dijous, 30 d’abril de 2009

Fart d'intentar ser bona persona

Ja n'hi ha prou, n'estic fart d'intentar ser bona persona. A partir d'ara empenyaré al carrer totes les velles que em facin baixar de la vorera quan passi una forguneta de Seur, perseguiré les rates voladores disfressades de colom i les mataré a patades, just abans de desplomar-les i llençar-les en el balcó d'un geriàtric de monges, atacaré tots els hippies amb un extintor i els ruixaré mentre cridi "fora la grip del poll", em vestiré de caminonero i amb la cançó del Loquillo "Yo para ser feliz quiero un caminón" recitaré un poema d'amor lèsbic de Safo a davant de l'ajuntament de Girona, em presentaré amb una pancarta a Montilivi dedicada en Xumetra on hi haurà escrit l'abecedari, ruixaré amb gasolina a tots els gasolineros que em parlin que comença a fer calor i de la sort dels que anem a treballar per passar-ho bé, escopiré a tots els adolescents que vagin pel carrer caminant com si el món fos seu. En fi, que dimiteixo dels meus esforços per intentar ser bo, a partir d'ara tingueu-me pànic perquè si puc, us la fotré per l'esquena i sense miraments, ahir amb els del Chelsea vaig acabar fart d'anar amb el lliri a la mà.
Atentament, Andrés Iniesta

dimecres, 29 d’abril de 2009

Aeropuerto de Funchal

El primer dels tres llibres de Sant Jordi ja està liquidat gràcies a la capacitat narrativa de Ignacio Martínez de Pisón i la seva antologia de contes. No m'ha enlluernat com ho feu amb Carreteras secundarias o Dientes de leche, però m'ha fet passar una bona estona i sobretot, m'ha donat els suficients cops de puny a l'estòmac per fer-me gaudir d'uns retrats psicològics complexes, de personatges exteriorment identificables amb la vida real però tensats fins l'extrem per les circumstàncies que els hi ha tocat viure.
No el recomano com a primera lectura de Martínez de Pisón, perquè són uns contes que freguen l'excel.lència però no troben aquest sentar càtedra que tenen les novel.les anteriorment esmentades, i que per més inri, no tenen cap punt en comú entre elles, fet que demostra la capacitat del canvi de registre de l'escriptor aragonés. En certa manera podríem dir que aquest llibre és per gent que necessita quelcom de Martínez de Pisón per anar llegint, per trobar material nou i disfrutar-lo perquè ha quedat embruixat del seu prisme amb el que mira la realitat. Això mateix, és un llibre de fan, mot que no s'utilitza en el món literari i que escandalitzarà els puritans, però que els membres de la generació pop ens ajuda per definir la nostra admiració envers allò creat ex-nihilo.

dimarts, 28 d’abril de 2009

El Chelsea eliminarà el Barça: Guanyarem Lliga i Copa

Així de clar i així de concís. El Chelsea guanyarà la Champions perquè el fils invisibles de la justícia que mou el destí atzarós dels equips de futbol, deu una Copa d'Europa a una generació brillant de jugadors que s'han quedat a les portes durant dues vegades: la primera quan varen quedar apartats de la final per un gol fantasma del Liverpool, i la segona, després de la relliscada de Terry l'any passat. Crec en la justícia en el mòn del futbol, de la mateixa manera que tenia molt clar que el Barça guanyaria la final de París perquè el déu amagat de l'esport rei així ho havia decidit: Al grupet, victòries contra Steaua de Bucarest (venjança de la final del 1986), als vuitens contra el Chelsea (venjança de l'eliminació injusta de l'any anterior), quarts contra el Benfica (venjança de la final de Berna del 1961), semifinals Milan (venjança de la final d'Atenes del 1994). La final no es podia escapar. M'agradaria que el Barça passes aquest any i guanyessim la final de Roma, però quin regal diví pot ser millor pel Chelsea que guanyar la Copa d'Europa vencent el millor equip de l'any i el seu botxí l'any passat, el Manchester United. Es farà justícia.
De la mateixa manera que dic aixó, no tinc cap dubte que el Barça no perdrà al Bernàbeu, per justícia, pel mateix sentit de justícia que va portar al Madrid de Capello a guanyar la Lliga fa dos anys per esperit de lluita, per fe, contra un Barça apàtic i amb el nas nafrat de les sessions cocainomenes. Potser m'equivoco, però la sensació que tinc és aquesta, perquè crec en Déu, i el Senyor és infinitament just, fins i tot amb el futbol. A veure què tal, si m'equivoco (vaig al camp), accepto tots els insults...
PD: Per cert, la justíca del Chelsea va començar a quarts, eliminant aquell equip que el va apartar de la final fa quatre anys per una deicisió injusta: Liverpool.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Els records perduts de Gardel

Ahir al migdia, mentre anava parant taula i taral.lejant els versos de Sabina "Con la frente marchita cantaba Gardel", el meu avi, que restava assegut a la taula llegint un llibre de Charles de Foucauld, em va dir "Ostres, durant molts anys vaig tenir tirat al garatge la maleta personal del secretari de Carlos Gardel". No em vaig moure. M'el vaig mirar dues vegades esperant trobar el punt feble que deixaria la fal.làcia gardeliana a l'aire. No hi havia punt feble i no vaig tenir temps de fer preguntes perquè ell mateix, intuïnt la meva vocació frustrada de periodista, va començar a explicar el relat com aquell que parla d'una experiència sense importància de la seva infantesa. Dono la paraula a Joan Alsina:
Quan Gardel va morir d'accident d'aviació a Colombia el 1935, el seu secretari, Josep Plaja, que era de la Bisbal, va sobreviure a pesar que tenia una bona part del cos cremat. La qüestió és que quan Plaja va morir el 1992, la seva germana, que la coneixia de la Bisbal, em va donar la maleta personal que feia servir el seu germà quan acompanyava a Gardel a fer concerts els Estats Units. La maleta estava plena d'enganxines on posava el nom de totes les ciutats americanes on havia actuat Gardel, i dintre hi haver papers de l'època on parlava de les actuacions de Gardel i les gestions que feia Plaja als Estats Units.
La veritat, tampoc li vaig donar gaire importància fins que un dia varen venir dos homes que em varen explicar que eren de Palafrugell i varen insistir molt a comprar-me la maleta per un molt bon preu. Em vaig negar a vendre'ls-hi, més que res perquè vaig veure que l'havia posat en una garatge amb molta humitat i amb els anys havia quedat molt malmesa. Fa un temps li vaig donar a la teva tia, però ves a saber, a hores d'ara ja la deu haver llençat.
En fi, ja veieu, sempre havia intuït que tenia algun punt en comú amb Carlos Gardel, i encara que sembli mentida, el temps, la despreocupació del meu avi, i uns versos mal cantats de Sabina, m'han ajudat a descobrir que en el garatge on tantes vegades hi anava a buscar cadires, en algun lloc amagat, hi havia una maleta que va seguir a Carlos Gardel durant les seves gires als Estats Units. En fi, vaig continuar cantant "y entre citas de Borges, Evita bailaba con Freud". Per demanar, que no quedi.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Hulk engulant un sociata amb sofregit

Perdoneu, intento no carregar-me gaire el personal i ser respectuós, però avui tinc ganes de parlar del socialistes catalans, i quan surt aquest tema, la bèstia afamada de carn humana que amago dins meu, em cobreix la meva feble identitat a l’estil Hulk, estripant la roba i traient-me els ulls del meu rostre per menjar-me un sociata sofregit. És el perfecte paradigma d’amoralitat, reben un tant per cent molt elevat de vots dels sectors humils de la societat, i en matèria econòmica imiten la dreta i governen pels rics, deixant a l’estocada bona part de la seva gent fidel, que recompensen amb quatre pisos de protecció oficial que els hi pengen com llufes a l’esquena, amb discreció i cinisme. Després en nom de la llibertat, la democràcia, la fraternitat... comencen a fer llei traumades pel Franquisme, que molts d’ells ja no varen viure com a experiència vital, sinó simplement han anat creant dins el seu imaginari un maniqueisme pervers entre els que estaven a favor del règim i els que varen lluitar en contra, sense entendre que les viscissituts que porta a gent de bé a donar suport moral a un dictadura, o simplement un suport passiu, són impossibles de jutjar. Els règims dictatorials els trobo aberrants, però crec que un país, només és capaç d’anar a una, si té la maduresa suficient per acceptar la foscúria del seu passat sense buscar culpables. Els socialistes catalans que es preocupen pel bé de Catalunya a Madrid (massa mordaç, perdó), no només són personatges que traeixen el seu, sinó que són incapaços de vestir la reconciliació d’un país amb el trauma d’una guerra civil. No m’agraden els socialistes!

dissabte, 25 d’abril de 2009

Desesperat i mig boig

Estic desesperat i mig boig, i ara no parla un narrador ficcional que veu un vagó ple d’homosexuals cantant el WMSA, sinó jo mateix, Frank Bayer. Desesperat perquè veig com funciona el personal, les ambicions per les que es mou, com es barallen per vertaderes tonteries, i penso que carai deuria fumar el cínic de Rousseau per inventar-se la gran mentida de l’home salvatge. Boig perquè una vegada intento actuar amb rectitud de consciència, veig com tothom em mira com un bitxo raro, i és en aquest moment, que em veig seduït pel món dels espectre causant de les angoixes nocturnes provocades pels meus minuts de meditació nocturna. Dit això, avui no tinc ganes d’inventar-me falàcies que només fan que confirmar la resposta de Sabina quan li varen preguntar perquè feia cançons: Porque la realidad, chaval, defrauda mucho. Desesperat i mig boig. Si algú em vol ajudar que em vingui a buscar-me al despatx d’idiomes de l’escola, al costat de la biblioteca, em passo les tardes perseguint un home baixet amb bigoti i amb cara de boig que intenta matar un triangle amb un ull al mig disparant una escopeta de balins rovellada. El bigotut, el triangle cíclop i jo mateix, us donarem la benvinguda al món real de la bogeria sensata.

divendres, 24 d’abril de 2009

Morfina directe a la sang: Turistas del ideal

Estem tant inmersos en un mar podrit de progres amb mala consciència, de polítics covards sense esma ideològica per aplicar mesures de justícia social mentre citen paraules com "igualtat", "plena ocupació", "solidaritat", "tolerància"... que he trobat necessari rellegir fragments de Turistas del ideal de Ignacio Vidal-Folch per relaxar-me.
La sàtira, sempre ha estat al llarg de la història una excel.lent medicina per riures dels aspectes dramàtics que no tenen solució, i la sàtira progessista que fa Ignacio Vidal-Folch en aquest llibre, recreant una sèrie de progres a la terrassa d'un hotel de luxe d'un país hispanoamericà, des d'on presencien una revolució de caire marxista i donen comptes el seu país d'estar lluitant cos a cos amb el nou Che Guevara, és el mètode perfecte per seguir creient fermament que tot plegat és una gran camama, i que només els hi faltaria portar un bolso Gaultier amb el rostre del Che pixelat per acabar essent més ridícul del que és. Ara toca ser progre, i ser progre vol dir defensar els errors evidents d'autosegració dels lobbys feministes i homosexuals, que es segreguen ells mateixos creant Jocs Olímpics per Gays o Premis Literaris per Dones, i titllan-te d'homòfob i masclista si simplement, et limites a puntualitzar amb tot el respecte possible, i sense voler treure'ls-hi cap dret que els hi pertoca, algun aspecte de les iniciatives d'aquests grups. És impossible entrar en diàleg amb aquests progres perquè quan intentes parlar, generalment s'estan fotent un Ferrero Rocher a la boca, mentres parlen de la pobra gent que pateix la crisis i dels pobres immigrants que venen amb patera, encara que és clar, també ho diuen, un país no pot absorvir tants immigrants, i el normal és que els il.legals, si, diuen els il.legals, tornin al seu país. En fi, després d'intentar mantenir una conversa amb el progre prototip, he anat al metge de capçalera, m'ha mirat el turmell que em vaig esguinçar ara fa un any i en lloc d'injectar-me morfina directe a la sang, m'ha escrit en un paper verd: torna a llegir Turistas del ideal. Sort que el tinc a casa perquè no m'ha fet recepte i m'hagués costat tres euros més car.

dijous, 23 d’abril de 2009

Els mots inexistents de Desnica

Recopa d'Europa, 1983. El Madrid juga contra el totpoderós Rijeka, que per cert havia guanyat 2 a 0 a l'anada, i per tant,necessitava una remontada amb la patent de Juanito per aixecar l'eliminatòria. El Rijeka tenia un jugador a les seves files amb el nom de Desnica que feia anar de corcoll la defensa blanca, fins el punt que només el podien parar a patades. En una d'aquestes entrades dels pares de Fernando Hierro, una munió de jugadors del Rijeka van anar a protestar al col.legiat demanant una amonestació per parar el joc violent, l'àrbrite no va dubtar en expulsar a Desnica amb vermella directa al.legant a l'acte uns insults del davanter cap a la seva família. Fins aquí tot normal. El més curiós del cas és que Desnica era sordomut de naixement, i per tant, o es va aparèixer l'Almudena a donar-li els dots de la veu per tres segons, o una vegada més va passar el de sempre, davant les dificultats juguen amb dotze. El Madrid va passar l'eliminatòria jugant contra deu.
Explico aquest cas perquè quan veig que des de la capital del país veí és parla de "decretazo", "villarato", etc... s'em posen els péls de punta només de pensar que el ladrón cree que todos son de su condición, i es que quan després de tants anys de dimissió de la justícia per decantar-se del teu costat, quan hi ha vertadera imparcialitat, et sembla que el món s'ha tornat boig i tot és injust. Definitivament, el Madrid és l'aristocracia vinguda a menys, la decadència de l'Antic Règim, guanyen amb èpica perquè no ho saben fer amb el.legància, encara que com molt saben els grans guerrers medievals, l'èpica un dia s'acaba i ja només queda la decadència.
PD: Bona diada de Sant Jordi. Recomano Anatomia de un instante de Javier Cercas.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Un viatge redemptor amb un Gran Torino

La pel.lícula s'havia acabat i els crèdits anaven embrotint un paisatge bucòlic adornat per la veu de Jaime Cullum cantant al Gran Torino. La Maite i jo restàvem clavats al seient, no ens deiem res perquè no feia falta, ho sabíem, acabàvem d'anar a veure una d'aquelles pel.lícules que et marca la vida, i una vegada més, a pesar o gràcies a l'edat, Clint Eastwood era el pal de paller de l'obra d'art.
Humanitat, Vida, Mort, Prejudicis, Racisme, Suburbis, Malaltia, Guerra, Trauma, Religió, Persona, Amistat, Lleieltat, Familia... No ho sé, hi ha moltes paraules que s'encabarien dintre una possible sinopsis temàtica de la pel.lícula, però una vegada,com va fer a Million Dolor Baby, Eastwood ens agafa una trama com excusa per mostrar-nos que hem de donar una oportunitat a tothom, com el protagonista de la pel.lícula encarnat per ell mateix, un vell traumat per un passat bèlic i per la incapacitat de redemir-se dels seus pecats. No explico res més perquè vull que l'aneu a veure, us ajudarà a ser millors persones perquè us animarà a mirar tothom amb els ulls de fraternitat que tenen en Tao i la seva familia. Clint Eastwood, ets el putu amo!!!

dimarts, 21 d’abril de 2009

La infalibilitat de Hans Küng

Després d'uns mesos sense llegir cap article ni entrevista de Hans Küng, fa una setmana, en motiu de la visita de Küng a Barcelona per parlar del seu lloable projecte sobre la recerca d'una ètica mundial, vaig poder llegir una entrevista que sortia, si no recordo malament al Magazine de La Vanguardia. Deixant a banda el seu discurs monotemàtic on s'autoflagelava per enèssima vegada per totes les penúries que ha hagut de viure per culpa de la repressió intel.lectual de la jerarquia eclesiàstica, Küng pecava, com a la gran majoria dels seus llibres, de soberbia. No pot dissimular la soberbia d'aquell que creu que té la veritat última a les seves mans i desfenestra a tothom que no pensa com ell, en fi, un comportament propi del que es creu infalible sense necessitat de parlar ex-cathedra. Küng, encara que es vesteixi de la falsa tolerància postmoderna, que confon el respecte amb el relativisme, és molt més dogmàtic d'aquells que ell acusa de dogmàtics, perquè sempre acompanya la divergència en les idees amb alguna paraula despectiva de mal gust per aquells que teòricament, s'haurien de considerar germans entre ells. En fi, que estic escrivint un llibre que es diu Küng: ¿Infalible?. Ho dic perquè si juguem a parlar de teologia en llibertat, parlem de teologia en llibertat i no comencem a tractar d'ignorant a tot aquell que no pensa com tu, només d'aquesta manera es podrà arribar a un diàleg fraternal i enriquidor per l'Església. Primer, caritat respecte l'altre, (i això tant va per Küng com pels seus detractors que treuen la creu només de sentir el seu nom) i després ja podrem parlar, escoltant i intentant comprendre l'altre sabent que per damunt de tot, tenim, si encara som cristians, quelcom que ens uneix per sobre de tot: Déu.
PD: Tranquils, no entro al seminari.

dilluns, 20 d’abril de 2009

Val la pena

Tornant de matinada a casa, degustant la versió que fa Rosa León de Al alba del Aute , aprofito per donar voltes sobre "aquella pequeñas cosas" que les presses diurnes enlluernen perquè no ens distreiem i ens n'adonem que vivim enganyats. Així doncs, per allargar aquestes estones de cel amb mi mateix, aprofito la foscor de la carretera que va de Fornells a Llambilles per veure en cada revolt, el rostre d'aquelles persones que m'han fet tal com sóc, els escultors, els culpables, els guies, els còmplices, i per sentir-me un triomfador, un portador de l'eterna juventut que canta Dylan, un cor amb valentia suficient per moure muntanyes.
Condueixo a poc a poc, no tinc pressa, vull degustar la pròxima cançó perquè em recorda un Nadal a París amb els meus amants humanistes, és la trencadisa emocional de Paolo Conte amb el seu Sotto la stelle el jazz. Vaig baixant la velocitat del cotxe, m'aparto a un descampat, el paro i apago els llums. Baixo del cotxe, deixo les finestres obertes perquè pugui discernir la veu de Conte i al estirar-me en un camp humit per un principi de rosada primaveral, miro el cel estrellat i penso, que per molt que lluiti, mai podré vèncer el tornado del temps, i per això algun dia d'aquests que tothom estarà pendent dels futurs escàndols ministerials, amb silenci i sense explicar-ho a ningú, faré un pacte amb el diable perquè l'adolescent que perviu dins meu no m'abandoni mai buscant un altre ànima al que complaure. Torno a casa i comença a clarejar. Quiero que no me abandones, amor mío al alba. Definitivament, a pesar de tot, val la pena.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Problemes - II

Aquí teniu la segona part del conte. Moltes gràcies per fer l'esforç de llegir un xic més del normal. Així veureu el que pot donar un viatge de Girona a Barcelona si tens una fauna al vagó que et doni un xic de joc. Recordo que quan vaig baixar a Passeig de Gràcia estava escoltant la cançó de Los Secretos, Llego la soledad. "Hoy he vuelto a la noche /me he perdido en la ciudad / hoy he envuelto mis palabras torpes / hoy llego la soledad". En aquell precís instant vaig pensar que era l'home més afortunat del món i no em vaig equivocar.
El viatge de Girona cap a Barcelona amb tren el solc aprofitar per parar el rellotge i fer una hora d’introspecció personal. Normalment arribo a la ciutat comtal amb una pau interior pròpia d’un budista zen que s’ha buidat i ha aconseguit entendre el misteri de la vida. Avui el temps no només no es vol aturar sinó que em va portant a recordar el meu passat més tabú i a donar-me visions de com pot ser el meu futur. L’ambient s’està tornant irrespirable. Només asseure’m, la dona del costat – vol mirar endavant i intentar arreglar la seva vida que prou feina té, moltes gràcies – ha començat a explicar-me el drama del recent divorci amb el seu marit, que segons diuen les seves cunyades, visita durant la nit dones separades per compartir penes personals i sexuals. La desgraciada en qüestió frega la cinquantena i intenta amagar el seu drama darrera un excés de maquillatge i de tint ros als cabells. Haig de reconèixer que després de deu minuts d’escoltar-la ja havia arribat a la rutina d’assentir al cap amb una fresa gutural sense fer cas el seu discurs, però just al moment que ha començat a interessar-se pels meus problemes he intuït molt a prop una veu familiar. En el seient del davant m’havia semblat sentir parlar a l’Andreu, he aixecat el cap i el seus inconfusibles pantalons de quadres amb el posat bogardià l’han delatat. Havien passat tres anys però encara no aconseguia pensar amb la fugida de la Laura a braços de l’Andreu com una anècdota més de la meva vida. La dona seguia preguntant i al veure el meu silenci ha començat a parlar sobre els problemes dels joves per fer-se un lloc a una societat on l’experiència era un grau i la il·lusió un sac foradat. Mentre la veu de la dona es perdia entre els murmuris del vagó, em venia a la ment la taula per tres que vàrem demanar l’Andreu, la Laura, i jo, en un bar del Passeig de Gràcia per parlar sobre els rumors de la relació entre ells dos a esquenes meves, (tenint en compte que feia quatre anys que vivia amb la Laura em podia considerar part interessada). Vaig acabar sortint de la cafeteria en direcció al pis per agafar les coses i instal·lar-me a casa els meus pares. Tornant a mirar l’Andreu per veure si em reconeixia i el podia fer sentir incòmode, m’he vinclat endavant fins percebre que anava acompanyat pel germà de la Laura, en Xavier, que seguia amb el seu comportament amanerat per intentar seduir el públic femení. Ara mateix deuria exagerar la seva gestualitat per cridar l’atenció de quatre noies rosses que jugaven a cartes i xisclaven amb un català afrancesat molt captivador. Amb tot això la dona maquillada continuava donant-me la tabarra a cau d’orella, en aquest cas sobre la sort del joves de no haver d’amagar-nos per viure sexualment alliberats. No me’n he pogut estar i li he rebotat la resposta sense meditar: el seu marit no deu ser un menor i pel que m’explica també està ben alliberat. Des d’aquesta reacció no ha tornat a obrir la boca, tant sols mira de reüll el portàtil per veure què escric – si senyora, ja veu que estic parlant de vostè, ara miri endavant i imaginis quan tardaria a matar-se si saltés d’un setè pis - . Per si no n’hi havia prou, la situació s’ha tornat insuportable quan he descobert la presència d’un noi que observava l’escena amb ulls de neuròtic mentre escrivia al seu portàtil amb cops secs i viciosos. El boig en qüestió va vestit amb roba completament negre, una gavardina fins els peus, un barret dandy, i unes ulleres gruixudes de pasta on prou feina se li distingeix una mirada confusa de sospita permanent envers l’entorn. El seu costat hi té un senyor gros que parla per telèfon amb veu alarmada per donar un toc apocalíptic a l’escena. Els cops de cap del jove mirant-me m’estaven fent embogir i per això he decidit obrir el portàtil i començar a escriure. Vull evitar encarar-me amb ell i desfogar-me, perquè qui sap, segurament també deu tenir els seus problemes.

dissabte, 18 d’abril de 2009

Problemes - I

Aquesta passada tardor vaig acabar un recull de contes que vaig començar fa un any i mig a Montserrat mentre començava un exili espiritual d'una setmana per plantejar-me la possibilitats reals d'una vida monacal. L'amor és cec però no tonto i Nostre Senyor ha preferit deixar-me fora els monestirs per qüestions d'higiene mental. Anant amb tren vaig escriure la primera part d'un conte que el vaig dividir en dos parts i el vaig titular Problemes. Aquí teniu la primera part, demà us penjaré la segona perquè és bo llegir-ho per separat perquè estan concebuts com dos mirades d'una mateix realitat. Per tant, primera part, Fot-li Pou!!
Són les 9.20 del matí del 27 de desembre del 2007. En aquests moments el tren està parat a l’estació de Caldes de Malavella i el Catalunya Express s’està transformant en un aparador on s’intueixen diferents destins triats per tapar les ferides de l’experiència. A la meva dreta, enganxat pràcticament a la pantalla del meu ordinador – si està llegint això miri endavant, així m’agrada, gràcies – hi ha un barril de cervesa que porta un jersei brut de la Champions League robat d’un escocès dels que venen a pixar-se anualment al monuments de Barcelona. Cada tres minuts obre el telèfon mòbil i realitza un trucada monòtona repetint les mateixes preguntes i respostes “Ja has arribat a l’ambulatori?” “No et creus que he anat a dormir a casa un amic?” “Tant bon punt hagi firmat els papers et vinc cap aquí”. Sort en té que les olors no passen pels mòbils perquè la interlocutora l’estaria esperant a casa amb el seu bat de beisbol d’adolescent per realitzar un acte de violència feminista – No sé perquè fas aquesta cara de sorprès, a més, el jersei de la Champions l’has robat d’un pobre escocès en estat ebri. No tens cor –. Als seients de la meva dreta hi ha un homosexual i un marica. L’homosexual és d’una elegància extrema: pantalons de quadres, samarreta cenyida i patilles de cantant country. Té una discurs planer i una postura bogardiana que em fan dubtar de la meva condició d’heterosexual i alhora posa com una moto al marica del seu costat. El personatge en qüestió mostra la necessitat de trobar-se fent volar les mans d’un costat a l’altre i provocant-se uns falsets a la veu per intentar portar al mascle al seu territori. És una lluita entre dos models marcats per dues històries diferents. Just al seient de darrera hi ha el meu còmplice voyeur que està mirant l’escena d’aproximació carnal dels dos homes entre l’excitació i l’enveja: les seves arracades i polseres Tous el delaten. Però no només les joies em són útils per la meva deducció, al costat del tercer personatge hi trobem la mare de l’amant frustrat que intenta calmar el desig desenfrenat d’aquest pels pantalons quadrats que es van obrint i tancant al seient del davant. Mentre la reencarnació de Garcia Lorca aguanta amb estoïcisme els atacs laterals i comença a mirar-me de reüll conscient de la meva admiració envers la seva estètica, les diferents freses del vagó em porten unes rialles femenines i juvenils que tornen a posar en dubte la meva identitat d’homosexual. Sis seients endavant hi ha quatre noies que juguen a cartes i exhibeixen un català amb accent francès que fan les delícies dels pervertits, concretament del senyor amb el jersei de la Champions League que no sap si està a un tren anant cap a Barcelona o a un club nocturn de Perpinyà dels anys seixanta. Si senyor, les magdalenes de Proust han agafat sonoritat catalanofrancesa i van llançant les cartes sobre el tapet imaginari mentre mouen bruscament la melena rossa un cop acaben la jugada. Saltant novament d’escena, a la meva esquerra el seductor dels pantalons de quadres continua rebent atacs ensucrats del seu pretendent i el tercer element en discòrdia assenteix el cap mentre la seva mare li explica el tipus d’home que li convé. Aquest, engegant a sa mare sense cap miraments obre el portàtil i comença a escriure. Enmig del descontrol apocalíptic del vagó, el revisor entra i comença a demanar als tiquets a les seguidores de l’USAP de Perpinyà. No tenen bitllet i comença la discussió. Ben mirat, el panorama m’ensenya a no jutjar perquè cadascú intenta sobreviure enmig del seus problemes, encara que si el de la Champions League abaixes el braç per cridar l’atenció del revisor tampoc passaria res i la vida seguiria igual.

divendres, 17 d’abril de 2009

Ens han robat Catalunya!

La ferma convicció que foren creats per governar a Catalunya i que el govern tripartit, mal portat per espanyolistes, els hi havia expoliat el seu dret a dirigir un país de catalans i immigrants, va provocar que es quedessin sols a les últimes eleccions, dominades per una soberbia vomitiva del que es creu guanyador perquè s'enfronta a un xarnego de Cornellà. La vanitat dels nens de papà acostumats a conduïr cotxes de gamma alta els va pesar molt, sobretot perquè cap d'ells tenia la categoria política del President Pujol. Per això, per aquesta falta d'humilitat, suposo que alguns sectors lligaren el futur de Joan Laporta amb el de CDC, Dios los hace y ellos se juntan.
Ara mateix, després d'haver meditat els errors del passat, tal com es pot veure en algunes declaracions presents de dirigents de Convergència, sembla que encararan el futur amb humilitat, defensant els seus projectes i deixant-se de sectarismes propis de l'esquerra. És cert que el tripartit no rutlla i la sensació del govern és d'una olla de grills on només hi queden els ratpenats que s'han fotut els grills, però la gent no és idiota i si CDC segueix amb la mateixa actitud sobrada dels últims anys, mai tindrà la oportunitat de tornar el govern, perquè molts dels seus vots caure amb l'absentisme i no hi haurà cap dels partits que vulgui fer aliances amb ells.
PD: Perteu-me que parli de CDC enlloc de CIU, em nego a pensar, per la meva salut mental, que en Duran té alguna cosa a dir dintre la federació.

dijous, 16 d’abril de 2009

El trauma freudià dels adults

Aquest matí estava pensant amb la màquina de preservatius, perdó màquina de condons, les màquines de preservatius no existeixen, que hi havia a l'entrada dels lavabos de la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra i m'he sentit utilitzat. Com em tractaven quan encara tenia menys de vint anys, pesava setanta quilos i anava vestit de blanc per la universitat imitant el posat auster de Vicente Ferrer? Ho tinc clar, em tractaven com una màquina programada per cardar sempre que em vingués bé, i és clar, dintre aquest "em vingués bé" també entrava les deu del matí del dia abans d'un examen sobre el genocidi armeni, perquè qui sap, podia ser que m'agafés una suor freda i necessites anar darrera les estanteries de Dret Civil per sentir-me millor.
No parlo dels preservatius, això és un altre tema, parlo de com ens tracten els adults posats en política, com si només pensessim en menjar, dormir, cardar i veure els partits del Barça, no senyor, nosaltres no som com ells, no necessitem màquines de condons a la biblioteca perquè queda progre. Nosaltres no som quarentons fracassats que necessiten màquines a totes les cantonades perquè sempre poden plorar les seves penes sobre desconegudes amb reguts de tabac negre. No ens tracteu com vosaltres, no som com vosaltres, i és més, si algun jove vol comprar preservatius, ja sap el que és la farmàcia, no cal que ens tracteu d'imbècils i ens en foteu a la biblioteca. Recordeu: No aboqueu la merda dels vostres traumes freudians damunt nostre. Joves si, tontos no.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Músics fracassats

Sempre m'he imaginat la frustració de cantants madurs que veuen com la seva bellesa física s'està borrant de mica en mica per deixar lloc a una vellesa sintètica, però per contrapartida aprecien com la mitjana d'edat dels seus concerts es manté en la insuperable ratlla de l'adolescència, segurament perquè les seves cançons mai han assolit la maduresa necessària com per interessar a la gent adulta.
Jo mateix, als meus vint-i-cinc anys, em preocuparia si a primera fila d'un concert només hi hagués nenes promiscues, o pitjor encara, nenes puritanes, que anessin cridant cada cop que faig un moviment amb la guitarra i canto una cançó d'amor cursi i ensucrada. Per això em sorpren que músics com Bryan Adams o Jon Bon Jovi a nivell mundial, o Hombres G a nivell nacional, saltint a l'escenari a cantar cançons només acceptades per públic adolescent, mentre ells es troben inmersos en la cinquantena.
La qüestió és "Com podem localitzar aquests grups?". Molt senzill. Pensa amb les cançons que t'emocionen si apareixen per sorpresa, sigui en un casament, per la ràdio, en una discoteca... i pensa si les escoltaries mai el cotxe anant cap a la feina, segurament el moment del dia on tenim el cap més fred i jutgem més bé els fets objectius. És la millor manera de descobrir el malfactor. Com diu el Primer Ministre del Canadà en un episodi dels Simpson "Lo sabemos, tenemos a Bryan Adams, pedimos perdón otra vez".
PD: Per cert, ahir era 14 d'abril. Visca la República!

dimarts, 14 d’abril de 2009

L'èpica homèrica dels Jito's boys

Amb cert aspecte de Dertycia en sus más prontas mocedades, personifica l'èpica d'uns guerrers que no guanyen batalles per les seves destresses militars sinó per la confiança en el seu valor, en la seva valentia, en la capacitat de mantenir intacte l'honor del que morirà sabent que està matant. Per això, mentre tot Europa s'està desfent en elogis pel joc del Barça, crec necessari ser justos amb els Jito's boys i amb el joc del Girona en el seu primer any a la Segona Divisió A. Han recuperat l'èpica, el veure el partit no com una obra de teatre de Molière, sinó com un Shakespeare decadent on el rei mort sap que ha de regnar per sobreviure, un Ulisses cansat que renuncia al cant de les sirenes perquè sap que és la única via per arribar a la Ítaca de la permanència.
Davant d'aquest exèrcit ibèric que intenta planta cara al rostre atractiu de l'imperi romà, hi roman un davanter centre, Jito, que representa més que ningú, el guerrer que surt viu de totes les batalles perquè és conscient dels seus defectes i intentar potenciar les seves virtuts per sobreviure a l'enèssima èpica homèrica del futbol gironí. Tots, quan anem a Montilivi formem part dels Jito's boys. No ho oblideu, només l'èpica del guerrer ferit ens portarà a l'èxit de poder jugar l'any que ve contra l'Espanyol.

dilluns, 13 d’abril de 2009

Volverán a abrirse las grandes alamedas

És molt difícil comprendre la realitat llatinoamericana si no vius allà durant un llarg període i intentes jutjar la seva realitat amb ulls autòctons, no amb ulls europeus que entenen que hi ha una falsa relació asimètrica entre el grau de desenvolupament tecnològic i el grau de desenvolupament humà, i per conseqüència la capacitat de ser feliç al tenir les necessitats cobertes per l'estat del benestar. Per això, no sé si idealitzo la figura de Salvador Allende, de la mateix manera que dimonitzem en excés la de Hugo Morales, però un cop he repassat alguns dels discursos del que fou President de Xile abans del cop d'estat d'Augusto Pinochet, i veig quelcom més del prototip populista esquerrà amb ambicions de poder.
En Allende hi trobo un líder moral d'un poble que aconseguir despertar el sentit de la comunitat d'un país per caminar junts cap un destí desconegut, hi trobo un demòcrata socialista que estimava la seva gent i sobretot, estimava el sentit de la llibertat. Repeteixo, no es pot conèixer del tot a un polític pels seus discursos ni pel que diuen els llibres, només es pot arribar a la seva realitat veient el dia a dia del seu funcionament, però tinc la sensació amb el que he llegit d'Allende, que és un referent per llatinoamerica en uns anys on s'està caiguent al personalisme, que per cert, encara que des de la meva visió europea ho veig una aberració, no sé si és del tot dolent en alguns casos, perquè tampoc visc allà.. De moment, em quedo amb la recomenació dels textos de Volverán a abrirse las grandes alamedas. Per mi, Allende, genio y figua.

diumenge, 12 d’abril de 2009

La por al silenci

Incapacitat per escoltar. Aquest és el diagnòstic de la malaltia que vaig poder copçar el divendres mentre formava part de la processó de Girona amagat sota la meva vesta voyeur. Incapacitat per escoltar les veritats del silenci que alhora dóna a entendre una incapacitat per parlar perquè no s'ha entés cap dels mots callats de l'interlocutor.
Un tant per cent de les persones que hi havia al carrer de Girona presenciant la processó s'ho agafaven com si estiguessin passant les falles de València, i no perquè no comparteixin la dimensió religiosa de l'acte, que també, però bàsicament perquè són incapaces de disfrutar d'un silenci prolongat durant una hora per poder entendre dins les parques paraules de la multitud, qui són, on van, i perquè viuen. Són persones incapaces d'aprofitar la quietud per meditar, segurament perquè si s'haguessin parat a pensar sobre si mateixos, haguessin llençat la càmara al terra, deixarien la cervesa a sobre una taula i haguessin arrencant a plorar perquè el silenci de la multitud els hi hagués semblat delator, els hagués declarat culpables perdedors del joc de la vida.
Dijous havia estat a Verges, i el silenci absolut d'un miler de persones concentrades a la plaça quan va passar la Dansa de la Mort, em va colpir i em va dir a través del rellotge que un dels esquelets anava assenyalant amb els dits, que em queda molt per millorar i que encara sóc un projecte de persona per un dia poder mirar la mort als ulls. N'hi havia un que va deixar anar una rialla, el vaig tornar a veure divendres a Girona. Ho entenc, el silenci és un mirall, i els miralls sempre fan respecte.

dissabte, 11 d’abril de 2009

Hivern espiritual

Redimint-me enmig de la nit fosca sanjuaniana d’un desert qualsevol, veig una simetria entre el meu interior i l’àrid exterior sobre el qual deixo unes empremtes sense identitat. La buidor de la meva ànima és un quadre mimètic d’un paisatge fet per representar l’estat en el què la divinitat parla en el silenci. Definitivament havia aconseguit arribar a la no-essència, a la negació total d’allò voluble i finit. M’havia negat com a ésser físic, psicològic i cultural. En aquells moments, la meva història només havia estat l’escala per pujar a l’últim nivell de la realitat, una excusa per utilitzar-la com a suport cap al món dels déus. Camino sense pensar ni desitjar. Vago. Sóc, o més ben dit, no sóc. Com el desert. Com l’horitzó engolit per una foscor espessa i protectora que m’arrecera enmig de la desèrtica nit. No hi ha horitzó perquè han desaparegut l’espai i el temps, tot és infinit i per tant no hi ha mesura. Quin sentit té la vida quan ja no tenim la mort? Cap. Per estar viu en el sentit terrenal de la paraula necessites un final. Ara mateix, la petjada enfonsada a la sorra no entra dins les coordenades del temps, no hi ha Alpha ni Omega, sinó una eternitat que supura per una sorra convertida en guia cap a l’Olimp. Segueixo caminant. Deambulo. Dins el meu no-ser em veig un hereu innecessari dels místics medievals. Amb posat budista m’assec buscant l’austeritat en la presència. He arribat a l’epicentre d’on habita el Déu anhelat. El punt on l’horitzó del desert es fa inapreciable i és indesxifrable una altra realitat. Busco el llenguatge de la divinitat fóra les paraules limitades dels homes. El trobo però no el sé interpretar. Decideixo limitar-me a fer acte de presència dissimulant la meva doble naturalesa: la humana i la divina. Em venen el cap uns versos desesperats de San Juan de la Cruz i reconec la virtut de la paciència, tinc tota la eternitat. He trobat l’espai després d’un èxode terrenal i espiritual, però el llenguatge se m’escapa. El dia comença i el sol és tant irònic com ahir al matí. Un altre nit m’ha tornat a passar per davant i he estat incapaç d’entendre’l. Ja en porto quaranta. Què em falta per ser digne de seguir-lo? El desig de trobar-lo potser? Sóc un Moisès perdut intentant desxifrar els missatges de Yahvé, un amant desesperat incapaç d’entendre l’interior de l’estimada. Faig una ullada al meu voltant i entenc que no puc retreure res al desert, el lloc és adient, perfecte. Em començo a plantejar si el problema no està incrustat dins la meva naturalesa, al cap i a la fi, sóc un home.

divendres, 10 d’abril de 2009

Fidel Castro - Hugo Chávez

Sovint veiem certes fotografies on el pare Fidel agafa pel braç el seu fill Hugo mentre li mostra amb el dit índex l'herència d'una utopia corrupta. El fill justifica totes les seves decisions autàrquiques i dictatorials per contraposició, per defensar-se de l'enemic, per odi, per ràbia, per necessitat. Dit d'una altra manera, el fill fa servir la ideologia i el carisme del pare per justificar les seves decisions que indignen els seus cosins de l'esquerra europea. Però i el pare? Doncs el pare viu enganyat. Al llarg de la seva vida ha comés molts errors però a diferència del seu fill, tinc la sensació que es creia el que volia viure, es creia el que deia, i els greus errors de la seva dictadura estan recoberts d'una utopia sincera que va moure aquell jove de barba descuidada a perseguir un somni en un país, on els somnis, amb el seu mandat, han aprés a nadar.
No són sants de la devoció de molts demòcrates, i han deixat el cul enlaire de molts esquerranosos incapaços de condemnar un dictadura que radicalitza els seus postulats polítics, però no són el mateix, ho sento, no són el mateix. Fidel té carisma i sempre ha donat la sensació de creure's el que feia, encara que ha implantat una dictadura amb tots els errors que això suposa, mentre Hugo sembla clar que té unes motivacions molt més fosques. Són el mateix?

dijous, 9 d’abril de 2009

El mateix gust a merda

La setmana passada, Bernat de Déu, un tertulià del programa El Club de TV3 parlant de Jiménez Losantos va dir “Aquest senyor fa demagògia de dretes en un país on fa temps que es fa demagògia d’esquerres”. En aquell moment es va sentir un “No” reflex i es va tallar la tertúlia dient quelcom obvi que no havien practicat “No val la pena parlar de Losantos”. La frase de Bernat de Déu és les poques veritats que he sentit en aquest programa i que deixa amb el cul enlaire les directrius de moltes tertúlies de mitjans de comunicació progressistes que utilitzen tot tipus d’arguments podrits per carregar-se certes opinions incòmodes. D’acord que no insulten com Losantos, però mentre estem d’acord que la diarrea intel.lectual que deixava anat Losantos a través del vòmit matinal és MERDA, també hauríem d’estar d’acord que el cagallot dolç que et deixen programes d’esquerres i la defensen amb la lluita per la conquesta de les llibertats individuals, que per cert porten a l’individualisme, també és MERDA. Les dues provoquen una reacció diferent envers la seva presència, però si voleu tastar-la amb forquilla i ganvinet tindrà el mateix gust a merda. Esto es España, donde el único gris que hay es el color de los calzoncillos de los políticos jubilados.
PD: Em fa especial il.lusió veure el número 100 en l'any 2009. Gràcies per animar-me a seguir escrivint diàriament amb els comentaris virtuals i reals (Iron, ets el privilegiat de ser l'únic que només emet comentaris virtuals). Vosaltres si que sou autèntiques pastanagues!!!

dimecres, 8 d’abril de 2009

The Ghost of Tom Joad: Una pausa en el camí

La vida universitària a Barcelona no et donava temps per reflexionar des de la solitud i meditar sobre les valideses dels camins que perillosament s’obrien cap a la presonera vida adulta. Tot venia donat i l’objectiu prioritari era acabar la carrera sense saber exactament perquè volies acabar-la si la felicitat estava pròpiament en la despreocupació del dia a dia. L’objectiu principal era amagar que vivies en la felicitat de l’idiota, tant o més vàlida que altres felicitats però segurament la més inestable. En els petits moments de lucidesa entrava per les velles parets del pis de Bruc el fantasma de Tom Joad acompanyat d’una tímida guitarra i una harmònica desgraciada. Només apareixia si estava sol i m’havia assentat el sofà després d’haver tancat les llums, obert les finestres perquè el rumor nocturn de la nit barcelonina entrés acompanyant la frescor de l’aire, i tenia a la meva mà un vas amb vodka barat i taronja amb regust de mandarina. Tom Joad s’assentava al meu costat i començava a desgranar les històries de personatges que es trobaven al límit perquè havien lluitat per la seva gent, per les seves causes, pel desconegut que estimaven per convicció. Sovint plorava i en Tom m’abraçava dient-me a cau d’orella que l’exercici de saber-se poca cosa era sa, i que només des de la coneixença de les meves múltiples debilitats podria arribar a ser una persona decent. En Tom em va ajudar a trobar pauses en un camí universitari sense parades. És per això que tot sovint, a la matinada, quan a casa meu tothom dorm, surto al jardí i poso el cd d’en Bruce per poder tornar a gaudir de la presència del fantasma de Tom Joad. Silenci absolut. És en aquest moment que intento creure’m que la resposta està en el vent.

dimarts, 7 d’abril de 2009

Llibertat d'esperit

La miro i em segueix despertant dins meu el sentiment irracionalista de tremolar davant la seva postura d’enyorança envers la llibertat que s’endevina fora la finestra. N’estic enamorat, follament enamorat dels seus pensaments, de la seva necessitat de trobar un lloc en un món que no sap per on agafar-lo, de l’ambició de fer explotar al seu entorn tota la riquesa que porta dins. En xerrades de matrimoni expliquen que l’enamorament passa i ella es queda, però fa uns deu anys que la vaig veure estintolada per primera vegada a l’envà de l’umbral de la felicitat i encara no he perdut la passió envers el seu posat de despreocupació adolescent No he perdut la passió perquè ella, encara que estigui amb totes les necessitats cobertes dins de casa seva, tampoc perd la passió per tot allò que l’espera pacientment a fora. Quan la veig a dintre, mirant-me com passo amb una barqueta de rems que vaig robar una nit d’hivern del llac de Banyoles, em venen el cap aquells versos de Los Tigres del Norte “Aunque la jaula sea de oro, no deja de ser prisión”. Just és en aquell moment, ella sembla llegir-me el pensament i comença a plorar.

dilluns, 6 d’abril de 2009

Remugant lectures

El regust de llegir un llibre de segona mà només és equiparable a la humanitat que desprèn un llapis consumit que deixa les últimes restes de mina per plasmar una imatge grisosa d’un Pont de Pedra cobert de paradetes nadalenques. A més, si al llibre hi ha petites anotacions o aforismes subratllats, pots entrar impúdicament en la intimitat del propietari de l’obra mirant per l’esquerda que deixen les paraules impreses sobre pàgines esgrogueïdes per la seva desinhibició envers el lector. Estàs llegint dues històries, la del llibre pròpiament i la d’aquell que t’ha deixat el llibre. Per tal de poder agafar perspectiva temporal envers les meves lectures més sentides faig un exercici semblant per poder rellegir-me a mi mateix quan entro de nou al llibre i el concebo com si fos de segona mà, com si hi hagués part d’aquella persona que he anat deixant pel camí per poder trobar l’utòpica autenticitat. Per aconseguir aquest acte de plaer egòlatra, tant bon punt tanco la última pàgina del llibre, grabo un cd amb les cançons que més representen el meu sentir un cop he acabat la lectura. És per això, que avui, després de tres anys d’haver llegit Los girasoles ciegos de l’Alberto Méndez, he anat a recuperar el cd que es titulava Los girasoles ciegos. La primera cançó és Everybody hurts de R.E.M i quan he començat a sentir l’arpegi de l’inici, l’angoixa nihilista d’un dolor buit que em va transmetre les històries de Méndez ha entrat dins meu com un huracà caribeny, s’ha tornat a carregar les estructures de l’edifici i amb ell, s’ha emportat també l’esperança. Només em quedava una solució per poder sobreviure: trobar el cd que es titula Sin noticias de Gurb. La primera cançó és Jo vull ser rei d’Els Pets.

diumenge, 5 d’abril de 2009

El racisme econòmic

El progrés intel·lectual d’Occident, acomplexat pels pecats racionalistes del segle XIX, ha arribat a la maduresa suficient per poder condemnar tota discriminació d’índole racista que puguis tenir lloc a qualsevol estament de la societat. Avui en dia, la opinió pública condemnaria sense cap mena de dubte qualsevol acte o manifestació en contra d’una determinada característica racial, però aquesta mateixa corrent de progressia intel·lectual és molt més suau quan ens trobem un cas de racisme econòmic. Si senyors, racisme econòmic, apartar algú o mirar-lo malament perquè és pobre, perquè va mal vestit, perquè no és com nosaltres, perquè no té un ofici liberal, perquè no està en la nostra bombolla occidentalitzada de superioritat moral, perquè deixant a banda el color de la pell, ens refrega a la cara la brutícia involuntària de la misèria. Això és un nou tipus de racisme que s’està estenent a la xovinista Catalunya i que és tant greu com el primer. El racisme del segle XIX jutjava a la gent per l’origen, ara els jutgem per l’aparença perquè al cap i a la fi, estem jutjant la profunditat de la butxaca.

dissabte, 4 d’abril de 2009

Por las arrugas de su voz

Fa temps que vull fer un post parlant de la necessitat de tenir dins la cançó espanyola un personatge com Joaquín Sabina que faci de contrapés a tanta mediocritat que no sap enllaçar dos frases sense utilitzar les paraules "luna", "siempre", "cariño", "deseo", "piel", "libertad"... Podria parlar de la gran aportació que fa el de Úbeda a incorporar cançons dintre el nostre imaginari col.lectiu amb una coherència formal poètica que sobretot, serveix perquè els nous cantautors trobin el llistó molt alt i s'esforcin per saltar-lo, però no ho faré, deixaré que sigui ell amb un dels meus versos predilectes... No abuses de mi inspiración, no acuses a mi corazón tan maltrecho y ajado que está cerrado por derribo. Por las arrugas de mi voz se filtra la desolación de saber que estos son los últimos versos que te escribo, para decir "condios" a los dos nos sobran los motivos. Nos sobran los motivos, Joaquín Sabina

divendres, 3 d’abril de 2009

Justícia i Perdó

Tornant després de quatre anys al personatge de Primo Levi, m'he trobat un seguit d'idees que em semblen prou interessants perquè en un temps on la puresa de les paraules "perdó" i "justícia"està tant absent en el nostre dies, penso que es prou interessant recuperar les reflexions d'unes de les víctimes més mediàtiques dels camps de concentració nazis.
Anys després de la seva estada al Lager, quan l'autor de Si això és un home es referia als personatges que estaven a la zona grisa, els funcionaris nazis perduts en aquell territori contrarreaccionari on per aconseguir sobreviure s'havien d'anul.lar com a subjecte i s'havien de fondre en l'autoritat moral de la massa, Levi intenta com diu Fernández Buey en el seu llibre Poliética, trobar “un punto de vista que no estuvo orientado por el sentimiento de perdón ni tampoco por el de venganza, sino por la idea de justicia. Y esto quiere decir juzgar a cada cual según su mérito”. Què diu Levi sobre els funcionaris nazis?
“Antes de considerar, uno por uno, los motivos que han empujado a algunos prisioneros a colaborar en distinta medida con las autoridades del Lager, hay que afirmar que, ante casos humanos como éstos, es imprudente precipitarse a emitir un juicio moral. Debe quedar claro que la culpa máxima recae sobre el sistema, sobre la estructura del Estado totalitario; la participación en la culpa de los colaboradores individuales, grandes o pequeños, es siempre difícil de determinar".
Anys més tard, Arendt agafaria tot aquest concepte de trivialització del mal per intentar crear unes culpes simètriques amb la capacitat de decisió de l'individu, perquè com pensaven tant Levi com Arendt, només des de l'aplicació d'una justícia sense venjança i del perdó interior com a comportament vital envers els altres, es podia reconstruïr una civilització totalment partida. La reflexió em sembla interessant perquè tinc la sensació que segueix molt vigent.

dijous, 2 d’abril de 2009

L'epidèmia de l'alter ego

Des de la meva lectura de Juegos de la edad tardía de Luis Landero, durant cinc minuts cada dia tinc la imperiosa necessitat de ser Gregorio Olías i canviar-me de identitat per poder recollir aquelles mil vides que mai podré tenir. En aquests moments on faig l'exercici de Vila-Matas d'explorar l'abisme de la vida, em venen el cap els versos del pirata cojo de Sabina i començo a saltar èpoques històriques per poder filtrejar amb les ànimes condemnades del nostre passat.
Aquesta malaltia coneguda com l'epidèmia de l'alter ego afecta a tots els lectors del llibre de Landero que volen imitar el protagonista creant en un entorn nou i desconegut, una realitat falsa que omple els buits de la vida real. Sense anar més lluny, viatjant cap a Roma, tenia al costat un parell de noies que anaven a la ciutat eterna en un viatge de fi de curs, jo els hi vaig explicar que era advocat i treballava a Quatre Cases des de feia cinc anys, i que un cop cada dos mesos anava a passar un cap de setmana a Roma per polir una novel.la històrica on tenia la capital italiana com escenari geogràfic. S'ho varen creure i em va encantar. Finalment em varen preguntar com em deia. No vaig dubtar: Gregorio Olías. Una vegada més patia un atac de l'epidèmia de l'alter ego i em feia feliç.

dimecres, 1 d’abril de 2009

La feina de professor

La feina de professor té molts moments difícils perquè encara que és veritat que el nostre període de vacances és envejable, quan treballes no pots estar al 99% perquè segurament estar fallant alguna cosa, els dies de mal de cap, els adolescents es converteixen en canníbals despietats que han escollit fer més fresa per acabar-te de rebentar, repeteixes mil vegades com contestar una pregunta i només t'escolta el que amb una explicació n'hauria tingut prou, tens la pressió de prendre decisions que no afecten a l'índex borsari sinó al personal...
Tot això és més o menys cert, però després de quatre anys disfrutant en el món de la docència he vist que els pros guanyen de carrer el contres: No ens basem en la llei de la oferta i la demanada, no parlem mai de diners, treballem amb persones i per persones, el mateix alumne que mataries un dimarts et dóna una satisfacció el dijous, no tenim competència perquè actuem per conviccions no per necessitat, ens fa el dinar la Sra.Marta, no tenim cap suplement d'economia a la sala d'estar, deixem de donar matèria de l'assignatura, la feina diària, per parlar de temes de moral...
I el més important de tots: els adolescents m'ensenyen cada dia a ser just amb la gent que m'envolta i estimar-los pels seus actes, no per la seva manera de pensar, perquè creieu-me, els adolescents no han estudiat lleis però són uns especialistes en temes de justícia.
Conclusió:
a) M'agrada la feina
b) Sóc hippie
c) No és bo esnifar guix abans d'escriure un article
d) Totes tres són correctes
PD: Amb aquest article no condemno economistes, ni empresaris ni res, simplement dic que nosaltres som afortunats per no haver de fer aquesta feina, perquè el tracte diari amb paràmetres purament econòmics et pot fer canviar la prespectiva del món real.