dimarts, 30 de desembre de 2008

La frase que va salvar Roma

El dia 23 a la nit, discutíem amb un amic què deuria dir Lleó I a Atila perquè aquest últim gires cua a les portes de Roma i no volgués conquerir el cor d'un Imperi que ell mateix havia anat tirant a terra. La història s'ha encarregat de silenciar aquestes paraules que el Papa va etzibar el cap dels Huns a les portes de la ciutat eterna i que la va salvar d'una masacre més que segura. Què va dir Lleó I? El meu amic es va inventar una frase "Un cop tinguis Roma, què et quedarà per fer?". La vaig trobar fenomenal. No gosis mai arribar a Ítaca perquè aquell dia ets home mort. Tots som Atila i en algun moment tenim l'opció d'entrar a Roma. Aprenem de la història, girem cua sempre.
Amb aquest últim post de l'any 2008, us voldria agraïr també que dediqueu algun moment de la vostra setmana per llegir aquestes petites estranyeses que ens acompanyen en aquesta lleugera tasca de carregar la duresa de la vida. Moltes gràcies per anar seguint els posts i pels comentaris que em feu quan m'aneu veient!!
Salut i Bon Any 2009!!!
La pastanaga verda

diumenge, 28 de desembre de 2008

El boig de la ciutat

Aquests dies que la pluja ha batejat un Nadal fosc que no s'ha atrevit a nevar però tampoc ens ha regalat l'alegria de la llum del sol, hem tingut el context perfecte per recuperar les cançons del nostre grup. Cadascú de nosaltres tenim aquell grup de música que ens identifica i en certa manera ens ha servit per diferenciar-nos uns dels altres marcan prioritats estètiques i fins i tot ètiques, però tots tenim també un grup que ens uneix allà on anem, és el nostre. Sempre quan ens reuníem a La Cleda agafàvem les guitarres per tocar cançons de Sopa de Cabra. Cançons que sempre parlen de la nostra història, de la nostra vida, de les nostres alegries i de les nostres tristeses. Sopa serà sempre la que ha marcat les diferents etapes de la nostra vida i ens ha acompanyat a fer-nos grans. Als catorze cantàvem l'adolescent Mai Trobaràs i als vint t'emociones amb la sutilitat de Pell de lluna. Per què parlo en aquest post de Sopa? Per una raó molt senzilla. Per la pluja que ha caigut aquests dies a Girona i ha deixat els carrers del Barri Vell humits i relliscosos. És en aquest context que sempre m'he imaginat passejant el protagonista de la cançó d'El boig de la ciutat. Ballesteries a la matinada, el carrer moll i buit, i un noi jove, xop, caminant lentament en direcció a Ciutadans per amagar-se sota els arcs de la Fontana d'Or i dormir el seu crim esperant la condemna del silenci que dóna la soletat. Aquesta és la gran virtut de les cançons de Sopa, que estan dintre nostre perquè compartim el mateix imaginari, el mateix món, els mateixos racons, i al cap i a la fi, som fills de la mateixa ciutat morta i avorrida que ells varen intentar animar amb un xic de rock'n'roll. Bona nit malparits!!!

dijous, 25 de desembre de 2008

El Nadal dels amargats

El Nadal està ple de gent amargada que intenta donar la tabarra parlant d'hipocresia i cursileria. Al.leguen que tots els actes solidaris que tenen lloc per Nadal remarquen la nostra naturalesa egoista perquè només ho fem un cop l'any. Més endavant també diuen que són unes festes religioses en una societat laica, i que per tant, hem substituït l'element religiós per quelcom artificial que ens obliga a estar contents i receptius durant aquestes festes perquè el Corte Inglés ho reclama. També es queixen d'haver de complira la obligatoreitat dels sopars familiars on s'han d'aguantar parents llunyans de cuyo nombre no quieres acordarte.
Segurament amb algunes d'aquestes queixes tenen raó, però jo els segueixo considerant gent amargada, perquè en una societat individualista com la vivim, si tenim almenys una època a l'any marcada al calendari en la que sortim de la nostra bombolla i ens donem una mica els altres, això és bo. Si durant aquest temps aprofitem per disfrutar de la familia que durant l'any tenim oblidada, això és bo. I si a més, durant aquestes festes aconseguim aixecar-nos una mica més contents i regalem somriures pel carrer, això és bo. Més que res perquè un any ens en adonarem que fantàstic seria que tot l'any fos com Nadal. I la base d'aquest canvi en la nostra vida estarà en aquesta època de l'any que ens proposem ser una miqueta millors. Un missatge pels amargats: Bon Nadal i disfruteu les festes amb la gent que us estimeu!!!

dimecres, 24 de desembre de 2008

La vida rescatada de Dionisio Ridruejo

Fa tres mesos vaig escriure un post parlant de la necessitat que té cadascú d'acceptar el seu passat i ser conseqüent amb el que un dia va defensar, fos erroni o encertat. Davant aquesta idea d'honradesa personal vaig parlar de l'escriptor Dionisio Ridruejo com a pal de paller d'aquells personatges que varen ajudar a construïr el règim franquista des de la seva lleialtat al falangisme de Primo de Rivera, i que anys més tard, enderrocarien aquell mateix edificis des de postures pròximes al liberalisme d'arrel racionalista perdut durant la Guerra Civil, on semblava que només hi havia nacionals i comunistes.
Fa un mes va sortir el llibre de Jordi Gracia titulat La vida rescatada de Dionisio Ridruejo. Vaig acabar-lo ahir a la matinada estirat al llit d'una cela ascètica de Montserrat. La sensació al tancar el llibre i enfrontar-me els deus minuts de post-lectura on intentes fer un repàs de tota la informació que t'ha arribat, i analitzes com t'ha quedat el cos, vaig pensar que Gracia ens obria la vida d'un personatge referent en un país mancat de guies. Un home puntal perquè es comportava com una persona i acceptava la pròpia naturalesa humana que demana constantment la rectificació d'un mateix. Ridruejo va portar a terme aquella ètica de la infidelitat de la que ens parlava Josep Maria Castellet, per acabar essent fidel als altres i a un país sencer.
Us el recomano com a lectura nadalenca, un temps on hem d'aprofitar per parar-nos a pensar si com qui vertaderament volem ser, o som el que altres esperen de nosaltres. Ridruejo sempre va ser qui ell va creure que havia de ser, i el temps li ha acabat donant la raó. Aprofiteu el llibre de Jordi Gracia per fer un recorregut vital per les seves vivències. Bon Nadal verdulaires!!!

diumenge, 21 de desembre de 2008

Montserrat: Un espai de pausa i reflexió

El dia a dia et fa avançar per inercia, com un autòmata sense capacitat de decisió, com un infant que depèn del seu pare, com adults que depenen del ritme creat per nosaltres mateixos. Així doncs, després d'un trimestre atrafegat amb les classes, la ràdio, la universitat, els contes, el blog, els plans de futur... Són urgentment imprescindibles dos dies de descans físic i espiritual a Montserrat. Una vegada més em refugiaré dintre d'una de les celes i disfrutaré de les pregàries monacals per fer una petita pausa i tornar a pensar amb allò prioritari.
Montserrat et renova les forces amb el seu silenci nocturn i el seu cant matinal, amb la seva posta de sol i el seu Virola i turístic, amb la seva espiritualitat cristiana i la seva ortodoxia supersticiosa, amb el negre de la Vergai el marron dels hàbits dels monjos, amb l'ascetisme del Crist de Subirats i la decoració barroca del Santuari. Tot ajuda per preparar el Nadal i tornar amb les forces renovades i un carregament de propòsits per ser cada dia, una persona més decent que pugui un dia, sense por, mirar als ulls de la mort i somriure amb ironia.
Us recomano que proveu l'experiència, la solitud és necessària per trobar-se un mateix, acceptar les pròpies misèries i celebrar alguna de les modestes glòries.

divendres, 19 de desembre de 2008

Una veritat sense amor

Fa dos dies, llegint el blog de l'Eduard López, http://www.puntcardinal.blogspot.com/, em vaig trobar aquesta frase que em va semblar deliciosa "Quan l'amor es deslliga de la veritat, hem caigut, aleshores, en la ideologia". Segurament, i perdona amic Edu si trec la frase de context, aquest és el problema de molta gent de la nostra generació. Davant la buidor i la incertesa d'aquesta època d'impàs que no sabem on es porta, molts joves s'abracen a veritats polítiques, socials i fins i tot virtuals, per tenir una guia, un camí, un rumb.
El problema d'aquesta gent arriba quan no estimen i veuen tots aquells que no comparteixen la seva veritat com a rivals que els hi volen mal, i els hi volen destrossar els seus fonaments ideològics. Estimar vol dir tenir l'altra com a centre de la teva existència i actuar per poder entendre el bé individual que necessita. Quan parlem d'ideologia moltes vegades la idea mateixa sobrepassa la persona i aquesta és converteix en víctima d'una utopia. És cert que tot està per fer, però també és cert que no tot és possible si no posem l'amor com a base de tots els nostres actes. Per tant, és molt lloable tenir veritats si tenim l'amor com a base, perquè la ideologia sempre resulta intrasigent i perillosa.
Ho dic perquè moltes vegades es parla des de certs sectors, que el segle XX va representar el segle de les ideologies, i que aquestes es van enterrar amb la mateixa fi del segle. Jo no ho tinc tant clar. Cada dia veig més gent jove atrapada al dogmatisme de certes ideologies caduques, i d'altres incapaços d'entendre què és una ideologia. Torno a repetir, una veritat sense amor és ideologia, i recordeu, una religió sense amor és fundamentalisme. Posem l'amor en la base de la nostra vida i després caminem cap un món millor.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Raúl Tamudo o com arribar a l'èxit sense saber llegir

Referent dels analfabets, Tamudo representa millor que ningú un exemple vivent d'algú que arriba a la fama i que fins i tot té un cert esperit de referència entre el seus, però que és incapaç d'ordenar amb criteri el subjecte i el predicat d'una oració. El jugador més sobrevalorat de la Lliga Espanyola, que ha arribat als cent gols després de jugar permanentment durant dotze temporades i tirar els penals, faltes, còrners, faltes indirectes, serveis de porteria i bots neutrals, té una mitjana de menys de deu gols per temporada. És lluitador, no se li pot negar, però només té el nivell per jugar un equip de segona categoria com l'Espanyol, on un jugador normalet com Luis Garcia ha fet saltar a la vista els defectes del seu company de la davantera.
No sóc antiespanyolista, és més, trobo molt lloable que dintre el bipolarisme Barça-Madrid hi hagi aficionats que tinguin aquest toc diferencial de donar suport un equip simpàtic i que aposta pel planter. Ara, això és una cosa i l'altra és que l'emblema del teu equip sigui un exemple d'aquest fracàs escolar que està destrossant el país i que ha arribat fins els òrgans més elevats del poder polític de Catalunya. Tenir estudis no assegura que estiguis capacitat per exercir un càrrec, ara, no tenir-ne t'assegura que no pots dirigir un país amb coneixement total i no pots sortir davant dels periodistes per ser el referent d'un equip amb una gran història. Com deu enyorar els aficionats cultes de l'Espanyol a Valverde. Per cert, en Sergio Busquets també promet donar grans tardes de glòria a la sala de premsa del Camp Nou.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Cartas a Ellacuría

Fa tres anys em vaig llegir fervorosament aquest recull de cartes que Jon Sobrino anava escrivint cada any a Ignacio Ellacuría el dia de l'aniversari del seu assassinat. En elles hi vaig poder veure un full de ruta personal amb el concepte de civilització de la pobresa que havia desenvolupat Ellacuría al llarg de la seva vida i que Sobrino recorda en aquestes cartes. Saber ser feliç amb l'imprescindible, perquè només si sabem està deslligar-nos del que tenim podrem arribar al que som, negar-nos com a entitat individual i trobar la felicitat en el donar-se a la comunitat. Un comportament evangèlic que Ellacuría va reescriure amb la seva vida, amb el seu exemple. Com tanta gent que s'aixeca cada matí per donar-se integrament als altres.
Però sobretot el que em va agradar més d'elles és la humanitat amb la que Sobrino parla del seu company, allunyant-se de qualsevol temptació d'idealitzar-lo. Ellacuría tenía defectes, com tota persona, però va tenir aquella virtut missionera de saber triar al moment clau per deixar de protegir la vida pròpia i donar-se completament als altres. Em tornaré a llegir el llibre perquè necessito renovar-me per dintre. Ellacuría em neteja. Prova-ho.

dissabte, 13 de desembre de 2008

Amb el somriure, la revolta

Últimament ha coincidit que he llegit diferents personatge d'àmbits diversos que enmig d'un article deixaven anar una ironia contra el "cansino" o "redundante" Llach. M'ha fet molta gràcia perquè en Llach sempre resulta carregós per alguns, que per casualitat no troben que cansa l'actitud desesperada d'altres cantautors que ens venen que el món és una merda i que la única sortida és trobar plaer en la mateixa absurditat de la vida. A mi aquests segons m'encanten perquè decoren molt bé una tarda de diumenge i una tornada nocturna a casa després d'una nit fracassada, però la veritat, em quedo amb l'optimisme i ganes de viure que surten per les escletxes de les cançons d'en Llach. No nego que la seva cantarella ha amagat un missatge optimista per intentar canviar tot allò que no ens agrada i sobretot, per tirar endavant relacions personals que moltes vegades són complicades, però només la gent amb l'orella fina sap traspassar aquesta veu d'onades mediterrànies.
En Llach no ens pinta un món de rosa com altres grups que exemplifiquen el baix nivell intel.lectual del país. El cantautor empordanès ens diu una cosa molt clara: la vida és molt complicada, té moltes dificultats, però val la pena viure-la i disfrutar amb els regals que ens brinda, que moltes vegades, són molts més que les penes. En definitiva, es pot intentar canviar tot allò que no t'agrada i buscar sentit a les coses i no ser un amargat. Com canta ell: Amb el somriure, la revolta.

dijous, 11 de desembre de 2008

Elogi a l'avorriment

Fa temps que tinc ganes de fer un elogi a ultrança de l'avorriment i defensar la necessitat de trobar dins el ritme occidental de les nostres vides instants on la no-activitat i la desgana de trobar una activitat, siguin el nostre vertader exercici. Primer de tot tinc la sensació que només quan estem avorrits realitzem el deure a meditar sobre un mateix que després ens donarà fermesa a l'hora de prendre decisions que ens facin anar endavant, després també noto que quan estem avorrits i no sabem que fer, valorament més els petits detalls que ens donen certes dosis de motivació vital, i finalment i potser el més important de tot des d'un punt de vista productiu, l'avorriment ens dóna el descans suficient per ser més eficients en les nostres obligacions diàries. Per tant l'avorriment ens dóna més coneixement de nosaltres mateixos, ens fa més sensibles als detalls dels altres, i ens torna millors al nostre àmbit familiar i laboral.
Per això hauríem de dignificar adjectius tant mal usats com "manta", "mandrós", ""avorrit"... perquè tinc la sensació que radera les persones que tenen aquests aparents "defectes", s'hi amaga un ciutadà calculador amb les seves habilitats que explotarà tard o d'hora. Els altres, la immensa majoria, quan arribem a l'edat frontera dels quaranta, veurem que poques coses podem aportar més perquè ho haurem donat tot amb presses i malament durant una joventut en la que no vàrem saber avorrir-nos. Treballadors de tot el món: avorriu-vos!!

dimarts, 9 de desembre de 2008

Els vampirs de la intimitat

El millor que té la nit és que converteix tots els vidres en miralls indiscrets des d'on pots espiar amb nocturnitat i alevosia tota la gent que passa pel carrer. Des d'una posició privilegiada pots veure mostres d'amor, de desamor, d'amistat, d'odi, d'imprudènica, d'alegria, de desesperació, de rutina, de novetat... Per això els voyeurs aprofitem el dubte de la foscor per sortir el carrer vestits amb una gabardina negra, una boina fosca i unes ulleres gruixudes de miop a l'estil sartrià i espiem totes aquelles vides que mai viurem.
La nit per nosaltres és l'espai per trobar un reflexe desdibuixat de les intimitats que durant el dia queden amagades per robes formals i diàlegs de coffee business. Només així podem conèixer les persones, i el més important, només des de l'anonimat de l'espia amateur pots robar uns segons d'intimitat a la dona que estimes en secret des de la teva adolescència i que un bon dia va decidir construir la seva vida amb el teu millor amic.
Vivim durant la nit i ens amaguem durant el dia. Només entenem el llenguatge de la foscor per pura necessitat, la claror ens mostra com som, i això, sempre ens ha fet por. A la meva petita i claustrofòbica ciutat ens diuen de forma despectiva els vampirs de la intimitat, i sincerament, a mi m'agrada.

dilluns, 8 de desembre de 2008

La llengua oficial dels infants

Ahir al matí vaig sentir un nen petit parlant francès i em vaig esgarrifar. Semblava un petit dèspota que es preparava per ser un futur estudiós de Voltaire repel.lent amb els estudiants i els seus companys de professió. Siguem objectius: els nens petits que parlen francès no són graciosos. Ja no en parlem dels alemanys que sembla que en lloc de dir Ich diguin Reich i t'acollones només de pensar que tens davant teu un robot que s'emociona menjant papilles de Baviera i escoltant Wagner. Tot plegat fa que no sigui atractiu anar a viure aquests països perquè sempre et sents amenaçat per les generacions futures.
Per això voldria proposar des de La pastanaga verda que obliguessin els infants a aprendre l'italià i l'anglès des de ben petit. D'aquesta manera quan estiguessin amb la seva familia podrien fer servir sense cap mena de problema la llengua materna, però quan marxessin a fora el seu país, en lloc d'utilitzar l'engargossat francès i el caciquista alemany, podrien deleitar-nos amb aquestes sonoritats que sortint d'un infant, l'embelleixen molt més i el converteixen en un futur artista de la conca del Tevere o en un llibreter ambulant de Portobello.

dissabte, 6 de desembre de 2008

L'hivern d'en Bruce

Cada músic està associat a una estació determinada pel to de la seva veu, pels temes que tracta, per la sonoritat de les cançons, per la seva actitud... Si, senyor, en Bruce és hivern. I no un hivern qualsevol. És un vespre d'hivern amb el cel sense cap núvol i amb una brisa lleugera i gelada que et fa acorrocar-te dintre el jersei mentre Ell canta una cançó de mig-temps nostàlgica amb un futur inexistent. Podrien ser The Promise, None but the brave, Nothing man, My city of ruins, My hometown, Across the border, Jesus was an only son, My own worst enemy, County fair, Secret garden... Totes les porto al mp3 mentre camino a mitjanit d'un dia laborable pels carrers buits de Girona i miro a cada racó si trobo algun element del meu passat que doni un xic de contuïnitat a la meva vida. Sempre l'acabo trobant abans d'anar a dormir quan em venen ganes de plorar quan el Bruce canta amb el puny enlaire "It's a town full of losers and we're pulling out here to win". També em passava quan tenia divuit anys. També era hivern. També Girona estava deserta. Espero que als quaranta em segueixi passant el mateix.

divendres, 5 de desembre de 2008

Atracador de bancs

Aquest migdia he tingut un moment de blanqueig mental. Saturació. Totes les obligacions cauen a sobre i no hi ha temps per pensar quina és la prioritat. En aquest instant em surt la meva vella vocació: ser atracador de bancs. Sempre desitjo en els moments límits de la meva vida agafar una pistola falsa, posar-me una mitja negra al cap i entrar a una oficina de La Caixa (robem?) per emportar-me de forma pacífica els estalvis de la gent de bé. Robar als rics no té cap gràcia perquè no fas cap mal. Sovint penso que en Robin Hood era un hippie avorrit que va començar a robar als rics perquè no va tenir el que s'ha de tenir per robar als pobres. Jo robaria a la gent de peu perquè només així arribaria a fer mal. Això si, al cap d'una setmana i després que el pànic s'haguès escampat per la ciutat, el meu rostre robotitzat presidís els màxims organismes oficials, i les noies de bona vida sommiessin amb ser les més infidels de les meves amants, tornaria als diners a la oficina de La Caixa a les 7:50 del matí perquè els serveis d'investigació quedessin retractats davant l'evidència: Una vegada més l'instint del lladre aficionat era més útil que cent policies dogmaticament preparats. Aquest desig irrefrenable de ser un insubmís de la bondat m'ha durat cinc minuts, el temps d'escoltar La del pirata cojo del Sabina, i entendre, que les millors fantasies, són les que no es compleixen mai.

dimecres, 3 de desembre de 2008

El millor de la classe

Potser el temps el convertirà amb un nou Ronaldinho i quedarà enfangat a l'Olimp dels déus humans, o potser seguirà les passes del seu seleccionador i esnifarà la seva exempleritat futbolística. No ho sé. El que tinc molt clar si em cenyeixo purament el present, és que el Barça té ara mateix el millor jugador del món, i el més bonic de tot és que té cara a nen, i amb ella, totes les virtuts i defectes d'una criatura quan juga a l'hora del pati amb els seus amics: vol demostrar sempre que és el millor, quan passa la pilota aconsegueix que l'assistència sembli mig gol, quan l'agafen de la samarreta s'enfada i a la següent jugada còrrer molt més per orgull, demana la pilota constantment perquè sap que és el millor de l'equip, pressiona perquè sap que ha de donar exemple, celebra els gols perquè es competitiu fins el final, és baixet i sobretot, quan entra a classe té moltes dificultats amb l'estudi però el prestigi a dintre l'aula el té guanyat perquè quan toca la sirena i surten a jugar el pati, sempre, sempre, sempre, és el millor de la classe.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Die Welle

Ahir el diumenge vàrem intentar matar la tarda amb una pel.lícula que intentés treure'ns la mandra d'unes neurones col.lapsades per les demostracions d'autoritat del Barça. El film escollit fou Die Welle (La Ola), i les sensacions, molt positives. Tenim gràcies a una història que a vegades pot semblar una mica hiperbòlica les condicions de misèria individuals per arribar un moviment totalitari de masses. Els protagonistes adolescents estan enfonsats en l'hedonisme escapista de la postmodernitat i troben en una ideologia, aquest objectiu comú que traspassa les fronteres humanes i els hi dóna un motiu per seguir lluitant.
Els canvis psicològics dels personatges segurament són els elements més atractius de la pel.lícula perquè demostra la capacitat que tenim d'entendre com a normal allò que és totalment anormal. De totes maneres no estic d'acord que un país europeu tingui a dintre seu els gens per explotar un règim totalitari, més que res perquè les causes que denota la pel.lícula: la misèria de la persona, la manca d'un objectiu elevat... queden enfosades per l'individualisme total que viu Occident, que rebutja tot moviment de masses que pugui aixafar el subjectivisme individual. De totes maneres, s'ha de reconèixer, que fins i tot aquest punt, el director treballa amb profunditat explicant que només a través de la massa pots desenvolupar la teva individualitat. Una paradoxa que un cop has vist el film t'arriba a plantejar-t'ho tot una mica. Bona pel.lícula. Bona tarda.