dimarts, 30 de novembre de 2010

Agraïment al meu pare

Em poso davant de l'ordinador sense veu, deixada a la riba d'un riu que arrossega les nostres frustacions com a país, com a comunitat que comparteix un sentiment identitari del qual es sent orgullós. Avui, el dia després de la gesta, em sento agraït al meu pare per ensenyar-me que ser del Barça no és només guanyar, sinó com guanyes un partit, quina artilleria utilitzes per no deixar presoners. Aquest fet identitari que es transmet de pares a fills és compartit amb una generació que estem orgullosos i confiats del nostre Barça, d'aquell equip que mai dubtem, d'aquells colors que represent el seny i la rauxa, l'estratègia i el combat cos a cos, on la sang vessada per arribar a l'objectiu està beneïda pels nostres avantpassats que varen aixecar aquest club durant èpoques grises plenes d'esperança.
Ara fa setze anys, quan era un nen, vaig veure el meu pare xalant davant el televisor perquè havíem fet cinc gols al Madrid jugant com els àngels. Ahir, vaig ressucitar el nen enterrat a una fossa comuna plena de cadàvers anònims, i abans del cinquè gol, vaig trucar el pare per dir-li que estàvem ensenyant al món a jugar a futbol, que els hi estàvem fotent un bany, i en silenci, li vaig agraïr que de petit dediqués estones a pensar com incrustar-me el sentiment blaugrana a dins la meva ànima. Gràcies Pare!
PD: No direm a ningú, perquè el post és massa bonic, però la conversa pel telèfon va acabar amb un "Que els donguin pel..."

diumenge, 28 de novembre de 2010

La excitació del vot

He anat a votar i no m'he excitat. Mireu que m'he esforçat, he amarrat a la meva dona i he començat a pensar que tiràvem la urna a terra i escampàvem tots els sobres, però res. El president de la mesa, un senyor de mitjana edat amb una barba pollosa i amb certa olor a naftalina tampoc ajudava, però es clar, veient el vídeo dels sociates pensava que potser seria possible i tindríem una orgia sexual al mig del col.legi electoral. Ja us ho dic jo, res de res. Tot normalitat, aquell amb cara d'espanyol espera la pija que parla castellà per poder agafar la butlleta del PP, els papers de Convergència baixaven ràpidament mentre la gent es mirava amb cara de "Voto en Mas perquè qui vols que voti?", en fi, gent convençuda amb ganes de canviar el país, si fa no fa, com els del PSC, que ja portaven el vot amagat perquè un pot acceptar que és imbècil però és millor fer-ho en la clandestinitat, els que encara votaven ERC ho feien convenuts, i n'he vist un parell agafant papers de Solidaritat perquè la consciència els hi demanava fotre un cop de puny a la taula. Per què no parlo d'Iniciativa? Perquè em tocava anar a votar a Palau i no he enganxat a cap d'aquests burgesos cansats de menjar croissants per esmorzar amb necessitat de protegir les foques. En fi, que fins i tot amb això els socialistes ens han fotut el pal, hem anat a votar per veure si queia alguna cosa i res de res, a casa amb la cua entre cames i el país camí de la ruïna absoluta.

dissabte, 27 de novembre de 2010

Els seductors de Castellet

Sacristán, Barral, Ferrater, Fuster, Comín i Moix. Aquestes sis personalitats provinents del món artístic i intel.lectual que estaven a darrera les trinxeres de la lluita silenciosa contra el Franquisme són els escollits per Josep Maria Castellet a l'hora de donar la segona part dels Escenaris de la Memòria titulat aquesta vegada Seductores, ilustrados y visionarios. La primera gran virtut de Castellet és explicar les seves pròpies vivències com a pal de paller del món literari contrari al règim, utilitzant la vida dels altres, on ell sempre apareix present com a personatge secundari amb una incidència a l'acció propia del protagonista. La segona virtut és la falta d'idealització d'aquests sis homes que els unia amb ella una forta amistat. Castellet no fa un exercici d'apologia a una actitud per justificar unes idees, al contrari, dóna mèrits (molt ben repartits per cert) a aquells que varen treure la destral per poder trencar el silenci de la censura, però a l'hora pot criticar la manera de pensar d'uns anys on moltes vegades s'anava a l'altra extrem per poder diferenciar-te completament de l'animal que tenies a davant. De fet, ell mateix explica perfectament al llibre com la seva amistat amb Sacristán es converteix en una relació de cordialitat quan el filòsof abraça el dogmatisme total del comunisme soviètic.
En fi, una vegada més, després dels assajos de Pla, Espriu, la seva primera radiografia d'escriptors que he citat abans, Els escenaris de la memòria i la publicació del seu dietari de l'any 1973 quan estava inmers en l'estudi de l'obra de Pla, Castellet ens regala (perquè crec que això és un regal), una radiografia passada per la seva escriptura directa, d'uns personatges amb una personalitat i un trets identitaris molts forts que moltes vegades poden caure en la reducció, i que llegin el llibre, els veus amb tota la seva amplitud humana. Gràcies Mestre!

La beneïda maldat de John Malkovich

Barreja de paranoic piscòpata i criminal calculador, el seus personatges d'antagonistes desperten una naturalitat preocupant per la seva família. Tu estàs al sofà, tranquil.lament, mirant una pel.lícula per intentar desconnectar de la setmana i et trobes amb la seva mirada desafiant, el seu gest amenaçador i les seves actuacions extremes, amb total despreci per la vida, amb el caminar decidit d'aquell que es veu amb guerra permanent amb l'entorn per defensar-se a si mateix.
Deixant de banda el seu posat angelical a l'anunci de Nespresso, John Malkovich representa amb una excel.lència aparentment innata, la maldat pura en molts dels seus personatges, i fins i tot, quan intenta fer de bo com a l'excel.lent Intercambio de Clint Eastwood, hi ha un punt de mentida darrera aquest posat de pastor protestant interessat en defensar la víctima de la història. Malkovich és un d'aquells actors que respondrien a aquella frase maternal de la meva infància "Aquest actor em fa una por, sempre fa de dolent", i encara que Malkovich té papers que van més enllà del típic antagonista, per mi serà sempre el paranoic de En la línea de fuego que intenta matar el president dels Estats Units valent-se de la seva capacitat camelònica amb el seu propi cos. Una vegada més, sort d'en Clint Eastwood...

dimecres, 24 de novembre de 2010

2n ESO C

Lloc on el silenci monacal és un estat utòpic, sempre hi ha la sensació que la tranquil.litat és una bomba traïdora encesa per les hormones adolescents que pot explotar en qualsevol moment. Les veus van relliscant a ritme de suspesos de mates i de complements del nom perfectament estructurats en un arbre amb mil ramificacions, metàfores dels destins que estan amagats darrera unes mentalitats més preocupades en com sortir al balcó d'amagat que vestir la societat del demà.
Ells, els subjectes camulfats darrera la personalitat forta d'un tutor amb estètica comunista i mentalitat críptica, viuen aquells anys on tot és important i immediat, on la felicitat és viscuda breument però amb una intensitat desbordant, on tot allò que és nou té valor pel simple fet de ser descobert. Ells, els actors del circ, són els protagonistes del dia, els noms apuntats amb sang docent al full de dia, els agraïments gratuïts que els adults perden per por de mostrar els sentiments amb massa naturalitat, el ressentiment nul d'aquell que es sent corretgit però estimat.
PD: No us penseu que això ho escriuria cada dia, un dia, després d'una emprenyada d'aquells que baixen tot el santoral catòlic i musulmà (tenen santoral?) escriuré quelcom més espontani...

dilluns, 22 de novembre de 2010

Because summer is here and the time is right...

Si quemaran mis huesos con las llamas del hierro, verían que grabada llevo allí tu figura. Aquests versos de Miguel Hernández no tenen res a veure amb el post que em disposo a escriure però em sembla de justícia escriure'ls per donar una mica de dignitat a la pastanaga. Comencem. Les grans cançons passen inadvertides les primeres vegades que les escoltes, són aquelles que les passes al cap d'un minut perquè no disposes de la pausa necessària per fer-las teves, per agafar-les com part de la teva identitat, com la banda sonora que secretament està parlant de tu sense que te'n adonis. Això em va passar amb la primera vegada, que vint-i-cinc anys després que el Bruce publiqués Darkness on the edge of town em vaig trobar amb el Racing in the streets.
Dylan havia dit que era la cançó que li hagués robat a Springsteen, però jo, la veritat, la trobava eclipsada pel Badlands, The Promised land, Prove it all night, Candy's room o el Darkness on the edge of town que donava títol al disc. Va ser molt més tard, quan vaig utilitzar el cd per estudiar que vaig començar a aixecar el puny amb allò del tonight, tonight, i vaig descobrir una cançó camelònica que contenia tots els extrems en ella mateixa: era nostàlgica però optimista, valenta però prudent, forta però dèbil, tendre però rebel. Ho tenia tot. Per això, mentre escrivia aquest post que t'ha de portar a escoltar la cançó, no he pogut evitar parar d'escriure, agafar el Darkness primigeni, el que no té tapa i la portada està trencada perquè la tenia enganxada amb celo a sobre el capçal del meu llit estudiantil de fusta, i posar-la a l'equip de música mentre Girona reposa en silenci esperant viure un nou demà on les penes quedin ofegades per la velocitat d'aquells que fan carreres nocturnes a espais oblidats.
Ara entendreu perquè, quan vaig anar a comprar el The Promise, les cançons de les sessions de grabació de Darkness que varen acabar a un calaix de sastre, i em vaig trobar amb una versió majestuosa del Racin' in the street, vaig haver de parar al cotxe al marge per poder degustar aquesta peça que parla en silenci de tota la meva vida.
Because summer is here and the time is right...

diumenge, 21 de novembre de 2010

Per molts anys en forma de multa

Sempre he pensat que la millor manera d'acabar un aniversari que els teus t'han brindat afecte a mansalva és pagar una multa de 50 euros per haver aparcat en un lloc protegit per ves a saber què. Per això hi vàrem aparcar, perquè volíem aportar diners a les arques públiques i així col.laborar en aquest sistema de subvencionats i mantinguts, en aquest país on l'esforç és una falsedat i tothom espera rebre diners del cel perquè es creuen amb el dret de ves a saber què.
Hi havia dues càmeres de seguretat que sobre el paper salvaguardaven aquella zona de protecció on el nostre cotxe hi restava aparcat amb posat de suficiència, conscient que moltes vegades, per sentir un cert plaer has de trencar la llei. Quan vaig veure la multa, un paper fi de colló groc on hi figuraven 100 euros de penalització amb el privilegi de veure's reduït a la meitat si abonaves els diners amb un somriure socialista a una oficina bancària abans de vint dies, em vaig dirigir a les càmeres i vaig començar a deixar al llistat de greuges contra el pobre encarregat de la seguretat, un divorciat de cinquanta anys, calb, obés, i amb un Jueves mig obert a les mans, per fer-li veure que si ell es revoltava contra el sistema podríem avançar cap a un món més just. No em va fer cas. Emprenyat i feliç pel fantàstic dia que havia viscut, vaig pujar al cotxe per tornar cap a casa amb aquella multa de 100 euros (rebaixables a 50, gràcies) que em convertia en un ciutadà detestable. El dia havia estat inmillorable.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Protegint els mites

Porto una setmana amb el Riña de gatos de l'Eduardo Mendoza a sobre la taula sense poder-lo llegir, primer per falta de temps, i després, per una migranya nova i traïdora que també m'ha impedit escriure al blog, corretgir exàmens, o ser simpàtic. Per una vegada que hi ha un Planeta que m'ilusiona, i mira, porta uns dies fent companyia al Joan Sales sustituïnt al buit deixat pels contes amargs de Carver. Sincerament, i encara que sembli extrany, penso que aquesta situació és perillosa perquè està alimentant dins meu el desig de començar a llegir sense pausa, de la mateixa manera que espero demà l'arribada del documental The Promise que detalla la gravació d'un dels grans treballs del Bruce, Darkness on the edge of town, acompanyat d'un cd amb vint cançons inèdites.
En fi, us explico aquesta situació perquè moltes vegades no és bo crear-se masses expectatives, més que res perquè com més gran és la il.lusió, menys acaba omplint l'espai preparat per assimilar aquesta experiència que havia de ser la llet i un cop viscuda, ens sembla que està bé però que tampoc n'hi havia per tant. En certa manera, perquè s'entengui millor, és com els partits del Madrid, si és el minut 90 i està empatant, no t'emocionis, si no és els vuitens de la Champions, tranquil que acabaran guanyant. Així doncs, intentaré fer un esforç i disminuir la il.lusió posada en el llibre de Mendoza i en el disc d'en Bruce, més que res perquè m'asseguro que no em decepcionaran, un sentiment que mai podria acceptar venint d'obres seves.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Una nostàlgia sana

El millor de ser adolescent és la il.lusió per un futur immediat, viure com si la vida estigués aturada sempre als setze anys i frisar per quedar d'aquí una setmana amb aquella noia que quan somriu et fa sentir estúpidament diferent. Aquesta sensació de nostàlgia t'atropella quan et fas el madur i escoltes una cançó llardosa del Bryan Adams o aquella del Canto del Loco que sonava als altaveus de Bruc quan entraves amb la il.lusió d'aquell sopar que sabries que hi hauria la noia que et feia gràcia en secret. Mai ho has dit a ningú però durant una setmana et va semblar prou interessant com per dutxar-te abans del sopar i posar-te aquella camiseta mig oberta amb un sol a l'esquerra que et feia despreocupat i diferent. Avui en dia en prou feines saps on para aquella noia i ni tant sols recordes que et fes gràcia, és més, si la trobes pel carrer et fa mandra saludar-la, però aquella setmana la vas dedicar a fer-la riure mentre deies una tonteria pujada de to. El que deia, aquest tipus de nostàlgia que entra amb dos segons com un obús, no és una nostàlgia traïdora d'aquelles que pensen que todo tiempo pasado fue mejor, sinó que és aquell tipus de nostalgia que mira el passat amb afecte, amb la complaença de veure un nen petit que et mira amb un somriure per fer-te sentir bé. Per cert, aquesta cançó m'ha sortit mentre escoltava Cruz de navajas de Mecano versionada per Joaquín Sabina... Dos drogoadictos en plena ansiedad, roban y matan a Mario Postigo mientra su esposa es testigo des del portal...

dilluns, 8 de novembre de 2010

Déu

La relació amb Déu sempre és complexe, hi ha dies de tot, excel.lentment explicats per Thomas Merton amb allò que la vida de monjo és un semièxtasis i quaranta anys d'aridesa, és la permament recerca d'aquella part que perviu amagada dins teu i que quan menys t'ho esperes, surt sense mesura i t'embolcalla en un llençol de pau inexplicable. Viure l'experiència de Déu és com estar enamorat, no saps trobar les paraules, però si comparteixes aquesta vivència amb algú altre, només cal un "això!" ben fort i un cop a l'esquena per saber del que estàs parlant.
Ahir a Barcelona, mentre mirava la Missa oficiada per Benet XVI em va commoure la bellesa de la Sagrada Família, el tenir el Papa al meu país parlant la meva llengua, que pels catòlics catalans és molt important perquè el Sant Pare t'està dient "sé que existiu, sé que sou diferents", i sobretot, veurem envoltat d'una comunitat de creients dispar en la identitat però que posàvem els nostre interrogants a l'altar perquè Benet XVI amb les seves paraules ens dónes respostes. El cas, és que encara que sortís content de la visita papal, ahir Déu no cridava, l'emoció era més relacionada amb la pertinença a un grup que no pas l'experiència de Déu, que ja havia trucat la porta el dia abans en un oratori d'una escola quan estava més pendent de vigilar mainada que no pas de veure que el tenia davant. Resulta que el paio ha sortit llest.
PD: Aquest és l'article més personal del blog on tot el que explico és veritat.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Desproporció mediàtica

No entenc la importància mediàtica que es dóna als grups de jo no t'espero, ni la reacció enfurismada de molts catòlics quan parlen d'ells. Tothom té dret a expressar la seva opinió i si ells estan en desacord amb la visita del Papa, doncs cap problema, mentre no faltin al respecte, m'agrada que puguem estar en una societat que doni via lliure a que tothom es pugui expressar. Ara, el que no entenc, és l'atenció que els mitjans de comunicació donen a aquests grups. Ahir mateix, una televisió privada va estar un minut cobrint la notícia de trenta persones que feien un ball amb una coreografia ben feta, tot s'ha de dir, per mostrar el seu rebuig a la visita de Benet XVI a Barcelona. No ho entenc. Jo arribo a muntar una manifestació amb trenta amics queixant-me de qualsevol fet del qual no estic d'acord i no em foten ni cas, ara, a aquesta gent els hi donen un minut de televisió i es dóna la sensació que hi ha una bona part de la societat catalana contraris al Papa. No ens equivoquem, no ens hem d'indignar perquè hi hagi gent contrària a la visita del Papa, en tenen tot el dret, només faltaria, i hem de donar gràcies que ho puguin dir obertament, el que no és just és que mediàticament se'ls hi doni una força que no tenen, més que res perquè la dictadura del progressisme així ho marca.

dissabte, 6 de novembre de 2010

En Montilla l'ha clavat

En Montilla té raó. Fa dos dies, a davant del seu referent polític, Felipe González, va dir amb un to d'aquell que acaba de descobrir la sopa d'all, que la Convergència de l'Artur Mas no té res a veure amb el partit pactista d'en Jordi Pujol. Gràcies a Déu que CDC després de vint anys ha deixat aquell discurs del peix al cove per començar a parlar de Catalunya com a subjecte, com l'element sobre el que vertebra el seu mateix futur. No entenc a Montilla, ell acusa a CDC d'haver evolucionat a davant de Felipe González, president del govern socialista dels vuitanta que només comparteix amb el govern de Zapatero la P de Partido i la E de Español. El seu PSOE també ha evolucionat, i la veritat no sé si per bé, això ho sabrà ell que està tant ben adaptat en aquesta sucursal catalana del partit espanyol. En fi, President, CDC ha evolucionat perquè les necessitats del país han canviat, perquè vint anys després, les circumstàncies no són les mateixes. Em sap greu dir-li que la seva crítica al rival ha deixat a l'aire, segurament, una de les seves principals virtuts. Ni amb aquestes les enganxem President.

divendres, 5 de novembre de 2010

Atac d'enveja a Carver

Són aspres, pessimistes, com aquella vida penjada d'un núvol que només es dedica a veure la part fosca del món, els porvernirs ofegats pels excessos existencials de la persones que han filtrejar amb el costat salvatge i no han estat capaços de palpajar-lo sense cremar-se la punta dels dits. Carver té un ull clínic per entrar a les palpentes dintre les ànimes dels que van caminant pel carrer amb el silenci del drama escrit a la pupila, i a més, fet que té més mèrit, els despulla amb un llenguatge pròxim, perquè la història del protagonista surti a la llum sense ornaments que el dissimulin. Quina enveja quan llegeixo a Carver! Tinc un sentiment semblant amb Mendoza, Delibes, Pàmies o Monzó, són genials perquè són senzills, perquè tenen la capacitat de treballar el llenguatge fins la sacietat i deixar-lo pur, buit de barroquismes, lluny de les acadèmies mortes i pròxim al lector. Per això, quan estic davant un relat breu de Carver tinc dues depressions instantànies, primer per la visió tràgica de la persona, i segon, perquè em sembla impossible arribar a escriure com ell. Llavors, quan tanco el llibre, faig com els seus protagonistes, agafo una ampolla de whisky de garrafó i bec per costum, perquè amb el temps, ha arribat a ser la forma més directa i fàcil d'oblidar.

dijous, 4 de novembre de 2010

Finalment, un pis que val la pena

Aquesta zona diàfana és útil perquè dóna profunditat al pis i regala una sensació d'amplitud. D'altra banda, el distribuïdor és un espai perfecte per posar amaris fets a mida que et poden treure d'un moment complicat quan necessitis més espai. Els banys són d'origen (fan cagar, penses sense dir-ho) però com podeu veure estan molt ben cuidats, els propietaris eren una parella sense fills. La cuina està reformada (perquè collons havien d'escollir aquest marbre tant lleig, ho penses però tampoc ho dius) i no cal que la toqueu, i les taques del gres, no patiu, amb una bona màquina marxaran sense cap tipus de problema. Com podeu comprovar el pis està perfecte, és a una zona on hi tens escoles (la que treballo jo no està aquí, però tampoc ho dius perquè no has de donar explicacions de qui ets), teniu supermercats (el Valvi és car) i parcs infantils (és l'últim reducte de la decadència personal d'aquell que un dia va voler canviar el món). En fi, vosaltres mateixos, jo us dic la veritat, tendim a ensenyar els pisos que nosaltres creiem que val la pena. Ahir, per exemple, em va venir un home per vendre el seu pis a un preu desorbitat i li vaig dir ben clar "o el baixes o no el poso en stock, jo crec que haig de vendre a un preu just". Per això us dic, feu-me cas, que és una bona oportunitat. Just en aquest moment, quan deia bona oportunitat, els ploms varen saltar i vàrem quedar a les fosques. Ostres, que extrany no m'havia passat mai, deu ser la tramuntana (Enmig de la foscor, mentre la dona de la immobiliària buscava tornar la llum, vaig aprofitar per tocar-li el cul a la meva dona). La visita al pis havia valgut la pena.

dimecres, 3 de novembre de 2010

El portàtil regalima

La versió oficial és que l'ordinador està moll perquè sense voler, un got d'aigua es va tombar i tot el líquid va cobrir el portàtil. Aquesta és i serà la versió oficial perquè a vegades la veritat millor tapar-la amb una mentida, maquillar-la amb un fet que amagui el vertader patetisme de les experiències del dia a dia. Recordo, quan vivia al pis de Barcelona, que durant una nit d'estiu d'aquelles xafogoses amb la finestra oberta i el trànsit transitant (perdó per la redundància) pel carrer Bruc, vàrem començar a jugar a atacar autobusos. La primera ofensiva fou amb amb un grapat de tomates madures que esquitxaven el sostre del vehicle sense provocar cap bony al metall. Fins aquí tot correcte, res anava més enllà de l'avorriment d'uns universitaris que mentre tiraven vegetals per la finestra aprofitaven per regar les plantes de la veïna amb cervesa. El segon atac fou tirar aigua perquè l'esquitx provoqués un sobresalt als ususaris del bus nocturn i els despertés del seu son tremolós. El problema fou quan un dels soldats, donant força a la gerra d'aigua per donar impuls, es va quedar amb el mànec a les mans mentre la gerra anava donant voltes per l'aire, lentament, fins arribar a impactar amb el sostre del bus, provocant que aquest es parés i truqués a la policia per denunciar l'incidient. Mai vàrem explicar a ningú perquè havia desaparegut la gerra, i fins i tot, a vegades, per tapar la veritat, dèiem que l'havíem llençada per motius estètics. Així doncs, avui us dic que el portàtil està moll perquè un got d'aigua s'ha tombat i l'ha deixat ben xop. Qui ho vulgui, que s'ho cregui.
PD: El fet que l'ordinador estigui poc operatiu, per no dir gens, farà difícil anar escrivint a la pastanaga amb una certa regularitat, ja veurem que podem anar fent.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Persones amb un parell

Ells no es coneixien de res i tampoc sabien qui era jo, però Girona és molt indiscreta, tu saps la vida de les persones sense que elles sapiguen qui ets tu. Jo estava parat amb el cotxe en un semàfor i ells es varen creuar al pas de vianants sense ni tant sols mirar-se. Ella portava a la mà un vestit de núvia recent sortit de la tintoreria. La seva filla s'havia casat feia dos mesos i ja s'havia separat perquè el seu marit en tenia una altra. D'altra banda, ell tenia un fill que s'havia suïcidat a la presó ja feia uns deu anys després de ser detingut per diferents atracaments amb arma de forc a prostíbuls de la comarca. Jo els vaig mirar fixament, mai m'hagués pensat veure'ls tots dos passar un al costat de l'altra, i fou llavors on vaig pensar que eren d'aquelles persones que la vida els hi ha enviat una circumstància difícil el primer cas, horrible al segon, i que per tirar endavant han hagut de deixar de banda totes les teories sobre com viure, tots els plans que tenies pensat, i fotre-hi un parell de collons, tant sols un parell de collons. El semàfor es va posar verd, els vaig deixar enrera i vaig anar camí cap a casa pensant que és molt bo que no sàpiguem les històries dels altres, més que res perquè sempre aniríem a dormir sentint-nos una merda.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Dissertacions sobre l'èxit

Gaudir massa de l'èxit és posar la primera pedra per començar a viure el fracàs de manera inminent. Vivim en una societat fugaç, on el present passa a ser un passat remot amb la mateixa facilitat que el futur arriba sense trucar, fent-se present i exigint quelcom abans de passar a ser part del passat. Tot passa però no tot queda. Així doncs, quan alguna cosa funciona i rebem un reconeixement públic del nostre èxit, ja ens podem començar a posar les piles perquè l'entorn ens exigirà més, ser millors, no repentir-nos amb el que hem aconseguit perquè llavors ens acusaran de quedar-nos anclats en el passat i de ser incapaços de reformar-nos a nosaltres mateixos. D'altra banda, si ens fotem una castanya contra la paret i tastem el fracàs, no podem esborrar l'experiència un dia per l'altra, ens ajuda a ser humils, a assaborir millor l'èxit fugaç essent conscient que l'acte de gaudir també ha de ser limitat, i només et podràs permetre recordar els aplaudiments de tota aquella gent que et deia molt bé, molt bé, quan una nit d'hivern estiguis sol al llit, la calefacció no funcioni, a fora bufi el vent amb força, i necessitis pensa amb algun mèrit del teu passat per aixecar-te l'endemà amb forces per tornar a començar.