L'èpica homèrica dels Jito's boys

Amb cert aspecte de Dertycia en sus más prontas mocedades, personifica l'èpica d'uns guerrers que no guanyen batalles per les seves destresses militars sinó per la confiança en el seu valor, en la seva valentia, en la capacitat de mantenir intacte l'honor del que morirà sabent que està matant. Per això, mentre tot Europa s'està desfent en elogis pel joc del Barça, crec necessari ser justos amb els Jito's boys i amb el joc del Girona en el seu primer any a la Segona Divisió A. Han recuperat l'èpica, el veure el partit no com una obra de teatre de Molière, sinó com un Shakespeare decadent on el rei mort sap que ha de regnar per sobreviure, un Ulisses cansat que renuncia al cant de les sirenes perquè sap que és la única via per arribar a la Ítaca de la permanència.

Davant d'aquest exèrcit ibèric que intenta planta cara al rostre atractiu de l'imperi romà, hi roman un davanter centre, Jito, que representa més que ningú, el guerrer que surt viu de totes les batalles perquè és conscient dels seus defectes i intentar potenciar les seves virtuts per sobreviure a l'enèssima èpica homèrica del futbol gironí. Tots, quan anem a Montilivi formem part dels Jito's boys. No ho oblideu, només l'èpica del guerrer ferit ens portarà a l'èxit de poder jugar l'any que ve contra l'Espanyol.