Jode, pero es así

Espanya ho ha tingut molt fàcil. Vint-i-tres de pujolisme i set de federalisme escagarrinat. Han tingut en total trenta anys per donar a Catalunya un punt de singularat, amb el que segurament no hauríem arribat a la situació de visceralitat en la que ens trobem ara mateix. La última opció fou la de l'Estatut i mentre uns recollien firmes contra el projecte estatutari per poder descabancar Zapatero, aquest últim ens tractava d'imbècils enviant el preàmbul el concepte de nació, dient que tant sols nosaltres ens consideravem com a tal. Com si fòssim paranoics que van fardant de gestes tant sols existents en un món de ficció. Aquí es va acabar tot i s'ínicià aquest camí sense retorn en el cor de cadascun dels que estàvem al Passeig de Gràcia.

Què ens trobem ara? Doncs una tant per cent molt elevat del poble català que no crida puta Espanya a una manifestació i fins i tot li fa certa gràcia que la roja guanyi competicions però que vol la independència. I la vol amb serenor, sense odis, amb la maduresa de les conviccions interioritzades, que al cap i a la fi, són les que es mantenen allà a pesar de les dificultats i el desgats del temps. I enmig d'aquest panorama esperançador pel futur de Catalunya, Espanya té dos problemes, primer de tot que segueix sense entendre que volem ser nosaltres mateixos a pesar que ens encanta passar un cap de setmana a Madrid, i sobretot, que no volen veure que aquesta vegada no hi ha rebuig a res sinó afirmació pròpia, i es clar, com que no tenim les mans tacades de sang, ja no saben si posar-s'hi asseguts, dempeus, o amb les mans a la paret.

Res més a dir, que tot és qüestió de temps, caurà com la fruita madura, sense pressa, i a Madrid encara no sabran que ells l'han vessat, que durant trenta anys han tingut una massa de votants de CiU i el PSC que ja els hi estava bé estar dintre d'Espanya sempre hi quan no ens toquessin massa lo nostre, i que ara, amb el temps, al veure que no només és un problema de butxaca sino de llengua i cultura (que fa molt més mal), han sortit al carrer a demanar la independència, i per això hem passat de milers a centenars de milers. Espanya els ha creat per ignorància o malícia, no ho sé, però ara per dignitat, millor que estiguin callats i ens deixin parlar de com volem ser. Sé que jode, pero es así.

PD: És cert que Catalunya som 7.500.000 de persones i per tant els que estàvem a Barcelona èrem amb prou feines un 20 per cent, com també és cert que les últimes eleccions generals van votar 3.500.000 milions de persones... Per tant, s'ha de ser una mica objectiu a la hora de manejar els números i veure quants catalans estan per la feina i quants els hi és igual tot o senzillament, no tenen edat de vot, i a partir d'aquí, començar a fer hipòtesis més clarificadora.