dimarts, 27 de novembre de 2012

Carta oberta als partits soberanistes

Per primera vegada a la història tenim majoria independentista al Parlament de Catalunya. Sé que la premsa espanyola està excitada amb l'evident caiguda de CiU i que aprofiten els 12 escons perduts per tapar una realitat numèrica que salta a la vista: 87 escons pel dret a decidir contra els 28 que el neguen (El PSC no el col.loco perquè no saben ni ells on estan). Dit això, seria bo fer una reflexió als analistes polítics que es van tornar independentistes per la Diada i als partits polítics soberanistes que sument aquests suposats 87 escons, i dic suposats perquè segons quins rotatius, ara resulta que ICV no defensa el dret a decidir.
Primer de tot als periodistes que es van excitar mentre veien la manifestació des d'un balcó del Passeig de Gràcia i ara diuen que ha sortit a parlar la Catalunya real i que per tant, el procés no està prou legitimat. Si, ja sé que fot però resulta que també hi ha un independentisme d'esquerres i que CiU, com haguessin volgut molt d'ells, no podrà liderar en solitari el procés. Ho dic perquè em dóna la sensació que aquest grupuscle de periodistes vanguardistes acceptaven tot el procés sempre i quan en Mas tingués majoria absoluta i pogués marcar sol el ritme. Doncs no, us heu equivocat en l'anàlisis cert, però no en l'anàlisis que hi ha una majoria de catalans que varen votar que defensen el referèndum encara que no sigui a través de CiU.
Dit això, anem pels partits polítics. Comencem per CiU, partit al qual vaig votar. M'encanta en Mas. I si, m'agradava abans quan tot l'establishment li llepava el cul i ara, que li han donat l'esquena. M'agrada perquè ha aconseguit que tinguem les coses clares sobre el que hi ha. Ara ja sabem qui està pel dret a decidir, qui es vol quedar a Espanya amb les mateixes condicions i qui no sap el que vol. Ho sabem gràcies a ell, que ha posat el debat a sobre la taula del seu partit i de tot el país. Abans no sabíem que volien els 62 escons de CiU, ara ja sabem que volen els 50. De totes maneres, ara, per poder tirar endavant, fora bo que CiU deixés a fora la porta aquesta supèrbia que ICV tant bé ha definit com Catalonia is not CiU. Prou d'erigir-se com a salvadors de la pàtria amb aquest discurs aclaparador que només ells a través de la majoria ho podien tirar endavant. Més humilitat i predisposició a fer-hi entrar a tothom no només amb paraules sino amb fets, i si, aixequeu el cap d'una vegada que sembla que us han matat la iaia. Serà difícil governar però no impossible si guanyeu amb prudència i perdeu prepotència.
En segon lloc, ERC, en Junqueras té un discurs allunyat dels Carod i Puigcercós però avui, no sé si per tacticisme polític, ja ha començat a dir que des del cap de l'oposició es pot arribar a la plenitud nacional. Mireu, si vertaderament voleu exercicir aquesta responsabilitat que tant heu manifestat durant la campanya, mulleu-vos. Ja vau fer president en Montilla (En Margalla era lògic per obrir les finestres i ventilar) i vau formar part del grup d'amics que va foradar la butxaca de la Generalitat. Prou de tonteries i ajudeu a formar un govern fort durant aquests anys sabent que algunes de les promeses socials de la campanya són impossibles d'acomplir en temps de crisis. Si no, em semblarà que patiu el mateix virus messiànic que ha embolcallat CiU durant la campanya, esperant el desgast de la federació per erigir-vos com a futura força majoritària a Catalunya. Això va intentar fer en Carod,no?
En tercer lloc, ICV, mira Joan Herrera, que comencis a posar condicions per donar suport el dret a decidir em sembla d'un cinisme propi de socialistes fills del rubalcabisme. A què juguem? Resulta que èrem explícits durant la campanya i ara ja estem posant condicions. Una cosa són els debats de polítiques socials i l'altra d'horitzons nacionals. Si ho barreges ara, un cop tens els resultats a la mà, no només fas joc brut sinó que estàs afeblint un front que semblava clar. Més responsabilitat política amb els temes nacionals, que amb els socials ja els tens com mostra que parlaves d'aturar desnonaments quan altres que ara pugen el carro miraven cap un altra costat.
En quart lloc, les CUP, poca cosa es pot dir a qui comença un discurs saludant a Palestina. Els vostres tres escons en aquests moments, tenen molta més força que en qualsevol altra. Quan arribi el moment sigueu responsables i voteu a favor encara que els que posen la majoria d'escons són fills de casa bona. Us necessitem, i si CiU us intenta deixar fora tot aquesta història no té cap mena de sentit.
I si, això és el que hi ha, aquí tothom té pecats i un passat que crema, però si no som capaços de posar-nos d'acord perquè el dret a decidir que els ciutadants han reclamat a les urnes sigui una realitat, doncs millor recollim els trastos i directament donem les claus de Catalunya a Madrid que ells si que tenen un projecte clar pel país. Ah, me'n oblidava, a tots els que estan trempats amb els resultats de CiU, dir que el PP i Ciutadants, únics partits que defensaven una continuitat de model (Ciutadants amb matissos), junts formeu el 20,74% del Parlament. Vull dir que està molt bé anar dient que en Mas s'ha fotut una castanya però tampoc oblidem de quin costat estan les majories, encara que no agradin i s'intentin desdibuixar sobre titulars cridaners que amaguen una realitat clara: mai les dos primeres forces del Parlament de Catalunya havien estat independentistes.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Els meus veïns i Luis Figo

La fred trota sobre un semental de western americà i revifa les pors dels desemparats provocant una tremolor angoixant i discontínua. Mentrestant, per intentar escalfar l’ambient, col•loco a fora el jardí una ràdio amb una emissora estrangera on Cabrel canta a l’amor etern. Els veïns deambulen arrecerats i saluden amb la calidesa d’un Nadal que s’apropa amb la vivesa dels de sempre, d’aquells que no exigeixen banderes per brindar-te un petit gest de simpatia quan estimar-te és heroic.
L’escena d’una pel.lícula soporífera on un pare de família es converteix en un improvitzat Sant Claus, va desfilant davant meu amb la pausa d’un curt francès. La gent sembla feliç quan et pregunta pel dia a dia, mentre el somrís de Cabrel omple els espais buits i els meus dits repiquen una fusta corcada per les gebrades dels darrers hiverns. El món s’ha convertit en una realitat de globus de sucre i de paperines de caramel; fins que em decideixo a fer el pas i canvio el Je t’aimais, Je t’aime, Je t’aimerai per la locució del gol de Figo a la final de Copa del 97 contra el Betis al Bernàbeu.
Els mateixos esguards caritatius que acariciaven el mi menor de Cabrel es converteixen en botxins declarats contra la meva persona, que amb un gest silenciós de cinisme els animo a escoltar el nom maleït una i altra vegada. El bon samarità s’ha revestit de sepulcre blanquejat i em desvia la mirada pensant que sóc amic de l’Albert Boadella, o pitjor, cosí en segon grau d’en Toni Cantó.
En un moment, el carrer s’ha isolat i tant sols s’aprecia en Puyal descrivint l’esperpento gaspartià a sobre la gespa: Valle-Inclán s’hagués fotut les botes. Les persianes es van abaixant i un veí podrit de rancúnia m’exigeix moure el meu cotxe perquè la matrícula frega l’espai reservat per l’entrada del seu garatge. El trec molt feliç: m’excita comprovar que visc envoltat de culers i que si hi ha algun madridista, ha actuat millor que la cúpula del PP en un espot electoral parlant sobre la bondat del pa en tomàquet.

Article d'avui a El 9 Esportiu

diumenge, 11 de novembre de 2012

dijous, 8 de novembre de 2012

El dia que vaig trobar dues dones dormint al meu llit

Tornava de la facultat cansat i tant sols volia estirar-me al llit i prendre una lectura per dormir. Vaig entrar al pis i el company sicilià que encara ningú sap com va anar a parar a casa nostra, havia muntat un sopar amb amics seus que feien olor a marihuana i promiscuitat. Segon motiu per anar a dormir. Les sueques estaran molt bones però quan van pujadetes són més pesades que Dulcinea del Toboso garlant sobre el seu nou vestit comprat al Zara. Una salutació de rigor perquè no puguin etiquetar els catalans com a maleducats i cap a l'habitació mentre Vasco Rossi cantava sense parole a una alba chiara.
Entro a l'habitació i veig l'estampa. De dos llits n'havien ocupat un, el meu, i dormien ben apretades per no caure, amb el Bruce divisant l'escena i una imatge de Walter Benjamin dubtant sobre la continuïtat o no de la història. Tanco la porta. La torno a obrir. Cert. Tinc dos dones al meu llit. M'hi acosto amb delicadesa i les desperto. Em miren amb una certa mala llet perquè es veu que els hi estorbava el son. Em ve l'Aute al cap. Una de dos, o me llevo esa mujer o entre los dos nos organizamos, si puede ser. Els hi dic amb el meu castellà macarrònic víctima d'una conspiració totalitària de naturalesa pujoliana si em poden fer lloc, o en el cas que no hi cabem, si poden marxar i deixar-me dormir al meu llit. El to sorneguer, foteta, irònic, que vaig utilitzar, fou ben entés per les dos noies i van marxar, deixant-me el meu llit per mi solet.
Em vaig estirar i sense canviar-me em vaig posar a dormir amb els llençols encara calentets. Aquella nit vaig sommiar que estava a Copenhaguen i caminava per un parc acompanyat de dos daneses que em convidaven a beure un whisky mentre una d'elles llegia Kierkegaard. No vaig ser més feliç però em va semblar un somni interessant sobretot,tenint en compte que a llit hi dormia jo sol.

dimecres, 7 de novembre de 2012

De d'Artagnan a Athos

No sé quan te'n adones que la ingenuitat d'una joventut cega no tornarà, crec que no hi ha un instant concret en l'imaginari de cadascú que marqui un abans i un després, simplement és una transició silenciosa que surt a la llum quan prens fotos de fa una dècada o compares en silenci el canvi d'hàbits i resistència que has permutat amb el temps. Llavors, quan tens una imatge pretèrita a les mans i et veus més fet, havent perdut les faccions adolescents, comences a defensar que l'esperit va per una banda mentre el cos va fent el seu camí sense demanar permís, i que l'important, és mantenir sempre una espurna de bogeria d'aquells anys on el demà era fet de cartró pedra. De totes maneres, mires els teus espais diaris d'anys enrera i només en queda purament l'escenari com a tal, perquè el canvi de decorat, de les persones que el poblen, et fan sentir un extrany en l'indret on t'havies sentit com a casa.
I és llavors quan arribes a casa, que prens el llibre de Dumas i recordes que volies ser d'Artagnana i ara, amb els anys, et veus més reflectit amb Athos encara que de tant en tant et surt un punt de Porthos, mentre idealitzes Aramis tot desitjant arribar-hi en un futur llunyà. I si, quan et poses al llit escoltant un programa d'esports per agafar el son, et trobes en el punt mig de refusar ser un Peter Pan però també, d'escapar de les imatges hieràtiques del que confon maduresa amb ser imbècil, del que parla a poc a poc i pausadament perquè vol remarcar un discurs aparentement pensat, i es perd aquesta rauxa juvenil necessària per parar el rellotge i festejar amb la vida a qualsevol hora del dia.

dimarts, 6 de novembre de 2012

El déu que necessitàvem matar

Obama ha patit, al.lentat per la seva pròpia acció de govern, una de les aficions més concurregudes entre les persones: matar els déus que nosaltres mateixos hem erigit. Escric sense saber si guanyarà o perdrà però la veritat, tant se val. L’aureola entorn el candidat demòcrata fa quatre anys era d’un messianisme singular, d’haver topat finalment amb aquest yeswecanisme que duia no només als Estats Units sinó també a Europa, a la sortida d’una crisis negada pel llavors president Zapatero. Una situació que no té res a veure amb la connotació de pragmatisme immediat que ha tingut aquesta campanya, i és que el déu Obama s’ha tornat amb un polític necessitat de guanyar ara i aquí a un multimilionari capaç de dir el que els seus i els no tant seus volen sentir.
Obama no només era la imatge que ell havia venut sinó també era el que nosaltres volíem que fos, el personatge que iniciava una nova era, una etapa post-contemporània que s’iniciava amb la recerca d’aquesta tercera via de la que parlava feia anys Tony Blair al final de la seva etapa com a Prime Minister. Necessitàvem un Obama per poder creure i ell, el primer afroamericà a la Casablanca, complia amb tots els requisits per prendre aquesta responsabilitat de carregar amb esperances anònimes que segurament no havia explicitat a cap dels seus discursos.
I ara, doncs ara el fracàs és seu perquè no ha sabut portar-nos on, ingènuament, ens crèiem que arribaríem. El déu, una vegada més, ha mort a mans d’aquells mateixos que el varen coronar. Segurament per això en Guardiola fou més llest que l’Obama i va marxar quan va veure a Brutus afilant el ganivet.

dilluns, 5 de novembre de 2012

Melangia de l'època Gaspart

El fracàs a ulls de dones pragmàtiques sempre fou més seductor que la superba victòria, revestida sovint d’una falsa humilitat que denota una suficiència intolerable. Per això durant l’època Gaspart, la mitjana dels culers a l’hora d’encaramel•lar noies somiadores necessitades d’un poeta maleït; era molt més alta que en aquest temps de triomfs hegemònics i beneplàcits internacionals.
Durant aquells anys, estaves a un bar, coneixes una fèmina, i aprofitaves el primer descuit per mostrar la teva adhesió a la causa romàntica del barcelonisme, tant se val els resultats, deies amb un to extret de pel•lícules franceses, tant se val no saber què és un bon central, seguies amb un bram esquerdat, l’essencial a la vida és ser fidel a la pròpia identitat a pesar de la circumstàncies. La noia, generalment una joveneta presa pels versos d’algun poeta hispanoamericà, et fitava amb l’esguard picantós del que ha trobat per fi, l’artista fidel enamorat del seu fracàs. I vas al camp? Et preguntava aferrant-te la mà. I tant, solies contestar amb certa impulsivitat, acompanyo el meu avi cada quinzena. Feia deu anys de la mort del teu avi i tu no trepitjaves l’Estadi des del gol d’Spasic però tant era, ningú cerca la veritat a altes hores de matinada; sinó una mentida embolcallada d’una lleugera versemblança poètica.
I ara? Les tornes s’han girat. Ser aficionat del Barça està a preu de saldo. És més, t’amagues del club dels teus amors per no ser acusat d’oportunista mentre despullen públicament la teva impostura. I què ens queda? Doncs poca cosa, perquè l’Atlético de Madrid també funciona i aprofitar-se de l’Espanyol, com a català, em sembla poc ètic. La veritat, quan no tinc més sortida, invento amb un xiuxiueig indesxifrable una militància fictícia al PSC per caure en gràcies a les últimes hippies estintolades èbries a la barra.
En fi, davant d’aquesta aridesa seductora, quan contemplo els culers surtin cada diumenge amb un somriure de l’estadi, em pregunto com carai hem pogut caure tant baix.

Article d'avui a El 9 Esportiu