Amagat sota una estrella

Quan el cor bat en revolta però et veus com un nàufrag d'uns ideals perduts en un mar d'onades rutinàries, llavors, en aquest precís instant que la tempesta perd el ritme i la literatura passa a ser llegida com un trist compendi de lleis sense sentit, és quan entra la música d'aquell grup enterrat sota les esperances trencades dels noranta que cantava a un món perfecte sense saber gaire com poder arribar-hi. La melodia ens crida en silenci a fer un pas endavant, a mirar la vida amb optimisme, a canviar aquella realitat que ens sembla insuficient, perquè com diu el Sabina, la realitat defrauda tant que moltes vegades les cançons es fan necessàries per seguir avançant amb aquell somriure que porta escrit el mot trencat de la revolta.

Per això, quan la vida us atropella i us sentiu una merda, quan la nostàlgia us embolcalli amb el seu escalf traïdor i el present sigui insuficient, agafeu aquella cançó on hi ha tot el vostre ser, tota la vostra vida escrita a cada acord, sortiu a passejar pel carrer i totalment absents, mirant al terra, mastegue-la pensant que tu vals més que un estat de derrota permanent. De moment, feliçment tinc la esperança que per poder buscar un demà millor en la música ja no em caldrà anar amb al cap jup pel carrer buscant les respostes en l'asfalt, més que res perquè deu anys després els podré tornar veure en directe amagat sota una estrella.