divendres, 31 de desembre de 2010

L'agonia d'una dècada

L'efecte 2000 ja ha quedat totalment apagat en una dècada que avui expira sense pena ni glòria, sent una prosperity inversa a la que es va viure a EUA els anys 20 on la prosperitat econòmica va ser el preàmbul d'una forta crisis que va necessitar la intervenció de l'estat i sobretot, una guerra en escenari europeu per sortir endavant. Aquest reduccionisme simplista a l'hora de parlar d'aquesta dècada queda totalment fora de joc si la visió temporal deixa de ser comunitària i passa a ser individual. El resum de la dècada des del punt de vista de social es pot fer amb un programa de televisió d'un hora, el de la nostra vida hauria de durar una setmana amb diferents debats sobre les decisions que hem anat prenent.
Ahir, els vells amics, aquells que han anat passant les etapes de la vida cos a cos, vàrem fer un sopar de Nadal transformant l'àpat en una defensa als drets de l'empresari i una recaudació de fons moral pel govern de Mas. En fi, tot plegat, encara que un dia intentèssim anar de ben parits, molt propi dels neocons americans. Quan va acabar el sopar i anava cap a casa, anava repassant mentalment com havia estat la dècada vital de cadascú, com estàvem als 17 anys, com estem els 27 i què hem viscut pel mig. Vertigen. Tant de vertigen que al arribar a casa vaig pensar que abans d'anar dormir fora bo seguir llegint La llum del món de Benet XVI perquè mai se sap que pot passar. En fi, tot plegat molt propi d'una dècada que està agonitzant.
Molt bon any a tots els lectors infidels de la pastanaga verda. Com m'agrada trobar-te pel carrer i que em diguis: Jo també entro a la pastanaga verda! Moltes gràcies a tots!

dijous, 30 de desembre de 2010

La filla literària d'Austen

A Los hombres de Winslet la acció va relliscant amb parsimònia mostrant els detalls que defugen de la mirada d'aquell que cerca en la lectura una emoció immediata. El simple gust per trobar en la forma mateixa de la escriptura un motiu per passar-te una hora assegut un sofà buscant un secret que no existeix, és el gran mèrit de Barbara Pym, una escriptora que va viure en l'ostracisme bona part de la seva vida artística i que va renèixer durant els anys vuitanta com una hereva deformada de Jane Austen. Així doncs, per veure la protagonista fer quelcom d'interés des del punt de vista del lector consumista, necessites cinquanta pàgines, per deixar-te portar per la brillant senzilleza amb què ambienta els espais, en tens prou amb un paràgraf.
Pym utilitza la necessitat de seduïr d'una dona totalment anclada al destí del seu marit per criticar la burgesia anglesa dels anys cinquanta, on les fassanes estaven fetes d'un cartró barat molt llampant que servia per amagar les misèries d'una moralitat rovellada vinguda de les cendres d'aquella llunya era victoriana. Per mi, acostumat a l'acció mendociana, a la ironia de Monzó, o la brillant metaliteratura de Vila-Matas, aquesta novel.la que anys enrera s'anclava dins la literatura femenina pel seu caràcter propi d'Austen, m'ha suposat un esforç que anava trobant recompensa cada pàgina que anava avançant perquè era conscient que em trobava davant un llibre diferent al que havia llegit fins ara, però al cap i a la fi, un gran llibre que despulla amb dolçor el costat fosc de la burgesia anglesa de la postguerra.

dimecres, 29 de desembre de 2010

Ets un friki de merda

M'encanta ser un friki de merda, però segurament tu també ho ets perquè tens una part de la població que et considera un element extrany, curiós, digne de ser estudiat amb deteniment per saber exactament d'on has sortit. Fas coses extranyes, sobretot davant del mirall quan ningú et mira, o quan tens un atac de nervis en solitud i comences a pataquejar cadires i fer malbé mobiliari urbà. Parlo de mi? Potser de tu company. Potser de tots dos.
Mira't bé, segurament alguna vegada t'han dit que vas del pal, o davant d'una noia has fet aquest posat, que ara, jutjat amb el pas del temps, trobes ridícul, sobrat, imbècil, i fins a cert punt, una mostra del teu complexe d'inferioritat davant del génere femení. No hi tens res a fer, recordes perfectament aquell dia patètic que si poguessis borraries no només del teu cap, sinó d'una memòria col.lectiva que te'l recorda quan la nit s'ha fet llarga i comencen a sortir sense contemplacions els draps bruts dels presents, i sobretot dels que no estan a la taula, perquè encara que queda molt bé dir que està malament criticar, no podem evitar treure el nostre caràcter ibèric i opinem de la vida dels altres mentre ens caguem amb aquells que fan el mateix amb nosaltres. En fi, que si t'ho mires bé tens unes actituds diaris d'autèntic friki, sobretot, d'un friki de merda.
PD: La foto no té res a veure amb el tema, però la samarreta l'he trobat fantàstica.

dimarts, 28 de desembre de 2010

La paraula hot a les onze del matí

Són les onze del matí en un bar cèntric de la zona comercial de Girona. He quedat per esmorzar amb uns amics i d'aquesta manera fer una espècie de cerimonial d'inici de vacances. Ens asseiem i agafem algun suplement cultural com l'Sport que ens ajuda a desencallar la ment i començar replentejar-nos grans ideals. Tot seria normal si no fos perquè a la pantalla gran del bar hi ha projectada els videoclips més calents del 2010, on paradoxalment, surt la silueta nua de la Mònica Naranjo. La imatge a carn viva d'aquesta noia a les onze del matí em confirma que a vegades, darrera el reconegut com a calent s'hi amaguen diferents sensibilitats difícils d'apreciar per mi, que estic més pendent del meu entrepà de llom amb formatge que de les diferents dones que van fent moviments sensuals per provocar-me i així, insinuar-me al cambrer del local lleugerament preocupat per ensenyar la pluma a tots els peluts que demanem per beure un Nestea sense gel.
L'escena no deixa de ser grotesca, i la posterior aparició de Lady Gaga em confirma que la postmodernitat també ha relativitzat tots els cànons de sensualitat que haurien de fer aixecar de la cadira un home decent. Decebut amb la humanitat, obro el diari i comencem a malparlar de Sandro Rosell, més que res perquè així ens excitem més que no pas veient la Mónica Naranjo o la Lady Gaga.

dilluns, 27 de desembre de 2010

El primer repte d'Artur Mas

El canvi polític va prenent forma lentament, començant amb els gestos i esperem que amb el temps, amb certes polítiques lògiques defugint de jocs partidistes dins un govern d'equilibris. De totes maneres, en aquests temps d'incertesa on els poetes es fan passar per profetes bastards, de res servirà una neteja de la imatge política a Catalunya si cadascú de nosaltres no prioritzem la necessitat de tirar endavant com a país, de ser aquella nació que a manca de recursos naturals només es pot valer del seu capital humà, de la seva capacitat de tirar endavant en moments límits i de fer de la necessitat virtut.
El tripartit va tenir el problema que bona part del país no se'ls creia i no els ajudaven a tirar del carro, ben el contrari, els hi donaven l'esquena. El primer que ha d'aconseguir Mas com a president és convèncer el nostre poble que ens porta pel camí correcte, que és el capità idoni d'un vaixell que va tintinejant i no saps ben bé si acabarà la seva travessia amb èxit. D'aquesta manera, el país li farà costat, i cadascú de nosaltres veurà la necessitat de fer esforços i jugar-se un xic el coll per col.locar el nostre gra de sorra que ajudarà a reconstruïr la figura d'una Catalunya que cada dia que passa és més borrosa.

diumenge, 26 de desembre de 2010

Resum nadalenc

Jesús, Josep, Maria, Al Pacino, Robert de Niro, Morgan Freeman, Joker, escudella i carn d'olla, pastorets de la muntanya, bambes per anar a còrrer, Sabina, pluma estilogràfica, Llanars, rostit, turró, agraïments, família, converses fraternals, nostàlgia, tristor, amor, gratuïtat, esglèsies, maleta de New York, Llambilles, paga i senyal, discussions, política, religió, homosexuals, Inter-Barça als vuitens de final, Crash, cracks, roba microscòpica blava i taronja, regals a sota l'arbre del matrimoni Arxer-Bosch, meló amb pernil, navalles, paté, maduixes, pa sense molla, migdiades llargues, nits curtes, galls afònics, tinta invisible, Barbara Pym, un full en blanc, cau el sol, lletania, menaix a truà, podadora, Gran Torino, xai, Betlem, Natzaret, el tió, Artur Mas, Lectura de l'Evangeli segons Sant Lluc, begudes caducades, llar de foc, abans amb en Franco es vivia millor, Afellay, Bayer, Ribary, Alsina, Domingo, El Fugitivo, Bonaventura Ubach, negociacions, amor, propòsits, balanços, alegria, i sobretot, per sobre de tot, per uns dies ningú parla de crisis.

dimecres, 22 de desembre de 2010

El Gregor de Monzó

Rellegeixo el Gregor de Monzó i no puc parar de riure. Quan Kafka va escriure La metamorfosis va dir que els seus coneguts, a la primer lectura havien tingut una sensació de repelús, a la segona varen plorar desconsoladament, i a la tercera no varen poder parar de riure. Jo he llegit un parell de vegades les peripècies animalístiques de Gregor Samsa i les sensacions varen ser simètriques a les de les amistats funcionarals de Kafka. Primer, un fàstic imcomprés per la poma podrida que entra a les entranyes de Gregor i l'acaba matant, després, una pena per aquella víctima anònima que buscava refugi a la seva habitació i es sentia atret per la musicalitat traïdora de la seva germana. No va haver-hi tercera vegada perquè tenia por riure de la misèria. Vaig deixar el llibre a casa els meus pares i allà s'ha quedat, entre Kapuscinsky i un llibre que va escriure en Khedira quan era petit que parlava de les dificultats que tenia a l'hora de controlar una pilota.
Havia oblidat Gregor Samsa fins que vaig trobar al relat de Monzó un escarabat anomenat Gregor que s'aixeca un bon matí i veu que s'ha convertit en una persona. Just a l'inici em vaig començar a partir sense parar. Monzó em feia llegir per tercera vegada a Kafka i m'ajudava a entendre perquè a la tercera, estava obligat a riure.

dimarts, 21 de desembre de 2010

L'elogi més gran a la pastanaga verda

L'altre dia em varen dir un dels elogis més grans que poden imputar en aquest blog on convergim els escèptics (d'acord doncs no som escèptics, de fet m'és igual ser escèptic), els ingenus (encara posem menjar als camells perquè ens robin les joies i ens deixin una mica de carbó), els maquiavèlics (quan vols arribar a una noia tot s'hi val), els alcohòlics (sempre ens hem vist interessants amb un cubata a la mà mentre el gel repicava sensualment amb el vidre), els culés (en tenim cinc raons per ser-ho), els madridistes (benaurats els pobres), els narcotraficants (sempre he pensat que tenia gràcia viure la vida al límit), els hipòcrites (aquests som tots), els esportistes (tranquil Totti, fer esport també té mèrit, però té més gràcia no fer-ne), els comentaristes (Iron és el portaveu del sindicat de comentaristes), algun progre (t'has cansat de menjar croissants per esmorzar i vols jugar a ser un superheroi?), i els amants d'en Calamaro (este viaje es mejor hacerlo solo). Em varen dir: L'altre dia vaig estar llegint el teu blog. Sempre que m'avorreixo faig el mateix, entro al Marca o a La pastanaga verda. Quan no saps exactament per qui escrius, i és més, no saps qui et llegeix i com et llegeix, t'emociones profundament (no és broma) quan algú et té a la seva llista de recursos per matar l'avorriment.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Lliçó periodística d'un periquito

Estaven com sempre, tensionats a les cadires com si fossin els portaveus d'un sector de la societat reprimit per la homogeneïtat culé. Feia tot just vint-i-quatre hores que havien hagut de recollir cinc cadàvers de les gàbies on un ocell cantaire s'havia cregut amb la força suficient per volar en solitari nord enllà, buscant nous territoris on sonés una simfonia amb veus cantant a les àguiles campiones, i ells, màrtirs d'una Barcelona presa pels colors blau-i-grana, havien d'explicar amb la màxima objectivitat possible els fets. El seu costat, Joan Collet, un d'aquells personatges de l'equip rival que sempre ha fugit de la demagogia del seu president, parlant de la realitat espanyolista tal com és, sense triomfalismes ni catastrofismes.
Comença el resum i titllen un xut llunyà d'Osvaldo com avís. Tranquil Frank, comporta't. Primer gol del Barça i pregunta al Sr. Collet sobre la possible falta de Puyol a Callejón. Resposta del Sr. Collet: el que deixa anar la cama diria que és Callejón. Pim. Segon gol i treuen el possible fora de joc i les protestes de Kameni. Resposta del Sr.Collet: em sembla que seria poc sensat parlar dels àrbitres a l'hora de valorar el partit. Pim, pam. Comentari sobre com hauria anat el partit si Callejón marca amb 0 a 2 o Osvaldo amb el 1 a 3. Resposta del Sr. Collet: per aquesta mateixa regla de tres també podríem pensar que hagués passat si el Barça hagués marcat totes les ocasions que va tenir i no va transformar. Pim, pam, pum. Lliçó futbolística del Barça i periodística d'en Joan Collet.
PD: No parlo d'en Luis Garcia i el seu "han influido las tarjetas" perquè utilitzaria paraules indignes per definir-lo.
PDD: Per cert, l'Espanyol és més rival que el Madrid, i estic d'acord que el 1 a 5 no va ser humiliant perquè varen plantar cara i poques vegades van donar sensació d'estar superats per la situació.

diumenge, 19 de desembre de 2010

De la moral personal a la ètica pública

Y la tierra aquí es de color, el polvo no te deja ver, los hombres ya no saben si lo son... Perdoneu, la nostàlgia em pot, i més aquesta cançó que fou de les primeres que vaig saber tocar íntegrament amb la guitarra, més que res perquè començava amb l'acord més fàcil, el mi menor. En fi, anem a on volia anar. Llegint un dels quaderns que m'envien de Cristianisme i Justícia a casa i que serveix per treure la pols de les estanteries d'un intel.lecte que mai ha aconseguit ser tal, he tornat a donar voltes a la fina distància entre ètica i moral que tant bé explica el Francisco Fernández Buey al seu llibre Ética y filosofía política.
Vivim en un societat plural en tots els aspectes i això no exclou a la moral, ben el contrari, la secularització ha portat a una diversificació de la moral que la ètica ha de saber organitzar. Si entenem ètica com l'estudi de l'aplicació de les morals individuals a la vida pública, ens trobem en una diatriba difícil de solucionar perquè encara que ens basem en aquesta llei natural que ha defensat el Cristianisme des dels seus orígens, fins i tot aquí podem trobar discussions sobre alguns temes bastant complexes. Quan ens trobem aquest punt, la pregunta és, s'ha d'acceptar en l'àmbit públic el que jo puc considerar moralment dolent? Què passaria si el que jo considero bo o necessari no fos legal (no parlo de penalització) perquè un grup dominant pensa que no és correcte? On està el dret de les minories? La solució és obrir tots els ventalls de possibilitats sempre i quan es respecti fins a l'extrem l'objecció de consciència? En fi, que em sembla que tinc clar la diferència entre allò bo i dolent, però no tinc tant clar quines aplicacions ha de tenir la llei. Relativisme total? Demano solucions.
PD: Perdoneu si no he encertat alguna terminologia filosòfica, la veritat és que no en sé gaire.

divendres, 17 de desembre de 2010

Si, tinc sobrepés, i qué?

Els esportistes són uns dictadors. Quan et veuen a tu amb els teus pisets perfectament situats a l'altura del melic, et miren amb despreci, et fan un comentari despectiu, i es comencen a erigir com a referents morals deixan-te com un pecador incapaç de trobar la redempció en una cursa popular preparada per coixos i obessos. Aquest comportament de suficiència i de supèrbia perquè són capaços de pujar a una muntanya amb bici o acabar maratons amb un temps acceptable ho trobo pedant, repressiu i fins a cert punt, digne d'una denúncia per haver coaccionat anímicament aquells que preferim les tapes, una bona conversa, i gestionem el nostre estòmac pensant que d'aquí uns anys la cosa potser es posa lletja i haurem de compartir el farro amb els porcs.
El diumenge el matí quan vas amb cotxe per anar a fer un bon esmorzar i et trobes algú fent footing el comentari sempre és d'elogi al que còrrer i de despreci el que viu la bona vida. Dictadura. La mateix uniformitat d'opinions a la que ens condemna el progressisme és la que ens reprimeix l'elogi constant a l'esport i el discurs detractor contra aquells que preferim una activitat més sedentària per passar el cap de setmana. Sendentaris de tot el món, Unim-nos!

dimecres, 15 de desembre de 2010

Mecanoscrit sobre Nadals a Montserrat

El llibre de l'Hilari Raguer Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat m'ha transportat a aquells exilis nadalencs on convivia amb mi mateix durant tres o quatre dies fugint o refugiant-me de la cridòria de la vida diària, de les obligacions humanes que et robaven aquells minuts diaris de meditació on et posaves un mirall al davant per veure què tal anava tot plegat.
Aquelles nits nadalenques m'abrigava i passejava enmig de la foscor inquietant de la muntanya, desafiant una calma que podia arribar a semblar amenaçadora, veient en soledat pel.lícules com El gran silencio, repassant els contes que més tard sortirien amb el títol premonitori de Problemes, i començant un recull amagat sota el nom de A les portes de Roma que proporciona paper en brut per les editorials.
De totes maneres, la raó principal de perquè fugia durant uns dies a la muntanya on reposa la vessant espiritual de Catalunya, era el Crist de Subirachs que està a una capella lateral de la basílica. La sobrietat i tendresa d'aquella imatge em retenia durant llargues estones assegut a un banc mentre sentia una remor de fons dels monjos cantant Vespres. La melodia anava fent un exercici oscil.lant, com una onada encaperrada a agafar embranzida per arribar als peus d'una noia solitària que reposa descalça a la platja. Mentrestant, jo estava assegut mirant el Crist sense haver d'esforçar-me per pregar, tot sortia sol, com si Déu fos sempre accessible, com si els dubtes de fe s'haguessin esvaït sense esperar un viatge de tornada.

Comentari a un comentari sobre els fets d'Olot

He quedat glaçat a davant de l'ordinador. Totalment quiet. Per un moment m'he imaginat la família d'aquestes persones, sobretot els empleats de banca, i he quedat pàlid. T'entren a la feina i et foten dos trets així, sens més. Suposo que l'impacte de la notícia m'ha fet cometre l'error de llegir els comentaris penjats a la pàgina. Si estava blanc llavors m'he quedat incolor al veure un comentari que després de vuitanta explicacions dient que respectava les víctimies, que trobava abominable els assassinats, que el delinqüent ha d'estar a la presó, ha deixat que aquests fets tenen una labor social, això ho ha escrit, labor social perquè ens ajuden a adonar-nos de la situació extrema de moltes persones i sobretot, de l'abús de les entitats bancàries durant tots aquests anys, i bla,bla, bla... acabava amb la típica estripada als bancs, que jo, sense tenir cap mena de formació econòmica també sé fer perquè he aconseguit memoritzar les paraules d'aquests discursos mimètics.
M'ha preocupat perquè m'he sentit tractat com un imbècil, o sigui, necessito que matin a quatre persones perquè me' n adoni que hi ha gent que les està passant canutes. No fotem. Ja està bé de progres de saló que davant de fets com aquests aprofiten la tragèdia per fotre un escrit contra els bancs, quan el vertader culpable és el senyor que mata a quatre persones amb una escopeta. Fent un símil, seria el mateix discurs emprat moltes vegades a Catalunya quan ETA matava (amb la mort de l'Ernest Lluch no es va fer perquè llavors era dels nostres) a un polític popular i alguns deien que si el govern volia aturar la matança s'havia d'asseure a parlar. Com si la culpa no fos dels etarres. Si us plau, avui a Olot n'hi havia un que anava armat i quatre que no, i deixem-nos de tonteries com la d'aquest lector que s'ha pensat que deixava anar la gran idea i l'ha vessat. Per cert, estic segur que si poso "Aquest assassí és desgraciat" em censuren el comentari per falta de respecte i primitivisme.

dilluns, 13 de desembre de 2010

You give music a bad name

Quan la cosa no rutlla és molt hàbil treure un treball de grans èxits per ensenyar a tothom que un dia havies set algú prou important com per merèixer una simetria d'elogis provinent del públic que t'admirava perquè les teves grenyes rosses eren captivadores i aquells que trobaven en la teva música un so singular. Generalment, com és normal, i no ho critico perquè segurament jo faria el mateix, si vols seguir amb un èxit continuat de públic davant la incapacitat creadora d'aquell que perd la trempera de la juventud, estàs condemnat a vendre una imatge i a tocar per aquelles adolescents que s'han fet grans però segueixen amb la mateixa tonteria quan et veuen a dalt d'un escenari.
Puc dir que ets bo perquè vaig poder veure't en un concert acústic memorable a les Fonts de Montjuïc on si fossis mediocre, haguessis tret totes les misèries, però a la vegada, quan et vaig veure al Sant Jordi mesos més tard, vaig comprendre que havies decidit tocar per les nenes estúpides que busquen tocar-te el cul perquè encara creuen amb la estúpida llegenda de l'amant perfecte. Així doncs, la teva música des de fa quinze anys ha seguit aquesta direcció, cap a ments limitades i paladars analfabets. Per això suposo que treus un disc de grans èxits, per recordar-nos que un dia vas fer música de veritat, i quan l'escoltem pensem "Collons, que bo que era el Bon Jovi i com s'ha tornat".
PD: No sé, et pots animar pensant que el Bryan Adams, quan fa un recopilatori, no té res a oferir més enllà del Summer of 69. No ho sé, ho dic per animar-te.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Quan dius això no parles pas de nosaltres,oi?

Fa cosa de dues setmanes, una conversa amb un d'aquells companys de viatge que sempre t'alegres de tenir al costat durant un trajecte Girona-Barcelona, em va obrir els ulls. Jo, pessimista fins a l'extrem amb la Catalunya actual, vaig començar a fer un discurs apocalíptic sobre la incapacitat de les noves generacions de tenir aquell esperit emprenador que ens havia fet sobreviure en mals moments, ja sigui des d'un punt de vista cultural o econòmic. Ell, escèptic amb el pessimisme, em va etzibar "Quan dius això no parles pas de nosaltres,oi?". No va fer falta seguir parlant sobre el tema perquè al meu silenci amb un somriure cínic li donava la raó.
Nosaltres, els que ens estaven modelant professionalment havíem de ser les peces de la Catalunya del demà, la nostra feina no només ens podia donar un benefici personal, sinó com parlàvem amb un amic meu gironí d'adopció, havíem de veure com un servei al país. Només d'aquesta manera, si els catalans som conscients del que ens estem jugant, sabrem contestar aquella pregunta tant gastada del Kennedy. En fi, que ja s'ha acabat de cagar-se amb les noves generacions, més que res perquè aquesta nova generació som nosaltres i serem nosaltres els que el dia de demà tindrem al país a les mans per fer-lo anar allà on volguem.
PD: He estat a punt d'etiquetar aquest post com "ingenuitat".

dissabte, 11 de desembre de 2010

Ningú en sabia res

Vaig baixar del tren esperant-me trobar la ciutat com una peça arqueòlogica ben conservada on hi podria distingir sense problemes tots els racons que configuraven la meva identitat. Passejant pels carrerons on s'hi amagaven els meus secrets més ben guardats, anava girant el cap d'una banda a l'altra intentant discernir aquell esguard captivador que em va conduïr fins les portes de l'infern aprofitant la fredor d'una tarda gèlida de gener. L'absència d'aquells ulls que mataven el nen per deixar aflorir l'home que anava creixent dins meu, em portava a cercar aquella pintada anàrquica que vàrem fer a les parets d'un edifici públic simbolitzant el nostre escepticisme envers una autoritat que ens semblava anacrònica. Res de res. La nostra rebelió contra la generació utòpica dels nostres pares havia mort a mans d'un funcionari alienat que utilitzava una fregona embrotida per un sabó amb regust a repressió.
Intentant trobar un últim element que em lligués a la ciutat de la meva infància, vaig anar a aquella cantonada embolcallada d'olor a pixats de gos i porros adulterats on tocava la guitarra un cantautor sense dents que allargava les esses per acabar de completar el ritme sil.làbic. Tampoc hi era. Una veïna em va dir que un dia va desaperèixer. Ja està. Així de senzill. Va desaparèixer i ningú en sabia res. Més o menys com els meus records, acabaven de fugir corrents nord enllà i ningú semblava saber-ne res.

dijous, 9 de desembre de 2010

Nostàlgia del futur

La nostàlgia del futur apareix en aquells moments de feblesa on l'entorn t'ha vençut i estàs estirat amb els cabells humits per la rosada i la mirada buscant una senyal al cel que t'animi a seguir endavant. Llavors, sense presses, van apareixen aquells mil vides que Gil de Biedma va escriure amb rima blanca, els destins que es van creuant en una carretera sense final on hi van a parar els que troben gust a perseguir la utopia. El present ens omple però sempre pensem que seria excitant portar una vida d'espia a l'extrem, inflitar-se a grups mafiosos i veure com la vida està a preu de saldo i les traïcions són una forma de vida per tirar endavant. De totes maneres, fins ara, només podem jugar a posar-nos unes ulleres de sol i a acariciar un gat mentre ens escanyem intentant treure una veu afònica que parla un italià catalanitzat.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Un Roto de 94 euros

He entrat perquè havia de pagar una multa que porto pendent des del passat mes de juliol. He anat jugant al gat i a la rata, quan el carter picava el timbre em tancava el wàter per no haver de firmar una notificació que al final m'ha arribat a les mans per una via diferent. Quan he entrat a l'edifici de pagaments del nostre adorable Ajuntament de Girona, he mirat un noi de faccions indígenes i li he dit "tinc complexe de Joseph K, em donen culpes que no aconsegueixo identificar". Ell ha contestat que estava hasta los huevos de tener que pagar multas y que no tenía ni idea de saber quién era este el Ka. L'he deixat passar perquè se m'estava posant violent.
Mentre el meu company de penes (quan ha sortit l'he invitat a fer un whisky per celebrar que havíem posat una perdra en aquest monumental edifici de l'Estat Espanyol que formem tots) anava presentant tots els papers diversos que li havien arribat per recordar-li que un dia va aparcar en zona de càrrega i descàrrega, he començat a observar una funcionària que anava parlant amb un altre funcionari sobre els drets d'aquest gremi d'aviadors comandats per un sindicalista metrosexual que han fet vaga aquest últim pont. La discussió era d'un nivell propi d'aquells que cada dia es llegeixen el diari un parell de vegades per formar-se una opinió sobre la realitat del nostre voltant. Ell, entenc que s'havia vestit sabent que anava a treballar, portava un jersei d'un grup d'Ska, uns pantalons de pana bruts i una roñonera (no sé com es diu en català, el caniquero?) que s'anava tocant mentre anava fent fotocòpies. Ella, més ben vestida, tenia tota una sèrie d'imatges al plafò que tenia just a la taula del seu costat. Dues fotos dels nens al costat d'una altre d'en George Clooney en posició sexy (era el pare dels nens?), un dibuix esgrogeït en contra de la Guerra d'Irak (la del 91?), un acudit del Roto (la part més ben buscada del plafó) i un calendari que enterrava el passat amb creuetes. La discussió entre els companys de local (de feina?) ha acabat amb una desbarrada contra aquest sistema salvatge que ens engoleix sense cap mena de consideració.
Quan l'enemic de Joseph K amb el qual no he acabat fent el whisky marxava sense ni tant sols dir àdeu, una falta de camaraderia total, m'he començat a fixar amb l'acudit d'el Roto i he pensat, aquesta vinyeta be es mereix estar penjada també al blog de la pastanaga verda. Per cert, la multa era de 94 euros.

L'últim partit d'Stoichkov

Va arribar com un homus bulgarus que havia sorgit d'una cova de Sofia on jugava a fútbol amb pedres per vèncer el botí d'unes pells d'ovelles que els ajudaria a ell i a la seva família a salvaguardar-se de l'hivern postsoviètic. Era primitiu, directe, descarat, simple, obtús, si la idea era atacar ell atacava no només amb la pilota, sinó també amb les paraules i els gestos. Aquest davanter centre que va enamorar Johan Cruyff durant una Recopa, i que l'entrenador holandés el va col.locar a l'esquerra perquè estripés els laterals rivals i avancés en diagonal cap al centre de la porteria per tenir posició de xut, era l'indomable Hristo Stoichkov.
Stoichkov era capaç de dedicar un gol a un directiu del Barça acompanyat d'un reguitzell d'insults perquè havia dubtat de la seva professionalitat "es por ti hijo de puta, el de la barba, a ver que dices ahora hijo de puta". Nuñez no va sancionar al búlgar per aquest gest contra un membre de la seva junta. També era capaç de ser expulsat a Vallecas al minut 3 per doble amonestació, i de trepitjar un àrbitre al.legant que defensava el seu entrenador.
Stoichkov és un d'aquells jugadors blaugranes de l'escola Mourinho, el seu caràcter fort i sobrat feia que centrés la ira del públic del Bernábeu treient tota la pressió a la resta dels seus companys. Fins i tot, la temporada 97/98, quan Stoichkov buscava una sortida del Barça al mercat d'hivern perquè Van Gaal el tenia a l'ostracisme, es va veure titular un mes de novembre al Bernábeu. A la roda de premsa, quan l'entrenador holandés va ser preguntat per la primera titularitat de la temporada del davanter búlgar va contestar. "Si Stoichkov juega en el Bernábeu, la gente del Madrid solo lo silba a él y nos deja a los otros en paz". Aquell dia el Barça va guanyar 2 a 3. Fou l'ultim partit del búlgar com a titular a Can Barça.

dilluns, 6 de desembre de 2010

Mucho menos mucho peor

Tothom té un preu i cadascú decideix quin ha de ser el destí de les seves creacions artístiques, això si, un cop es té la butxaca plena has d'acceptar les conseqüències negatives que això comporta a la teva imatge com artista. Jo vaig estar molt lligat als primers treballs de Jarabe de Palo, La Flaca, Depende, De vuelta y vuelta, i independentment de la redundància posterior als seus treballs que ha avorrit bona part del públic que els vàrem seguir als seus inicis, el que per mi ha acabat de tacar la imatge d'un compositor acceptable com és en Pau Donés, ha estat la cançó que sona de manera repetida a la televisió anunciant productes del Corte Inglés.
Fa uns anys el Depende sonava al carrer de manera espontània perquè la gent s'havia fet la cançó seva sense cap mena de necessitat que uns grans magatzems aixequessin la bandera per donar notarietat pública a la banda. Ara, anys després, i mentre el grup ha anat perdent la força mediàtica dels inicis, entres al Corte Inglés i et trobes una cançó d'aquell grup que havies seguit feia uns anys que serveix per anunciar compreses. Quan passa això sempre em venen el cap aquell fragment de la cançó Soroll d'Els Pets "Sona la cançó, que més m'estimo d'aquest món, i ara és per vendre, ara em vol vendre merda. Sona la cançó que em va ajudar menjar-me el món,i ara la sento, i quan la sento, és només soroll."

diumenge, 5 de desembre de 2010

El disc on va sortir l'artista

És una obra d'art pel disc en si i pel moment en el que va estar fet. Quatre anys després de l'èxit comercial de Born in the U.S.A que havia posat el Bruce de girls and cars a primera línia musical omplint estadis i aconseguint el reconeixement tant de la crítica com del públic a escala mundial, ell tenia molt clar que volia trencar amb tot el que havia fet fins llavors. Per això es va tancar en un estudi de gravació, totalment aïllat dels membres de la E Street Band que tant sols hi acudien si el Bruce els trucava per gravar algun instrument concret, i va començar a enregistrar el seu disc més intimista on despulla el seu jo poètic sense cap mena de filtre. El resultat seria Tunnel of love, un treball excel.lent que fins i tot un cardenal americà el va definiri com "una classe magistral sobre les diferents vessants d'una relació matrimonial".
Segurament seria bo saber que durant la composició del disc, Springsteen estava patint una crisis profunda del seu fugaç primer matrimoni que es trencaria just abans de començar la gira mundial de presentació del disc. Tunnel of love ens presenta dotze escenes fantàstiques que poden viure una parella qualsevol, des de l'atontament dels inicis, la maduresa de l'amor correspost, el distanciament silenciós, el trencament sorollós i dolorós... etc... Un disc autobiogràfic on hi veiem cançons que el propi Springsteen no volia publicar per ser un mirall massa fidel del que estava vivint durant aquells anys. Us el recomano, és més, us obligo a escoltar-lo quan us trobeu en un moment de nostàlgia per un passat que no tornarà, quan estigueu units a una persona que teniu al costat, o quan us acabin de deixar. Tot val per disfrutar aquesta perla de disc on hi podem trobar els dos millors versos de tota la discografia del Bruce.
God have mercy on the man,
Who doubts about he's sure of
(Déu, tingues compassió de l'home,
que dubte de les seves conviccions)

dissabte, 4 de desembre de 2010

Crònica d'una grip tuberculosa

And I feel like I'm rider on a downbound train. Més o menys, com canta en Bruce, aquests tres últims dies tubercolosos serien això, viure com un passatger en un tren descarrilat que baixa una pendent buscant el somni perdut en una nit d'hivern que no val la pena retrobar. Les hores són llargues i falses, els programes de TV3 entretinguts i les cures de la meva infermera, la señorita Cora de Cortázar a la catalana, realment imprescindibles per poder entendre el vertader plaer que s'amaga darrera la convalacència d'un tubercolós que aprofita la quietud de la ciutat nocturna per trobar el secret de la vida amagat darrera les corredisses de falangistes i comunistes.
La manta és grana perquè sempre m'hagués agradat ser anarquista per allò del terrorisme individual i de l'acció lliure enfront de la disciplina de grup, i la pastilla efervescent té un toc blanc, recordant que aquells que utlitzen falsament el color de la puresa poden acabar morts després de cinc trets que fan justícia en un món on l'equitat és una utopia llunar. En fi, que tenir una grip tampoc està malament perquè els petits moments de lucidesa mental els gaudeixes al màxim, saben-te indefens, deixan-te cuidar, mirant aquell programa estúpid que no sabies que feien.

divendres, 3 de desembre de 2010

La gala de la picor

La iniciativa és boníssima, les intencions elogioses, i la implicació de les persones que hi acudeixen realment envejables. Ara, això de fer un sopar per lluitar contra el SIDA i que el cobert costi 500 euros, la gent vagi amb smoking, l'entrada dels assistents sigui una passarela de moda, hi hagi espectacles... No ho sé, és difícil de criticar perquè sembla que estiguis tocant les intencions, quan del que vols parlar és de la manera que apliquen aquestes intencions. En definitiva, que em sembla tot plegat un acte luxós on els diners que val el sopar és un preu a pagar per donar una imatge a la societat de solidari i sensible davant el mals que assolen a les persones.
Pot semblar que jutjo, i certament ho estic fent, però a vegades tens la sensació que per donar una ajuda i sensibilitzar al nostre entorn sobre una malalita, potser no cal tanta parafarnalia i tant de glamour, amb els mateixos diners i amb una mica més de senzillesa ja en faríem prou. Ho dic perquè em dóna la sensació que això provoca l'aparició d'aquestes rates que, com he dit abans, paguen els diners per ensenyar a les revistes del cor aquest vestit llarg que s'han comprat, merdejar fins a la sacietat amb el famoseo barceloní, i poder fer-se una foto amb en Miguel Bosé. En definitiva, que tot plegat fa una mica de picor i per molt que t'hi esforcis, no ho pots evitar.

dijous, 2 de desembre de 2010

Problemes a la Sala Tàpies

Durant els quatre anys de la meva estada a la Pompeu Fabra estudiant Humanitats només vaig poder accedir una vegada a la Sala Tàpies dedicada perquè els alumnes hi puguin anar a reflexionar totalment aïllats de l'exterior. Hi vaig entrar perquè un professor va demanar un permís i vàrem poder anar a visitar-la amb un membre de seguretat a dins la sala per si se'ns acudia, a nosaltres, revolucionaris de la democràcia, a agafar una d'aquelles cadires i rebentar-les. No parlarem del preu que va costar aquesta sala perquè no seria just, però si criticar que un espai aconfessional per la meditació, totalment necessari a una universitat perquè dónes el missatge que el coneixement moltes vegades s'assimila a través de la meditació, restava tancat als alumnes durant el dia a dia. En fi, una gran decisió del departament d'universitats de l'època Pujol.
Avui, durant la meva quarantena, he llegit una notícia referent a una capella ecumènica de la Universitat de Barcelona. Uns la volen tancar. Els altres no. 1936? No, 2010 La universitat pública hauria de tenir clar que la meditació no és quelcom propi de les religions monoteistes, sinó que és un comportament que hauria de ser natural a la persona perquè dóna força a algunes virtuts com la mesura, la templança, i sobretot, ajudar a cultivar aquesta mateixa raó que en nom d'ell actuen aquests que volen treure espais de reflexió. Per això és bo tenir espais ecumènics i sobretot, espais aconfessionals de reflexió, perquè el missatge que dónes als estudiants és molt clar: Meditar no és un exercici propi de les religions. Per tant, deixeu la capella i obriu d'una vegada la Sala Tàpies.

Més Macià i menys Companys

Joan Ridao va dir a TV3, mentre avançava la nit electoral, que la principal causa de la matança que va patir ERC el passat diumenge va ser fruït de la desmobilització del seu electorat. Dos dies després Joan Puigercós, semi-conscient de la patacada, diu que posarà el seu càrrerc a disposició dels barons del partit, sabent que això no tindrà cap conseqüència i només provocarà que ell mateix surti reforçat d'aquest desastre. Tot plegat molt patriòtic. Mentrestant, a l'altra costat de la riba, un partit polític sense cap mena de discurs més enllà de repetir indepèndencia cada vegada que se li planteja un problema, ha aconseguit quatre diputats.
Lectura d'ERC? Falta de mobilització. Lectura real? Molts dels vots d'ERC venien més per la C que no pas per la E, venien més per la branca de Macià que per la de Companys. Ells, els republicans, s'han passat set anys donant importància a moltes d'aquestes polítiques d'esquerres demagògiques deixant de banda sense saber-ho la necessitat de tenir per sobre de tot, l'ambició de defensar Catalunya fins les últimes conseqüències. Com han portat la campanya electoral? En lloc de defensar la feina feta s'han obsessionat en alimentar la por contra el PP. Ara, amb 11 cadàvers pel camí amb forma de diputats, tenen la opció de renèixer de les cendres, de tornar a posar Catalunya a davant, de donar el missatge que l'independentisme s'ha de vertebrar a partir de les seves sigles, de ser oberts i treballar per una Catalunya lliure i deixar-se de tonteries pròpies d'Iniciativa. Si van per aquí tornaran a ser uns referents, si no, d'aquí uns anys sortiran als llibres d'història amb la data de defunció marcada en negre.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Els analfabets de la moral

En Sergio Ramos, futur Premi Nobel de Literatura, ja ho veureu, temps al temps, no té la culpa de rebre només un partit de sanció. Ell va fer la feina pel que està programat, una patada (com tantes les que ha fet contra el Barça) a Leo Messi que va pagar totes les garrotades que no va rebre Villa perquè el cazatalentos andalús quan es girava, la pilota estava per enèssima vegada al fons de la porteria. El problema arriba quan rep un partit de sanció mentre en Pepe fa una temporada (per cert, i no és broma, exemplar el comportament de Pepe durant el Clàssic) va rebre dos mesos per anar a fer mal a un rival. Ramos anava a fer mal, a destrossar Leo Messi per cinc setmanes, una per cada gol. Ara, una vegada més, aquest comité caspós propi d'aquella Espanya que va votar en contra de la Constitució de Cadis, ha tornat a posar-se una bena nostàlgica als ulls i al.legant que l'àrbritre no ho havia escrit a l'acte, no el poden sancionar més enllà d'un irrissori partit. Per cert, només dir que és el mateix comité que fa uns anys fa sancionar a un tal Kluivert per decret.
En fi, parlo d'aquesta colla de paralítics mentals i d'analfabets de la moral perquè avui la premsa de Madrid, aquesta mateixa que fa una setmana, fruït de la repressió provocada pel seu complexe d'Èdip, anava dient que venien el Camp Nou a sentenciar la Lliga, ha començat a fotre canya a Barcelona perquè en Piqué saludava a la seva família després del cinqué gol. Ara, ho entenc, aquests són els mateixos que deien allò de por lo civil o lo criminal,no? Ara ho veig, ells són com el comité de competició, uns quinquis analfabets de la moral. Sort del nostre amic Sergio que ens assegura una continuïtat intel.lectual...

dimarts, 30 de novembre de 2010

Agraïment al meu pare

Em poso davant de l'ordinador sense veu, deixada a la riba d'un riu que arrossega les nostres frustacions com a país, com a comunitat que comparteix un sentiment identitari del qual es sent orgullós. Avui, el dia després de la gesta, em sento agraït al meu pare per ensenyar-me que ser del Barça no és només guanyar, sinó com guanyes un partit, quina artilleria utilitzes per no deixar presoners. Aquest fet identitari que es transmet de pares a fills és compartit amb una generació que estem orgullosos i confiats del nostre Barça, d'aquell equip que mai dubtem, d'aquells colors que represent el seny i la rauxa, l'estratègia i el combat cos a cos, on la sang vessada per arribar a l'objectiu està beneïda pels nostres avantpassats que varen aixecar aquest club durant èpoques grises plenes d'esperança.
Ara fa setze anys, quan era un nen, vaig veure el meu pare xalant davant el televisor perquè havíem fet cinc gols al Madrid jugant com els àngels. Ahir, vaig ressucitar el nen enterrat a una fossa comuna plena de cadàvers anònims, i abans del cinquè gol, vaig trucar el pare per dir-li que estàvem ensenyant al món a jugar a futbol, que els hi estàvem fotent un bany, i en silenci, li vaig agraïr que de petit dediqués estones a pensar com incrustar-me el sentiment blaugrana a dins la meva ànima. Gràcies Pare!
PD: No direm a ningú, perquè el post és massa bonic, però la conversa pel telèfon va acabar amb un "Que els donguin pel..."

diumenge, 28 de novembre de 2010

La excitació del vot

He anat a votar i no m'he excitat. Mireu que m'he esforçat, he amarrat a la meva dona i he començat a pensar que tiràvem la urna a terra i escampàvem tots els sobres, però res. El president de la mesa, un senyor de mitjana edat amb una barba pollosa i amb certa olor a naftalina tampoc ajudava, però es clar, veient el vídeo dels sociates pensava que potser seria possible i tindríem una orgia sexual al mig del col.legi electoral. Ja us ho dic jo, res de res. Tot normalitat, aquell amb cara d'espanyol espera la pija que parla castellà per poder agafar la butlleta del PP, els papers de Convergència baixaven ràpidament mentre la gent es mirava amb cara de "Voto en Mas perquè qui vols que voti?", en fi, gent convençuda amb ganes de canviar el país, si fa no fa, com els del PSC, que ja portaven el vot amagat perquè un pot acceptar que és imbècil però és millor fer-ho en la clandestinitat, els que encara votaven ERC ho feien convenuts, i n'he vist un parell agafant papers de Solidaritat perquè la consciència els hi demanava fotre un cop de puny a la taula. Per què no parlo d'Iniciativa? Perquè em tocava anar a votar a Palau i no he enganxat a cap d'aquests burgesos cansats de menjar croissants per esmorzar amb necessitat de protegir les foques. En fi, que fins i tot amb això els socialistes ens han fotut el pal, hem anat a votar per veure si queia alguna cosa i res de res, a casa amb la cua entre cames i el país camí de la ruïna absoluta.

dissabte, 27 de novembre de 2010

Els seductors de Castellet

Sacristán, Barral, Ferrater, Fuster, Comín i Moix. Aquestes sis personalitats provinents del món artístic i intel.lectual que estaven a darrera les trinxeres de la lluita silenciosa contra el Franquisme són els escollits per Josep Maria Castellet a l'hora de donar la segona part dels Escenaris de la Memòria titulat aquesta vegada Seductores, ilustrados y visionarios. La primera gran virtut de Castellet és explicar les seves pròpies vivències com a pal de paller del món literari contrari al règim, utilitzant la vida dels altres, on ell sempre apareix present com a personatge secundari amb una incidència a l'acció propia del protagonista. La segona virtut és la falta d'idealització d'aquests sis homes que els unia amb ella una forta amistat. Castellet no fa un exercici d'apologia a una actitud per justificar unes idees, al contrari, dóna mèrits (molt ben repartits per cert) a aquells que varen treure la destral per poder trencar el silenci de la censura, però a l'hora pot criticar la manera de pensar d'uns anys on moltes vegades s'anava a l'altra extrem per poder diferenciar-te completament de l'animal que tenies a davant. De fet, ell mateix explica perfectament al llibre com la seva amistat amb Sacristán es converteix en una relació de cordialitat quan el filòsof abraça el dogmatisme total del comunisme soviètic.
En fi, una vegada més, després dels assajos de Pla, Espriu, la seva primera radiografia d'escriptors que he citat abans, Els escenaris de la memòria i la publicació del seu dietari de l'any 1973 quan estava inmers en l'estudi de l'obra de Pla, Castellet ens regala (perquè crec que això és un regal), una radiografia passada per la seva escriptura directa, d'uns personatges amb una personalitat i un trets identitaris molts forts que moltes vegades poden caure en la reducció, i que llegin el llibre, els veus amb tota la seva amplitud humana. Gràcies Mestre!

La beneïda maldat de John Malkovich

Barreja de paranoic piscòpata i criminal calculador, el seus personatges d'antagonistes desperten una naturalitat preocupant per la seva família. Tu estàs al sofà, tranquil.lament, mirant una pel.lícula per intentar desconnectar de la setmana i et trobes amb la seva mirada desafiant, el seu gest amenaçador i les seves actuacions extremes, amb total despreci per la vida, amb el caminar decidit d'aquell que es veu amb guerra permanent amb l'entorn per defensar-se a si mateix.
Deixant de banda el seu posat angelical a l'anunci de Nespresso, John Malkovich representa amb una excel.lència aparentment innata, la maldat pura en molts dels seus personatges, i fins i tot, quan intenta fer de bo com a l'excel.lent Intercambio de Clint Eastwood, hi ha un punt de mentida darrera aquest posat de pastor protestant interessat en defensar la víctima de la història. Malkovich és un d'aquells actors que respondrien a aquella frase maternal de la meva infància "Aquest actor em fa una por, sempre fa de dolent", i encara que Malkovich té papers que van més enllà del típic antagonista, per mi serà sempre el paranoic de En la línea de fuego que intenta matar el president dels Estats Units valent-se de la seva capacitat camelònica amb el seu propi cos. Una vegada més, sort d'en Clint Eastwood...

dimecres, 24 de novembre de 2010

2n ESO C

Lloc on el silenci monacal és un estat utòpic, sempre hi ha la sensació que la tranquil.litat és una bomba traïdora encesa per les hormones adolescents que pot explotar en qualsevol moment. Les veus van relliscant a ritme de suspesos de mates i de complements del nom perfectament estructurats en un arbre amb mil ramificacions, metàfores dels destins que estan amagats darrera unes mentalitats més preocupades en com sortir al balcó d'amagat que vestir la societat del demà.
Ells, els subjectes camulfats darrera la personalitat forta d'un tutor amb estètica comunista i mentalitat críptica, viuen aquells anys on tot és important i immediat, on la felicitat és viscuda breument però amb una intensitat desbordant, on tot allò que és nou té valor pel simple fet de ser descobert. Ells, els actors del circ, són els protagonistes del dia, els noms apuntats amb sang docent al full de dia, els agraïments gratuïts que els adults perden per por de mostrar els sentiments amb massa naturalitat, el ressentiment nul d'aquell que es sent corretgit però estimat.
PD: No us penseu que això ho escriuria cada dia, un dia, després d'una emprenyada d'aquells que baixen tot el santoral catòlic i musulmà (tenen santoral?) escriuré quelcom més espontani...

dilluns, 22 de novembre de 2010

Because summer is here and the time is right...

Si quemaran mis huesos con las llamas del hierro, verían que grabada llevo allí tu figura. Aquests versos de Miguel Hernández no tenen res a veure amb el post que em disposo a escriure però em sembla de justícia escriure'ls per donar una mica de dignitat a la pastanaga. Comencem. Les grans cançons passen inadvertides les primeres vegades que les escoltes, són aquelles que les passes al cap d'un minut perquè no disposes de la pausa necessària per fer-las teves, per agafar-les com part de la teva identitat, com la banda sonora que secretament està parlant de tu sense que te'n adonis. Això em va passar amb la primera vegada, que vint-i-cinc anys després que el Bruce publiqués Darkness on the edge of town em vaig trobar amb el Racing in the streets.
Dylan havia dit que era la cançó que li hagués robat a Springsteen, però jo, la veritat, la trobava eclipsada pel Badlands, The Promised land, Prove it all night, Candy's room o el Darkness on the edge of town que donava títol al disc. Va ser molt més tard, quan vaig utilitzar el cd per estudiar que vaig començar a aixecar el puny amb allò del tonight, tonight, i vaig descobrir una cançó camelònica que contenia tots els extrems en ella mateixa: era nostàlgica però optimista, valenta però prudent, forta però dèbil, tendre però rebel. Ho tenia tot. Per això, mentre escrivia aquest post que t'ha de portar a escoltar la cançó, no he pogut evitar parar d'escriure, agafar el Darkness primigeni, el que no té tapa i la portada està trencada perquè la tenia enganxada amb celo a sobre el capçal del meu llit estudiantil de fusta, i posar-la a l'equip de música mentre Girona reposa en silenci esperant viure un nou demà on les penes quedin ofegades per la velocitat d'aquells que fan carreres nocturnes a espais oblidats.
Ara entendreu perquè, quan vaig anar a comprar el The Promise, les cançons de les sessions de grabació de Darkness que varen acabar a un calaix de sastre, i em vaig trobar amb una versió majestuosa del Racin' in the street, vaig haver de parar al cotxe al marge per poder degustar aquesta peça que parla en silenci de tota la meva vida.
Because summer is here and the time is right...

diumenge, 21 de novembre de 2010

Per molts anys en forma de multa

Sempre he pensat que la millor manera d'acabar un aniversari que els teus t'han brindat afecte a mansalva és pagar una multa de 50 euros per haver aparcat en un lloc protegit per ves a saber què. Per això hi vàrem aparcar, perquè volíem aportar diners a les arques públiques i així col.laborar en aquest sistema de subvencionats i mantinguts, en aquest país on l'esforç és una falsedat i tothom espera rebre diners del cel perquè es creuen amb el dret de ves a saber què.
Hi havia dues càmeres de seguretat que sobre el paper salvaguardaven aquella zona de protecció on el nostre cotxe hi restava aparcat amb posat de suficiència, conscient que moltes vegades, per sentir un cert plaer has de trencar la llei. Quan vaig veure la multa, un paper fi de colló groc on hi figuraven 100 euros de penalització amb el privilegi de veure's reduït a la meitat si abonaves els diners amb un somriure socialista a una oficina bancària abans de vint dies, em vaig dirigir a les càmeres i vaig començar a deixar al llistat de greuges contra el pobre encarregat de la seguretat, un divorciat de cinquanta anys, calb, obés, i amb un Jueves mig obert a les mans, per fer-li veure que si ell es revoltava contra el sistema podríem avançar cap a un món més just. No em va fer cas. Emprenyat i feliç pel fantàstic dia que havia viscut, vaig pujar al cotxe per tornar cap a casa amb aquella multa de 100 euros (rebaixables a 50, gràcies) que em convertia en un ciutadà detestable. El dia havia estat inmillorable.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Protegint els mites

Porto una setmana amb el Riña de gatos de l'Eduardo Mendoza a sobre la taula sense poder-lo llegir, primer per falta de temps, i després, per una migranya nova i traïdora que també m'ha impedit escriure al blog, corretgir exàmens, o ser simpàtic. Per una vegada que hi ha un Planeta que m'ilusiona, i mira, porta uns dies fent companyia al Joan Sales sustituïnt al buit deixat pels contes amargs de Carver. Sincerament, i encara que sembli extrany, penso que aquesta situació és perillosa perquè està alimentant dins meu el desig de començar a llegir sense pausa, de la mateixa manera que espero demà l'arribada del documental The Promise que detalla la gravació d'un dels grans treballs del Bruce, Darkness on the edge of town, acompanyat d'un cd amb vint cançons inèdites.
En fi, us explico aquesta situació perquè moltes vegades no és bo crear-se masses expectatives, més que res perquè com més gran és la il.lusió, menys acaba omplint l'espai preparat per assimilar aquesta experiència que havia de ser la llet i un cop viscuda, ens sembla que està bé però que tampoc n'hi havia per tant. En certa manera, perquè s'entengui millor, és com els partits del Madrid, si és el minut 90 i està empatant, no t'emocionis, si no és els vuitens de la Champions, tranquil que acabaran guanyant. Així doncs, intentaré fer un esforç i disminuir la il.lusió posada en el llibre de Mendoza i en el disc d'en Bruce, més que res perquè m'asseguro que no em decepcionaran, un sentiment que mai podria acceptar venint d'obres seves.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Una nostàlgia sana

El millor de ser adolescent és la il.lusió per un futur immediat, viure com si la vida estigués aturada sempre als setze anys i frisar per quedar d'aquí una setmana amb aquella noia que quan somriu et fa sentir estúpidament diferent. Aquesta sensació de nostàlgia t'atropella quan et fas el madur i escoltes una cançó llardosa del Bryan Adams o aquella del Canto del Loco que sonava als altaveus de Bruc quan entraves amb la il.lusió d'aquell sopar que sabries que hi hauria la noia que et feia gràcia en secret. Mai ho has dit a ningú però durant una setmana et va semblar prou interessant com per dutxar-te abans del sopar i posar-te aquella camiseta mig oberta amb un sol a l'esquerra que et feia despreocupat i diferent. Avui en dia en prou feines saps on para aquella noia i ni tant sols recordes que et fes gràcia, és més, si la trobes pel carrer et fa mandra saludar-la, però aquella setmana la vas dedicar a fer-la riure mentre deies una tonteria pujada de to. El que deia, aquest tipus de nostàlgia que entra amb dos segons com un obús, no és una nostàlgia traïdora d'aquelles que pensen que todo tiempo pasado fue mejor, sinó que és aquell tipus de nostalgia que mira el passat amb afecte, amb la complaença de veure un nen petit que et mira amb un somriure per fer-te sentir bé. Per cert, aquesta cançó m'ha sortit mentre escoltava Cruz de navajas de Mecano versionada per Joaquín Sabina... Dos drogoadictos en plena ansiedad, roban y matan a Mario Postigo mientra su esposa es testigo des del portal...

dilluns, 8 de novembre de 2010

Déu

La relació amb Déu sempre és complexe, hi ha dies de tot, excel.lentment explicats per Thomas Merton amb allò que la vida de monjo és un semièxtasis i quaranta anys d'aridesa, és la permament recerca d'aquella part que perviu amagada dins teu i que quan menys t'ho esperes, surt sense mesura i t'embolcalla en un llençol de pau inexplicable. Viure l'experiència de Déu és com estar enamorat, no saps trobar les paraules, però si comparteixes aquesta vivència amb algú altre, només cal un "això!" ben fort i un cop a l'esquena per saber del que estàs parlant.
Ahir a Barcelona, mentre mirava la Missa oficiada per Benet XVI em va commoure la bellesa de la Sagrada Família, el tenir el Papa al meu país parlant la meva llengua, que pels catòlics catalans és molt important perquè el Sant Pare t'està dient "sé que existiu, sé que sou diferents", i sobretot, veurem envoltat d'una comunitat de creients dispar en la identitat però que posàvem els nostre interrogants a l'altar perquè Benet XVI amb les seves paraules ens dónes respostes. El cas, és que encara que sortís content de la visita papal, ahir Déu no cridava, l'emoció era més relacionada amb la pertinença a un grup que no pas l'experiència de Déu, que ja havia trucat la porta el dia abans en un oratori d'una escola quan estava més pendent de vigilar mainada que no pas de veure que el tenia davant. Resulta que el paio ha sortit llest.
PD: Aquest és l'article més personal del blog on tot el que explico és veritat.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Desproporció mediàtica

No entenc la importància mediàtica que es dóna als grups de jo no t'espero, ni la reacció enfurismada de molts catòlics quan parlen d'ells. Tothom té dret a expressar la seva opinió i si ells estan en desacord amb la visita del Papa, doncs cap problema, mentre no faltin al respecte, m'agrada que puguem estar en una societat que doni via lliure a que tothom es pugui expressar. Ara, el que no entenc, és l'atenció que els mitjans de comunicació donen a aquests grups. Ahir mateix, una televisió privada va estar un minut cobrint la notícia de trenta persones que feien un ball amb una coreografia ben feta, tot s'ha de dir, per mostrar el seu rebuig a la visita de Benet XVI a Barcelona. No ho entenc. Jo arribo a muntar una manifestació amb trenta amics queixant-me de qualsevol fet del qual no estic d'acord i no em foten ni cas, ara, a aquesta gent els hi donen un minut de televisió i es dóna la sensació que hi ha una bona part de la societat catalana contraris al Papa. No ens equivoquem, no ens hem d'indignar perquè hi hagi gent contrària a la visita del Papa, en tenen tot el dret, només faltaria, i hem de donar gràcies que ho puguin dir obertament, el que no és just és que mediàticament se'ls hi doni una força que no tenen, més que res perquè la dictadura del progressisme així ho marca.

dissabte, 6 de novembre de 2010

En Montilla l'ha clavat

En Montilla té raó. Fa dos dies, a davant del seu referent polític, Felipe González, va dir amb un to d'aquell que acaba de descobrir la sopa d'all, que la Convergència de l'Artur Mas no té res a veure amb el partit pactista d'en Jordi Pujol. Gràcies a Déu que CDC després de vint anys ha deixat aquell discurs del peix al cove per començar a parlar de Catalunya com a subjecte, com l'element sobre el que vertebra el seu mateix futur. No entenc a Montilla, ell acusa a CDC d'haver evolucionat a davant de Felipe González, president del govern socialista dels vuitanta que només comparteix amb el govern de Zapatero la P de Partido i la E de Español. El seu PSOE també ha evolucionat, i la veritat no sé si per bé, això ho sabrà ell que està tant ben adaptat en aquesta sucursal catalana del partit espanyol. En fi, President, CDC ha evolucionat perquè les necessitats del país han canviat, perquè vint anys després, les circumstàncies no són les mateixes. Em sap greu dir-li que la seva crítica al rival ha deixat a l'aire, segurament, una de les seves principals virtuts. Ni amb aquestes les enganxem President.

divendres, 5 de novembre de 2010

Atac d'enveja a Carver

Són aspres, pessimistes, com aquella vida penjada d'un núvol que només es dedica a veure la part fosca del món, els porvernirs ofegats pels excessos existencials de la persones que han filtrejar amb el costat salvatge i no han estat capaços de palpajar-lo sense cremar-se la punta dels dits. Carver té un ull clínic per entrar a les palpentes dintre les ànimes dels que van caminant pel carrer amb el silenci del drama escrit a la pupila, i a més, fet que té més mèrit, els despulla amb un llenguatge pròxim, perquè la història del protagonista surti a la llum sense ornaments que el dissimulin. Quina enveja quan llegeixo a Carver! Tinc un sentiment semblant amb Mendoza, Delibes, Pàmies o Monzó, són genials perquè són senzills, perquè tenen la capacitat de treballar el llenguatge fins la sacietat i deixar-lo pur, buit de barroquismes, lluny de les acadèmies mortes i pròxim al lector. Per això, quan estic davant un relat breu de Carver tinc dues depressions instantànies, primer per la visió tràgica de la persona, i segon, perquè em sembla impossible arribar a escriure com ell. Llavors, quan tanco el llibre, faig com els seus protagonistes, agafo una ampolla de whisky de garrafó i bec per costum, perquè amb el temps, ha arribat a ser la forma més directa i fàcil d'oblidar.

dijous, 4 de novembre de 2010

Finalment, un pis que val la pena

Aquesta zona diàfana és útil perquè dóna profunditat al pis i regala una sensació d'amplitud. D'altra banda, el distribuïdor és un espai perfecte per posar amaris fets a mida que et poden treure d'un moment complicat quan necessitis més espai. Els banys són d'origen (fan cagar, penses sense dir-ho) però com podeu veure estan molt ben cuidats, els propietaris eren una parella sense fills. La cuina està reformada (perquè collons havien d'escollir aquest marbre tant lleig, ho penses però tampoc ho dius) i no cal que la toqueu, i les taques del gres, no patiu, amb una bona màquina marxaran sense cap tipus de problema. Com podeu comprovar el pis està perfecte, és a una zona on hi tens escoles (la que treballo jo no està aquí, però tampoc ho dius perquè no has de donar explicacions de qui ets), teniu supermercats (el Valvi és car) i parcs infantils (és l'últim reducte de la decadència personal d'aquell que un dia va voler canviar el món). En fi, vosaltres mateixos, jo us dic la veritat, tendim a ensenyar els pisos que nosaltres creiem que val la pena. Ahir, per exemple, em va venir un home per vendre el seu pis a un preu desorbitat i li vaig dir ben clar "o el baixes o no el poso en stock, jo crec que haig de vendre a un preu just". Per això us dic, feu-me cas, que és una bona oportunitat. Just en aquest moment, quan deia bona oportunitat, els ploms varen saltar i vàrem quedar a les fosques. Ostres, que extrany no m'havia passat mai, deu ser la tramuntana (Enmig de la foscor, mentre la dona de la immobiliària buscava tornar la llum, vaig aprofitar per tocar-li el cul a la meva dona). La visita al pis havia valgut la pena.

dimecres, 3 de novembre de 2010

El portàtil regalima

La versió oficial és que l'ordinador està moll perquè sense voler, un got d'aigua es va tombar i tot el líquid va cobrir el portàtil. Aquesta és i serà la versió oficial perquè a vegades la veritat millor tapar-la amb una mentida, maquillar-la amb un fet que amagui el vertader patetisme de les experiències del dia a dia. Recordo, quan vivia al pis de Barcelona, que durant una nit d'estiu d'aquelles xafogoses amb la finestra oberta i el trànsit transitant (perdó per la redundància) pel carrer Bruc, vàrem començar a jugar a atacar autobusos. La primera ofensiva fou amb amb un grapat de tomates madures que esquitxaven el sostre del vehicle sense provocar cap bony al metall. Fins aquí tot correcte, res anava més enllà de l'avorriment d'uns universitaris que mentre tiraven vegetals per la finestra aprofitaven per regar les plantes de la veïna amb cervesa. El segon atac fou tirar aigua perquè l'esquitx provoqués un sobresalt als ususaris del bus nocturn i els despertés del seu son tremolós. El problema fou quan un dels soldats, donant força a la gerra d'aigua per donar impuls, es va quedar amb el mànec a les mans mentre la gerra anava donant voltes per l'aire, lentament, fins arribar a impactar amb el sostre del bus, provocant que aquest es parés i truqués a la policia per denunciar l'incidient. Mai vàrem explicar a ningú perquè havia desaparegut la gerra, i fins i tot, a vegades, per tapar la veritat, dèiem que l'havíem llençada per motius estètics. Així doncs, avui us dic que el portàtil està moll perquè un got d'aigua s'ha tombat i l'ha deixat ben xop. Qui ho vulgui, que s'ho cregui.
PD: El fet que l'ordinador estigui poc operatiu, per no dir gens, farà difícil anar escrivint a la pastanaga amb una certa regularitat, ja veurem que podem anar fent.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Persones amb un parell

Ells no es coneixien de res i tampoc sabien qui era jo, però Girona és molt indiscreta, tu saps la vida de les persones sense que elles sapiguen qui ets tu. Jo estava parat amb el cotxe en un semàfor i ells es varen creuar al pas de vianants sense ni tant sols mirar-se. Ella portava a la mà un vestit de núvia recent sortit de la tintoreria. La seva filla s'havia casat feia dos mesos i ja s'havia separat perquè el seu marit en tenia una altra. D'altra banda, ell tenia un fill que s'havia suïcidat a la presó ja feia uns deu anys després de ser detingut per diferents atracaments amb arma de forc a prostíbuls de la comarca. Jo els vaig mirar fixament, mai m'hagués pensat veure'ls tots dos passar un al costat de l'altra, i fou llavors on vaig pensar que eren d'aquelles persones que la vida els hi ha enviat una circumstància difícil el primer cas, horrible al segon, i que per tirar endavant han hagut de deixar de banda totes les teories sobre com viure, tots els plans que tenies pensat, i fotre-hi un parell de collons, tant sols un parell de collons. El semàfor es va posar verd, els vaig deixar enrera i vaig anar camí cap a casa pensant que és molt bo que no sàpiguem les històries dels altres, més que res perquè sempre aniríem a dormir sentint-nos una merda.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Dissertacions sobre l'èxit

Gaudir massa de l'èxit és posar la primera pedra per començar a viure el fracàs de manera inminent. Vivim en una societat fugaç, on el present passa a ser un passat remot amb la mateixa facilitat que el futur arriba sense trucar, fent-se present i exigint quelcom abans de passar a ser part del passat. Tot passa però no tot queda. Així doncs, quan alguna cosa funciona i rebem un reconeixement públic del nostre èxit, ja ens podem començar a posar les piles perquè l'entorn ens exigirà més, ser millors, no repentir-nos amb el que hem aconseguit perquè llavors ens acusaran de quedar-nos anclats en el passat i de ser incapaços de reformar-nos a nosaltres mateixos. D'altra banda, si ens fotem una castanya contra la paret i tastem el fracàs, no podem esborrar l'experiència un dia per l'altra, ens ajuda a ser humils, a assaborir millor l'èxit fugaç essent conscient que l'acte de gaudir també ha de ser limitat, i només et podràs permetre recordar els aplaudiments de tota aquella gent que et deia molt bé, molt bé, quan una nit d'hivern estiguis sol al llit, la calefacció no funcioni, a fora bufi el vent amb força, i necessitis pensa amb algun mèrit del teu passat per aixecar-te l'endemà amb forces per tornar a començar.

diumenge, 31 d’octubre de 2010

De mayor quisiera ser com es mi cantante de Montevideo

No tinc paraules. Vaig sortir del concert amb un estat de shock que em va durar dues hores. Ja l'havia vist mitja dotzena de vegades, però el nou espectacle del disc Amar la trama que suposa la incorporació de tres instruments de vents a l'escenari dóna un toc de vitalitat a la seva música que ens fa pensar que es troba en el moment més àlgid de la seva carrera. De cop i volta, quan la banda està funcionant a tota màquina, es prenen un descans i ell fa les delícies dels més incodicionals amb una versió del Caetano Veloso preludi d'una altra versió dels Gossos, acompanyat d'aquesta banda de virtuosos que fan de cada cançó una oportunitat per demostrar que per ells, el seu instrument (o els seus, perquè en toquen més d'un), és un òrgan més del seu cos.
El més meritori de Drexler és que no només presenta un treball nou d'una qualitat excel.lent, sinó que els temes d'altres discos també venent passats pel filtre d'aquesta nova sonoritat on la nostàlgia passa a un segon pla per donar pas a l'alegria desenfredada d'aquell que diu allò de que la pena cante hoy en oidos sordos. Així doncs, Transporte, Frontera, Aquellos tiempos, Todo se transforma, Disneylandia, o potser la única desfavorida, Sea, agafaen aquest toc vital d'aquesta nova etapa on hem deixat enrera aquells doce segundos de oscuridad per acabar disfrutant amb aquests transeuntes que caminen en direcció a la perfecció d'un concert d'aquest animal de la música.
PD: Aquesta vegada, mentre cantava allò de Soledad, vaig aconseguir aguantar-me les llàgrimes.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

La victòria de l'escriptor

L'home que va picar el timbre no tenia braços. Avui a les sis de la tarda he quedat amb mi mateix. Vaig haver-me de morir per saber si m'estimaven. La realitat escrita sembla més cruel: el meu germà havia mort als sis anys atropellat per un cotxe. Aquests els he citat de memòria però segurament si hagués tingut la paciència d'aixecar-me del sofà per començar a mirar diferents inicis de contes, n'estic convençut que n'hagués trobat inclús de millors que exemplifiquen la importància de començar un conte amb una frase que atrapi el lector i el comenci a guiar per camins foscos fins a rebre la petada final a l'estòmac, el cop que no t'esperaves, la traïció que et provoca un plaer extrany i durader.
El conte és un univers que s'obre i es tanca amb poques planes, només deixa a la vista un aspecte d'aquella existència fins llavors desconeguda que porta a entreveure un món complex que tant sols és vist de passada per l'escriptor que està més preocupat de suggerir que de dir alguna cosa. Nosaltres, ingenus lectors, anem avançant cecs, sense veure la paret que ens rebotarà i ens tirarà a terra, i mentre ens queixem del dolor, just a sobre el mur, veure'm l'escriptor, traïdor, hegemònic, victoriós, deixant anar un somriure malèvol amb aire de victòria sabent que ha guanyat sense necessitat d'esforçar-se.

divendres, 29 d’octubre de 2010

El dia que el gironí estima Girona

Cada any entenc l'important que són per mi les festes de Sant Narcís quan arriba el 29 d'octubre, llavors, sense voler, com si fos una hormona adormida que desperta per segregar aquell líquid relacionat amb la nostàlgia, començo a sentir-me part de la ciutat, com si fos una peça més d'aquest engrenatge xovinista que és Girona. Aquests deus dies de celebració em sento orgullós d'haver nascut a la riba de l'Onyar, orgullós d'haver crescut en una ciutat adormida, acollidora en excés del seny català per deixar anar la rauxa de manera descontrolada durant una setmana a l'any, orgullós de formar part d'aquest col.lectiu de ciutat que sovint es mira massa el melic i desprecia amb suficiència tot allò que ve de l'exterior, orgullós de viure en un entorn adinerat massa preocupat per tancar bé el puny no fos cas que ens rellisqués de la mà algun cèntim bastard, orgullós de renegar algunes vegades (masses potser) d'aquesta mateixa Girona que aquesta setmana no li falta maquillar-se per semblar preciosa, per enamorar-nos amb aquella coqueteria de la noieta seductora que sap que amb un cop de cintura té tota la massa masculina repassant-la de forma impúdica. Finalment, i el més important, durant aquests dies em sento orgullós de ser gironí perquè és quan més veig que és casa meva, la meva terra, la meva identitat, les postals en blanc i negre de la meva infantesa.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Paraula de Mou

Fa molta ràbia quan parla perquè moltes vegades té raó. Posa el dit a la llaga i el remou de la manera més tètrica per ferir el rival i fer-li perdre el control, i el descontrol, com tothom sap, és sinònim de derrota. Quan li varen preguntar si el seu duel amb l'entrenador del Milán era un derbi a les banquetes va contestar "2 champions ganadas contra dos partidos jugados en la competición, esto no es rivalidad". La resposta és estirada, pedant, i sobretot, brillant perquè diu el que tothom pensa. És com si li preguntessin a Guardiola si els seus enfrontaments amb l'entrenador del Copenhaguen són un derbi de les banquetes, una pregunta realment ridícula. Sobre les declaracions de Cruyff dient que Mourinho mai entrenaria un equip seu, l'entrenador portugués va assenyalar-se els ulls i va contestar "me has visto los ojos, hace unos días que no puedo dormir". La veritat, vaig riure molt perquè aquí Barcelona tenim Cruyff com un déu profà i que vingui una persona de fora i el faci caure del pedestal així, pim, pam, té molta gràcia. Mourinho fa respecte perquè sap el que vol, quelcom que no passava a Madrid feia temps, sap on va i com hi vol arribar i això és el pitjor que pot passar al Barça perquè la veritat, per molt equipàs que tinguis, sempre ajuda tenir el gran rival desorientat, i amb l'arribada de Mourinho, saben el que volen i com ho volen, i encara que les maneres siguin odioses poden arribar a aconseguir les fites que s'han marcat.
Finalment, remarcar que és un paio que em cau fatal i em fa una ràbia especial, segurament perquè moltes vegades té raó i fot fàstic haver de reconèixe-ho. Ara mateix, després d'escriure aquest pots tinc una necessitat imperiosa d'anar al wàter per expressar la meva opinió real sobre la paraula de Mou.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Un vers sobre Brel

Viure en unes golfes amb una bombeta mig destrossada que s'ha de veure ajudada per unes espelmes acostumades a no cremar gaire per jugar amb la suggerències de les ombres, i amb unes rates que aprofiten la lluminositat llunar per saltar d'una biga a l'altra i sortir entremig d'un forat per on passa l'aire gelat d'aquesta ciutat centroeuropea on has anat a viure per ser diferent, per fugir dels fantasmes que t'envoltaven a la terra que t'ha vist fugir nord enllà buscant on porvenir per tu, petit immigrant de les lletres.
Quan la nit fa acte de presència i trobes a faltar per primera vegada la calor d'hivernacle de la llar, agafes un cd ratllat de cançons nostàlgiques i comença a sonar la veu pixelada de Brel que acompanya la decoració austera de l'habitació, on un quadre de Gauguin tacat pels color dels mars del sud és l'únic element que dóna personalitat a unes parets luteranament buides. Llavors, ple de supèrbia, saben-te el centre de tot, prens la llibreta de notes i comences a escriure uns versos parlant de les desgràcies de Funes el memorioso. Massa previsible. Segurament, si sabèssis, mentre Brel canta allò de quite pas, que el cantant belga està enterrat a Polinèsia al costat de Gauguin, potser escriuries un vers sobre el destí, o potser, pensant que ets imbècil, et posaries, simplement, a dormir.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Escena domèstica

Como un ladrón debajo de la falda de alguna de cuya nombre ahora no me puedo acordar. Entro a casa després de quatre hores d'avaluació i el primer que sento són les cordes de la guitarra de Sabina acompanyant en silenci la veu esquerdada de l'andalús cantant a aquelles dones perdudes pel camí de la vida. Fantàstic. No es pot demanar més. Tanco la porta lentament perquè a cada moviment noto com la musculatura es queixa pel sobreesforç d'ahir al matí. De fet, a pesar dels atacs desaforats que he rebut, avui alguns especialistes en el tema m'han examinat i han comprovat com pateixo una greu sobrecàrrega a la musculatura tibial i al soli, fet que m'impedia còrrer al màxim rendiment (tranquil, fins aquest matí jo tampoc sabia on tenia el soli). Doncs, com deia, a pesar dels atacs excel.lent disfressats en un post teòricament inofensiu, el dolor és real i per tant, he hagut de tancar la porta amb parsimònia, examinant quin era el panorama que hi havia un cop arribat a casa, i quan he vist que l'escena domèstica estava acompanyada per una cançó que parla del temps, del saber aprofitar el dia a dia per sobreviure el demà, he pensat que la vida és un regal, això si, amb una bomba a dins que no saps quan explotarà.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

817: La caiguda del mite

817. No he quedat el 817, portava el 817 i m'he hagut de retirar per uns problemes musculars després de liderar la cursa per la part del darrera durant els primers 4km. Lance Armstrong, Michael Jordan, Michael Schummacher, Diego Armando Maradona... tots ells varen intentar en un moment o altre tornar a ser uns referents mundials i tots ells no varen aconseguir reassaborir els llorers de la victòria. M'ha passat el mateix. Quinze anys després he tornat a fer la cursa del Carrer Nou i les expectatives no s'han acomplert per culpa d'un bessó que anava pujant i baixant com una muntanya russa. Jo ho he intentat, he apretat les dents i he lluitat contra totes les adversitats, però quan he vist el cotxe escombra que em pitava perquè m'apartés he pensat que era el moment de deixar-ho, amb elegància, de la mateixa manera que Miguel Induraín va baixar de la bicicleta aquella etapa dels Pirineus després d'haver guanyat cinc Tours consecutius. L'afició no em pot retreure res, no estava preparat i la vida d'excesos que porto no era la millor manera de lluitar pel podi però ho he intentat, he estat al peu del canó amb el meu Sancho Panza que li he dit que m'abandonés al metre 51 perquè ja veia que la cosa aniria malament. Ni tant sols la imatge de l'Anna Pagans a dalt d'una tarima aplaudint-me ha servit perquè el mite pogués ressucitar de les cendres. La bala de Girona s'ha apagat al kilòmetre 4.
PD: Aquest post intenta avançar-se a tota aquella gent que m'acollonarà d'aquí al 2056 perquè no he estat capaç d'acabar la cursa.