El dia que el gironí estima Girona

Cada any entenc l'important que són per mi les festes de Sant Narcís quan arriba el 29 d'octubre, llavors, sense voler, com si fos una hormona adormida que desperta per segregar aquell líquid relacionat amb la nostàlgia, començo a sentir-me part de la ciutat, com si fos una peça més d'aquest engrenatge xovinista que és Girona. Aquests deus dies de celebració em sento orgullós d'haver nascut a la riba de l'Onyar, orgullós d'haver crescut en una ciutat adormida, acollidora en excés del seny català per deixar anar la rauxa de manera descontrolada durant una setmana a l'any, orgullós de formar part d'aquest col.lectiu de ciutat que sovint es mira massa el melic i desprecia amb suficiència tot allò que ve de l'exterior, orgullós de viure en un entorn adinerat massa preocupat per tancar bé el puny no fos cas que ens rellisqués de la mà algun cèntim bastard, orgullós de renegar algunes vegades (masses potser) d'aquesta mateixa Girona que aquesta setmana no li falta maquillar-se per semblar preciosa, per enamorar-nos amb aquella coqueteria de la noieta seductora que sap que amb un cop de cintura té tota la massa masculina repassant-la de forma impúdica. Finalment, i el més important, durant aquests dies em sento orgullós de ser gironí perquè és quan més veig que és casa meva, la meva terra, la meva identitat, les postals en blanc i negre de la meva infantesa.