Venècia abans d'anar a Venècia

La veig com la ciutat que la gent vol que sigui, com l'espai que es va fer a pesar de la història i que avui en dia segueix dempeus gràcies a aquesta mateixa història, i sobretot. la veig com la ciutat que gràcies a quatre petons salats de Casanova, l'han mitificat fins a la sacietat amb un sentimentalisme barat i fals.

Un dia abans d'agafar l'avió tinc la sensació que Venècia és una ciutat preparada, on tot està calculat perquè el turista trobi un gran complex de canals on el romanticisme es perd per la olor a brutícia de l'aigua presa, i les cases nostàlgiques d'aquells anys medievals on controlaven el comerç del Mediterrani, i expandient l'esperit de comerciant burgés per una Europa empresonada pel Feudalisme.

Segurament m'equivoco i després de provocar una inundació a la Plaça de Sant Marc, torno parlant meravelles d'aquesta Venècia que em recorda a Barcelona pel seu esperit de ciutat, per les ganes de crèixer i fer-se un lloc dins el mapa europeu per propis mèrits. Potser si. Però abans de marxar a una ciutat nova sempre intento fer una primera valoració del que em trobaré, imaginar-me com serà tot plegat, més que res, perquè un cop allà em serveix per escriure, per tenir idees, per veure en els rostres dels habitants d'aquella ciutat una herència dels seus avantpassats, la perduració d'una forma de vida que ho porten escrit en el gest, en el caminar. En fi, que ho faig per poder tenir una excusa per escriure. Sóc un lladre.

Els problemes relacionals entre la nit i jo

Estimo la nit perquè em permet passejar pel carrer amagant els meus defectes, deixant sota la gabardina la meva vertadera identitat de perdedor compulsiu de partides de pòker. L'estimo perquè em permet anar a la Plaça Felip Neri a tocar cançons de Sopa de Cabra i deixar les colilles dels cigars apagades als forats fets per la metralla de la Guerra Civil. L'estimo perquè quan està a punt de caure rendida a braços de l'albada és el millor moment del dia per apreciar el secret de la realitat. Finalment, també l'estimo perquè a la nit tinc la sensació que afino més la veu per cantar una canço dedicada a una noia desconeguda que viu amb una barraca al costat de la platja.

D'altra banda l'odio perquè em dóna el silenci suficient pe poder pensar sobre mi mateix i adonar-me que sóc una misèria, també l'odio perquè dóna temps als lladres de poder robar-te un tros de la teva vida sense preguntar-te si la vols llençar o la necessites per poder anar l'endemà al matí a la feina, i sobretot l'odio perquè l'envejo, a mi també m'agradaria una vida fosca i que la gent m'aprecies precisament per això, perquè no ensenyo les cartes, perquè intento guanyar al pòker fent trampes, perquè a pesar que la traïdoria es pot apreciar a la meva mirada, no deixa de ser atractiva.

La complicitat en el silenci

Quan el silenci fa la funció de pregunta i resposta ja no sol quedar espai per la paraula, perquè qualsevol intent de verbalitzar dues mirades és quelcom vulgar i fins i tot superficial. Per això m'agrada estar amb gent que m'estimu i tenir aquell moment on a través de la tensió del silenci ens hem aconseguit transmetre un missatge reflexat amb un somriure cínic. M'encanta perquè li estàs dient a l'altra persona "et coneixo", "sé qui ets i et vull així".

De totes maneres, d'aquests tipus de silencis el que més sols disfrutar és quan un tercer parla i deixar anar alguna mentida que tu i el teu confident coneixes, en aquell moment busques la mirada de l'altra de forma dissimulada, com si fos un gest accidental, com si no la volguessis trobar, i quan la trobes, relaxes l'esguard satisfet de la complicitat secreta amb la parella, l'amic o el familiar.

Per això, us animo que a partir d'ara utilitzem les paraules justes, els mots pertinents per poder fer crèixer dins nostre l'art de la mirada, un art totalment paral.lel amb la capacitat d'interpretar els silencis, perquè la complicitat plena amb els altres sol arribar quan estàs assegut amb un cotxe i després de trenta minuts de completa quietut te'n adones que estàs disfrutant de la companyia callada de l'altra. I com li dius? Doncs amb una simple mirada.

Aunque las rosas sepan a vinagre, no dejan de ser rosas

La capacitat que tenim d'acostumar-nos al caviar i passar de l'elogi a la crítica és només equiperable a l'enveja que podem arribar a tenir per l'èxit d'un altre. Per això, quan llegeixo alguna crítica del nou treball de Joaquín Sabina dient que és más de lo mismo, em venen ganes de riure mentre penso amb l'accident amb bicicleta que vaig tenir a Virum (Copenhaguen) escoltant una cançó de Bryan Adams. Vaig acabar a l'hospital i ho vaig trobar just. Quan un escolta una cançó del canadenc que porta per títol l'inexistent The best of me, tot allò dolent que li pot passar no es pot equiperar amb l'atemptat de donar vida a aquest paràsit de la guitarra. En fi, tornem a Vinagre y rosas, perquè segurament si hagués estat escoltant Sabina hagués caigut en braços d'una adolescent danesa que anava en patinet llegint un conte d'Andersen i esperant un príncep blau que caigués del cel.

Quan durant tant de temps s'ha elogiat a Sabina per la seva capacitat literària, i sobretot, de dignificar artísticament la música de cantautor en castellà, no entenc perquè el podem acusar que als seixanta anys faci el mateix, li hauríem de fer un monument perquè després de trenta anys de carrera sigui capaç de fer un treball on el nivell poètic de les lletres sigui el de sempre: rodó, cínic, suggestiu i elíptic. És més, a dintre el nou treball hi trobo dues cançons, Cristales de Bohemia i Menos dos alas, que estan molt per sobre del nivell d'una cançó habitual del poeta d'Úbeda. Us recomeno el treball, val la pena, perquè encara que en aquest treball las roses tinguin un cert regust a vinagre, no deixen de ser roses.

PD: Cito la cançó El joven aprendiz de pintor d'en Sabina per resumir aquest article: El joven aprendiz de pintor que ayer mismo / juraba que mis cuadros eran su catecismo / hoy que el público empieza a hacerme caso / dice que no pinto tan bien como Picasso

Falta poc per ser com Espanya: Un país normal

Ha estat una benedicció i ningú ho vol reconèixer perquè l'important és anar exprimint la taronja fins que tregui suc aspre i caduc. Fèlix Millet ha estat el vertader aliat del govern tripartit, el personatge que ha desviat l'atenció mediàtica dels mitjans i ha donat un xic d'aire a un govern adolescent que actua per impulsos, sense un port on atracar i amb vuitanta mil sirenes que inviten a parar el vaixell a illes falses on festejar uns triomfs inexistents. Billet ha aconseguit mitjançant el seu robatori al Palau donar temps a un grup d'amics formats per burgesos amb mala consciència social, independentistes renegats que pixen odi i caguen rancúnia, i coliflors vermells amb una falç clavada al cul, que no saben com arribar amb dignitat al final de la legislatura intentant amagar la veritat, que han dimit amb el tema de l'Estatut, que han estat incapaços de plantar-se davant dels seus amiguets pijosociates de Madrid pel bé d'una España progre on tothom s'ho fa amb pirates homosexuals reprimits a les presons franquistes.

Per això proposo al govern de Montilla que mantingui la creu de Sant Jordi al neuròtic del Palau que treia bitllets sempre que algun músic tocava un si bemoll amb ascendència a re menor, més que res perquè gràcies a ell arribaran sa i estalvis a una Ítaca decadent que es diu final de legislatura. Però sobretot, li han de reconèixer que, sense voler-ho, Billet ha tret a la llum la Catalunya corrupte, aquella Catalunya que ens converteix en un país normal: Ja tenim corrupció, imbècils al poder, traumes nacionals, cuiners reconeguts, actors pornos analfabets, escriptors brillants, un equip de futbol... Ja només ens falta tenir un Estat. Llavors ja serem com Espanya: un país normal.

Like a Rolling Stone

Avui és un dia per fer balanç, per mirar pel retrovisor sense perdre de vista la direcció de la carretera, i entendre, que hi han paisatges que mai tornaran perquè només d'aquesta manera podem arribar a descobrir nous horitzons amagats pel destí. També és un dia d'inconformitat, de no estar satisfet amb el que dóna l'avui perquè és la manera de viure un demà millor, sabent que no pots viure de l'esperança del demà perquè és la forma d'alimentar una permanent inconformitat amb el present. També és un dia de crítica, de veure els errors i intentar canviar-los, de veure els encerts i i provar de mantenir-los. També és un dia d'agraïments, d'enfilar-te a la muntanya on Benjamin va maleïr el demà i donar gràcies a Déu per les persones que m'estimen gratuïtament sense esperar res més de mi que una mirada agradable o un somriure de complicitat quan la vida t'escup a la cara. Finalment també és un dia de recolliment, de disfrutar d'un mateix, de la realitat de ser, de fer un vol amb la barca tintinejant del dubte portan-me cap a la terra promesa de la fermesa, on la fe supura a través dels porus d'uns arbres milenaris que es riuen de la nostra existència. Tot plegat perquè a mis veinti-séis, un té la sensació que només hi ha una manera de fer justícia al dia a dia, hi una manera de ser just amb els béns que t'envolten, i una sola forma de no fallar als meus, i aquesta és seguir sent tan joven y tan viejo: Like a Rolling Stone.

PD: Per molts anys en Xavi, fidel del lector del blog que avui en fa... els suficients com per aguantar només dos jugades al camp de futbito.

Un sutil poeta normand

En front dels bàrbars futbolístics de l'escola gatussiana, trobar personatges trets d'una carrossa reial com és Zlatan Ibrahimovic és un luxe per aquell que intenta veure el futbol com una forma d'art, com un espai poètic on la èpica i la lírica es van repartint els torns d'acció per regalar al públic un xic de plaer estètic. Zlatan té el posat de poeta normand, de ser un servent de Hamlet amb el rostre desengelat de l'Alfred de Batman, que busca en la precisió de la mirada, poder tenir el mot correcte per poder sorprendre sutilment aquells que l'envolten.

En el terreny de joc és un mou com un barallí de l'escola moldava, amb netedat, sense fer un gest de més, amb elegància, buscant en cada moviment un gest de alienació de la seva musa que el disfruta des de la graderia. A més, a l'hora de tancar la poesia ho pot fer de dues maneres: amb la brutalitat dels guerrers de les seves terres, sense deixar presoners, fent de la mort un acte heroic dels caiguts a la batalla, o amb la precisió i sutilitat del guerrer entrenat per matar sense perdre energia, simplement removent la daga una vegada aquesta està incrusta en un òrgan vital d'un adversari que treient sang per la boca és a temps de donar les gràcies per haver caigut a mans d'un cavaller de tall garcilasiana capaç de dominar el mateix temps, l'art de la guerra i el de la poesia. Per això val la pena anar al Camp Nou, perquè Zlatan brinda a cada partit una petita lliçó de com escriure romanços amb versos lliures i rima blanca i no morir en l'intent.

Mendoza per aprimar-me

Després d'uns anys de vici desenfrenat on la gula apartava els altres sis pecats capitals per embolcallar totes les meves passions, he decidit posar-hi punt i final. Ja n'hi ha prou. De moment m'he aprimat un kilo i sis-cents grams, i vaig en camí d'acostar-me aquells vuitanta-cinc quilets que em convertiran una altra vegada en un sex-symbol, en una icona dels casats atractius que passegen per la ciutat enlluernant el rostre d'adolescents analfabetes que busquen un príncep blau que no cagui, no pixi i no tingui calentures quan li està parlant de la bellesa de la lluna plena.

Per aconseguir el meu repte m'he comprat el nou llibre d'Eduardo Mendoza Tres vidas de santos, que em vaig llegint quan tinc una necessitat imperiosa de seduïr el pernil ibèric que m'espera dins la nevera amb la seva millor mentida tatuda al color rogent de la seva pell.

De moment, el llibre em sembla una publicació adecuada perquè els lectors de Mendoza poguem tenir la nostra dosis de metadona literària fins que torni a treure un altre Pomponio Flato que passegi per les ciutat dels prodigis buscant resoldre la veritat del cas Savolta mentre va a fer un cafè amb un tal Clotilde. Ho dic perquè des de la pastanaga verda demano públicament a Eduardo Mendoza que publiqui un altre llibre que em pugui fes sostenible el fet de menjar mongetes amb regust de postguerra, i una carn a la planxa que no ha tingut la suficient valentia com per ser arrebossada. Necessito una obra mestra de Mendoza, sinó, la gula s'apoderarà de mi com Onofre Bouvila ho va fer d'una Barcelona amb necessitat de ser Barcelona.