Una làmina falsa de Dalí

Les persones necessiten trobar culpables per tenir la consciència tranquil·la. Per això el meu pare sempre em va culpar del robatori de la làmina de Dalí que tenia emmarcada a l’estudi, per sentir-se tranquil i evitar divagar sobre la necessitat d’exposar els quatre vents que teníem un Dalí a casa. La vida no m’havia donat mai treva, però mai m’hagués pensat que els bigotis del pintor empordanès m’haguessin catapultat a un món oníric on jo era el responsable del furt d’una làmina mig esborrada on es podia veure un rostre deformat mirant l’horitzó perdut a fora el quadre. Al costat de l’esbós surrealista, hi havien dues làmines impecables de pintors cubistes que no aconseguia distingir perquè tots em semblaven una còpia de qualsevol quadre de Picasso, com les cançons dels grups de pop anglès, que per algun acord deixaven anar algun plagi d’alguna cançó inèdita dels Beatles. Jo sincerament, preferia les làmines cubistes a l’esbós ebri de Dalí, però malauradament el lladre no va pensar com jo, i ara mateix, m’havia convertit en un Joseph K sense estil buscant una pensió on amagar-me d’un odi patern amb complexe de Saturn, que paradoxalment, odiava la pintura de Goya.