Ser crític amb els que estimes

Segurament debut a l'origen agrari de la nostra societat gironina on l'esperit tribal de poble porta a pensar que els problemes venen sempre de fora i mai de casa, molta gent quan jutja l'equilibri d'una parella sempre acaba parlant de la incidència del nouvingut respecte el seu parent a l'hora de canviar-lo o portar-lo a l'anul.lació total del jo. Quants cops hem sentit "Aquest noi/a l'ha canviat completament?", "Des de que va amb ell/a ja no se'l veu, va a la seva." I així podríem seguir i seguir amb acusacions del mateix estil on la pauta comuna és l'anul.lació d'un gràcies al triomf de l'ego de l'altre. Error. A mi no em fan cap pena, ells/es ho han escollit lliurement i hem de partir de la base que una persona de vint-i-uns quants té el criteri per saber quin tipus de persona vol. No estem parlant d'una criatura que se li nega menjar segons què perquè li farà mal de panxa, sino de persones que teòricament ja han superat l'adolescència i tota la pesca. En fi, ho dic perquè si el teu parent barra parenta va amb una persona que tu consideres que no val la pena, pensa que si el teu parent barra parenta es sent bé amb aquell que jutges com a prepotent, sobrat i un pel desgraciat, és que ell/a també té alguna d'aquestes coses que segurament tu et negues a veure. O sigui, no tant tirar la porqueria als de fora i més mirar els de casa.

Callats estan més macos

Els dos van acabar els seus mandats amb la cua entre les cames, deixant a l'aire lliure les seves míseries intel.lectuals i morals. Per una banda tenim un cas de supèrbia ibèrica pròpia del que ha de dir que la té grossa perquè els altres li facin cas, parla amb l'esperit altiu d'una autoritat moral, com si el país li demanés la opinió en moments puntuals per saber cap on ha d'anar. És un personatge llastimós que amb el seu egocentrisme ha educat a Rajoy perquè sàpiga el que no ha de fer per no posar-se la opinió pública en contra. I d'altra banda qui tenim? El venedor de fum, el demagog per excel.lència, al bufó d'una cort en ruïnes, el profeta laic, el que també va patir un atac de supèrbia intentant posar una idea pròpia a sobre la taula, l'aliança de les civilitzacions, que tothom sabia explicar però ningú acabava d'entendre. Mig Espanya i Europa entera es reia d'ell, com el seu company de càtedra, quan anava a demanar que el deixesssin jugar a la patanca amb els nens forts de la classe a canvi de fer els deures gratis durant un trimestre.

Tots dos són antics presidents i tenen en comú que cap té autoritat per dir res sobre el que està passant, sobretot perquè més enllà del poder anaven faltats d'autoritat i de talla per tenir el càrrec. Dos casos contraris en un altra país per veure la diferència? Molt fàcil. Pujol i Maragall. Tots dos tenen punts foscos dels seus anys de govern, però quan opinen, els ciutadants ens els escoltem, perquè independentment de si estem d'acord o no, el que diuen ens sembla digne de ser escoltat per qui ho diu, per la autoritat moral que tenen i que als altres els hi manca.

Estisores ja!

Valentia i visceralitat. S'ha acabat ja de jugar a ser responsables i dedicar a esforços a la governabilitat d'una Espanya que ni ens vol, ni amb la majoria absoluta blavosa, ens necessita. No pot ser. En comencem a estar farts de veure com ens toquen els sous i sentir, de seguida, que amb el pacte fiscal a sobre la taula no caldria prendre mesures tant dràstiques. Doncs a què esperem? No caiguem en la trampa dels partits nacionalistes catalans que durant tants anys, per treure's de sobre la responsabilitat de fer un pas endavant amb temes de sobirania, acabaven imputant els problemes a Espanya i ja estava, tots emprenyats però dormint tranquils perquè el merder venia de fora. S'ha acabat. Si estem com estem és culpa nostre perquè no ens hem plantat, perquè no hem estat valents i no hem agafat el toro per la cua, que fa més mal que les banyes. Anem a sac. Què volem? Pacte fiscal? Doncs vinga, prou de paraules i passem a l'acció, que la gent es pronunci. Què volem? Independència? Millor encara, doncs posem-nos les piles. I ho dic perquè en Rajoy no és estúpid com en Zapatero i vaig veient que sap que si canvia el concepte de café para todos i encenta una relació de falsa bilateralitat amb Catalunya, que seguirà perjudicant-nos però tindrà CIU, PSC i PP contents perquè vendran que la situació és molt millor, llavors si que l'haurem cagada totalment perquè haurem firmat la nostra sentència i a sobre, els d'aquí ens vendran que és el millor que ens ha passat mai. En fi, estisores ja, però per fer alguna cosa més que retallades.

Terra de somiadors

La sorra és tendra perquè aquest hivern ha estat poc sovintejada, em diu un pescador jubilat que busca en l'horitzó la balsera de Caronte per pujar-hi amb serenor i poca nostàlgia. Les onades venen i van, com els èxits i els fracassos, com els moments d'eufòria combiants amb la tristesa perenne que sovint, habita en silenci a dins nostre. Ha arribat la primavera amb força i el Mediterrani li dóna la benvinguda amb un ritme mogut per un piano classissista que intenta jugar amb el reflexe d'un sol mesurat, i una calma traïdora que arrecera un nòmada que busca les petjades de la llibertat en un llibre d'en Torralba. M'agrada la platja quan està buida, quan el silenci dóna pas al so acompessat de la mar jugant a no arribar mai a la sorra. Ara si. Ara no. Ara potser. Tranquil.litza i regala una pau interior gratuïta on tots els projectes tornen a ser possibles. Per això suposo que la mar és terra de somiadors, de les utopies perdudes, de mariners que seguien amb l'esperança de trobar un altre món on tot fos possible, i jo, sóc simplement un realista escèptic que toca massa de peus a terra, i per això, el món de l'aigua no em pertany.

Sobre la idea de la persecussió dels cristians

Em molesta escoltar sovint el discurs victimista i hiperbòlic de la persecussió cristiana que deixen anar molts d'aquests que són més papistes que el Papa simplement perquè el vent bufa en contra, com si no sabessin el que és realment una persecussió amb tota regla com la que estan patint molts cristians exemplars de països musulmans. No ens persegueixen senyors, ens ignoren, passen de nosaltres que és molt pitjor. Ningú ens prohibeix anar a les esglésies, ni han tret el concordat ni res de res, ens tenen com uns bitxos raros i no ens escolten, segurament perquè quan alguns alts representats del episcopat espanyol obra la boca no fan res més que engreixar els errors propis que ens han portat en aquest estat d'ostracisme social, i la veritat, sap greu perquè si el missatge de fraternitat cristiana traspasses les capes de pensament d'una societat insensibilitzada per l'altre, estaríem molt millor. Així doncs, no ens queda res més que treballar, deixar-nos de discursos d'ètica de manual i convèncer amb l'exemple, que es preguntin perquè vivim com vivim i perquè la gent del nostre entorn sempre sol estar contenta, i sobretot, que es qüestionin per què actuem en base a principis ferms i no com fa la majoria de la gent, depenen de què en puc treure d'una situació determinada. Per tant, tranquil.litzem els paranoics, no ens persegueixen, repeteixo, ens ignoren perquè alguna cosa no hem fet bé i ara, en lloc de queixar-nos perquè els mitjans ens foten canya, que és veritat, proposo no quedar-nos tancat amb nosaltres mateixos dient que tot és mentida i sortir amb pau i serenor per demostrar que ser cristià és seguir la veritat i val la pena.

El menjar i la felicitat

M'agrada molt el petit suís, sobretot si n'agafo una cullerada hiperbòlica i al posar-me-la a la boca en deixo un xic a la cullera, com aplanat, per tornar-hi de nou i assaborir la cremositat fins a la sacietat del plaer descontrolat. També em fascina agafar una torrada amb oli i sal, i quan està ben calenta, posar-hi xocolata a sobre perquè quedi un xic desfet i unti al pa amb la barreja hipersensitiva de dolç i salat. Un record d'infància amb el meu tio de Castellfollit era agafar tomàquet de conserva, buidar-ho amb un plat soper, banyar-ho d'oli i sal, i sucar-hi pa mentre teníem el plat unes costelles de xai acabades de treure de les graelles. D'altra banda, també m'emociona mossegar aquell bunyol fet un Dijous Sant que encara està calent recent tret d'una olla plena d'oli ruent. Ara, gaudeixo com un nen als dinars de Bell-lloc quan hi ha una conversa interessant i vaig desfent els monjos d'una mandarina un pel àcida que vaig barrejant amb maduixes vermelloses tallat amb esmerç amb un ganivet infantil. També sóc feliç degustant durant un aniversari aquells bombons de colors que es trenquen a dins deixant regalimar els diferents tipus de xocalata per agafar forces de cares a la tarda. No ho sé, em fascina menjar, i menjar amb bona companyia, amb gent que m'estimo. Us ben asseguro que és un dels millors plaers que hi ha.

La tonteria de Gerard Piqué

A la vida no pots anar de ben parit perquè se't gira sempre en contra i en Piqué, des de les dues primeres majestuoses temporades a Can Barça, va de molt ben parit i entenc que ha de ser difícil d'aguantar dins un vestidor. El seu rendiment aquesta temporada ha anat decreixent progressivament a mesura que anava augmentant les seves sortides de to públiques, amb un to d'egocèntric, d'aquí estic jo, de creure's la veu del vestidor lluny del to moderat i exemplar d'un referent com Xavi. Massa tonteria, moc, moc, i vida pública fora del seu àmbit futbolístic. Que lluny està aquell Piqué, que sense cap mena de dubte, s'havia guanyat la fama de ser dels millors centrals del món! El primer gest ja va venir l'any passat quan en plena celebració de la Champions dius "Ens veiem al concert de la Shakira!". Però a qui li importa el concert de la teva nòvia? No barregis coses pròpies del que es pensa que tothom està pendent d'ell.

Ha d'entendre que un és un referent si els altres el fan com a tal, no ha de ser ell que s'ha d'agafar el rol quan no li toca, i per mi, la cirereta del pastís van ser les penoses declaracions després de l'Sporting. A veure noi, els àrbitres, és cert, ens han perjudicat, però precisament la teva jugada era expulsió, falta per darrera, últim home. Res a dir i res a retreure't, intentes parar la jugada i fas falta. No passa res. Els teus companys guanyen el partit amb deu i tu parles de premeditació. Però què dius? Que no veus que ets un Mourinho catalnitzat amb aquestes declaracions? De veritat, entendria que en Guardiola no el volgués perquè a vegades el que es veu a fora només és la punta de l'iceberg del que hi ha dins, si no, recordeu els Ronaldinho, Deco, Eto'o. Gerard, encara ets a temps de canviar i de tornar a posar el cap sobre les espatlles, qualitats per ser el millor central del món les tens, però amb qualitats no en fas prou a la vida.

El meu jo econòmic

M'encanta quan l'home de negocis promiscu, inflat, amb una corbata més seriosa que la meva però amb menys identitat, em mira amb cara de pena i amb un paternalisme barat i pudent, m'exclou d'una conversa econòmica pels meus orígens humanístics amb regust marihuaneros i la meva feina de professor de secundària a una escola concertada. Què has de saber tu de la vida? Em diu en silenci mentre canvia de conversa, amaga els seus beneficis ficticis i les seves gestions inversores amb clients multiorgàsmics, i em pregunta, què tal els nens? Com si jo, com fa ell, no pogués jugar també a fer de Rajoy i moure els braços per donar forces a paraules que ignoro completament i a idees robades d'altres tertúlies que no m'aparten però tampoc em tenen en compte, fet que em permet veure-ho des de la distància i agafar quatre frases apreses de memòria per deixar-les anar amb convicció quan em trobo l'element capitalista, liberal, enemic de Keynes, defensor de les americanes de colors i del lliure fluxe de treballadors dins el món productiu. En aquest moment, per venjança, supèrbia, i perquè no dir-ho, una mica de luxúria si hi ha una desconeguda a davant, semblo un professor d'economia de Harvard, no pel que dic sinó per com ho dic, amb un to misteriós i el rostre afectat, com si tingués la solució de la clau, però com ell, pensés que hi ha una conspiració per part dels polítics per no deixar parlar a la gent imprescindible que té el remei de la malaltia.

Olor a infància perduda

Crònica gustosa d'una època morta als peus de la tecnologia, Quan èrem feliços m'ha fascinat perquè és un llibre amb la olor que feia casa el meu avi quan jo era un nen i disfrutava enfilant-me a les bales de palla i perseguia les gallines per estruncar-lis els ous. Uns anys de comunió primerenca amb un entorn que ha anat desapareixent i amb unes pautes de funcionament que hem anat perdent al rendir-nos al culte de l'ara i de l'inmediat.

El llibre de Rafel Nadal m'ha mostrat una Girona que tant sols vaig arribar a intuïr, una ciutat foscament lluminosa, i una Costa Brava plena de pausa i d'obertura a una Europa que s'anava filtrant a poc a poc entre la sorra de les seves platges. Escriu amb el to familiar del que parla dels seus i se'ls estima, i sobretot, amb la prespectiva que li dóna el pas dels anys d'uns fets que al moment de ser viscuts només eren entesos parcialment.

Feia temps que no esperava anar a dormir per poder tenir aquells vint minuts de lectura que tampoc vols allargar per por d'acabar el llibre amb dos dies i amb el temps, oblidar completament aquells detalls gustosos que vas gaudint si t'obligues a païr-lo amb la lentitud que passaven les coses a la Girona de principis dels seixanta. Segurament, amb el temps, quan vegi el llibre pensaré amb aquells dir que erem una mica més feliços gràcies a la seva lectura.

El sexe està sobrevalorat

El sexe està sobrevalorat. Mires pel.lícules o sèries i sembla que si no has cardat amb trenta persones diferents i tens els genitals gastats no ets ningú. Chico conoce chica, chico habla con chica, un somriure estúpid i vinga ja es rebolquen endavant i endarrera, sense brutícia, amb un erotisme net molt curiós si no és una pel.lícula de l'Almodòvar, on la ley del deseo va per un altra costat. El sexe és fantàstic si és amb la persona que estimes, però si no és com una cançó de l'Àlex Ubago, la primera vegada fa gràcia però després prefereixes un entrecoc de Can Xifra.

Aquesta imatge paridisíaca del sexe enganya als adolescents que pensen que trobaran en el cos alié l'anhelada felicitat, això si, després de follar, perquè les persones que es comporten com animals, follen, no fan l'amor, no poden fumar perquè és dolent per la salut i l'estat que t'ha donat el condó amb tretze anys, et farà pam pam al culet. Estem malalts.

En fi, si pensem que l'educació sexual passa per la desnhibició completa del cos i l'allunyem totalment del component afectiu, estem creant màquines de copular totalment distants dels lligams entre les persones que es pensen que el sexe anònim els hi donarà quelcom que mai podran trobar, i per què? Perquè el sexe està sobrevalorat i es veu com la causa de la felicitat i no el que és, la conseqüència de l'amor entre dues persones. Però bueno, millor no publico aquest post perquè alguns s'escandalitzaran i altres em diran que sóc un carca.