dilluns, 24 de setembre de 2012

Enveja del Madrid

La generació de culers avesada a la flagel•lació conjunta del ai ai ai, quan presencien el sorteig de grups de la Champions veneren els morts per ensopegar amb una banda letona de jornalers, un conjunt nòrdic de víkings, i com a plat fort, un equip francès decadent capitanejat per una estrella jubilada. Després, preguen perquè a vuitens caigui un club grec i a quarts la revelació del torneig, que sol ser una penya exòtica que ve a visitar el Bagdad i de pas, juguen un partidet amb les depeses cobertes. Finalment, un cop a semifinals agafen aire, i com si recitessin un vers del Levític; parlen de la necessitat de patir per aconseguir les grans fites.
D’altra banda, a l’altra riba del barcelonisme hi residim els culer educats en la victòria dreamteamiana, el que prioritza el futbol al patiment i anhela el grup del Madrid: la puixança del City, la èpica del Ajax, i la insolència del Dortmund, i sense esma, es resigna a veure partits arrítmics que susciten ensurts com el del Spartak el dimecres passat. És el culer que va envejar la segona part del dimarts al Bernábeu i concep la Champions com un escenari d’alta gamma pels elegits. És l’aficionat que es va esperonar la temporada passada al veure el Milan a quarts i el Chelsea a semifinals. En definitiva, un inconscient que prefereix el risc de ser eliminat, a rellegir un llibre de Paul Auster perquè l’eliminatòria ja està tancada a falta de mitja hora.
Ja ho sé estimat lector, m’estàs acusant de superb per un article d’aparença elitista i em sap greu, però m’agrada degustar pernil ibèric, recitar versos de Joan Margarit, i per descomptat, gaudir de futbol de saló, i aquest, tant sols el brinden un grapat de jugadors. I un bon exemple d’això seria la resposta a una pregunta oberta als culers: Després de la Champions de Roma, no us vareu treure l’espina de no haver vençut mai un dels grans a la final? Ho veus com pensem el mateix! Per molt que votis els d’iniciativa i mengis verdura, tu també ets un elitista futbolístic.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dimecres, 19 de setembre de 2012

El perill de la independència

Ja fa una setmana de la manifestació i la perspectiva temporal amb les declaracions de personalitats públiques al respecte, ajuden a anar donant forma la multiplicitat de idees que rauen darrera la reivindicació d'independència, i dic multiplicitat perquè dintre aquest grupuscle puc copçar un grup que enten la independència com un fi i no com un mitjà, i la veritat, em preocupa perquè no semblen conscients que el dia que haurem de treballar més no és la nit abans que siguem un país normal, sinó el dia després que intentem engegar la maquinària i per això necessitem clar el que volem ser.
No és cap secret la meva naturalesa analfabeta en temes econòmics i per tant, poca cosa puc opinar sobre el model que pot seguir Catalunya tot i que tinc la sensació que no ens hem d'allunyar gaire d'on estem, però el que si tinc clar és la necessitat d'autoexigència amb nosaltres mateixos per evitar crear una casta de vencedors de la independència i em remeto a la transició democràtica espanyola, exemplar amb la predisposició d'arribar a grans concensos, però nefasta a l'hora de vestir una xarxa d'influències polítiques despullades de corrupció. Seria una pena que a Catalunya, en nom d'una independència revestida d'un cofoïsme encegador, ens oblidessim de vigilar amb lupa l'estructura d'aquest nou Estat, perquè començar malament seria col.locar uns fonaments podrits impossibles de substituir com està passant a Espanya on la corrupció està a l'ordre del dia i ha estat un dels grans bastions del desprestigi de la classe política.
Així doncs, hem de ser selectes amb els principis ètics que regeixin a la nostra funció pública i no hem de permetre que en nom de Catalunya, creem una casta que xupa de la teta perquè s'autoerigeixen com a herois d'un pas històric.Volem una Catalunya lliure, i tant, però lliure també es refereix a personatges podrits capaços de corcar un país. Per tant, tingue-m'ho clar, el perill de la independència no és si el president d'Extremadura comprarà cava català, sinó si nosaltres mateixos serem prou rectes com per acabar amb segons quins vicis.

diumenge, 16 de setembre de 2012

Carta oberta a Alícia Sánchez-Camacho

Ahir a la nit, al veure Alicia Sánchez-Camacho a Tele 5 venent-se com una màrtir del centralime i donant una imatge excloent del independentisme, vaig sentir ràbia, molta ràbia, i sobretot vergonya aliena. Primer de tot, remarcar que en efecte, va parlar de la falta de finançament de Catalunya durant trenta segons amb una entrevista que deuria durar gairebé un quart d'hora, ho dic perquè segurament com vingui a Catalunya dirà amb veu alta que ella ha denunciat la situació d'expoli fiscal (com fa en el Parlament, tot s'ha de dir) però no explicarà que fou un 4% del temps de la entrevista i que el demés es va dedicar a dimonitzar els de l'estalada.
Comencem pel punt més vergonyós de tots. Com pots dir estimada Alicia que si Catalunya és independent hauràs de marxar de casa teva? Quina falta de respecte a tota la família política vasca que ha hagut de marxar per no caure a terra amb un tret al cap. Aquests són valents, tu no tens vergonya. I tot, perquè et vas trobar quatre degenerats al carrer que et van insultar. També diràs com fan els de Ciutadants que es troben com els jueus a l'Alemanya nazi? Ja només et faltva fer aquest pas per arribar a la insensatesa plena. Com molt bé saps perquè ets una dona viatjada, de impresentables alentats per la massa en trobaràs a tot arreu i són la minoria. M'hagués semblat irresponsable que un polític català, perquè 500 militants de Falange es manifestessin fa uns mesos pels carrers de Madrid amb iconografia feixista, sortís a la palestra dient que es sentia amb la obligació de marxar de Madrid. Tu has fet el mateix, però amb les imatges no podem dir que fossin 500, jo diria que no sobrepassaven la vintena. I dient això fas mal perquè des de dintre ajudes a vendre la imatge d'una Catalunya intolerant amb la seva diversitat política, que existeix i n'estem ben orgullosos. Per què no vas explicar que a les famílies, el dia de Nadal, a taula s'ajuntene independentistes, votants del PP, amics del peix al cove, algun progre socialista, i discuteixen de política, riuen i no passa res? Per què no expliques que els que treballem fora del món de la política, i per tant no tenim necessitat de prendre vots, podem dir que convivim i teixim amistats amb gent que pensa diferent políticament? Segurament no ho expliques perquè es clar, tota la vida vivint de la política, fa difícil veure el que hi ha fora. Ho entenc.
Continuem. Som 7.500.000 milions de catalans. Vas repetir la dada un fotimer de vegades per poder desautoritzar el milió que va sortir al carrer. Manipulats per CiU i el president Mas, ho entenc. És un pensament propi dels dos grans partits espanyols, quan guanyo jo resulta que la ciutadania és llesta i ha entés quin és el camí per sortir del marró, quan guanyen els altres, han estat manipulats i són analfabets polítics. Dic la dada dels 7.500.000 milions, perquè no sé si aquí contes els immigrants que tant bé tractes amb campanyes demonitzadores? No ho sé. Ho dic perquè el número total de població el fas sevir pel que t'interessa.
Finalment, dir-te que l'exercici de descrèdit que vas fer contra els nacionalistes ahir al programa, és lògic quan ve la ignorància dels que no han trepitjat mai la nostra terra que va tenir de president un fill d'Andalusia (on està l'integrisme aquí?), però és decepcionant quan ve d'algú que coneix la realitat catalana i per la simple por de fer un referèndum (no volem guanyar, només volem parlar), en nom de la Constitució i de la legalitat, s'autoerigieix màrtir de la democràcia i escampa porqueria contra la seva gent, perquè si Alícia, t'agradi o no, els que vam sortir amb l'estelada som la teva gent. I et diré una altra cosa, m'encantaria que hi hagués un referèndum per la independència i tu, ens animessis a escoltar arguments objectius i amb dades a la mà perquè no ho veus factible, segurament ajudaries als catalans a prendre la millor decisió i seria un exemple més de la bona convivència que hi ha a Catalunya i tu negues quan enfiles les Espanyes.

dijous, 13 de setembre de 2012

Jode, pero es así

Espanya ho ha tingut molt fàcil. Vint-i-tres de pujolisme i set de federalisme escagarrinat. Han tingut en total trenta anys per donar a Catalunya un punt de singularat, amb el que segurament no hauríem arribat a la situació de visceralitat en la que ens trobem ara mateix. La última opció fou la de l'Estatut i mentre uns recollien firmes contra el projecte estatutari per poder descabancar Zapatero, aquest últim ens tractava d'imbècils enviant el preàmbul el concepte de nació, dient que tant sols nosaltres ens consideravem com a tal. Com si fòssim paranoics que van fardant de gestes tant sols existents en un món de ficció. Aquí es va acabar tot i s'ínicià aquest camí sense retorn en el cor de cadascun dels que estàvem al Passeig de Gràcia.
Què ens trobem ara? Doncs una tant per cent molt elevat del poble català que no crida puta Espanya a una manifestació i fins i tot li fa certa gràcia que la roja guanyi competicions però que vol la independència. I la vol amb serenor, sense odis, amb la maduresa de les conviccions interioritzades, que al cap i a la fi, són les que es mantenen allà a pesar de les dificultats i el desgats del temps. I enmig d'aquest panorama esperançador pel futur de Catalunya, Espanya té dos problemes, primer de tot que segueix sense entendre que volem ser nosaltres mateixos a pesar que ens encanta passar un cap de setmana a Madrid, i sobretot, que no volen veure que aquesta vegada no hi ha rebuig a res sinó afirmació pròpia, i es clar, com que no tenim les mans tacades de sang, ja no saben si posar-s'hi asseguts, dempeus, o amb les mans a la paret.
Res més a dir, que tot és qüestió de temps, caurà com la fruita madura, sense pressa, i a Madrid encara no sabran que ells l'han vessat, que durant trenta anys han tingut una massa de votants de CiU i el PSC que ja els hi estava bé estar dintre d'Espanya sempre hi quan no ens toquessin massa lo nostre, i que ara, amb el temps, al veure que no només és un problema de butxaca sino de llengua i cultura (que fa molt més mal), han sortit al carrer a demanar la independència, i per això hem passat de milers a centenars de milers. Espanya els ha creat per ignorància o malícia, no ho sé, però ara per dignitat, millor que estiguin callats i ens deixin parlar de com volem ser. Sé que jode, pero es así.

PD: És cert que Catalunya som 7.500.000 de persones i per tant els que estàvem a Barcelona èrem amb prou feines un 20 per cent, com també és cert que les últimes eleccions generals van votar 3.500.000 milions de persones... Per tant, s'ha de ser una mica objectiu a la hora de manejar els números i veure quants catalans estan per la feina i quants els hi és igual tot o senzillament, no tenen edat de vot, i a partir d'aquí, començar a fer hipòtesis més clarificadora.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Ser una bèstia perquè tot funcioni

Trasllado la bipolaritat maniqueista del futbol a la meva vida privada i em venen nàusees. Després d’anys cercant estabilitat emocional, un entorn humà íntegre, i un àmbit laboral sòlid, m’imagino els meus mèrits esmicolats per analfabets orgullosos de la seva condició i visualitzo clarament el meu futur: deambulant al cementiri de Cotlliure entre el deliri i la melangia.
I davant d’aquesta diatriba: què esperem del futbol? Doncs segurament, treure a la superfície l’hedonisme immediat que neguem a la nostra rutina diària. Així doncs, per aquest anhel de fugir del nostre dia a dia, exigim a Vilanova mantenir aquest èxit constant que ens transporta a una sobredosis d’eufòria col•lectiva reconfortant i buida. Per tant, som nosaltres mateixos, projectant a l’exterior una manca d’autoestima, que convertim el futbol en una realitat bipolar quan passem amb pocs segons de la panacea a l’apocalipsi, del caduc a l’etern, de la depressió a l’eufòria. L’exercici és senzill: Transferim als demés responsabilitats que ens hauríem d’aplicar a nosaltres.
Fem un esforç i emprem aquest conjetura al nostre perímetre relacional. Imagina’t la dona posant en dubte el matrimoni cada vegada que deixes la tapa de wàter enlaire, el director de l’escola amenaçant amb l’acomiadament quan un alumne es queixa del teu quefer, el fill girant-te l’esquena si has tardat cinc minuts en canviar-li els bolquers, els amics engegant-te si has estat absent durant una temporada, els pares desheretant-te si no truques afirmant que menges bé... La veritat? Et vindran ganes d’amagar-te a una cova amb un homo erectus i no sortir fins a demostrar la vessant erectionana de les seves pintures rupestres.
És per això que davant les exigències dispars entre la vida privada de l’espectador i la del futbolista, seria bo fer una crida a la ponderació, a la relativització dels diumenges a la tarda, a l’autocontrol davant el portuguès deprimit per no tenir les pilotes d’or, i a la fredor en front d’un merengue inflat per copes d’Europa en blanc i negre. De totes maneres no ho faré, i no ho faré perquè el bipolarisme emocional del futbol ens ajuda a ser més mesurats durant la setmana, a enterrar Dionís i fer sortir Apol•lo als àmbits familiars i laborals. Així doncs, desfoguem-nos sanament, cridem els gols perdent la veu, saltem per penals inexistents i comportem-nos com fanàtics. Tant sols així el dilluns tot seguirà essent normal.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dimarts, 4 de setembre de 2012

Martini i Ratzinger

Amb la mort de Carlo Maria Martini (excel.lent el Retrobar-se a un mateix publicat per l'Abadia de Montserrrat) la premsa ha tornat a aplicar l'argot polític per dividir l'Esglèsia entre conservadors i progressistes, com si les diferents sensibilitats que hi ha dintre la comunitat eclesial fossin contraposades i incompatibles. Mentrestant, Benet XVI (segons la premsa, el que representa el front conservador enfront el progressisme de Martini) escrivia unes paraules elogioses i fraternals al que fou un dels grans pensadors de l'Esglèsia postconciliar, i que ajudava com fa el mateix Ratzinger, a incrementar el prestigi intel.lectual de la institució. De totes maneres, el més preocupant no és que els mitjans de comunicació dibuixin l'Esglèsia com si fos un partit polític, sinó que sovint, els mateixos catòlics ens apuntem a aquesta moda posant etiquetes a personatges eclesials i tornant-nos més papistes que el Papa dogmatitzant opinions, i oblidant, que de veritats absolutes ni ha tres de contades i que el demés és totalment opinable.
Ho dic perquè les declaracions que feia Martini sobre els preservatius i la SIDA, sobre la homosexualitat, sobre la burocràcia de l'Esglèsia, o sobre la pompositat de les cerimònies vaticanes, es poden trobar també en el llibre La llum del món de Benet XVI, on el Papa, posa el dit a la nafra amb decisió amb el risc d'escandalitzar els que posen en boca seva idees que no ha dit però suposem que ha defensat perquè és el Papa. Així doncs, la premsa si vol que faci i desfaci, que ens separi amb dos fronts com si fossim el PSC, però nosaltres anem a una, remant junts, sabent quins són els pilars fonamentals que ens uneixen i donant llibertat perquè amb l'opinable, cadascú pensi i digui la seva amb caritat envers els altres. Si no, farem de l'Esglèsia una institució plenament humana, i aquí si que ens oblidarem d'un dels aspectes fonamentals.

Aquí hi ha el post que li vaig dedicar a Martini el 2009

dilluns, 3 de setembre de 2012

La riuada del 62. Vilobí d'Onyar.

Cada generació teixeix la seva cronologia personal amb fets històrics col•lectius, donant un collage de versions singulars que ajuden a revestir una imatge fidedigna del nostre passat. A Vilobí, un d’aquests dies impregnats a la memòria del poble fou la diada del Pilar de 1962, unes hores d’aiguats descontrolats que han servit perquè els nostres pares, llavors infants, marquin dins el seu llistat de records, aquesta jornada que ens han transmès com un conte situat a una d’aquelles terres inhòspites on els fèretres i les vaques floten pels carrers.
Si ens endinséssim a la mirada objectiva del historiador obsessionat en acumular dades, exposaríem que Vilobí és el primer poble pla on passa l’Onyar, i aquest fet, sumat a la presència del Grabalosa per l’altra banda del poble, fa que sigui una víctima propícia a riuades hiperbòliques com la del 62, quan el nivell de l’aigua va arribar al metre i mig a molts indrets. De totes maneres, per aconseguir entendre el dessassoec d’aquestes hores, ens convindria arracona l’historiador i prendre a l’atzar un grapat d’aquests infants fets adults, protagonistes secundaris de la riuada, perquè ens plasmessin el seu record singular a una tela en blanc.
Passades unes setmanes, un cop tinguéssim tots els quadres i féssim una exposició per rememorar els cinquanta anys dels fets, podríem degustar imatges de corredisses al ritme d’una trompeta que anunciava la fúria desbordada de l’Onyar, a quadres foscos enlluernats per un llamp que suggereix una riuada carregada de bestiar, a làmines amb siluetes de persones enfilades a les teulades per salvaguardar-se de la corrent, a fotografies de joves pujant escales amb porcs a l’esquena per salvar l’hivern, o a croquis de fèretres navegant per la Plaça Vella mentre el capellà intenta preservar alguns garrins de la força de l’aigua, i a tots ells, hi podríem discernir l’aigua penetrant a les cases com una cavalleria descontrolada devastant un camp de batalla.
De totes maneres, de tots els esbossos exposats per rememorar els cinquanta anys de les inundacions, n’hi hauria un de diferent. Una instantània tremolosa de la plaça vella dibuixada amb el traç de l’inexpert on hi podríem contemplar el cel emmirallat als bassals amb una sensació de calma angoixant, d’humitat a les parets, de silenci espantadís, de fèretres oberts per assecar-se, però sobretot, hi podríem distingir una llum ponderant, allunyada de les altres imatges d’enderroc apocalíptic, i que ens diria, que la vertadera ensenyança d’aquells infants fou veure com els seus pares s’aixecaren l’endemà entre les destrosses de la riuada. La imatge seria una superba lliçó d’història escrita com homenatge a cadascun del seus protagonistes.

Escrit publicat a la revista de la festa major de Vilobí.