dilluns, 27 d’octubre de 2008

dijous, 23 d’octubre de 2008

Presentació Horitzó Nacional - Conferència Alfons López Tena

Més d’un centenar de persones van assistir divendres passat a la presentació d'Horitzó Nacional i a la posterior conferència a càrrec de l’exvocal del CGPJ i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena. L’acte va tenir lloc a la Casa de Cultura de Girona. En la presentació de l’associació, el portaveu de la junta va manifestar, fent un símil sintàctic, la voluntat d’HN de promoure la necessitat de convertir Catalunya en un subjecte, en lloc de seguir essent un complement directe d’Espanya. També va destacar la importancia de realitzar activitats i accions que puguin unir a tot el ventall ideològic, al marge de sigles polítiques, per tal d’aconseguir que l’independentisme prengui més força en la nostra societat. Finalment, va demanar als assistents que se sumessin als actuals seixanta socis de l’associació. Per altra banda, en la conferència posterior, López Tena va parlar sobre la viabilitat de la independencia. Entre d’altres arguments, va afirmar que Catalunya es troba en una situació favorable a la secessió pel fet que les actuals circumstàncies internacionals –com la pertinença de l’estat aespanyol a la UE- hi ajuden molt positivament. També va constatar una evolució positiva dels partits catalans en veure la impossibilitat de l’autonomisme, el qual, diu, quedarà definitivament dilapidat amb la sentència que el TC emetrà properament sobre l’Estatut.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

En Llorenç

Avui ens hem trobat en Llorenç. M’ha encaixat la mà amb la seguretat que dóna la confiança entre dos estranys que saben que existeixen però no es coneixen. En Llorenç acaba d’entrar a la trentena i manté un cos fibrat que es veu més elegant amb la roba italiana comprada a una tenda de Milà on n’és client habitual. M’ha preguntat com porto la meva feina de professor i si estic cansat de tractar amb adolescents. Sóc feliç ensenyant adolescents. M’ha dit amb un somriure que els adolescents són més transparents que molts dels clients que ell i la Marta han de tractar cada dia per tirar l’empresa endavant. Té raó. De cop, ha deixat els adolescents i m’ha aconsellat una dietista i un tractament contra l’alopècia. Li he contestat que el meu pare és calb i la meva mare utilitza bastó als seus seixanta anys perquè no troba el remei per aprimar-se. No hi tinc res a fer, és genètic. La resignació és la millor arma contra el dia a dia, m’ha xiuxiuejat mentre s’apartava els cabells donant un toc desenfadat i misteriós a un acte tant vulgar. Resulta que tenia pressa perquè havia quedat amb un amic seu per anar a fer una partida de squash a un gimnàs molt concorregut per gent de l’alta burgesia barcelonina. Li sabia greu però havia de marxar en un plis plas. Fins i tot aquesta expressió tant mereixedora de la pena capital, quan la deia ell semblava una declaració italiana d’amor. Mentre s’acomiadava de la Marta li ha posat la mà a l’espatlla no sé si per inèrcia o per fer-me sentir incòmode. No em costa gens admetre-ho: és l’home perfecte. L’amic comprensiu. El marit fidel. L’amant passional. El gendre servicial. Per tant, és el company de feina ideal per una dona com la Marta: esverada, nerviosa i dispersa. Tot això em tranquil·litza. Després de 10 anys de casats la Marta ja s’ha acostumat als meus defectes i segurament no podria aguantar conviure amb algú que fos perfecte. Definitivament, per molt que s’hi esforci, en Llorenç no hi té res a fer. Els meus defectes junts són més poderosos que la seva perfecció. Sóc pitjor que ell, i per tant, millor per la Marta.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

La milonga del moro judío

En un moment on les religions estan intentant retrobar ser via de pau i no drecera cap a la guerra, val molt la pena la cançó del Drexler per recordar-nos que tot aquella religió que pontifiqui sobre afers humans, deixa de ser religió en tant que relació amb Déu i es converteix amb una doctrina fundamentalista condemnada a l'oblit. Com tots nosaltres.
Gràcies a Drexler per tenir la paraula adecuada al moment adecuat, i al més important, cantar-la amb el to dramàtic adient.
Yo soy un moro judío, que vive con los crisitianos, no sé qué Dios es el mío, y cuáles son mis hermanos.

divendres, 17 d’octubre de 2008

La necessitat del mite

Tota cultura necessita del mite per poder crear la seva pròpia realitat. D'aquesta manera amb el temps no importa la veritat sinó el que la gent es creu i per tant, és aquest mite el que crea la idenitat de pobles. Des de petit ens deien que Napoleó havia plantat els plàtans de la Devesa i els gironins ens sentiem totalment honrats amb la gesta de l'emperador francès i ens passejavem pel parc marevellats per haver estat durant uns moments, a la ment d'un dels personatges més influents de la història. Doncs, com tantes altres vegades, hem creat un mite. No està clar que Napoleó arribés mai a entrar Girona, és més, els arbres de la Devesa segurament no foren plantats pel seu exèrcit perquè foren fruït d'una reorganització urbanística de la ciutat del 1859, on l'arquitecte municipal Martí Sureda decidí canviar els pollancres per plàtans i donar a la Devesa la forma que té a l'actualitat. Però sincerament, a mi no m'importa la veritat. Aquestes Fires seguiré caminant per la Devesa pensant que aquells arbres els va plantar Napoleó. Perquè és la veritat del meu poble, que no necessàriament ha de coincidir amb la veritat històrica.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Dani Flaco o la ley del último trago

Us animo molt a escoltar els dos treballs discogràfics del Dani Flaco, Salida de emergencia y Fuerzas de flaqueza. Us el recomano perquè no només són treballs musicalment molt ben vestits, sinó també perquè en uns moments on grups mediocres com El Canto del Loco, La Oreja de Van Gogh... són el pall de paller de la música cantada en castellà, s'agraeix la presència de cantauators joves que dominin l'escriptura més enllà de l'estructura gramatical de subjecte i predicat. No diré que es pugui equiparar amb Sabina, Serrat, Krahe, Aute, Silvio... però per ser els dos primers discos se li veuen detalls literaris dignes dels grans. De moment, nosaltres l'anem a veure el pròxim 24 a la Sala Salamandra. Ánimo Dani! Sempre tindrem els primers acords de la ley del último trago.

divendres, 10 d’octubre de 2008

Donostia

No us ha passat la sensació d'estar a una ciutat que us pertany per condició? Una ciutat on haurieu d'haver nascut si l'atzar fos més equilibrat? Una ciutat que té l'essència de vida als seus carrers i Chillida a cinc kilòmetres? Si us ha passat, entendreu que necessito tornar-hi, encara que només sigui una tarda...

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Llibertat d'educació - Respecte a les llibertats individuals

Estic espantat al veure com l’esquerra del nostre país està actuant sobre les llibertats individuals de les persones amb matèria d’educació mentre presumeix d’haver fet avançar aquestes mateixes llibertats en altres espais. D’altre banda, també haig de dir que entenc perfectament que en un moment on han renunciat de les seves ambicions de justícia social (que molts enyorem), la forma de fer-se notar i poder implantar l’adjectiu “d’esquerres” és prendre mesures populistes, fàcils i buides, entre elles pontificar sobre l’educació mixta com única vàlida com a model. Potser ells pensen això, i els hi respecto, però també haurien de respectar els milers de famílies que confien amb aquest tipus d’educació i no podran accedir-hi si acaben treien les subvencions a les escoles diferenciades. És un atac perfecte a les llibertats individuals que tant bé diuen defensar. Vist això porto a deduir que aquests partits no funcionen des de l’afirmació d’un model, sinó des de la negació del que ells no volen, creant una singularitat educativa que pot trencar aquesta pluralitat de la que tant presumeixen. De totes maneres haig de dir una cosa, jo no votaré les dretes per treure’ls del poder perquè no faré com ells: no enfonsaré la gent que no m’agrada tirant endavant una decisió amb la que no crec. No ho aconseguireu, no em fareu votar les dretes, seguiré amb el vot en blanc. Perdoneu, finalment m’agradaria demanar un favor a la gent del govern, no gasteu tanta energia a fer canviar els pares d’un model educatiu que han triat lliurement i ajudeu-nos una mica a tirar endavant amb mesures econòmiques reals. Nosaltres ja em fet molt pel país i ens comencem a preguntar què pot fer el país per nosaltres.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Època universitària

Ahir parlant amb uns amics em vaig preguntar perquè tenia tanta al.lèrgia a tornar a trepitjar després de quatre anys la Universitat Pompeu Fabra. Hi he tornat dues vegades per qüestions purament administratives i sempre que puc, envio algú altre per fer les gestions. Quan vaig entrar el cotxe per tornar a casa estava sonant la cançó Peces de ciudad de Joaquín Sabina i em vaig topar amb uns versos que em donaren la resposta.
El lugar donde has sido feliz,
no debieras tratar de volver.
Una vegada més, hem d'anar a buscar a fora les parauales idónies per saber què ens passa a dins nostre. Gràcies Joaquín.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Dionisio Ridruejo o com acceptar les teves culpes

Llegint sobre els escriptors i intel.lectuals falangistes dels anys 40 que més endavant construïren la oposició intena contra el Franquisme: Aranguren, Tierno Galván, Tovar, Torrente, Sacristán... M'he trobat amb la figura de Dionisio Ridruejo, enviat a Russia amb la División Azul, i que va acabar actuant en la clandestinitat fundant la Unión Social Demócrata Española, un partit de plantejament socialcristià i opositor el règim. Ridruejo aplica en les seves obres poétiques una nova concepció de l'ús de la paraula lluny de la grandiloqüència buida de la dialèctica falangista, que va ajudar a respirar intel.lectualment un país en un moment on es va retrocedir socialment cinc-cents anys. De totes maneres, el que més admiro de Ridruejo és el seu comportament totalment desacomplexat a l'hora de parlar del seu passat falangista, i ho dic perquè pocs mesos després que sortís a la llum el passat nazi de Günter Grass, potser ja és hora que ens comencem a plantejar si hem de jutjar les persones per les equivocacions que varen cometre a la seva juventut (encara que puguin semblar imperdonables) o els valorem per com actuen en el present per ajudar-nos a construïr un futur sense cap de les plagues ideològiques del segle XX. Ridruejo, genio y figura.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Sant Francesc D'Assís

Avui diada de Sant Francesc d'Assís, només desitjo poder viure la meva vida amb una part molt petita de l'austeritat, humilitat i amor a Déu i a les persones que va mostrar el meu patró al llarg de la seva vida. Ara com ara, la única cosa que em fa semblar-me amb ell és el jersei marron que em vaig comprar fa dos dies al Masssimo Dutti. Ja està vist que haig de millorar molt. Gràcies per les felicitacions. Himne al germà Sol o de les Criatures Omnipotent, altíssim, bondadós Senyor, teves són la lloança, la glòria i l'honor; tan sols tu ets digne de tota benedicció, i mai és digne l'home de fer de tu menció. Lloat siguis per tota criatura, Senyor, i en especial lloat pel germà sol, que il·lumina, i obre el dia, i és bonic en la seva esplendor, i porta pel cel notícia del seu autor. I per la germana lluna, de blanca llum menor, i les estrelles clares, que el teu poder va crear, tan netes, tan boniques, tan vives com són, i brillen al cel: lloat, el Senyor! I pel germà vent, i per l´aire i el núvol, i el serè i per tot temps, pels quals a les criatures dónes sosteniment: lloat, el Senyor! I per la germana aigua, preciosa en el seu candor, que és útil, casta, humil: lloat, el Senyor! Pel germà foc, que il·lumina en anar-se'n el sol, i és fort, bonic, alegre: lloat el Senyor! I per la germana terra, que és tota benedicció, la germana mare terra, que dóna en tota ocasió les herbes i els fruits i flors de color, i ens sustenta i regeix: lloat, el Senyor! I pels que perdonen i aguanten pel teu amor els mals corporals i l'atribolament: feliços els qui pateixen en pau amb el dolor, perquè els arriba el temps de la consolació! I per la germana mort: lloat, el Senyor! Cap vivent escapa de la seva persecució; ai si en pecat greu sorprèn al pecador! Benaurats els qui compleixen la voluntat de Déu! No provaran la mort de la condemnació! Serviu-li amb tendresa i humil cor. Agraïu els seus dons, canteu la seva creació. Les criatures totes, lloeu el Senyor. Amén.

dijous, 2 d’octubre de 2008

Una imatge, un poema

Trempats, avui si us sembla bé farem aquest exercici tant bónic de barrejar una imatge amb una poesia i que ens surti un sentiment de complaença simètric entre el que es veu i el que es llegeix.
Autobiografía - Luis Rosales
Como el náufrago metódico que contase las olas que le bastan para morir, y las contase, y las volviese a contar, para evitar errores, hasta la última, hasta aquella que tiene la estatura de un niño, y le besa y le cubre la frente, así he vivido yo con una vaga prudencia de caballo de cartón en el baño, sabiendo que jamás me he equivocado en nada, sino en las cosas que yo más quería.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Ja tinc Internet - Fem renèixer el blog

Trempats, finalment podré dedicar-me a escriure regularment al blog. Després de superar el Paleolític, el Neolític, Egipte, Grècia, l'Imperi Romà, Al-Andalús, Carlemany, el Papat, la Contrarreforma, l'Absolutisme, les revolucions liberals, el comunisme, el nazisme, l'stalinisme, el franquisme, les socialdemocràcies... Hem instal.lat Internet a casa. Hem superat la història. Visca la postmodernitat de Heidegger. Ja sóc persona.