dijous, 30 de setembre de 2010

Quan Florència et fa sentir un desgraciat

Florència a la nit té quelcom propi d'una visió falsa, d'un paradís mentider que se't presenta davant teu perquè l'endemà al matí, quan l'esperit màgic d'una ciutat anclada al Renaixement s'esfumi, et sentis un desgraciat incapaç de mantenir la sensació de ser testimoni de la bellesa. Per això Florència et fa desgraciat, perquè quan t'imagines els familiars del Médici passejant amb la pompositat medieval, del que es sap propietari de al ciutat, te'n adones que has arribat tard, que estàs al lloc correcte en el moment equivocat, i això et fa sentir poca cosa, un personatge secundari en un d'aquells westerns amb sabor a espaguetti on Clint Eastwood comenaçava a fer les seves primeres aparicions cinematogràfiques amb més pena que glòria. De totes maneres, com vaig llegir en un conte de Robert Ince, un escriptor britànic del segle XVIII que avançava els primers tocs romàntics a la literatura europea, les ciutats que et fan sentir una merda són aquelles que valen la pena, són les que han sapigut superar la història i fer-se un nom per esdevenir eternes.

dimecres, 29 de setembre de 2010

Matins amb regust a tisana

Sobre un vidrio mojado escribí su nombre sin darme cuenta / Y mis ojos quedaron igual que ese vidrio pensando en ella. Hi ha cançons impúdiques amb el passat d'un mateix, tenen el valor de tornar-te les sensacions de provisionalitat d'uns anys on et pensaves madur perquè no tenies prespectiva des d'on jutjar-te. Los Secretos no varen ser ni molt menys el meu grup d'adolescència, però aquesta cançó, quan l'escolto a tot drap el matí per anar a treballar amb les finestres baixades perquè entri l'aire fresc dins el vehicle, em torno a veure amb aquelles bambes Puma vermelles que no em treia ni per anar a dormir, els pantalons acampanats i la samarreta oberta pels cordills. També em veig unes festes de la Mercè (us en recordeu?) asseguts a una vorera de Passeig de Gràcia cantant allò de Tot queda igual mentre un grup que ara no recordo el seu nom interpretava En algun lugar de Duncan Dhu. Aquella nit vàrem descobrir que a la nit, els bars lliguen les plantes exteriors perquè ningú les pugui posar al seu pis. La única diferència d'aquests matins on vaig al cole, amb les nits de la Mercè, és que el gust de la tisana està substituït per un caramel de poma robat la tarda anterior en un despatx concorregut de l'escola, i us puc assegurar, que és molt més excitant.

dimarts, 28 de setembre de 2010

Els problemes de la falta de sobrietat

La generació nascuda als anys noranta, fills de pares econòmicament benestants, tenen el perill de patir el síndrome dels excesos, d'haver tingut tot allò que desitjaven, d'haver equiperat sense problemes el voler amb el poder, el desig amb el tenir. Aquesta falta de sobrietat amb aquests adolescents els hi pot portar una sensació de gratuïtat amb tots els béns materials, com si fos de justícia que els hi hagués arribat a les mans, com si els pares tinguessin la obligació de donar-lis tot allò que volien. Aquesta falsa sensació de gratuïtat pot portar perillosament per l'espiral del no-esforç, de pretendre rebre els béns de la vida estirat al sofà esperant que truqui a casa.
Per això és important que els nois no tinguin un sentiment constant de tenir el que volen, encara que l'entorn els hi pugui oferir sense cap mena de problema. Més que res perquè la falta de sobrietat porta a la falta d'esforç i a la vanitat amb un mateix, a tenir una autoestima totalment elevada sense cap mena de motiu. Segurament nosaltres hem aconseguit el que tenim amb esforç, el millor regal que podem fer als nostres fills és ensenyant amb fets que res és gratuït, i que el mínim luxe o reconeixement de l'exterior ve donada perquè hi hagut moltes hores on la voluntat ha estat la força que ens ha ajudat a tirar endavant.

dilluns, 27 de setembre de 2010

La fred de Girona

La fred comença a treure el cap per Girona i els meus records d'infància truquen a la porta per anar a fer un volt agafat de la mà de l'adult que mai arribaré a ser. El vent és sec i ens tallarà els llavis, de moment, es conforma a fer-nos agafar un jersei prim i arraplegar-nos els braços al voltant del cos per tenir un xic de calor. Quan estudiava a Barcelona enyorava la fred neta de Girona. Recordo baixar de l'estació i tenir aquesta sensació de puresa fregant-me la cara. Petits moments de tendresa amb la ciutat que m'havia vist crèixer camí d'enlloc.
Ara, aquests dies de setembre, hem tornat a tenir la sensació d'haver de sortir del carrer a recer d'un ventet que ha arribat amb molta timidesa i cautela, sabent que l'esperem sobretot durant les Fires, quan la ciutat s'engalani per rebre'l amb els honors que ens ajuda a ser qui som. El fred gironí és singular i els autòctons ens adonem que l'hem trobat a faltar quan un matí de setembre, sense avisar, entra a dins nostra com una agulla afilada.

diumenge, 26 de setembre de 2010

El filòsof del segle XXI

Època dels eslògans, ens sabem de memòria l'aforisme d'un filòsof sense saber el seu pensament global, ignorant si aquesta frase que hem vist grafitada a les parets d'una biblioteca és totalment contrària a la majòria d'escrits del pensador. Això és el segle XXI: Agafar petites dosis de cultura consumista per fer un collage on nosaltres ens sentim còmodes, adaptant la veritat a nosaltres, no nosaltres a la veritat.
Llavors entre l'esnobisme, vestir com un intel.lectual, fumar tabac pel simple gust de treure fum, i debatir sobre filosofia de butxaca deixant anar idees robades com si fossin teves, com si haguessis passat mesos tancat debut a una tubercolosis i haguessis llegit els llibres principals de la historia de la filosofia.
Aquest personatge aprenent de aprenent dels aprenents de filòsofs, comença a deixar anar etiquetes perquè ell és l'únic lliurepensador de la comarca, passeja amb posat estirat, conscients que salva al món de les cadenes feixistes provocades per les religions i les ideologies. Tothom el coneix perquè quan fuma tabac de liar sempre acaba empassant-se una mica d'herba i estossega al mig de les Rambles. Per això tothom el coneix com el cateto, perdó, el filòsof cateto. És el nou filòsof postmodern del segle XXI.

dissabte, 25 de setembre de 2010

Amb el silenci dels senzills

Caminen amb el silenci d'aquells que amaga un món interior treballat, en Llach en diu el silenci dels senzills, potser podríem dir-ne la senzillesa de la bondat, que arriba a tot arreu sense fer fresa, esperant transmetre amb una mirada tot una manera de veure la vida.
Ell és biòleg de l'arqueologia, roba amb estil els records de l'ahir per poder reconstruïr aquest passat enterrat en les entranyes de casa nostra. Ella és la meva infermera personal, la salvació dels meus brots hipocondríacs. Li pot arribar un missatge a qualsevol hora preguntant si tinc símptomes d'una parada cardíaca, i després d'un insult, em recomana unes pastilles que ja fan la funció psicològica de fer-me sentir bé.
Avui entren per la porta gran al club dels casats, un club on el més important no és guanyar, sinó participar. Espero que l'entorn que us ha acompanyat aquest any, la bellesa bucòlica de l'Empordà, aquest paisatge on la quietud es menja el temps, on les coses valen pel que són, sigui l'espai perfecte perquè comenceu una família on hi trobareu la vertadera plenitud. Moltes felicitats des de l'hort de la pastanaga verda!

divendres, 24 de setembre de 2010

Econòmicament, és beneficiós tenir fumadors

No donaré xifres perquè no les recordo ni les sé, però l'altra dia la conselleria de Salut donava un número brutal de milions d'euros gastats anualment en el marc de la sanitat pública per les malalties causades pel tabac. Fariseisme. Anàs i Caifàs tenien més dignitat. Podrien dir aquesta mateix conselleria, o que li preguntin ràpid en Castells abans que agafis les coses i marxi, quants diners rep cada any l'Estat gràcies el tabac? No en tinc ni idea, però si l'argument és purament econòmic, segurament el benefici net una vegada hem pagat les malalties surt bastant elevat, i fins i tot, surt a compte tenir xemeneies donant voltes pel carrer perquè en temps de crisis ens serveix per cobrir llocs de treballs i rebre una bona picassada de diners per tapar forats. Aquest pecat de la conselleria és una falta de tipus rosellaniana, o sigui, dono només una part de la veritat per poder sortir com un salvador a la llum pública.
Per desgràcia, els diners no són un argument a l'hora de parlar dels drames que acaba provocant el tabac a l'hora de destrossar famílies, perquè si amb diners es pogués solucionar doncs endavant, que per això hi són, però si parlem de diners, fem-ho bé i donem les dades despullades, a veure qui, abans de dormir, necessita fumar-se un cigarro a la llum de la lluna per oblidar la mentida.

dijous, 23 de setembre de 2010

Un aniversari amb 58 segons

El millor d'en Jaume és que tarda 58 segons per fer un circuit ridícul, però que amb un parell en té prou per fer-te riure. Gran mestre, millor persona, pitjor pintor. Per molts anys!
PD: No el faig més llarg perquè estic revisant una xerrada sobre la sobrietat.
PDD: Totes les xuxeries que t'he agafat avui estan valorades en 6 euros amb 30 cèntims.

Qui va a Castelldefels?

El vaig trucar perquè m'havia trucat. Així funcionen les coses. En Miquel estava a l'estació de Passeig de Gràcia pintant la mirada inexpressiva dels treballadors que tornen de les rodalies per tornar al seu pis dels suburbis de Barcelona, la ciutat que somriu quan la vida bufa de cares però que t'empeny a la misèria absoluta quan t'escup de forma despectiva. De fons es sentia la ventrisca artificial creada a dins el túnel i la veu de gat electrònic anunciant trens a la via 1.
Per què has anat a Barcelona? Reunió de feina. Has trobat nòvia a la reunió de feina? Imbècil. Sempre penso que el dia que en Miquel trobi xicota moltes pubilles catalanes, casades o solteres, abraçaran la seva foto d'amagat deixant anar alguna llàgrima solitària de desconsol. Qui sap? Potser la meva dona serà la primera. No en vol parlar perquè la seva rídicula humilitat el perd.
Torna a sonar la veu de gat metàl.lic. Tren destinació Castelldefels realitzará la seva sortida per la via 1. En aquest moment ve la gran pregunta d'en Miquel: Frank, qui collons va a Castelldefells? No he pogut parar de riure perquè la pregunta ja portava implícita la resposta, per això no he contestat, encara que per dintre pensava: Qui hi viu? La Catalunya real amic Miquel, la Catalunya real.
PD: Per cert, avui la bala de l'Escala, en 58 segons, fa 26 anys. Tan joven y tan viejo, Like a Rolling Stone. Per molts anys!

dimecres, 22 de setembre de 2010

Fart de mirar pisos

Estic fart de mirar pisos. De zones diàfenes i cuines americanes sense espai per una taula. De pàrquings on hi cap un cotxe gran sense problemes i habitacions exteriors de sol de tarda. De dúplex construïts per deixar-te la crisma un dia de descuit i terrasses on no hi cap una taula però servirà perquè et toqui l'aire. De rebedors amb armaris empotrats i habitacions dobles amb espai suficient per posar-hi un llit i una taula. N'estic fart. Fart d'anar donant voltes per les cases dels altres i veure persones que ens esperen amb les mans replegades a davant, tapant les vergonyes, saludant-nos tot pensant si serem nosaltres els que ens quedarem amb casa seva. N'estic fart, de totes maneres, si creus que casa teva ens pot anar bé, truca'm que la vindrem a mirar. Gràcies.

dimarts, 21 de setembre de 2010

L'etiqueta adolescent d'Alejandro Sanz

Les etiquetes ens persegueixen, ens pengen la llufa a l'esquena i ens hem de conformar a passejar-la amb la màxima dignitat que podem. És cert que en el cas de l'Alejandro Sanz la llufa se la pot haver penjat si mateix havent escollit com a singles algunes cançons pròpies d'adolescents ensucrades que busquen un príncep blau que digui si a tot amb un somriure imbècil, però el cert és que Alejandro Sanz, i concretament el seu disc MTVUnplugged, és dels millors treballs que es poden trobar cantat amb castellà.Primer de tot per les melodies, pel detallisme i la personalitat que té cada instrument a dins la cançó, però després per les lletres, pel que diu, per com ho diu, perquè no només parla de cors partits que busquen odioses tirites.
Més tard publicaria treballs excel.lents com No es lo mismo o el Tren de los momentos, però a pesar de tot, de treballar i arriesgar, de fer cançons valentes per defugir del cantant que recita versos barats per nenes idiotitzades, segueix amb l'etiqueta de ser un Carlos Baute de la vida. Una pena perquè Alejandro Sanz sempre serà molt millor que un grup conegut com Manà i que havia de ser el primer tema d'aquest post, però l'he canviat perquè trobo lleig malparlar de gent que intenta fer música, encara que sigui un grup tant vulgar com Manà.

dilluns, 20 de setembre de 2010

En defensa de la monarquia espanyola

Per una qüestió de sensatesa política, la monarquia s'hauria de suprimir. El mateix nom, monarquia, ja és una autèntica aberració contra la lògica política, però aquesta lògica es trenca totalment quan a davant tens un país com Espanya, totalment allunyat dels paràmetres lògics que ha de seguir un país que es declara a si mateix democràtic. La política envers el contari de acoso y derribo, una forma de fer política molt pròpia en aquesta península on la raó està en la demagogia i on es nega el temps per escoltar als arguments, faria que fos un suïcidi racional que s'instaurés la República. Imagineu-vos que el càrrec de primer ministre i el de president de la Repúblic fos regentat per dos membres del mateix partit, siguin PP o PSOE, obsessionats en dirigir el seu dia a dia en destrossar l'enemic polític. L'ambient seria totalment irrespirable. La sensació de secta elitista augmentaria i les veus discordants serien sempre silenciades.
La monarquia borbònica assegura que no hi hagi polarització política, que al menys, només aguantem la tirania espanyola a través del càrrec del president del govern. Per això defenso a la monarquia a Espanya, perquè els polítics tenen tant poca classe que es necessita d'una monarquia per assegurar certa neutralitat. Repeteixo, la monarquia en si és totalment aberrant, però a vegades pot arribar a ser recomfortant abraçar allò aberrant quan les persones no són capaces de ser com Déu mana. És més, la República ens la reservem per quan siguem indepents, llavors ja podrem proclamar la República catalana per casa nostra.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Perseguint la mort

En una persecussió policial la vida i la mort ballen un vals amb final tràgic. La victòria d'uns representa el plor dels altres, mentre els trets increpen la història d'una persona, les cruïlles deixades enrera per arribar ser el que és. Per això el joc de lladres i policies és tant popular entre la mainada, perquè sense saber-ho, comencen a notar el plaer de viure a la corda fluixa, de jugar amb l'ambigüetat entre el viure el morir, del ser un heroi o ser un fracassat.
Mirant la primera escena de Deuda de sangre de Clint Eastwood, he sentit dins meu aquesta tremolor d'estar perseguint la mort pel mer plaer de festejar amb la pàlida dama quan la nit ja no ofereix res atractiu amb el que omplir la boca. El policia persegueix l'assassí driblant la foscor entre carrerons humits, mentre aquest, fuig com una llebre buscant un cau on veure passar les bales cap a un blanc inexistent. El vals acabarà quan un dels dos caigui a terra, llavors la banda deixarà de tocar, i el supervivent continuarà corrents buscant un altre indret on la mort vulgui dansar per enèssima vegada sota la llum trencada d'una lluna embrutida per la història.

dijous, 16 de setembre de 2010

Partidari de Siena

A mitjans del segle XIII, durant un dels nombrosos enfrontaments entre Siena i Florència, els florentins varen emplenar les muralles de Siena amb cadàvers podrits de porc perquè la pesta entrés dins la ciutat i matés els seus habitants. Aquest fet era un episodi anecdòtic dintre una nombre infinit de picabarelles per aconseguir l'hegemonia de la Toscana. Un enfrontament que al llarg dels segles ha provocat una rivalitat com la que hi pot haver-hi entre Reus i Tarragona.
Davant d'aquesta situació, com a bon èsser competitiu que sóc, em vaig veure obligat a escollir la meva ciutat. Siena, sense cap mena de dubte. De la mateixa manera que la força dels Yankees em va fer agafar simpatia amb la desgracia dels Red Soxs, la debilitat sienesa davant la força econòmica florentina, la única ciutat italiana capaç de fer front al poder dels papes, em va fer abraçar aquesta ciutat que ha aconseguit vèncer el temps, quedar-se quieta als peus de la història veient com el pas dels anys passava factura a tothom menys a ella, que es manté dreta amb posat medieval veient passar turistes que l'admiren amb devoció, sabent que hi ha carrers que la millor manera de gaudir-los és respectant el seu silenci.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Els àrbitres surten de l'armari

Els àrbitres, després de dècades reprimits, han sortit de l'armari de manera desacomplexada, sense cap mena de por del que pensarà aquesta gent que els ha criticat tota la vida per dissimular els seus sentiments d'amor envers l'altra. Ja ho deia Mecano "Nada tiene de especial / dos madridistas que se dan la mano / el matiz viene después / cuando lo hacen por debajo del mantel". Doncs ara, amics pastanaguils, ja no hi ha mantel ni res. Definitivament, els àrbitres ja vesteixen de blanc. Proposo ara mateix, fer una festa plena de color, d'autocomplaença i endogamia, que es digui "Dia de l'orgull de l'àrbitre". No sé, intentem ser originals, podríem fer carrosses on els colegiats anèssin amb tanga blanc abraçats de llegendaris jugadors del Madrid i anessin fent posicions provocatives per excitar el públic present. Díaz Vega faria parella amb Míchel. Ramos Marcos amb Sanchís. Andújar Olíver amb Paco Buyo. Pájares Paz amb Guti. Urio Velázquez amb Chendo. Tot plegat seria una gran festa en nom de la llibertat del col.lectiu arbitral, que per cert, pel fet de ser àrbitres els hi perdonarem qualsevol sortida de to que puguin tenir, perquè es clar, estaríem atacant la seva llibertat d'opinió. Els nens millor que no vinguin a la festa perquè estar una mica pujada de to i pot arribar a fregar la perversió. Ara si, que ens quedi clar que de portes a fora de la perversió en direm llibertat, i aquest que ens ho critiqui tindrà arbitrofòbia. Mentrestant, tots a tocar el pitu i que comenci la festa, després d'anys, els àrbitres ja poden anar tranquil.lament de blanc.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Radiografia d'un retràs

Vol Ryanair amb destinació qui sap on va amb retard per qui sap què i sortirà qui sap quan per la porta, quina? No sabia que a l'aeroport hi havia portes. Aquesta seria una mica el resum de les tres hores i mitja de retard de baix cost que aquest cap de setmana la companyia Ryanair m'ha regalat de forma desinteressada amb el preu del vol, sense facturar això si. Els dos vols a Madrid sumaven dues hores de durada, amb els retards, cinc hores i mitja. Vaig llegir La Vanguardia, l'Sport, El Mundo Deportivo, El Mundo Cristiano, el Magazine, el Hola (per cert, que guapa la dona de Julio Iglesias), unes relats truculents de Francesc Madrid, unes instruccions sobre com ensenyar els alumnes a fer un resum, i els contes nous que he escrit i només em vol publicar un boig que em promet que muntarà una editorial.
Durant l'espera també he mirat què fa la gent quan espera, es posa el dit el nas, es col.loquen bé els calçotets, tenen converses estúpides, intenten lligar, es queixen, s'abracen, truquen als amics que fa temps que no veuen, comencen a escriures missatge en plena "me aburro", obren el portàtil i intenten començar la seva primera novel.la, mengen, beuen, dormen, riuen, no pensen, pensen massa... i tot això gratis i gràcies a Ryanair. Ostres, és que no ens adonem de la sort que tenim a Girona de tenir una gent que ens fa la vida tant fàcil. Gràcies amics!

dilluns, 13 de setembre de 2010

Pongamos que hablo de Vivir

Ciutat de pas, juga amb les ànimes solitàries dels que busquen un somni americà a la ibèrica. Confluència de camins, acull en les parets suggestives de la seva llar el viatge incansable que còrrer per fugir d'un passat fosc que l'està devorant. Seu de la supèrbia, recull els vestigis d'una capital feta per decret reial, d'un centralisme defensat sense complexes. Poetes de carrer, sobreviuen cantant versos nostàlgics a una ciutat salvatge que agonitza davant la força d'una nova capital on la festa desaforada és compatible amb la vida públicament acceptada. Nit en blanc, l'art surt el carrer per abraçar els carrers on la seva gent hi ha crescut. Si senyor, com diu el cantant, estic parlant de Allà donde se cruzan los caminos / donde el mar no se puede concebir / donde regresa siempre el fugitivo / Pongamos que hablo de Vivir.

dissabte, 11 de setembre de 2010

Bruc 135

Una moto destrossada a la sala d’estar amb plantes artificials on hi ha el forat d’un seient fugitiu, bancs d’una església deshabitada al voltant d’una taula coixa on s’hi feien els àpats del pis, centenars de paquets de Ducados a sota el seient del banc seduïts per la olor d’encens impregnada a la seva fusta corcada, una assecadora malmesa utilitzada per fer de moble d’una televisió petita, una llum de discoteca perfectament cabuda a dins la assecadora per donar color a la nocturnitat de Barcelona, glaçons de gel volant per la finestra perquè no tenien espai a dins el congelador, galledes d’aigua saltant d’un pis a l’altre per intentar mullar les cortines del rival, cartells electorals robats utilitzats per decorar les parets d’un passadís kilomètric que feia les funcions de camp de futbol, un dutxa col.locada dins la cuina perquè puguis fer l’esmorzar mentre t’ensabones, però sobretot, el que hi havia al pis del carrer Bruc, era l’esguard encès d’un jove que esperava abraçar la vida assegut al sofà mentre mirava un capítol repetit de Ramma.
PD: Com que no tenia cap foto del pis digitalitzada, he posat una d'aquella època de carretera i manta...

divendres, 10 de setembre de 2010

La socialdemocràcia vital

La mentida val més que la veritat perquè no volem veure les coses tal com són, sinó com a nosaltres ens interessa veure-les. Aquesta pràctica de falsejar la veritat sense escrúpols l’apliquem en l’amor, en la feina, en les relacions entre persones, a l’hora d’entendre el futur... Tot plegat és qüestió d’intentar crear aquell món amb el que havíem imagina’t que seríem feliços per no caure adormits en la linealitat del present. No acceptar la vida en el seu decurs porta a un excés de rollingstonisme, intentar viure la vida en una permanent adolescència, defugint dels problemes i buscant el plaer en algun cos anònim, en experiències extremes, en definitiva, en la necessitat de cercar el plaer enganyant el dolor. Aquest fugir permanent porta a volar baix, a buscar que et solucionin els problemes des de fora, és la socialdemocràcia vital, buscar que el papa Estat et doni aquella plenitud que tu no aconsegueixes tenir encara que posis el cotxe a dos-cents per hora. Miro al meu voltant, i veig molts fills d’aquestes idees bastardes. La culpa sempre és dels altres i jo miro el món com m’interessa perquè tinc el dret a ser feliç. Ingenuïtat? Jo més aviat diria “jeta”.

dijous, 9 de setembre de 2010

Girona contra la intimitat

Uns pares de l'escola, la noia de l'agència que va fer el planning del nostre viatge de noces, un home conegut pel seu posat cuit i el seu caminar de festeig amb l'alcohol, uns antics alumnes prenent alguna cosa amb un grup de noies altament recomenables, el mateix cambrer de sempre, l'espai on vaig contextualitzar un assassinat en un conte recent, la Vanguardia penjada en el mateix espai diari... Tot aquests elements envolten l'acció de sopar en un bar concorregut de Girona, no hi ha espai per l'anonimat, la teva vida passa a formar part d'un aparador invisible on estàs despullat a mercè de la mirada indiscreta d'aquells que t'envolten.
Aquesta característica pròpia de la ciutat de Girona pot arribar a atavalar quan necessites un moment de pau, de trobar la intimitat fora de casa teva per poder compartir amb la gent que estimes un moment de recolliment en un espai extern a la llar. Tenim caràcter de poble, necessitem saber què fan els altres, els escàndols, els rumors, les notícies. Quan volem dir alguna cosa important, mirem de reüll el nostre voltant, blinquem el cos cap endavant i després de fer perjurar a l'altre que aquella conversa no sortirà d'allà, li expliquem què sabem que fulano de tal fa allò i això. Per què? Ens pregunta. Molt senzill. Perquè l'hem vist sopant en un bar. Girona, una vegada, viola sense pausa la intimitat.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Migdiada d'estiu a les Drassanes

Mig cadàver, et mantens drogat amb un peu al món real i l'altre pendonejant pel món dels somnis, buscant un arbre del coneixement on columpiar-se a les hores de lleure. Et mous a poc a poc, saborejant el plaer de saber-te adormit, de tenir la musculatura totalment fora del cos. Gaudeixes del cansament, del tornar-te a despertar al cap de deu minuts, mirar el rellotge sabent que encara queden dues hores per anar fent el ronso, la croqueta, removent els llençols, treient-los i col.locant-los de al manera perquè mig cos quedi abrigat buscant protecció i l'altre mig resti lliure de roba per evita un excés de calor.
Tens un llibre ben a prop, Sang a les Drassanes, cròniques de la Barcelona fosca dels anys vint feta pel periodista Francesc Madrid. Morirà a l'exili. Pels somnis de la migdiada hi van desfilant els personatges dels escrits, anarquistes, proxenetes, alcohòlics, artistes fracassats, poetes maleïts, obrers defenestrats, ballarines de cabaret... Tot plegat enbolcallat d'una estètica tremendista on el gust pel patetisme, per la decadència de la persona, està darrera d'aquestes pàgines on veiem la Barcelona més salvatge que moriria dècades més tard a mans d'unes Olimpíades. Definitivament, les migdiades d'estiu sempre et transporten al món del llibre que llegeixes quan et quedés adormit amb la boca oberta i la baba regalima lentament a mode de Dr.Slump. Una gran migdiada caminant per la nit de les Drassanes.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Comença l'espectacle

Trucades a la porta per intentar esgarrepar una dècima insuficient, confidencialitats, mal humor, bon humor, bromes, bronques, cotxes parats al pàrquing que busquen col.locar bé la maleta a l'esquena de la criatura, homes sense barba, nens amb bigoti, professores al borde de un ataque de nervios, professors zens, crits, silencis, bolígrafs, típex, plafons, any Maragall, caixa de piles, piscina tapada, croquetes de peix, un altre 2 d'octubre, excuses, mentides, veritats, lleialtat, amistat, punyalades a l'esquena, punyalades al pit, Shrek 2, els drets humans, notes entrades a l'hora, pots fer el favor d'entrar les notes quan toca, conceptes, procediments, actitud, nostàlgia dels dissabtes, missa de curs, la norma de la concordança que desconcorda les ments, zona prohibida, pilotes a les parets, vidres trencats, diccionaris d'anglès per estrenar, diccionaris d'anglès massa usats, torn de menjador, baixem el to de veu, va nois, si no et poses a la cua no entres, pels passadissos no es corre, de cinc a set, falta no justificada, quaderns d'art, no es diu esport es diu educació física, mirem de ser puntuals, plats al terra, partits de futbol, una altra lliga del Barça, equacions de segon grau, a mi m'ajuda, pec, med, ket, pet, fum, quaresma, festa de Nadal, trimestrals, horaris, intents de copiar, exàmens copiats, notes a l'agenda, millorem, seguim millorant. Comença l'espectacle!

diumenge, 5 de setembre de 2010

Las armas y las letras de la verdad

Intenta morir como un hombre porque sino vivirás lo suficiente para convertirte en un villano. Aquest aforisme de Batman es podría relacionar amb una frase que també podem trobar al Las armas y las letras de l'Andrés Trapiello, la guerra saca lo más heroico y lo más mezquino de la persona. Aquesta comparació aforística ens marca una característica clara de la realitat de la persona, quan apareix la tensió a les nostres vides és quan realment surten les conviccions, quan estem al límit és quan el Ser real latent es manifesta sense embuts, sense un maquillatge en el que amagar la veritat del que som.
Per això és de justícia el llibre de Trapiello, perquè no és el mateix fer com Cela, enviar una carta a les forces feixistes de Madrid oferint-se per delatar a escriptors republicans, o fer com Unamuno, encarar-se a la bàrbarie i defensar aquesta tercera Espanya liberal que bategava entre dos pols totalitaris. És de justícies perquè s'ha de saber la veritat i veure qui foren els que varen engrandir la seva figura, i els que varen vendre la seva ànima a un diable sense moral per salvar el cul, entenent que totes les guerres són cruels i filtrejen sense embuts amb la comprensible feblesa humana. No té gràcia que ho digui jo perquè no descobreixo res, excel.lent llibre.

dissabte, 4 de setembre de 2010

La brasilera de San Gimignano

L’Andrea portava onze anys amagant-se del pas del temps entre les torres de San Gimignano. Hi va arribar, a mode d’afers exteriors, un dia de primavera del 1999, quan el mil.leni agonitzava a braços d’un estrany mentre la veritat es deixava vèncer per la mentida, i va decidir quedar-s’hi perquè segons ella, havia trobat el poble que millor personificava el seu caràcter. Ella havia renunciat a la seva rauxa brasilera i havia adoptat el caràcter pausat dels habitants d’aquest poble amb el nom del bisbe de Mòdena que va salvar la ciutat de la força d’Atila, a poc a poc, sense pressa, gaudint d’una munió de turistes, segons ella, molt agradables perquè venen al poble a passejar-se i ens donen molta vida. Té la botigueta que regenta des de fa una dècada al costat de l’església de Sant Agustí, el sou li serveix per pagar-se un lloguer molt assequible que no té res a veure amb les gambades que paguen els pijos del nord d’Itàlia que arriben al poble de les torres amb el seu cotxe de gamma alta buscant fugir del ritme milanès, i diu que un dia li agradaria casar-se a San Gimignano amb un xicot que va tenir a Brasil. Li fem dos petons perquè amb poca estona hem creat un lligam. Definitivament, és una personatge per fer un afers exteriors brasiler.

divendres, 3 de setembre de 2010

El parc temàtic de la Toscana

L’Espai Gironès és molt pràctic perquè ho tens tot a quatre passes, però hi ha quelcom a l’ambient que el fa repulsiu, una artificialitat en la relació venedor-comprador que difereix molt de la que pots trobar a petits comerços. San Gimignano és una espècie de gran magatzem de la història, un parc temàtic per turistes que volen veure un poble preciós on queden una dotzena de les més de setanta torres que construïren els seus habitants com a senyal de riquesa, de distinció enmig de la massa. Les cases estan tal com estaven fa segles amb una feina de restauració perfecte i elogiosa. El problema? Costa veure habitants autòctons perquè els turistes han envaït el poble. Fins i tot, quan pots apreciar algun octogenari assegut a davant de casa seva, aferrat al bastó i amb la boca enfonsada per l’absència de dents nostàlgiques, creus que és un actor secundari pagat per donar un toc d’autenticitat als carrers empinats d’aquesta població. La sensació que tens quan passeges pels seus carrers? Estàs emocionat perquè ens encanta veure poblets on tot és bonic i cada pedra està al seu lloc. Aquest post ha estat escrit l’endemà de la visita, si l’hagués fet just després de deixar el poble hagués estat una elegia rodona a l’essència d’un poble toscà. Tot plegat és qüestió de deixar passar el temps, fins i tot quan es visita San Gimignano.

dijous, 2 de setembre de 2010

Baixant amb Petrarca sobre la bicicleta d'en Guido

En Guido em va deixar la bicicleta amb la que va caure a sobre una princesa a la Piazza Grande d’Arezzo. Vaig pujar a peu fins a dalt de tot de la ciutat perquè les seves pendents pronunciades i un lleuger sobrepès m’impedia pedalar amb garanties de no caure enrere i aixafar el típic ancià que s’asseu amb una cadira a les portes de casa seva veient passar el temps amb crosses. Vaig arribar a dalt, a la casa majestuosa de Petrarca. Vaig recollir el poeta i es va asseure a darrera amb un bloc de notes amb espirals on hi tenia versos escrits a una Laura sense dents tirada a la droga. Vàrem començar a baixar les pendents evitant els turistes que es fotografiaven als indrets on havia estat filmada La vida es bella. Dos Francescos a sobre la bicicleta, un jugant a no morir i l’altra esparracant els papers, els llençava al rostre de tots aquells que portaven el pes de la vida escrit en una mirada desganada. Giràvem corbes, entràvem a carrerons per sortir a places. Vàrem xocar contra una parella estirada a terra. Bon dia princesa! Li deia ell a ella. Haig de marxar perquè m’acaben de tornar la bicicleta. En Guido es va aixecar i va marxar deixant-nos a Petrarca a mi tirats al costat de la que seria la seva dona. Petrarca va buscar un vers per regalar-li però ja havia llençat tots els papers. Llavors jo vaig robar-ne un de González i li vaig regalar com si fos meu. En Guido desapareixia pels carrerons, la princesa em regalava un somriure mentre marxava, i Petrarca s’esfumava com una visió falsa deixant-me sol enmig d’una plaça poblada de turistes. Era la fi d’un gran viatge.

dimecres, 1 de setembre de 2010

El jardiner de la Toscana

Me l’imagino baixet, prim, amb un bigoti espès a mode dels gals, dalinianament anàrquic per les puntes i ordenat al centre, porta un barret ample, texans estripats, i una camisa de quadres oberta que descobreix l’absència de pèl i la morenor del que treballa amb el sol com a company de viatge. Treballa amb parsimònia, lentament, com una cançó de Paolo Conte, va avançant amb el ritme invisible del desordre. No talla les males herbes, les col.loca al seu lloc perquè facin la funció dins la paleta de colors del paisatge, és igual d’important restaurar un petit camí amb mal estat que donar uniformitat a tot un camp majestuós. Tots els racons tenen el seu toc de sublimitat i requereixen una igualtat en el tracte. No sé on viu, probablement no té casa perquè la seva feina no dóna temps a descansar, treballa dia i nit perquè els visitants trobem aquell paisatge que havíem somiat quan la vida ens atropellava i ens deixava amorrada a l’asfalt d’una ciutat que un cop a la Toscana, no aconseguim recordar. Ningú sap el nom, però els més vells diuen que l’han vist treballant sense parar perquè el somriure de la Toscana sigui simple.