diumenge, 20 de març de 2011

Fins els pebrots d'Ermessenda

L'insistència provoca l'esgotament, i un producte que podria semblar atractiu a primera vista, quan es mostra masses vegades per aconseguir seduïr el personal, acaba siguent repetitiu i avorrit. En certa manera, això també passa amb les dones, quan una dona amaga un secret, insinua més que mostra, molt sovint aconsegueix portar el noi on ell vol i quan vol, fent que moltes vegades la víctima escollida valgui la pena, d'altra banda, quan la noia ensenya, deixa les seves mesures al vent, només acaba arraplegant els quatre gats que van calents i necessiten una gata perquè no els hi exploti la pròstata o se'ls hi pudreixi els líquid retingut a les canals. La falta d'insinuació porta al cap i a la fi al primitivisme pur.
Explico aquesta diatriba entre amagar i mostrar per parlar de la pel.lícula, sèrie, entrega, com li vulguis dir, d'Ermessenda, que demà començarà a TV3. Aquests dies que he estat més a casa i posava la televisió perquè complís amb la seva funció de sedant, n'he acabat fins el capdamunt dels gorros amb els trailers i espais dedicats a programes de la nostra, la seva, la de tots, o només la d'aquells que manen, a promocionar aquest serial. És esgotador. Entenc que s'hi hagin dedicat molts diners i hi ha una urgència per poder recollir aquest esforç amb números, però a base de la repetició, de mostrar-se una i altra vegada, han aconseguit que aquest dilluns alguns apaguem la televisió perquè ja n'hem acabat fins els pebrots. És com la noia que ensenya els pits perquè la miris, i certament que la mires, però amb una mirada de fàstic pensant que si els tapessis segurament m'interessaria més per tu. Conclusió: Ermessenda, tapa't els pits d'una vegada.

divendres, 18 de març de 2011

L'amant de Chagall

Recuperant l'alegria d'aquells motors encesos d'Antònia Font, gaudeixo una d'aquelles tardes sense pressa on aquell oli d'una dona amb un barret de Chagall entra a l'atmosfera d'un saló ple de làmines falses de Dalí de la mà del cant nostàlgic de Silvio Rodríguez. El temps va relliscant per la panxa d'una posta de sol cohibida per la supremacia de les últimes pluges, mentre els adolescents, alliberats dels aigüats, tornen a ocupar els carrers cercant aquella llibertat, que sense saber-ho, s'acaba on arriben els límits d'una ciutat xovinista que mira amb recel tot el que passa fora d'ella.
La dona de Chagall, espantada pel desordre de llibres del saló de casa, l'obra completa de Pla està barrejada amb poesies de Neruda, Machado i algun exemplar per cremar d'un poeta català anarquista subvencionat fins la sacietat per les arques públiques, tot i que en el seu cas, si diguèssim púbiques segurament no passaria res, entra de puntentes per no despertar-me d'un estat a mig camí entre l'al.lucinosis i l'extrema normalitat. La muller, amant ardent que porta als llavis la flor d'espines on hi rau la sang pressa de l'adulteri, posa play al reproductor (musical s'enten) i mentre el Gato Pérez va cantant quin gust té el seu barri de la infància, m'agrafa perquè ens marquem uns passos. Així doncs, mentre el sol ha anat despareixent per deixar una atmosfera adient, anem ballant arrapats mentre trepitgem els poemes sense versos del poeta subvencionat i cridem que la felicitat només existeix pels derrotats.

dimecres, 16 de març de 2011

No tinc ganes d'escriure

Avui no tinc ganes d'escriure, estic desmotivat, com el temps, sense ganes d'aixecar el dia, com volent mantenir el dol en aquests dies on la vida ja no val res i el futur només existeix en les paraules dels poetes condemnats a morir oblidats en un manicomi a prop del mar. Estic davant la imatge en blanc i busco desesperat un xic de doping que em faci sortir aquell vers entertolligat en les arrels d'unes flors del mal, d'un arbre de la ciència del plaer que t'embolcalla amb les seves fulles destinades a regalar-te un gust falsejat. Suposo que aquest és el drama del blogaire que voldria ser constant amb els seus posts venuts a mercaders ambulants, ser ferm amb les seves opinions robades d'escriptors difunts, i sobretot, rebre falsos elogis de compromís d'aquells que li volen mal i el llegeixen per enveja, buscant els seus punts febles per poder-li tirar-los per la cara quan el vegin durant una matinada d'estiu begut recitant poemes a una nimfa d'amor d'albarà. El drama en si consisteix en sentir-se obligat en dir alguna cosa i no ser capaç d'escriure res més enllà d'un simple text formalista i demagògic sobre la incapacitat d'acabar un post amb dignitat. Normalment, quan el post està acabat, el drama reposa fins l'endemà.

dimarts, 15 de març de 2011

Aute torna a picar la porta

Les cançons són cícliques, arriben per marcar una vivència i marxen amb la seguretat del que sap que tard o d'hora tornarà amb la disfressa traïdora de la nostàlgia que t'ajuda a pensar que todo tiempo pasado fue mejor. Aquests dies de pluges, aigüats i treballs nous de grups que eren de culte i s'han convertit en artefactes per ajudar a anar d'alternatius a un cert sector de la població que generalment, malparlen de la cultura alternativa (M.C.A facebook dixit), m'he topat de nassos de nou amb Luis Eduardo Aute i aquellos caminos que conduce a Roma, concretament, Sin tu latido, la cançó total que justifica pedalades extremes d'un tipus d'artista que moltes vegades confon ser polifacètic amb voler tocar moltes tecles i no acabar d'arribar enlloc.
Quan comença el hay algunos que dicen que todos los caminos conducen a Roma, només és comparable amb el tan terrible es el odio que no te atreves ni a mostrarme tu desprecio, pero no me hagas caso, lo que me pasa es que este mundo no lo entiendo, més que res perquè l'inici obre camí a l'èpica, a la sensació d'estar davant d'un himne nocturn cantat a altes hores de la matinada quan la línia entre sobrietat i ebrietat es confon sense saber molt clar on comença una i on acaba l'altra, donant una vaga sensació d'eternitat a unes vides que es saben finites. Suposo que per això, cada cop que aquesta cançó acaba el seu viatge cíclic i pica la porta, la torno a escoltar fins el desgast, sobretot perquè m'acabo adonant que Aute ajuda a escurçar la distància entre el triangle deformat que separa Girona-Barcelona-Pisa.

dilluns, 14 de març de 2011

Una setmana després

7.45 del matí. 310. Lluc, niu, Arsenal, gol de Messi, pitet, pitet, pitet, peucs, contraccions contraccionades, the highway is alive tonight, kinder, bolquers, merda, merda, merda, caca, pis anàrquic, més caca, plor contingut, plor desnhibit, pell de lluna, tan joven y tan viejo, Estivill, Rosari, quin mal, que ve, epidoral, toallitas, cremetes, somriures reflexos, fotografies pel demà, llàgrimes, alegria, felicitat, flors, Barça, Barça, Barça, canya de xocolata, sofàllit, còlics, Riña de Gatos, Jordi Gracia, Juan Marsé, Mozart, Schubert, Japó, moisés, Abraham, Isaac, Jacob, trucades, missatges, espera, metges, infemeres, polseres vermelles, avis, besavis, tres hores, dues hores, una hora, constantment, aigües a terra, partida a la Play, Inter 1 - Barça 2, Iniesta, Iniesta, padrí, padrina, bombons, dutxes llargues, migdiades curtes, visites agradables, felicitat compartida, New York via mòbil, valset, sota una estrella, cuco, cotxet, agafa'l, compte el cap, quines cames, que petit, que tranquil, ara que hi ets tu, no us n'adonareu que ja caminarà.

diumenge, 13 de març de 2011

La èpica de la democràcia

Ahir, tot travessant la Plaça Miquel Santaló, que per desgràcia del que fou alcalde de Girona durant la República s'ha acabat coneixent de forma popular com a Plaça Carlemany, Plaça del Cigarro o Plaça del Porro, estava donant voltes sobre la característica que ens uneix a tota la generació nascuda als anys vuitanta: la falta d'èpica. Els europeus al llarg de dos mil.lenis han pogut, per mal segurament, posar dins la seva cronologia personal un enfrontament contra l'enemic per defensar la pàtria, la lluita contra el senyor feudal, contra el rei, contra un règim totalitari, etc... La qüestió és que sempre hi havia la lluita per millorar la situació en la que es trobaven.
Nosaltres, fills consentits d'una generació preocupada per donar-nos tot el que ells no varen tenir, serem els primers que durant la nostra senectud no podrem agafar els nostres néts i parlar d'aquells anys on la vida i la mort convivien sota un sol dissimulat per la pols de les ruïnes bèl.liques, o treure pit per haver ajudat a tombar una estaca que estava massa ben clavada per fer-la caure amb el simple pes de la força utòpica. Per tant, quina és la èpica d'una democràcia estable i duradera? Doncs segurament serà no aprofitar-se del sistema i viure el dia a dia amb una visió global perquè el nostre fer diari tingui una prespectiva social. Si senyor, aquesta és la èpica de la democràcia: ser honrat.
PD: No me hagas caso, lo que pasa es que este mundo no lo entiendo. (Sin tu latido, Aute)

dissabte, 12 de març de 2011

La demagogia de la derrota

L'ombra malatissa d'un futur víric passa per sobre les ments privilegiades dels que mouen els fils darrera les bambolines del gran teatre socialista. Avui, amb una d'aquestes convencions on utilitzen fins la sacietat la paraula progrés, sense saber molt bé què vol dir progrés i com si aquest fos sinònim de benestar ferm i durader, en Montilla ha afirmat que el govern de la Generalitat aprofita la crisis econòmica com excusa per fer retallades socials, i que ells, en plena crisis, no varen eliminar cap de les seves polítiques de progrés. No pot ser. La veritat, he quedat totalment perplex. La línia entre el cinisme extrem i l'exercici de tractar la població com imbècils és molt fina, i ara mateix, en Montilla no sé a què juga. Quan tot Europa s'està estrenyent el cinturó, algun dels mandataris, per cert, de la seva corda, no pot dir que aquí es fa per gust de retallar drets socials. És una vergonya . Unes declaracions que estan molt a la línia d'alguns dels consellers que ha tingut durant els seus anys de govern entre les porres de marihuana i les ambaixades solapades.
Certament que moltes vegades CIU, sobretot CDC perquè UDC ja no arriba ni això, peca d'una demagogia nacional bastant clara per poder apaivagar els ànims o buscar respostes a problemes endèmics, ara, el PSC agafa aquesta demagogia, la posa en el terreny del progrés socials i no la porta fins l'extrem, si nó que dóna quatre voltes a aquest extrem i després tornen amb el cap ben alt, el puny tancat (cada cop més obert) i la cara pintada de vermell per defensar aquells que ja fa temps que només voten Izquierda Unida. Suposo que tot plegat es tracta de la demagogia de la derrota.

Fill del desastre japonés

Les imatges dantesques del tsunami japonés més pròpies de la última pel.lícula de Clint Eastwood que no pas de la realitat que nosaltres, com a animals límitats, podem arribar a entendre, m'han fet venir a la ment Pedro Arrupe. Segurament perquè Arrupe, durant la seva juventut jesuística va viure en primera persona les bombes de Hiroshima i Nagasaky, i fent valer la fama de sant que tindria anys més tard, va fer servir la seva formació mèdica (va ser el número ú de la seva promoció, deixant al número dos un tal Severo Ochoa) per posar-se al peu del canó i ajudar les víctimes d'aquella bogeria firmada pel pols ferm de Truman.
Aquell desastre japonés, tal com explica Lamet a la biografia del religiós basc, va ajudar Arrupe a tenir contacte directe amb l'abisme de l'existència humana, amb el costat més fosc i tenebrós, fent que el dia de demà agafés la opció pels desemparats com la opció de la seva acció generalística dins dels fills de Sant Ignasi. Per tant, quan des de la distància que dóna la benaurança d'un sofà calent i una beguda calenta per superar la fredor d'un tímid temporal, desitges que se t'enganxi quelcom d'Arrupe, una flama a dins teu que et conmogui davant la misèria dels altres i et faci prendre algunes decisions que segurament, mai acabaràs posant a la pràctica. Fins llavors, hem d'esperar que surtin més Arrupes.

divendres, 11 de març de 2011

Llarga vida a Mou

T'estàs convertint en un Jim Carrey incapaç d'interpretar amb dignitat el Padrino, un Dr.Jekyll sense modals i valentia per ser un autèntic Mr.Hyde, un Marylin Manson especialitzat en cantar melodies ensucrades de l'Oreja de Van Gogh, un Hugo Sánchez que amb el temps s'està convertint amb la caricatura barata de Robert Prosinecki. Això, apreciat Mou, és el que veig quan surts per la televisió deixant anar l'enèssima queixa disfressada d'una maldat que llança a l'aire el comportament consentit d'un adolescent dèspota amb els demés.
De totes maneres, el pitjor de tot no ets tu, més que res perquè en certa manera cadascú té el dret d'ofegar-se amb la seva pròpia porqueria, el vertader problema és que amb pocs mesos has convertit la mentalitat guanyadora i ambiciosa de l'afició madridista amb una actitud victimista, de queixa constant, de veure els problemes que té un mateix com a conseqüència de la persecussió paranoica de l'entorn, que no pas com a causa directe d'errors que ha pogut cometre un mateix.
Davant d'aquesta situació només puc cridar als quatre vents allò de llarga vida a Mou, que per molts anys segueixis amb les teves guerres imaginàries i converteixis l'afició del Madrid amb el que s'està convertint, una afició perdedora incapaç de tornar aquell esperit guanyador i ambiciós que els caracteritzava fa tres anys, quan varen arrebatar una lliga al Barça de Ronaldinho amb quatre canyes i un convenciment brutal que la solució dels seus problemes estava a les seves mans. En definitiva, tu segueix fent que nosaltres seguirem guanyant.

dimecres, 9 de març de 2011

Hores d'insomni i rom

Dos minuts intentant obrir un cotxe que no era el meu, fet que no hagués tingut més importància si no fos perquè al garatge de casa hi tinc aparcat un Golf d'un color blau fosc, i el que intentava obrir era un Seat no sé què de color negre, anar amb un cove ple de roba bruta per posar una rentadora i obrir el congelador per començar a llençar la roba a dins, com a disculpa dir que a casa, els armaris on hi han la rentadora i el congelador estant de costat i són idèntics, tot i així, sé que tampoc té perdó. Per altra banda, anar al Mercadona a comprar i amb el carro encara ple de le bosses de la comprar, tornar-lo al seu lloc, agafar l'euro i anar cap al cotxe ben convençut del que ha fet la feina ben feta, totalment inconscient que les bosses estaven camuflades a una filera de carragamenta buida. Anar a un carrer en contradirecció, tenint la sort que ningú ve en sentit contrari per estampar-me un segell a la cara. En fi, aquestes són les verídiques conseqüències d'hores d'insomni i rom, i a diferència d'altre posts on s'exagera la realitat per mostrar el seu costat més satíric, en aquest cas us puc assegurar que tot és real, és més, he mirat de minimitzar-ho per no fer més el ridícul.

dimarts, 8 de març de 2011

Lectura de l'Evangeli segons Sant Lluc

En aquell temps, Jesús anava al davant pujant a Jerusalem. Quan era a prop de Bet-Fagué i de Bet-Hània, a la muntanya de les Oliveres, envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d’aquí al davant i, entrant, hi trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai. Deslligueu-lo i porteu-lo. Si algú us preguntava per què el deslligueu, respondreu que el Senyor l’ha de menester.» Els dos que Jesús enviava se n’anaren i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit. Mentre deslligaven el pollí, els amos els digueren: «Per què el deslligueu?» Ells respongueren: «El Senyor l’ha de menester.» Portaren el pollí a Jesús, el guarniren tirant-li els mantells a sobre i hi feren pujar Jesús. A mesura que Jesús avançava estenien els mantells pel camí. Quan s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels seus addictes, plena d’alegria, començà de lloar Déu a grans crits per tots els prodigis que havien vist, i deien: «Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor. Pau al cel, i glòria allà dalt.»
Alguns fariseus que anaven amb la multitud li digueren: «Mestre, renya els teus seguidors.» Ell respongué: «Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres
Benvingut trempat!!!

dissabte, 5 de març de 2011

Literatura en democràcia

Entre les bambolines de la resistència del franquisme anava creixent una nova consciència democràtica que durant als anys vuitanta va anar creixent en l'àmbit literari. Les noves veus narratives van deixar de veure el conflicte a l'exterior per escriure els problemes d'una ànima alliberada per les cadenes rossegades del feixisme. Aquests nous narradors, fills de les veus dels seixanta que van començar a fer un paral.lelisme entre el món exterior del país i les contradiccions interiors del jo, han anat trobant un to propi diferenciant-se uns dels altres. Així doncs, escriptors com Pombo, Marías, Mendoza, Vila-Matas, Millás, o ja més cap als noranta, Martínez Pisón o el desaparegut Casavella, han deixat a la literatura castellana un pòsit de narradors singulars que ens presenten la realitat des de la seva singularitat, que no respon tant a condicionants exteriors com passava durant el franquisme, sinó que és la conseqüència del viatge interior de l'artista que amb els anys es va enriquint i va adquirint diferents tonalitats. Així doncs, quan un analitza o intentar veure en prespectiva que suposa la democràcia en la vida literària d'un país, podríem afirmar amb la boca petita que la democràcia, si més no a Espanya, a deslligat a l'escriptor per treure tot el seu jo en la novel.la, per deixar de banda la necessitat d'influir en el context social per donar força a la interioritat pura de l'escriptor que escriu lliurement el que el seu interior li demana.

dijous, 3 de març de 2011

Sud enllà fugint d'una hèrnia

El dia que he deixat de ser gironí, que m'he exiliat fugint del preu al metre quadrat sud enllà, a la frontera legítima per fer deu passes i entrar al territori de la meva ciutat i dir que encara que no pugui votar l'Anna Pagans, presumir d'un riu pudent, i treure pit gràcies un xovinisme benevolent amb un mateix, també tinc dret a celebrar les Fires com si encara fossin del tot meves, he quedat bastant parat amb un parell de reaccions de diaris esportius arran de la lumbalgia que ha obligat a ingressar a Guardiola: demanaven que la gent li enviés un missatge d'ànim. A veure, arriba un moment que ja fotem riure i ridiculitzem el fet d'estar malalt. En Guardiola té una hèrnia, o sigui, no té res. No ha tingut un atac de cor al mode cruyffià o ha estampat el seu cotxe a l'estil Ana Torroja, o sigui, queda bastant ridícul que donem tanta importància al fet que una persona tingui una hèrnia, animant a la gent a donar missatges d'ànim, més que res perquè acabem convertint la seva vida privada en un espectacle i donem rellevància a un fet que a part de la molèstia d'estar un hospital, no arriba més enllà. Què demostra això? Que la societat és tova, poca cosa, i que darrera l'escorça brillant d'aquell maquillatge comprat a una botiga elitista, s'hi acumula un munt de matèria podrida condemnada a la buidor. En fi, m'he quedat tant fotut amb tot plegat que he començat el dia sud enllà fugint d'una hèrnia discal que ens ha deixat les misèries enlaire.

dimecres, 2 de març de 2011

Amagat sota una estrella

Quan el cor bat en revolta però et veus com un nàufrag d'uns ideals perduts en un mar d'onades rutinàries, llavors, en aquest precís instant que la tempesta perd el ritme i la literatura passa a ser llegida com un trist compendi de lleis sense sentit, és quan entra la música d'aquell grup enterrat sota les esperances trencades dels noranta que cantava a un món perfecte sense saber gaire com poder arribar-hi. La melodia ens crida en silenci a fer un pas endavant, a mirar la vida amb optimisme, a canviar aquella realitat que ens sembla insuficient, perquè com diu el Sabina, la realitat defrauda tant que moltes vegades les cançons es fan necessàries per seguir avançant amb aquell somriure que porta escrit el mot trencat de la revolta.
Per això, quan la vida us atropella i us sentiu una merda, quan la nostàlgia us embolcalli amb el seu escalf traïdor i el present sigui insuficient, agafeu aquella cançó on hi ha tot el vostre ser, tota la vostra vida escrita a cada acord, sortiu a passejar pel carrer i totalment absents, mirant al terra, mastegue-la pensant que tu vals més que un estat de derrota permanent. De moment, feliçment tinc la esperança que per poder buscar un demà millor en la música ja no em caldrà anar amb al cap jup pel carrer buscant les respostes en l'asfalt, més que res perquè deu anys després els podré tornar veure en directe amagat sota una estrella.

dimarts, 1 de març de 2011

El repte de la llibertat de consciència

Els conflictes presents als països musulmans tenen un denominador comú a Occident: la recerca de la democràcia occidentalitzada en front del tiranisme dominant en aquelles terres àrides. Aqui, a Europa, i sobretot a Estats Units, ens afanyem a donar classes d'esperit democràctic perquè quan ens comparem amb els demés em sembla que nosaltres som fills directes de Pèricles, ara, quan analitzem realment com som, un ja comença a posar-se la mà a la cara preguntant-se si hem aconseguit superar l'estat de l'antiga democràcia elitista d'Atenes. Ho dic perquè tendim a mostrar una certa superioritat cultural quan parlem d'aquests països, i aquesta benevolença amb nosaltres mateixos ens impedeix millorar cap a l'objectiu comú d'una societat que aspira a ser democràtica: la conquesta plena de la llibertat de consciència dels seus ciutadants. Així doncs, sovint utilitzem la paraula democràcia per tapa el vertader problema que podem viure a Occident i que és pel qual lluiten aquest països musulmans: que el ciutadà pugui tenir llibertat de consciència per actuar sempre com cregui convenient. Certament que aquí estem molt millor que allà, però hem d'anar en compte que el xovinisme complaent que tenim ens pot impedir a mirar cap endavant.