dijous, 28 de juny de 2012

El Virolai

Ja el puc haver cantat un miler de vegades, tant és, cada vegada m'entra un calfred que cavalga amb ritme acompasat per l'espinada, i segurament és perquè el Virolai, i perdoneu que pequi d'exhibicionisme, és una síntesis mesurada de la meva identitat, del que sóc, d'on vinc, i cap on intento anar amb el pas dubtós del que es veu incapaç de ser un rèplica falsa dels seus pares.
Primer de tot hi ha la branca de la fe, el cant a la Mare, aquesta aproximació a la divinitat amb un ritme que es sosté en l'aire per arribar com una ofrena foral als peus de la Verge, i perquè a Montserrat, durant unes de les estades solitàries dels anys de tastets vitals, fou on vaig tornar a abraçar la fe cristiana amb convicció després d'una hora i mitja al confessionari i una bona estona davant la sobrietat eterna del Crist de Subirachs. Tornar a casa sempre ve de gust.
En segon lloc hi ha la branca nacional, el pas de l'universalisme cristià al particularisme català, anar del tot a la singularitat de la nostra terra, el cant amb la nostra llengua, element vertebrador de la història del nostre poble, amb molts defectes, certs, però que no deixa de ser el nostre, i on Montserrat és un element indispensable per entendre aquest cristianisme servidor del poble que ha acostat Catalunya més a Roma que a Madrid.
I finalment hi ha l'aspecte familiar, la tradició de veure els teus com uns servidors devots de Montserrat, de voler transmetre als nostres fills aquest amor familiar cap a la muntanya serrada on hi resideix un tros de la nostra ànima com a poble i com a comunitat cristiana.
Segurament per tot això, quan aquest matí hem cantat al Virolai al final de la Missa de professors de Bell-lloc, m'ha entrat al mateix calfred de sempre que em recorda, que tot, tot plegat, és molt fàcil d'entendre.

dimecres, 27 de juny de 2012

El pub que fa olor de peix

El pub que fa olor de peix està a Florència i es diu Fish, no és original però si cridaner pels turistes que com nosaltres, ens vam acostar meravellats pel ferum de sardina revinguda que feia el local. Peixetaria del barri durant el dia, pub per extrangers durant la nit, defuig dels maníacs renaixentistes cercadors d'un bri d'eternitat rebaixat, per acollir els nòmades perduts que es conformen en arribar a l'apartament amb olor de peix a canvi d'haver ballat una mica amb alguna americana enamorada de Brunelleschi. Ells, nosaltres, els turistes, tenen, tenim, el colze a sobre el taulell on feia pocs minuts una orada genovesa demanava ser devorada per algun descendent dels Médici i no passar la nit amb les seves companyes a sota la caixa registradora, aguantant els crits de nòrdics assedegats d'un fals esperit alliberador que diuen que dóna el Mediterrani.
Ja fa cinc anys d'aquella visita estival a Florència i on hi havia segurament aquesta peixateria nocturna ara hi haurà una botiga de sabates de nens, o pitjor encara, un banc, però permeteu-me que quan les nits són càlides i costa dormir, recordi aquell local literàriament perfecte per ser real.

dimarts, 26 de juny de 2012

Millor portar els pits tapats

Primer bany d’estiu. Platja de S’Agaró. Dotze del matí. El sol rescalfava els pits femenins recremats pels solàriums hivernals i la banalització del desig es fa present sense complexes. Així doncs, en nom de la malentesa llibertat d’utilitzar el propi cos com un creu convenient, algunes companyes de zona sorrenca llençaven a la brossa el deliciós art de suggerir per caure a la rutina del que se li nega la possibilitat d’imaginar. Ningú mirava a ningú i jo, no podia aixecar el cap de la immodesta Espanya fotografiada per Enric Juliana seguint el traç inacabat de Larra. De totes maneres, quan ella va arribar vaig tancar el llibre.
La musa inexperta de Dalí passejava per la platja amb un vestit blau semitransparent entrelligat a les cuixes gràcies una brisa suggerent que li remarcava una silueta de relleus simètrics. Sense mostrar res ho deia gairebé tot, però hi havia quelcom inabastable, un secret en el seu esguard on els homes presents a l’escena, no aconseguíem desentrellar. Fou llavors, resseguint el caminar pausat de la noia i ignorant els cossos despullats sortint del mar a mode de Halle Berry, que vaig veure el símil adient per poder transmetre una idea potable en aquest article recremat: el Barça de Vilanova ha d’intentar no ensenyar els pits, i per no ensenyar-los ha de dedicar hores a tapar-se, a no mostrar-se com aquests últims anys i trobar el seu cos singular, diferent de la època Guardiola. D’aquesta manera, trobant el factor sorpresa, seguirà seduint com feu la noia del vestit blau i el Pep Team: transportant el pànic als rivals perquè no saben què hi ha darrera una muda atractiva que dissimula la perfecció d’un cos renaixentista.
I és clar, per aconseguir fer aquest exercici de revestir el propi cos es necessiten dues coses: coneixement estilístic i capacitat de treball. Dues virtuts contrastades en el modus operandi de Vilanova que em fan ser molt optimista, sobretot, perquè la noia del vestit blau llegia també l’Enric Juliana i portava un delicat banyador vermell.

Article publicat avui a El 9 Esportiu

dijous, 21 de juny de 2012

Recepta per la desmemòria selectiva

L'elogi més complet que es pot fer a un assaig és la seva capacitat per obrir nous horitzons mentals al lector, i aconseguir vestir plantejaments novedosos en un panorama d'idees passades pel túrmix abans de ser rellençades a qualsevol article sense gràcia, i els dos, són aplicables a la dissertació macedònica i suggerent de Francesc Marc Álvaro sobre els límits de la memòria individual, col.lectiva, o la malanomenada memòria històrica.
Segurament per això, en un estat maniqueista on la tercera Espanya fou, com recorda l'autor, la gran perdedora de la guerra, i està sent segurament, la gran derrotada també d'aquest període democràtic on afloren sense por els grans vicis que varen portar els nostres avis al camp de batalla, és d'agraïr la presència de veus que funcionen a contracorrent perquè utilitzen el sentit comú, sense banderes explícites ni dogmatismes de tertúlia de bar. En definitiva, de persones que projecten idees compartides per una majoria silenciosa que presencia estupefacte l'espectacle de l'aviram polític, en aquest cas, més preocupats en polititzar els records i treure rèdit de les vivències de les persones, que no pas gestionar-les amb la suavitat del cirurgià de les emocions, conscient que som vestits a base d'història personal.
Davant d'aquest trauma bipolar, receptar la lectura de Francesc Marc Álvaro, per sensata, honrada i noble,  i per la suavitat amb que toca el terreny sensible de la memòria individual que passa a formar part d'una memòria col.lectiva plural. Una lectura necessària pels il.luminats messiànics que amb la superioritat moral del que està encegat de supèrbia, es van treure de la màniga el concepte paradoxal de memòria històrica, utilitzats pels primers per idealitzar els anys de la república i dissimular persecucions clericals, i pels segons, per no fer una condemna explícita del franquisme, perquè ja se sap, els fills de bona família els hi costa renegar dels papàs.

dimarts, 19 de juny de 2012

Educar en la frustració

Com a pare, entenc la tendència natural a sobreprotegir als fills, és instintiu, sense cap mena de dubte, ara, educar és anar sovint contra els instints. Si allunyem els nostres fills de les contradiccions, de la vida mateixa com es presenta, amb un fotimer de creuaments on no sabem ben bé per on tirar, i on escollim moltes vegades amb la única garantia de l'esperança d'haver triat el correcte mentre convius amb la recança de tot el que has deixat enrera, estarem creant màquines incapaces de saber assumir la frustració. Si senyor, la frustració de no tenir tot el que vols, de veure que moltes vegades, el dia a dia no és com te l'imaginaves i que darrera de qualsevol satisfacció que durant la infantesa podia ser gratuïta, ara hi ha hores d'esforç i dedicació. Aquesta incapacitat d'entendre la frustració com quelcom natural està emplenant les sales de psiquiàtries i enriquint a farmacèutiques encantades amb aquesta educació sobreproteccionista que condemna als nostres fills, a la incapacitat de sortir de la minoria d'edat intel.lectual i veure la vida amb totes les seves dimensions, el blanc i el negre, el gris, el voler i el poder, l'abisme i el camí planer. Repeteixo, entenc la tendència a sobreprotegir els fills, per això demano al cap fred als pares, donem-los el que ens sembla adient, no el que nosaltres ens deixa més tranquils. Fàcil de dir, difícil de fer. Ho sé.

dissabte, 16 de juny de 2012

Pilar Rahola

Darrera una oratòria ben treballada s'hi pot amagar un sofisme d'arrel ibèrica molt perillós, d'aquells de festejar amb els decibels per aconseguir fer callar l'adversari amb l'esperit autoritari d'un Millán Astray que ha canviat la dinamita per vòmits descontrolats de demagogia. De totes maneres, quan aquests falsos profetes agafen la ploma es despullen sense saber-ho, se'ls hi veuen tota les misèries davant l'activitat pausada i reflexiva que requereix l'escriptura, on els crits són silenciats i tant sols surt a la superfície el plànol mental de l'autor. Per això segurament, independentment del que defensa, té tant de valor tenir una Pilar Rahola donant voltes per aquests móns de Déu, perquè, és capaç de defensar una oratòria brillant i contundent amb un rerafons reflexiu envejable, que amb els articles diaris a La Vanguardia ha sortit a la llum i ha eclipsat la imatge de la periodista passional que a vegades, sense voler, podia estigmatitzar-la i posar-la a un lloc on no li pertocava ni se'l mereixia. Per això, necessito felicitar-la, perquè és capaç de fer quelcom en hores baixes, obrir nous horitzons que després agafaràs o no, però si més no aconsegueix a l'hora del cafè, fer-te pensar i entrar en silenci, amb un diàleg amb tu mateix bastant reconfortant.

divendres, 15 de juny de 2012

El dia que em vaig enamorar de Vito Corleone

Hi ha experiències vitals que s'han de tenir en el moment perfecte, ni abans, perquè segurament no tindràs el pòsit suficient com per gaudir-les en la seva totalitat, ni després, perquè probablament sentiràs una vaga sensació d'haver perdut un tren del qual ja no esperes res més que veure'l a l'horitzó fumejant cap a un paradís oblidat. Doncs aquesta vegada l'he clavat, portava anys volent entrar al món de Vito Corleone i intuia una brisa descoretjadora que m'anava susurrant, ara no és el moment, ja et diré quan has de fer el pas. I va arribar el moment. Excels. No elogiaré la pel.lícula perquè seria d'una ingenuitat tòpica difícil de digerir, però si que vull parlar de la necessitat de poder viure almenys dues vides perquè una sigui la de la moral recte, i l'altra, la de Vito Corleone. El pare responsable, el marit atent, l'avi afectuós, el padrí perfecte, l'enemic indesitjable, el seductor insaciable, el maquiavèlic de manual, el veí discret, el personatge que em recorda una conversa amb un vell amic sicilià que al parlar de la mafia la va justificar al.legant la necessitat de defensar els més desprotegits dels peixos grossos que vivien amparats per una falsa legalitat. Has vist El Padrino? No, li vaig contestar, m'ha d'arribar el moment. Doncs quan la vegis fixa't amb Vito Corleone perquè aquest estil de personatge ha vessat sang per defensar els sicilians. En fi, que en aquesta vida condemnarem la hipocresia evident dels Corleone, però admetrem que si poguessim posar-nos durant una setmana a la pell d'un personatge de ficció, Vito Corleone tindria un excés de demanada.

dimecres, 13 de juny de 2012

Una generació castrada

Som la generació de l'expectativa, la que ens havien promés un futur pròsper sense gaires esforços i ens trobem, tant bon punt hem començat la nostra vida laboral, amb el fang ressec anclat a l'altura dels turmells . Què ha passat? Sociologia pura. La generació dels nostres pares han estat la de l'avenç econòmic i social sense aturador,la que es van trobar un país on tot estava per fer i per aconseguir-ho, rebia injeccions econòmiques europees amb accent de Baviera, barrejada amb una cultura de l'esforç filla del que ha estat educat en un context de sobrietat postbèlica. Segurament per això, ells, que tenien més recursos que els seus pares, van donar als seus fills els que no havien pogut tenir amb la prespectiva que també entressin a la roda de la prosperitat perenne que vivia el país. Es van equivocar perquè darrera el discurs d'expectativa constant que feien als seus fills, hi havia una connotació elíptica de gratuïtat molt perillosa amb el tren de vida que els hi estaven regalant. Què ha passat ara? Doncs que la generació que haurà de construïr de nou, es veu marcada per l'estigme del sobreproteccionisme patern i es veu incapaç d'anar sola a comprar el pa. En fi, que com diu el gurú, cordeu-vos els cinturons que ens ho passarem bé.

dimarts, 12 de juny de 2012

El vi mut de l'Eurocopa

L'Eurocopa és un vi mut per on transiten els records d'una desmemòria més preocupada a idealitzar el passat que no pas a verificar-lo. Així doncs, quan la primavera agonitza a braços d'una calor desigual, les imatges pretèrites dels anys de fervor futbolística vénen sense permís i es queden durant unes setmanes abans de deixar pas a l'apatia dels partits de pretemporada, preparats per ajudar a sobrevalorar jugadors mediocres i pagar les borratxeres de xinesos que, com els espanyols, no saben pronunciar Cesc.
Davant d'aquesta tempesta de records amagats a les golfes, aquests primers dies d'Eurocopa, mentre païa la corbata escollida per De Guindos per anunciar que l'acudit de l'Eugenio de Grècia, Portugal i Espanya era veritat, m'ha tornat a passar pel davant la gran desmitificadora de la competició: la Grècia d'Otto Rehhagel, que va mostrar al Chelsea del momificat Di Matteo com guanyar una eliminatòria sense xutar a porteria.
De tota manera, per no posar-nos apocalíptics en una època en què els profetes falsos proliferen per les cantines dels centres econòmics de les grans ciutats, també m'he topat amb petites imatges de lleugera felicitat, com la Dinamarca del 92, la de Schmeichel i Brian Laudrup; l'Holanda del gol de Van Basten del 1988; la del gol d'Olivier Bierhoff a Peter Kouba al vell Wembley el 1996, la del penal de Raúl que encara busquen la pilota (des d'aquí, Raúl selección fins al 2064), la del doctorat internacional de Xavi a Àustria, la de les últimes jugades decents de Paul Gascoigne, la de Raúl Bravo a Portugal que explicava per què la selecció d'Espanya no passava mai de quarts, i la de l'eterna França comandada per aquell artista que pintava amb una lentitud veloç difícil d'entendre: Zinedine Zidane.
En fi, mil i una imatges que intento fer venir al cap a manera de pensament positiu per intentar posposar l'angoixa de veure el ministre De Guindos negant una evidència amb una corbata robada de l'armari d'un pallasso retirat. D'aquesta manera, gràcies a l'Eurocopa de futbol faig com Espanya, no penso en els problemes reals i sóc feliç.

Article publicat avui a El 9 Esportiu