Quan ets fill de l'abisme i t'agrada portar la teva vida al límit pel que fa a les emocions existencials, no hi ha cap realitat humana de naturalesa hedonista que pugui igualar l'emoció de trobar-te en una caiguda lliure sense fons. El sentiment cíclic de buidor i plenitud que es va intercalant a la teva ànima com les estacions de l'any, com si fos una evolució necessària per ajudar crèixer l'esperit cap a un demà millor, t'ajuda a enfortir-lo davant les mateixes parets que la vida et va posant pel camí de forma indiscriminada, sense demanar permís, com si fos un atzar ebri el qui decideix com i quan ens hem d'arremengar per tirar endavant.
Per això, moltes vegades l'art masoquista de disfrutar la sensació de buidor és totalment lògic, perquè saps, a pesar de la boira espessa d'un passatge acostumat a rebre la llum d'un sol celós de si mateix, que tot allò buit un altre dia tornarà a estar ple, tornarà a gaudir sense reserves d'aquella plenitud que ara, amb els anys, no és res més que un record oblidat i idealitzat per totes les nits que has passat al desert buscant un oasis fals per tenir la simple sensació que t'estaves refrescant amb una aigua traïdora que t'estava ajudant a arribar el demà. Per tant, a dia d'avui, celebrem que ens trobem en caiguda lliure, que l'esperança sembla llunyana i la sortida inexistent, celebrem-ho perquè tard o d'hora caurem a baix de tot i llavors vindrà el temps de l'escalada.
