'un 4rt món, és a dir, la pobresa enmig d'un pais ric (de fet el més ric) i que va conmoure a molts americans en veure que entre els seus compatriotes, majoritariament negres i llatins, n'hi havien que vivien pitjor que els del 3er món. El canvi era necessari. El canvi va arribar l'any passat electoralment.
3)Haití Gener de 2010. Ja ho sabem pels diaris. El pais amb la renta per càpita més baixa de tot amèrica. 100.000 morts. Un pais amb una economia inexistent que ha sobreviscut gràcies a les ajudes del programa USAID dels estats units, de França i altres països. Això ens ha de servir perquè ens adonem que aquesta gent no pot viure de la nostra caritat solsament, els hi fa falta els nostres cervells per a tal de desenvolupar un sistema econòmic que els tregui de la pobresa i els ajudi a viure dignament amb el fruit del seu treball. Ajuda, reconstrucció i finalment canvi.
Hi haurà qui aprofitarà l'ocasió per justificar el seu ateisme, per dir que Déu es dolent perquè passen aquestes tragèdies. El fet es que curiosament totes han passat entorn a festes de precepte, tot sants, la assumpció de la Mare de Déu d'agost, l'endemà de Reis... Jo crec que si Déu intervingués en aquestes desgràcies humanes (que jo crec que no ho fa pas!) seria precisament perquè ens adonem d'una realitat que no veiem. Quanta gent sabia que a Haití el 70% de la gent viu sota el llindar de la pobresa, o dels pobres de Nova Orleans abans de les tragèdies? Amb un terratremol així Déu pare et sacseja la consciència, una mica com em sacsejava el meu pare agafant-me de les espatlles quan havia fet alguna gamberrada.
PD: amb aquest comentari acaba la 2a temporada dels comentaris Iron a la blocsfera gironina. Tornaré amb el bon temps. Una abraçada a tots!
Frank Bayer ha dit…
Iron, que vagi bé aquest petit descans per la blocosfera gironina, t'anirà bé per reposar una mica el cap... estic molt d'acord am tot el que m'has dit, tenia la sensació de ser demagògic, volia dir que a vegades les desgràcies dels altres serveixen per consolar les pròpies....

Isaac, la versió local sona molt...
Anònim ha dit…
Esperava aquest post...

Entrades populars