divendres, 23 de juliol de 2010

Enamorat d'un maniquí

El vestit vermell s’ondulava a mercè de la potència gratuïta del ventilador. Quan l’aire venia de dreta a esquerra, una deessa ingènua em deixava entreveure el principi de la cuixa per insinuar-me que sempre havia de començar a atacar amb la palma de la mà aferrada a la carn descoberta. Tot plegat era qüestió de no perdre detall de l’obertura eròtica dels porus i portar l’escalfor a un cos hivernal condemnat per la fredor de l’edat adulta. D’altra banda, quan l’aire venia d’esquerra a dreta, la forma asimètrica del vestit, més llarg de l’esquerra per jugar amb el misteri de la part amagada, provocava que es quedés atrapat a les articulacions del genoll i es marqués amb més claredat la tímida corba de la cintura invitant-me a ballar un vals vienès tocat per una orquestra desafinada. La maniquí no es movia, ni tant sols era capaç de sentir l’escalfor del meu cos perquè si me l’enganxava amb excés, m’era impossible cercar el bes d’una flama congelada per la rutina.
PD: Estic tant amargat amb la correcció dels contes nous que em venia de gust penjar-ne un trosset molt i molt petit.

dijous, 22 de juliol de 2010

Reconciliar-se amb un passat tèrbol

Les pel.lícules magistral de Clint Eastwood comencen amb un sentiment de culpa per un passat fosc. Sin Perdón no és una excepció. Llums tancats, el sofà per mi i tot el matí per endavant. Acabo de llegir algunes pàgines d'un llibre de Giani Vattimo sobre la mort de Déu, la moral en una època de postseculartizació, i la veritat, em ve de gust veure un western d'aquells on la moral està venuda per les circumstàncies, on les regles del joc els va creant la vida mateixa a mesura que va avançant. Matar és dur. Fa mal. Però a vegades és l'únic remei que queda en una selva on els altres es prenen la justícia pel seu compte.
Clint Eastwood és un antic pistoler viudu que viu amb els seus dos fills criant porcs malalts. Li surt la opció d'aplicar una vendetta a dos pistolers que havien maltractat una prostituta. La recompensa: 1000 dòlars. El viatge cap a la recerca dels botxins dels prostíbuls, acompanyats d'un impagable Morgan Freeman, és realment un viatge interior on l'antic pistoler es planteja la fredor amb la que matava antigament la gent que se li posava al pas. On està el límit de l'assassinat just? Hi ha assassinat just? On són les lleis? A fora o a dins de la persona? Eastwood, com sempre, s'haurà d'enfrontar de manera visceral al seu passat tèrbol. No té pèrdua. Per cert, quan mires l'escena final de Sin Perdón, entens perfectament la última imatge de Gran Torino. Brillant.

dimecres, 21 de juliol de 2010

Intentant fer footing (2a part)

Baixo pel carrilet i començo a notar un cert carregament als bessons, segurament provocat per l'alt ritme de competició dels Tombats. Avanço dues lesbianes gordes que porten dos gossos petits. Les lesbianes van abraçades, els gossos no. Em trobo un altre alumne, més ben dit, un altre alumne m'avança donant-me un copet a l'esquena. Tu l'any que ve no saps que seré el teu professor d'història, sinó segurament no haguessis donat aquest copet a l'esquena. Cabrón. Haig de parar perquè m'ofego. Simulo un carregament dels bessons i estiro les cames contra una tanca de fusta mentre faig un rostre de dolor perquè les noies que passen pensin que sóc un esportista nat. Em saluda un noi de Ghana que li havia fet classes de català. Ha aprés català perquè em pregunta de manera molt correcta si em trobo bé. I tant! Només tinc els bessons carregats perquè aquest cap de setmana vaig anar a fer una ruta pels Pirineus. S'ho creu.
Definitivament, després de cinc-cents metres de carrilet, haig de tornar. Tom Waits sona a l'auricular cantant una cançó a una noia de New Jersey. Que lleig és New Jersey i que boniques les noies que anaven fa trenta anys als concerts de Tom Waits. Reemprenc la cursa i em creu una parella d'avis que van a caminar, i que feia cinc minuts havia adelentat simulant certa suficiència. Em miren. Visc a Bescanó i s'em fa tard. També s'ho creuen. Torno a sortir a la carretera on hi ha la seu de la Guàrdia Civil que ja he adjectivat en el post anterior. Segueixo corrent però encara em falten uns metres per arribar a casa. M'hauria d'haver tallat el cap just al moment que he pensat que anar a còrrer una estona podia resultar saludable.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Intentant fer footing (1a part)

Jo ahir era un d'ells. Motivat i encarxofat a una samarreta estreta que treia a la llum totes les meves misèries. Vaig agafar els auriculars, música pop perquè el ritme de la bateria no em desacompasses a l'hora de còrrer, i vaig sortir de casa caminant perquè em feia certa vergonya començar a fer footing just al mig del carrer de la Rutlla, més que res perquè hi havia el perill que en Gaylo o en Moha passessin amb el cotxe i tinguessin material per fotre-se'n de mi durant una bona temporada.
Just a l'altura de Sant Josep vaig començar a agafar el ritme en direcció al carrilet. Collons com puja aquesta carretera. Puta Guàrdia Civil. Puta bandera espanyola sempre atenta a fer caure el pes de la llei. Sonava el nou disc de Mikel Erentxun. No soporto els cantautors que per anar d'intimistes comencen a cantar amb veu baixa per anar del pal. El vòlum estava baix i els cotxes anaven fugint de Girona per trobar el descans del camp. La meva cosina em pita i començar a riure. Merda. No em volia trobar persones conegudes però em va fer il.lusió veure l'Eli perquè feia temps que no ens veiem. He pensat amb els seus fills, l'Oleguer i en Ramon, i just ha passat un alumne meu pel costat saludant-me amb un somriure maliciós. El senyor Bayer intenta anar a còrrer però els Magnums blancos no li deixen agafar el ritme. Estava entrant al carrilet i ja començava a arrossegar la meva dignitat com una llosa.

divendres, 16 de juliol de 2010

Fugint de les novel.les

M'he avorrit de les novel.les. Intento començar-ne una i encara que sigui una obra d'art com El mar de todos los muertos de Javier Argüello, al cap de vint pàgines començo a devorar algun assaig que tinc per casa, alguna biografia, un llibre històric, una mica de literatura de viatges. M'enganyo a mi mateix deixant la novel.la rebutjada a sobre la tauleta de nit mentre tinc un assaig sobre ètica política a sobre la taula de la sala d'estar, que és on realment em passo les hores llegint. És just abans d'anar dormir que cometo l'acte més idiota de tots, obro la novel.la i començo a mirar-me les pàgines que ja he llegit tot admirant el llibre i dient: Aquest l'Argüello és boníssim, i és que vertaderament saps que estàs davant una obra d'art però no t'entra bé perquè... la veritat, no saps ben bé perquè però no et ve de gust.
Aquesta actitud és similar a l'engany de Tiger Woods a la seva dona, una bellesa de la naturalesa. La va rebutjar per emportar-se al llit a dones vingudes a menys. Això em passa amb Argüello. Ja ho sé que és caviar, però és que de tant en tant, em ve molt bé prendre una mica d'arrós bullit. Aquest sentiment de buidor envers les novel.les ja fa dos mesos que dura, i entremig m'he arribat a llegir el llibre de la Pilar Rahola sobre l'Artur Mas, l'enèssim llibre sobre Roma, una història abreujada de l'Esglèsia Catòlica, la biografia de Clint Eastwood, un assaig sobre la felicitat d'en Torralba... No dic que això sigui arròs bullit, però si que és la meva manera de fugir d'allò que sempre m'havia agradat: les novel.les.

dijous, 15 de juliol de 2010

Un virus m'ha robat el meu passat

Portar el pes de nou virus amb vocació destructora entenc que no deu ser fàcil, però tampoc ha de ser un motiu suficient per haver-me tingut durant una setmana amb la corbata pels collons i el coll a l'aigua, totalment venut a la infidelitat permament dels ordinadors cap a les persones. A dintre l'ordinador, en el cabaç de la bicicleta d'un xino que anava pedalant cada vegada que exigia el rendiment màxim, hi tenia guarda't el meu últim recull de contes pràcticament acabat, les fotos del meu casament i del viatge de noces, les fotografies de tota una vida amb aquells èssers destructors coneguts com amics, els meus projectes bastarts de tesines, tota la feina de cinc anys feta a l'escola, etc... Doncs resulta que un virus marfileny ha estat a punt d'enviar-ho tot a un espai perdut on hi van tots els documents segrestats per aquesta gran màfia informàtica.
Avui hem buidat l'ordinador i hem aconseguit rescatar els documents. No diré que sóc més feliç perquè la felicitat és molt més complexe, però és ben cert que m'he tret un pes de sobre considerable al pensar que he recuperat una part del meu passat que ja havia perdut. Ha estat un espècie de paràbola del fill pròdig on jo mateix realitzava la figura del pare i del fill alhora: aquell qui havíem donat per mort ha ressucitat perquè ha recuperat, a pesar de la informàtica, una part del seu passat.

dimecres, 7 de juliol de 2010

L'altra cara de la manifestació del 10-J

La manifestació té la finalitat de ser una via de protesta per l'atac que ha rebut el poble de Catalunya mitjançant el Tribunal Constiucional. Aquesta és la frase més repetida per uns polítics que varen renunciar a negociar un Estatut de màxims i posar el govern espanyol contra l'espasa i la paret. Espanya enganya als espanyols sobre la realitat de Catalunya, però és que els partits catalans ens enganya a nosaltres amb les fites que podem aspirar com a poble. Parlem de nació però l'Estatut aprovat ja no ens reconeix legalment com a tal, per tant, de res serveix sortir al carrer pe cridar que ens reconeguin com el que som. Ells mateixos, els nostres, es varen encarregar de passar les tisores al nostre futur.
Tot plegat és molt extrany, sortim com un acte reflex per protestar contra l'analfabetisme del TC, però si ens parem a plantejar quin Estatut estem defensant, veurem que en el mateix acte de protesta estem donant viabilitat a un text molt lluny d'aquell aprovat el 30 de setembre al Parlament de Catalunya. Queixar-se si, però no pel text que ens han tornat esborrat des de Madrid, sinó perquè quan parlem de capacitat de decidir sempre rebem una negativa. Per això em sembla insultant que el president sociata no vulgui anar darrera una frase tant simple i evident: Som una nació, nosaltres decidim. Que trist!

dilluns, 5 de juliol de 2010

La pell del sol groguenc

El sol groguenc de mitja tarda dóna un de les lluminositats més belles quan acaricia la pell morena d'una noia que resta asseguda a un banc llegint una novel.la de Paul Auster. La sensualitat d'aquesta claror està a mig camí entre la nostàlgia d'allò perdut i l'esperança per obrir les cortines de seda que amaguen un món excitant i desconegut. Preciós. No dic res més. Només us animo a disfrutar de la foto perquè em creieu i us deixeu endur pel sol estival de mitjatarda.

diumenge, 4 de juliol de 2010

El sectarisme de les joventuts polítiques

Et veuen com un cadell que no ha sortit de la seva culpable minoria d'edat intel.lectual que se li ha d'ensenyar el camí polític a escollir. Les joventuts polítiques dels partits viuen inmersos en una teranyina ideològica que tapa les veus singulars per defensar el missatge d'unitat que s'ha de donar de cares a l'exterior, més que res perquè es té la idea que a pluralitat és una mostra de feblesa que no es pot tolerar. D'altra banda, aquest tipus de gent idolatren de manera sectaria els líders, arrossogant-se per la merda que va deixant pel camí buscant a veure si cau un favor dels capos per poder tenir una relació de tu a tu amb l'èrotica del poder després d'haver portat anys convertint-se amb els homes disciplinats de partit que tots esperaven veure en ells.
Quins són els grans dammificats d'aquesta generació de gossets? Doncs la gent brillant del país, les persones que s'han anat fent el dia a dia, i que en un moment determinat de les seves vides podrien servir el país amb la seva experiència, o sigui, entrar durant un període de temps en política per regalar el seu saber sense necessita d'haver hagut de fer una carrera meritòria de cadellet a dins el partit. Aquests joves que es dediquen al partit deixant de banda el món laboral real, són els que estan hipotecant el país. Sinó, mirem que són ara mateix els tres grans personatges d'aquest govern, Montilla, Carod i Saura: tres homes de partit que un dia també van ser gossets assadegats buscant la mirada d'aprovació del líder.

divendres, 2 de juliol de 2010

Històries amagades de jueus i cristians

Les relacions entre jueus i cristians a la ciutat de Girona, a diferència del que es parla quan es generalitza sobre la història de la ciutat, també va tenir moments bons on la convivència pacífica i fins i tot, la col.laboració per ajudar-se recíprocament era l'actitud normal de la època. Per exemple, durant els pogroms, o sigui, els diferents atacs que va patir el call ja fos en forma d'incendis o de expolis, molts jueus es refugiaven a cases cristianes de la ciutat, o al revés, quan algun cristià patia una malaltia i sabedors que els millors metges eren els jueus, aquests trencaven la llei i visitaven pacients cristians que segurament serien els que hi donarien un amagatall durant els atacs que patien. Una altra mostra que la convivència entre aquests dos grups passà per moments bons fou l'alcaldia de tres anys (1264-1267) que ostentà una família jueva de la ciutat, o sigui, Girona durant tres anys de la seva història fou dirigida per jueus i no hi ha cap document que parli d'un descontetament general de la població.
Segurament aquestes petites històries són retalls esperançadors i minoritaris d'un relat que és recordat pels seus abusos i pels seus confrontaments constants per qüestions culturals i religioses, de totes maneres l'esperança sempre es troba en aquells referents que van ser capaços de trencar amb el modus operandi d'una majoria de la població per actuar de forma pacífica tal com ells creien. Aquesta és la nostra funció avui en dia, trencar amb el ritme de la massa per trobar la riquesa de la nostra individualitat.

dijous, 1 de juliol de 2010

La bellesa a la porta del costat

Per naturalesa, la persona tendeix a infravalorar tots els béns que l'envolten i a sobrevalorar a aquells que no pot tenir de forma inmediata. Això mateix passa amb els paisatges. Moltes vegades anem a cercar a l'extranger allò que tenim al costat de casa i poques vegades hem anat a visitar amb la mateixa predisposició el paisatge proper buscat moltes vegades per persones extrangeres que cerquen el mateix que nosaltres busquem a casa d'altri. Aquest pensament em va venir ahir passejant amb cotxe pel Montseny escoltant cançons de Lluís Llach. Anava baixant amb el cotxe sense pressa, traçant cada curva, olorant la verdor dels boscos dels jardins de Barcelona, i veient com cada racó guardava un tros de bellesa amagat perquè només els privilegiats en poguessin guadir. Es tracta d'un elitisme formal que crida aquells que saben parar el temps i mira l'entorn amb generositat, i per això no cal viatjar a l'extranger, us puc ben assegurar que ho tenim al costat de casa. Proveu-ho.