divendres, 31 de desembre de 2010

L'agonia d'una dècada

L'efecte 2000 ja ha quedat totalment apagat en una dècada que avui expira sense pena ni glòria, sent una prosperity inversa a la que es va viure a EUA els anys 20 on la prosperitat econòmica va ser el preàmbul d'una forta crisis que va necessitar la intervenció de l'estat i sobretot, una guerra en escenari europeu per sortir endavant. Aquest reduccionisme simplista a l'hora de parlar d'aquesta dècada queda totalment fora de joc si la visió temporal deixa de ser comunitària i passa a ser individual. El resum de la dècada des del punt de vista de social es pot fer amb un programa de televisió d'un hora, el de la nostra vida hauria de durar una setmana amb diferents debats sobre les decisions que hem anat prenent.
Ahir, els vells amics, aquells que han anat passant les etapes de la vida cos a cos, vàrem fer un sopar de Nadal transformant l'àpat en una defensa als drets de l'empresari i una recaudació de fons moral pel govern de Mas. En fi, tot plegat, encara que un dia intentèssim anar de ben parits, molt propi dels neocons americans. Quan va acabar el sopar i anava cap a casa, anava repassant mentalment com havia estat la dècada vital de cadascú, com estàvem als 17 anys, com estem els 27 i què hem viscut pel mig. Vertigen. Tant de vertigen que al arribar a casa vaig pensar que abans d'anar dormir fora bo seguir llegint La llum del món de Benet XVI perquè mai se sap que pot passar. En fi, tot plegat molt propi d'una dècada que està agonitzant.
Molt bon any a tots els lectors infidels de la pastanaga verda. Com m'agrada trobar-te pel carrer i que em diguis: Jo també entro a la pastanaga verda! Moltes gràcies a tots!

dijous, 30 de desembre de 2010

La filla literària d'Austen

A Los hombres de Winslet la acció va relliscant amb parsimònia mostrant els detalls que defugen de la mirada d'aquell que cerca en la lectura una emoció immediata. El simple gust per trobar en la forma mateixa de la escriptura un motiu per passar-te una hora assegut un sofà buscant un secret que no existeix, és el gran mèrit de Barbara Pym, una escriptora que va viure en l'ostracisme bona part de la seva vida artística i que va renèixer durant els anys vuitanta com una hereva deformada de Jane Austen. Així doncs, per veure la protagonista fer quelcom d'interés des del punt de vista del lector consumista, necessites cinquanta pàgines, per deixar-te portar per la brillant senzilleza amb què ambienta els espais, en tens prou amb un paràgraf.
Pym utilitza la necessitat de seduïr d'una dona totalment anclada al destí del seu marit per criticar la burgesia anglesa dels anys cinquanta, on les fassanes estaven fetes d'un cartró barat molt llampant que servia per amagar les misèries d'una moralitat rovellada vinguda de les cendres d'aquella llunya era victoriana. Per mi, acostumat a l'acció mendociana, a la ironia de Monzó, o la brillant metaliteratura de Vila-Matas, aquesta novel.la que anys enrera s'anclava dins la literatura femenina pel seu caràcter propi d'Austen, m'ha suposat un esforç que anava trobant recompensa cada pàgina que anava avançant perquè era conscient que em trobava davant un llibre diferent al que havia llegit fins ara, però al cap i a la fi, un gran llibre que despulla amb dolçor el costat fosc de la burgesia anglesa de la postguerra.

dimecres, 29 de desembre de 2010

Ets un friki de merda

M'encanta ser un friki de merda, però segurament tu també ho ets perquè tens una part de la població que et considera un element extrany, curiós, digne de ser estudiat amb deteniment per saber exactament d'on has sortit. Fas coses extranyes, sobretot davant del mirall quan ningú et mira, o quan tens un atac de nervis en solitud i comences a pataquejar cadires i fer malbé mobiliari urbà. Parlo de mi? Potser de tu company. Potser de tots dos.
Mira't bé, segurament alguna vegada t'han dit que vas del pal, o davant d'una noia has fet aquest posat, que ara, jutjat amb el pas del temps, trobes ridícul, sobrat, imbècil, i fins a cert punt, una mostra del teu complexe d'inferioritat davant del génere femení. No hi tens res a fer, recordes perfectament aquell dia patètic que si poguessis borraries no només del teu cap, sinó d'una memòria col.lectiva que te'l recorda quan la nit s'ha fet llarga i comencen a sortir sense contemplacions els draps bruts dels presents, i sobretot dels que no estan a la taula, perquè encara que queda molt bé dir que està malament criticar, no podem evitar treure el nostre caràcter ibèric i opinem de la vida dels altres mentre ens caguem amb aquells que fan el mateix amb nosaltres. En fi, que si t'ho mires bé tens unes actituds diaris d'autèntic friki, sobretot, d'un friki de merda.
PD: La foto no té res a veure amb el tema, però la samarreta l'he trobat fantàstica.

dimarts, 28 de desembre de 2010

La paraula hot a les onze del matí

Són les onze del matí en un bar cèntric de la zona comercial de Girona. He quedat per esmorzar amb uns amics i d'aquesta manera fer una espècie de cerimonial d'inici de vacances. Ens asseiem i agafem algun suplement cultural com l'Sport que ens ajuda a desencallar la ment i començar replentejar-nos grans ideals. Tot seria normal si no fos perquè a la pantalla gran del bar hi ha projectada els videoclips més calents del 2010, on paradoxalment, surt la silueta nua de la Mònica Naranjo. La imatge a carn viva d'aquesta noia a les onze del matí em confirma que a vegades, darrera el reconegut com a calent s'hi amaguen diferents sensibilitats difícils d'apreciar per mi, que estic més pendent del meu entrepà de llom amb formatge que de les diferents dones que van fent moviments sensuals per provocar-me i així, insinuar-me al cambrer del local lleugerament preocupat per ensenyar la pluma a tots els peluts que demanem per beure un Nestea sense gel.
L'escena no deixa de ser grotesca, i la posterior aparició de Lady Gaga em confirma que la postmodernitat també ha relativitzat tots els cànons de sensualitat que haurien de fer aixecar de la cadira un home decent. Decebut amb la humanitat, obro el diari i comencem a malparlar de Sandro Rosell, més que res perquè així ens excitem més que no pas veient la Mónica Naranjo o la Lady Gaga.

dilluns, 27 de desembre de 2010

El primer repte d'Artur Mas

El canvi polític va prenent forma lentament, començant amb els gestos i esperem que amb el temps, amb certes polítiques lògiques defugint de jocs partidistes dins un govern d'equilibris. De totes maneres, en aquests temps d'incertesa on els poetes es fan passar per profetes bastards, de res servirà una neteja de la imatge política a Catalunya si cadascú de nosaltres no prioritzem la necessitat de tirar endavant com a país, de ser aquella nació que a manca de recursos naturals només es pot valer del seu capital humà, de la seva capacitat de tirar endavant en moments límits i de fer de la necessitat virtut.
El tripartit va tenir el problema que bona part del país no se'ls creia i no els ajudaven a tirar del carro, ben el contrari, els hi donaven l'esquena. El primer que ha d'aconseguir Mas com a president és convèncer el nostre poble que ens porta pel camí correcte, que és el capità idoni d'un vaixell que va tintinejant i no saps ben bé si acabarà la seva travessia amb èxit. D'aquesta manera, el país li farà costat, i cadascú de nosaltres veurà la necessitat de fer esforços i jugar-se un xic el coll per col.locar el nostre gra de sorra que ajudarà a reconstruïr la figura d'una Catalunya que cada dia que passa és més borrosa.

diumenge, 26 de desembre de 2010

Resum nadalenc

Jesús, Josep, Maria, Al Pacino, Robert de Niro, Morgan Freeman, Joker, escudella i carn d'olla, pastorets de la muntanya, bambes per anar a còrrer, Sabina, pluma estilogràfica, Llanars, rostit, turró, agraïments, família, converses fraternals, nostàlgia, tristor, amor, gratuïtat, esglèsies, maleta de New York, Llambilles, paga i senyal, discussions, política, religió, homosexuals, Inter-Barça als vuitens de final, Crash, cracks, roba microscòpica blava i taronja, regals a sota l'arbre del matrimoni Arxer-Bosch, meló amb pernil, navalles, paté, maduixes, pa sense molla, migdiades llargues, nits curtes, galls afònics, tinta invisible, Barbara Pym, un full en blanc, cau el sol, lletania, menaix a truà, podadora, Gran Torino, xai, Betlem, Natzaret, el tió, Artur Mas, Lectura de l'Evangeli segons Sant Lluc, begudes caducades, llar de foc, abans amb en Franco es vivia millor, Afellay, Bayer, Ribary, Alsina, Domingo, El Fugitivo, Bonaventura Ubach, negociacions, amor, propòsits, balanços, alegria, i sobretot, per sobre de tot, per uns dies ningú parla de crisis.

dimecres, 22 de desembre de 2010

El Gregor de Monzó

Rellegeixo el Gregor de Monzó i no puc parar de riure. Quan Kafka va escriure La metamorfosis va dir que els seus coneguts, a la primer lectura havien tingut una sensació de repelús, a la segona varen plorar desconsoladament, i a la tercera no varen poder parar de riure. Jo he llegit un parell de vegades les peripècies animalístiques de Gregor Samsa i les sensacions varen ser simètriques a les de les amistats funcionarals de Kafka. Primer, un fàstic imcomprés per la poma podrida que entra a les entranyes de Gregor i l'acaba matant, després, una pena per aquella víctima anònima que buscava refugi a la seva habitació i es sentia atret per la musicalitat traïdora de la seva germana. No va haver-hi tercera vegada perquè tenia por riure de la misèria. Vaig deixar el llibre a casa els meus pares i allà s'ha quedat, entre Kapuscinsky i un llibre que va escriure en Khedira quan era petit que parlava de les dificultats que tenia a l'hora de controlar una pilota.
Havia oblidat Gregor Samsa fins que vaig trobar al relat de Monzó un escarabat anomenat Gregor que s'aixeca un bon matí i veu que s'ha convertit en una persona. Just a l'inici em vaig començar a partir sense parar. Monzó em feia llegir per tercera vegada a Kafka i m'ajudava a entendre perquè a la tercera, estava obligat a riure.

dimarts, 21 de desembre de 2010

L'elogi més gran a la pastanaga verda

L'altre dia em varen dir un dels elogis més grans que poden imputar en aquest blog on convergim els escèptics (d'acord doncs no som escèptics, de fet m'és igual ser escèptic), els ingenus (encara posem menjar als camells perquè ens robin les joies i ens deixin una mica de carbó), els maquiavèlics (quan vols arribar a una noia tot s'hi val), els alcohòlics (sempre ens hem vist interessants amb un cubata a la mà mentre el gel repicava sensualment amb el vidre), els culés (en tenim cinc raons per ser-ho), els madridistes (benaurats els pobres), els narcotraficants (sempre he pensat que tenia gràcia viure la vida al límit), els hipòcrites (aquests som tots), els esportistes (tranquil Totti, fer esport també té mèrit, però té més gràcia no fer-ne), els comentaristes (Iron és el portaveu del sindicat de comentaristes), algun progre (t'has cansat de menjar croissants per esmorzar i vols jugar a ser un superheroi?), i els amants d'en Calamaro (este viaje es mejor hacerlo solo). Em varen dir: L'altre dia vaig estar llegint el teu blog. Sempre que m'avorreixo faig el mateix, entro al Marca o a La pastanaga verda. Quan no saps exactament per qui escrius, i és més, no saps qui et llegeix i com et llegeix, t'emociones profundament (no és broma) quan algú et té a la seva llista de recursos per matar l'avorriment.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Lliçó periodística d'un periquito

Estaven com sempre, tensionats a les cadires com si fossin els portaveus d'un sector de la societat reprimit per la homogeneïtat culé. Feia tot just vint-i-quatre hores que havien hagut de recollir cinc cadàvers de les gàbies on un ocell cantaire s'havia cregut amb la força suficient per volar en solitari nord enllà, buscant nous territoris on sonés una simfonia amb veus cantant a les àguiles campiones, i ells, màrtirs d'una Barcelona presa pels colors blau-i-grana, havien d'explicar amb la màxima objectivitat possible els fets. El seu costat, Joan Collet, un d'aquells personatges de l'equip rival que sempre ha fugit de la demagogia del seu president, parlant de la realitat espanyolista tal com és, sense triomfalismes ni catastrofismes.
Comença el resum i titllen un xut llunyà d'Osvaldo com avís. Tranquil Frank, comporta't. Primer gol del Barça i pregunta al Sr. Collet sobre la possible falta de Puyol a Callejón. Resposta del Sr. Collet: el que deixa anar la cama diria que és Callejón. Pim. Segon gol i treuen el possible fora de joc i les protestes de Kameni. Resposta del Sr.Collet: em sembla que seria poc sensat parlar dels àrbitres a l'hora de valorar el partit. Pim, pam. Comentari sobre com hauria anat el partit si Callejón marca amb 0 a 2 o Osvaldo amb el 1 a 3. Resposta del Sr. Collet: per aquesta mateixa regla de tres també podríem pensar que hagués passat si el Barça hagués marcat totes les ocasions que va tenir i no va transformar. Pim, pam, pum. Lliçó futbolística del Barça i periodística d'en Joan Collet.
PD: No parlo d'en Luis Garcia i el seu "han influido las tarjetas" perquè utilitzaria paraules indignes per definir-lo.
PDD: Per cert, l'Espanyol és més rival que el Madrid, i estic d'acord que el 1 a 5 no va ser humiliant perquè varen plantar cara i poques vegades van donar sensació d'estar superats per la situació.

diumenge, 19 de desembre de 2010

De la moral personal a la ètica pública

Y la tierra aquí es de color, el polvo no te deja ver, los hombres ya no saben si lo son... Perdoneu, la nostàlgia em pot, i més aquesta cançó que fou de les primeres que vaig saber tocar íntegrament amb la guitarra, més que res perquè començava amb l'acord més fàcil, el mi menor. En fi, anem a on volia anar. Llegint un dels quaderns que m'envien de Cristianisme i Justícia a casa i que serveix per treure la pols de les estanteries d'un intel.lecte que mai ha aconseguit ser tal, he tornat a donar voltes a la fina distància entre ètica i moral que tant bé explica el Francisco Fernández Buey al seu llibre Ética y filosofía política.
Vivim en un societat plural en tots els aspectes i això no exclou a la moral, ben el contrari, la secularització ha portat a una diversificació de la moral que la ètica ha de saber organitzar. Si entenem ètica com l'estudi de l'aplicació de les morals individuals a la vida pública, ens trobem en una diatriba difícil de solucionar perquè encara que ens basem en aquesta llei natural que ha defensat el Cristianisme des dels seus orígens, fins i tot aquí podem trobar discussions sobre alguns temes bastant complexes. Quan ens trobem aquest punt, la pregunta és, s'ha d'acceptar en l'àmbit públic el que jo puc considerar moralment dolent? Què passaria si el que jo considero bo o necessari no fos legal (no parlo de penalització) perquè un grup dominant pensa que no és correcte? On està el dret de les minories? La solució és obrir tots els ventalls de possibilitats sempre i quan es respecti fins a l'extrem l'objecció de consciència? En fi, que em sembla que tinc clar la diferència entre allò bo i dolent, però no tinc tant clar quines aplicacions ha de tenir la llei. Relativisme total? Demano solucions.
PD: Perdoneu si no he encertat alguna terminologia filosòfica, la veritat és que no en sé gaire.

divendres, 17 de desembre de 2010

Si, tinc sobrepés, i qué?

Els esportistes són uns dictadors. Quan et veuen a tu amb els teus pisets perfectament situats a l'altura del melic, et miren amb despreci, et fan un comentari despectiu, i es comencen a erigir com a referents morals deixan-te com un pecador incapaç de trobar la redempció en una cursa popular preparada per coixos i obessos. Aquest comportament de suficiència i de supèrbia perquè són capaços de pujar a una muntanya amb bici o acabar maratons amb un temps acceptable ho trobo pedant, repressiu i fins a cert punt, digne d'una denúncia per haver coaccionat anímicament aquells que preferim les tapes, una bona conversa, i gestionem el nostre estòmac pensant que d'aquí uns anys la cosa potser es posa lletja i haurem de compartir el farro amb els porcs.
El diumenge el matí quan vas amb cotxe per anar a fer un bon esmorzar i et trobes algú fent footing el comentari sempre és d'elogi al que còrrer i de despreci el que viu la bona vida. Dictadura. La mateix uniformitat d'opinions a la que ens condemna el progressisme és la que ens reprimeix l'elogi constant a l'esport i el discurs detractor contra aquells que preferim una activitat més sedentària per passar el cap de setmana. Sendentaris de tot el món, Unim-nos!

dimecres, 15 de desembre de 2010

Mecanoscrit sobre Nadals a Montserrat

El llibre de l'Hilari Raguer Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat m'ha transportat a aquells exilis nadalencs on convivia amb mi mateix durant tres o quatre dies fugint o refugiant-me de la cridòria de la vida diària, de les obligacions humanes que et robaven aquells minuts diaris de meditació on et posaves un mirall al davant per veure què tal anava tot plegat.
Aquelles nits nadalenques m'abrigava i passejava enmig de la foscor inquietant de la muntanya, desafiant una calma que podia arribar a semblar amenaçadora, veient en soledat pel.lícules com El gran silencio, repassant els contes que més tard sortirien amb el títol premonitori de Problemes, i començant un recull amagat sota el nom de A les portes de Roma que proporciona paper en brut per les editorials.
De totes maneres, la raó principal de perquè fugia durant uns dies a la muntanya on reposa la vessant espiritual de Catalunya, era el Crist de Subirachs que està a una capella lateral de la basílica. La sobrietat i tendresa d'aquella imatge em retenia durant llargues estones assegut a un banc mentre sentia una remor de fons dels monjos cantant Vespres. La melodia anava fent un exercici oscil.lant, com una onada encaperrada a agafar embranzida per arribar als peus d'una noia solitària que reposa descalça a la platja. Mentrestant, jo estava assegut mirant el Crist sense haver d'esforçar-me per pregar, tot sortia sol, com si Déu fos sempre accessible, com si els dubtes de fe s'haguessin esvaït sense esperar un viatge de tornada.

Comentari a un comentari sobre els fets d'Olot

He quedat glaçat a davant de l'ordinador. Totalment quiet. Per un moment m'he imaginat la família d'aquestes persones, sobretot els empleats de banca, i he quedat pàlid. T'entren a la feina i et foten dos trets així, sens més. Suposo que l'impacte de la notícia m'ha fet cometre l'error de llegir els comentaris penjats a la pàgina. Si estava blanc llavors m'he quedat incolor al veure un comentari que després de vuitanta explicacions dient que respectava les víctimies, que trobava abominable els assassinats, que el delinqüent ha d'estar a la presó, ha deixat que aquests fets tenen una labor social, això ho ha escrit, labor social perquè ens ajuden a adonar-nos de la situació extrema de moltes persones i sobretot, de l'abús de les entitats bancàries durant tots aquests anys, i bla,bla, bla... acabava amb la típica estripada als bancs, que jo, sense tenir cap mena de formació econòmica també sé fer perquè he aconseguit memoritzar les paraules d'aquests discursos mimètics.
M'ha preocupat perquè m'he sentit tractat com un imbècil, o sigui, necessito que matin a quatre persones perquè me' n adoni que hi ha gent que les està passant canutes. No fotem. Ja està bé de progres de saló que davant de fets com aquests aprofiten la tragèdia per fotre un escrit contra els bancs, quan el vertader culpable és el senyor que mata a quatre persones amb una escopeta. Fent un símil, seria el mateix discurs emprat moltes vegades a Catalunya quan ETA matava (amb la mort de l'Ernest Lluch no es va fer perquè llavors era dels nostres) a un polític popular i alguns deien que si el govern volia aturar la matança s'havia d'asseure a parlar. Com si la culpa no fos dels etarres. Si us plau, avui a Olot n'hi havia un que anava armat i quatre que no, i deixem-nos de tonteries com la d'aquest lector que s'ha pensat que deixava anar la gran idea i l'ha vessat. Per cert, estic segur que si poso "Aquest assassí és desgraciat" em censuren el comentari per falta de respecte i primitivisme.

dilluns, 13 de desembre de 2010

You give music a bad name

Quan la cosa no rutlla és molt hàbil treure un treball de grans èxits per ensenyar a tothom que un dia havies set algú prou important com per merèixer una simetria d'elogis provinent del públic que t'admirava perquè les teves grenyes rosses eren captivadores i aquells que trobaven en la teva música un so singular. Generalment, com és normal, i no ho critico perquè segurament jo faria el mateix, si vols seguir amb un èxit continuat de públic davant la incapacitat creadora d'aquell que perd la trempera de la juventud, estàs condemnat a vendre una imatge i a tocar per aquelles adolescents que s'han fet grans però segueixen amb la mateixa tonteria quan et veuen a dalt d'un escenari.
Puc dir que ets bo perquè vaig poder veure't en un concert acústic memorable a les Fonts de Montjuïc on si fossis mediocre, haguessis tret totes les misèries, però a la vegada, quan et vaig veure al Sant Jordi mesos més tard, vaig comprendre que havies decidit tocar per les nenes estúpides que busquen tocar-te el cul perquè encara creuen amb la estúpida llegenda de l'amant perfecte. Així doncs, la teva música des de fa quinze anys ha seguit aquesta direcció, cap a ments limitades i paladars analfabets. Per això suposo que treus un disc de grans èxits, per recordar-nos que un dia vas fer música de veritat, i quan l'escoltem pensem "Collons, que bo que era el Bon Jovi i com s'ha tornat".
PD: No sé, et pots animar pensant que el Bryan Adams, quan fa un recopilatori, no té res a oferir més enllà del Summer of 69. No ho sé, ho dic per animar-te.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Quan dius això no parles pas de nosaltres,oi?

Fa cosa de dues setmanes, una conversa amb un d'aquells companys de viatge que sempre t'alegres de tenir al costat durant un trajecte Girona-Barcelona, em va obrir els ulls. Jo, pessimista fins a l'extrem amb la Catalunya actual, vaig començar a fer un discurs apocalíptic sobre la incapacitat de les noves generacions de tenir aquell esperit emprenador que ens havia fet sobreviure en mals moments, ja sigui des d'un punt de vista cultural o econòmic. Ell, escèptic amb el pessimisme, em va etzibar "Quan dius això no parles pas de nosaltres,oi?". No va fer falta seguir parlant sobre el tema perquè al meu silenci amb un somriure cínic li donava la raó.
Nosaltres, els que ens estaven modelant professionalment havíem de ser les peces de la Catalunya del demà, la nostra feina no només ens podia donar un benefici personal, sinó com parlàvem amb un amic meu gironí d'adopció, havíem de veure com un servei al país. Només d'aquesta manera, si els catalans som conscients del que ens estem jugant, sabrem contestar aquella pregunta tant gastada del Kennedy. En fi, que ja s'ha acabat de cagar-se amb les noves generacions, més que res perquè aquesta nova generació som nosaltres i serem nosaltres els que el dia de demà tindrem al país a les mans per fer-lo anar allà on volguem.
PD: He estat a punt d'etiquetar aquest post com "ingenuitat".

dissabte, 11 de desembre de 2010

Ningú en sabia res

Vaig baixar del tren esperant-me trobar la ciutat com una peça arqueòlogica ben conservada on hi podria distingir sense problemes tots els racons que configuraven la meva identitat. Passejant pels carrerons on s'hi amagaven els meus secrets més ben guardats, anava girant el cap d'una banda a l'altra intentant discernir aquell esguard captivador que em va conduïr fins les portes de l'infern aprofitant la fredor d'una tarda gèlida de gener. L'absència d'aquells ulls que mataven el nen per deixar aflorir l'home que anava creixent dins meu, em portava a cercar aquella pintada anàrquica que vàrem fer a les parets d'un edifici públic simbolitzant el nostre escepticisme envers una autoritat que ens semblava anacrònica. Res de res. La nostra rebelió contra la generació utòpica dels nostres pares havia mort a mans d'un funcionari alienat que utilitzava una fregona embrotida per un sabó amb regust a repressió.
Intentant trobar un últim element que em lligués a la ciutat de la meva infància, vaig anar a aquella cantonada embolcallada d'olor a pixats de gos i porros adulterats on tocava la guitarra un cantautor sense dents que allargava les esses per acabar de completar el ritme sil.làbic. Tampoc hi era. Una veïna em va dir que un dia va desaperèixer. Ja està. Així de senzill. Va desaparèixer i ningú en sabia res. Més o menys com els meus records, acabaven de fugir corrents nord enllà i ningú semblava saber-ne res.

dijous, 9 de desembre de 2010

Nostàlgia del futur

La nostàlgia del futur apareix en aquells moments de feblesa on l'entorn t'ha vençut i estàs estirat amb els cabells humits per la rosada i la mirada buscant una senyal al cel que t'animi a seguir endavant. Llavors, sense presses, van apareixen aquells mil vides que Gil de Biedma va escriure amb rima blanca, els destins que es van creuant en una carretera sense final on hi van a parar els que troben gust a perseguir la utopia. El present ens omple però sempre pensem que seria excitant portar una vida d'espia a l'extrem, inflitar-se a grups mafiosos i veure com la vida està a preu de saldo i les traïcions són una forma de vida per tirar endavant. De totes maneres, fins ara, només podem jugar a posar-nos unes ulleres de sol i a acariciar un gat mentre ens escanyem intentant treure una veu afònica que parla un italià catalanitzat.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Un Roto de 94 euros

He entrat perquè havia de pagar una multa que porto pendent des del passat mes de juliol. He anat jugant al gat i a la rata, quan el carter picava el timbre em tancava el wàter per no haver de firmar una notificació que al final m'ha arribat a les mans per una via diferent. Quan he entrat a l'edifici de pagaments del nostre adorable Ajuntament de Girona, he mirat un noi de faccions indígenes i li he dit "tinc complexe de Joseph K, em donen culpes que no aconsegueixo identificar". Ell ha contestat que estava hasta los huevos de tener que pagar multas y que no tenía ni idea de saber quién era este el Ka. L'he deixat passar perquè se m'estava posant violent.
Mentre el meu company de penes (quan ha sortit l'he invitat a fer un whisky per celebrar que havíem posat una perdra en aquest monumental edifici de l'Estat Espanyol que formem tots) anava presentant tots els papers diversos que li havien arribat per recordar-li que un dia va aparcar en zona de càrrega i descàrrega, he començat a observar una funcionària que anava parlant amb un altre funcionari sobre els drets d'aquest gremi d'aviadors comandats per un sindicalista metrosexual que han fet vaga aquest últim pont. La discussió era d'un nivell propi d'aquells que cada dia es llegeixen el diari un parell de vegades per formar-se una opinió sobre la realitat del nostre voltant. Ell, entenc que s'havia vestit sabent que anava a treballar, portava un jersei d'un grup d'Ska, uns pantalons de pana bruts i una roñonera (no sé com es diu en català, el caniquero?) que s'anava tocant mentre anava fent fotocòpies. Ella, més ben vestida, tenia tota una sèrie d'imatges al plafò que tenia just a la taula del seu costat. Dues fotos dels nens al costat d'una altre d'en George Clooney en posició sexy (era el pare dels nens?), un dibuix esgrogeït en contra de la Guerra d'Irak (la del 91?), un acudit del Roto (la part més ben buscada del plafó) i un calendari que enterrava el passat amb creuetes. La discussió entre els companys de local (de feina?) ha acabat amb una desbarrada contra aquest sistema salvatge que ens engoleix sense cap mena de consideració.
Quan l'enemic de Joseph K amb el qual no he acabat fent el whisky marxava sense ni tant sols dir àdeu, una falta de camaraderia total, m'he començat a fixar amb l'acudit d'el Roto i he pensat, aquesta vinyeta be es mereix estar penjada també al blog de la pastanaga verda. Per cert, la multa era de 94 euros.

L'últim partit d'Stoichkov

Va arribar com un homus bulgarus que havia sorgit d'una cova de Sofia on jugava a fútbol amb pedres per vèncer el botí d'unes pells d'ovelles que els ajudaria a ell i a la seva família a salvaguardar-se de l'hivern postsoviètic. Era primitiu, directe, descarat, simple, obtús, si la idea era atacar ell atacava no només amb la pilota, sinó també amb les paraules i els gestos. Aquest davanter centre que va enamorar Johan Cruyff durant una Recopa, i que l'entrenador holandés el va col.locar a l'esquerra perquè estripés els laterals rivals i avancés en diagonal cap al centre de la porteria per tenir posició de xut, era l'indomable Hristo Stoichkov.
Stoichkov era capaç de dedicar un gol a un directiu del Barça acompanyat d'un reguitzell d'insults perquè havia dubtat de la seva professionalitat "es por ti hijo de puta, el de la barba, a ver que dices ahora hijo de puta". Nuñez no va sancionar al búlgar per aquest gest contra un membre de la seva junta. També era capaç de ser expulsat a Vallecas al minut 3 per doble amonestació, i de trepitjar un àrbitre al.legant que defensava el seu entrenador.
Stoichkov és un d'aquells jugadors blaugranes de l'escola Mourinho, el seu caràcter fort i sobrat feia que centrés la ira del públic del Bernábeu treient tota la pressió a la resta dels seus companys. Fins i tot, la temporada 97/98, quan Stoichkov buscava una sortida del Barça al mercat d'hivern perquè Van Gaal el tenia a l'ostracisme, es va veure titular un mes de novembre al Bernábeu. A la roda de premsa, quan l'entrenador holandés va ser preguntat per la primera titularitat de la temporada del davanter búlgar va contestar. "Si Stoichkov juega en el Bernábeu, la gente del Madrid solo lo silba a él y nos deja a los otros en paz". Aquell dia el Barça va guanyar 2 a 3. Fou l'ultim partit del búlgar com a titular a Can Barça.

dilluns, 6 de desembre de 2010

Mucho menos mucho peor

Tothom té un preu i cadascú decideix quin ha de ser el destí de les seves creacions artístiques, això si, un cop es té la butxaca plena has d'acceptar les conseqüències negatives que això comporta a la teva imatge com artista. Jo vaig estar molt lligat als primers treballs de Jarabe de Palo, La Flaca, Depende, De vuelta y vuelta, i independentment de la redundància posterior als seus treballs que ha avorrit bona part del públic que els vàrem seguir als seus inicis, el que per mi ha acabat de tacar la imatge d'un compositor acceptable com és en Pau Donés, ha estat la cançó que sona de manera repetida a la televisió anunciant productes del Corte Inglés.
Fa uns anys el Depende sonava al carrer de manera espontània perquè la gent s'havia fet la cançó seva sense cap mena de necessitat que uns grans magatzems aixequessin la bandera per donar notarietat pública a la banda. Ara, anys després, i mentre el grup ha anat perdent la força mediàtica dels inicis, entres al Corte Inglés i et trobes una cançó d'aquell grup que havies seguit feia uns anys que serveix per anunciar compreses. Quan passa això sempre em venen el cap aquell fragment de la cançó Soroll d'Els Pets "Sona la cançó, que més m'estimo d'aquest món, i ara és per vendre, ara em vol vendre merda. Sona la cançó que em va ajudar menjar-me el món,i ara la sento, i quan la sento, és només soroll."

diumenge, 5 de desembre de 2010

El disc on va sortir l'artista

És una obra d'art pel disc en si i pel moment en el que va estar fet. Quatre anys després de l'èxit comercial de Born in the U.S.A que havia posat el Bruce de girls and cars a primera línia musical omplint estadis i aconseguint el reconeixement tant de la crítica com del públic a escala mundial, ell tenia molt clar que volia trencar amb tot el que havia fet fins llavors. Per això es va tancar en un estudi de gravació, totalment aïllat dels membres de la E Street Band que tant sols hi acudien si el Bruce els trucava per gravar algun instrument concret, i va començar a enregistrar el seu disc més intimista on despulla el seu jo poètic sense cap mena de filtre. El resultat seria Tunnel of love, un treball excel.lent que fins i tot un cardenal americà el va definiri com "una classe magistral sobre les diferents vessants d'una relació matrimonial".
Segurament seria bo saber que durant la composició del disc, Springsteen estava patint una crisis profunda del seu fugaç primer matrimoni que es trencaria just abans de començar la gira mundial de presentació del disc. Tunnel of love ens presenta dotze escenes fantàstiques que poden viure una parella qualsevol, des de l'atontament dels inicis, la maduresa de l'amor correspost, el distanciament silenciós, el trencament sorollós i dolorós... etc... Un disc autobiogràfic on hi veiem cançons que el propi Springsteen no volia publicar per ser un mirall massa fidel del que estava vivint durant aquells anys. Us el recomano, és més, us obligo a escoltar-lo quan us trobeu en un moment de nostàlgia per un passat que no tornarà, quan estigueu units a una persona que teniu al costat, o quan us acabin de deixar. Tot val per disfrutar aquesta perla de disc on hi podem trobar els dos millors versos de tota la discografia del Bruce.
God have mercy on the man,
Who doubts about he's sure of
(Déu, tingues compassió de l'home,
que dubte de les seves conviccions)

dissabte, 4 de desembre de 2010

Crònica d'una grip tuberculosa

And I feel like I'm rider on a downbound train. Més o menys, com canta en Bruce, aquests tres últims dies tubercolosos serien això, viure com un passatger en un tren descarrilat que baixa una pendent buscant el somni perdut en una nit d'hivern que no val la pena retrobar. Les hores són llargues i falses, els programes de TV3 entretinguts i les cures de la meva infermera, la señorita Cora de Cortázar a la catalana, realment imprescindibles per poder entendre el vertader plaer que s'amaga darrera la convalacència d'un tubercolós que aprofita la quietud de la ciutat nocturna per trobar el secret de la vida amagat darrera les corredisses de falangistes i comunistes.
La manta és grana perquè sempre m'hagués agradat ser anarquista per allò del terrorisme individual i de l'acció lliure enfront de la disciplina de grup, i la pastilla efervescent té un toc blanc, recordant que aquells que utlitzen falsament el color de la puresa poden acabar morts després de cinc trets que fan justícia en un món on l'equitat és una utopia llunar. En fi, que tenir una grip tampoc està malament perquè els petits moments de lucidesa mental els gaudeixes al màxim, saben-te indefens, deixan-te cuidar, mirant aquell programa estúpid que no sabies que feien.

divendres, 3 de desembre de 2010

La gala de la picor

La iniciativa és boníssima, les intencions elogioses, i la implicació de les persones que hi acudeixen realment envejables. Ara, això de fer un sopar per lluitar contra el SIDA i que el cobert costi 500 euros, la gent vagi amb smoking, l'entrada dels assistents sigui una passarela de moda, hi hagi espectacles... No ho sé, és difícil de criticar perquè sembla que estiguis tocant les intencions, quan del que vols parlar és de la manera que apliquen aquestes intencions. En definitiva, que em sembla tot plegat un acte luxós on els diners que val el sopar és un preu a pagar per donar una imatge a la societat de solidari i sensible davant el mals que assolen a les persones.
Pot semblar que jutjo, i certament ho estic fent, però a vegades tens la sensació que per donar una ajuda i sensibilitzar al nostre entorn sobre una malalita, potser no cal tanta parafarnalia i tant de glamour, amb els mateixos diners i amb una mica més de senzillesa ja en faríem prou. Ho dic perquè em dóna la sensació que això provoca l'aparició d'aquestes rates que, com he dit abans, paguen els diners per ensenyar a les revistes del cor aquest vestit llarg que s'han comprat, merdejar fins a la sacietat amb el famoseo barceloní, i poder fer-se una foto amb en Miguel Bosé. En definitiva, que tot plegat fa una mica de picor i per molt que t'hi esforcis, no ho pots evitar.

dijous, 2 de desembre de 2010

Problemes a la Sala Tàpies

Durant els quatre anys de la meva estada a la Pompeu Fabra estudiant Humanitats només vaig poder accedir una vegada a la Sala Tàpies dedicada perquè els alumnes hi puguin anar a reflexionar totalment aïllats de l'exterior. Hi vaig entrar perquè un professor va demanar un permís i vàrem poder anar a visitar-la amb un membre de seguretat a dins la sala per si se'ns acudia, a nosaltres, revolucionaris de la democràcia, a agafar una d'aquelles cadires i rebentar-les. No parlarem del preu que va costar aquesta sala perquè no seria just, però si criticar que un espai aconfessional per la meditació, totalment necessari a una universitat perquè dónes el missatge que el coneixement moltes vegades s'assimila a través de la meditació, restava tancat als alumnes durant el dia a dia. En fi, una gran decisió del departament d'universitats de l'època Pujol.
Avui, durant la meva quarantena, he llegit una notícia referent a una capella ecumènica de la Universitat de Barcelona. Uns la volen tancar. Els altres no. 1936? No, 2010 La universitat pública hauria de tenir clar que la meditació no és quelcom propi de les religions monoteistes, sinó que és un comportament que hauria de ser natural a la persona perquè dóna força a algunes virtuts com la mesura, la templança, i sobretot, ajudar a cultivar aquesta mateixa raó que en nom d'ell actuen aquests que volen treure espais de reflexió. Per això és bo tenir espais ecumènics i sobretot, espais aconfessionals de reflexió, perquè el missatge que dónes als estudiants és molt clar: Meditar no és un exercici propi de les religions. Per tant, deixeu la capella i obriu d'una vegada la Sala Tàpies.

Més Macià i menys Companys

Joan Ridao va dir a TV3, mentre avançava la nit electoral, que la principal causa de la matança que va patir ERC el passat diumenge va ser fruït de la desmobilització del seu electorat. Dos dies després Joan Puigercós, semi-conscient de la patacada, diu que posarà el seu càrrerc a disposició dels barons del partit, sabent que això no tindrà cap conseqüència i només provocarà que ell mateix surti reforçat d'aquest desastre. Tot plegat molt patriòtic. Mentrestant, a l'altra costat de la riba, un partit polític sense cap mena de discurs més enllà de repetir indepèndencia cada vegada que se li planteja un problema, ha aconseguit quatre diputats.
Lectura d'ERC? Falta de mobilització. Lectura real? Molts dels vots d'ERC venien més per la C que no pas per la E, venien més per la branca de Macià que per la de Companys. Ells, els republicans, s'han passat set anys donant importància a moltes d'aquestes polítiques d'esquerres demagògiques deixant de banda sense saber-ho la necessitat de tenir per sobre de tot, l'ambició de defensar Catalunya fins les últimes conseqüències. Com han portat la campanya electoral? En lloc de defensar la feina feta s'han obsessionat en alimentar la por contra el PP. Ara, amb 11 cadàvers pel camí amb forma de diputats, tenen la opció de renèixer de les cendres, de tornar a posar Catalunya a davant, de donar el missatge que l'independentisme s'ha de vertebrar a partir de les seves sigles, de ser oberts i treballar per una Catalunya lliure i deixar-se de tonteries pròpies d'Iniciativa. Si van per aquí tornaran a ser uns referents, si no, d'aquí uns anys sortiran als llibres d'història amb la data de defunció marcada en negre.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Els analfabets de la moral

En Sergio Ramos, futur Premi Nobel de Literatura, ja ho veureu, temps al temps, no té la culpa de rebre només un partit de sanció. Ell va fer la feina pel que està programat, una patada (com tantes les que ha fet contra el Barça) a Leo Messi que va pagar totes les garrotades que no va rebre Villa perquè el cazatalentos andalús quan es girava, la pilota estava per enèssima vegada al fons de la porteria. El problema arriba quan rep un partit de sanció mentre en Pepe fa una temporada (per cert, i no és broma, exemplar el comportament de Pepe durant el Clàssic) va rebre dos mesos per anar a fer mal a un rival. Ramos anava a fer mal, a destrossar Leo Messi per cinc setmanes, una per cada gol. Ara, una vegada més, aquest comité caspós propi d'aquella Espanya que va votar en contra de la Constitució de Cadis, ha tornat a posar-se una bena nostàlgica als ulls i al.legant que l'àrbritre no ho havia escrit a l'acte, no el poden sancionar més enllà d'un irrissori partit. Per cert, només dir que és el mateix comité que fa uns anys fa sancionar a un tal Kluivert per decret.
En fi, parlo d'aquesta colla de paralítics mentals i d'analfabets de la moral perquè avui la premsa de Madrid, aquesta mateixa que fa una setmana, fruït de la repressió provocada pel seu complexe d'Èdip, anava dient que venien el Camp Nou a sentenciar la Lliga, ha començat a fotre canya a Barcelona perquè en Piqué saludava a la seva família després del cinqué gol. Ara, ho entenc, aquests són els mateixos que deien allò de por lo civil o lo criminal,no? Ara ho veig, ells són com el comité de competició, uns quinquis analfabets de la moral. Sort del nostre amic Sergio que ens assegura una continuïtat intel.lectual...