Mucho menos mucho peor

Tothom té un preu i cadascú decideix quin ha de ser el destí de les seves creacions artístiques, això si, un cop es té la butxaca plena has d'acceptar les conseqüències negatives que això comporta a la teva imatge com artista. Jo vaig estar molt lligat als primers treballs de Jarabe de Palo, La Flaca, Depende, De vuelta y vuelta, i independentment de la redundància posterior als seus treballs que ha avorrit bona part del públic que els vàrem seguir als seus inicis, el que per mi ha acabat de tacar la imatge d'un compositor acceptable com és en Pau Donés, ha estat la cançó que sona de manera repetida a la televisió anunciant productes del Corte Inglés.

Fa uns anys el Depende sonava al carrer de manera espontània perquè la gent s'havia fet la cançó seva sense cap mena de necessitat que uns grans magatzems aixequessin la bandera per donar notarietat pública a la banda. Ara, anys després, i mentre el grup ha anat perdent la força mediàtica dels inicis, entres al Corte Inglés i et trobes una cançó d'aquell grup que havies seguit feia uns anys que serveix per anunciar compreses. Quan passa això sempre em venen el cap aquell fragment de la cançó Soroll d'Els Pets "Sona la cançó, que més m'estimo d'aquest món, i ara és per vendre, ara em vol vendre merda. Sona la cançó que em va ajudar menjar-me el món,i ara la sento, i quan la sento, és només soroll."