dimecres, 29 de febrer de 2012

Acabaran xupant de la teta col.lectiva

Ostres, que pesats! Són una minoria i tota la pesca, però la minoria acaba inflant les pilotes al personal. Vinga, ens avorrim? Cap problema, ens disfressem d'anarquistes i juguem a fer una Setmana Tràgica amb els bancs, la borsa, i els contenidors. Aquests, que són els mateixos que no entenen el dret a no fer vaga, es tapen la cara i trenquen quatre vidres, perquè després d'haver-se passat per la pedra a una sueca progre cansada de menjar croissants per esmorzar, puguin explicar mentre fan el cigarret de després, que canvien el món des de la lluita al carrer, com havien fet els seus pares feia quaranta anys. Però no hi havia una dictadura llavors? Si, contestarà el nostre amic revolucionari que té una foto de Bakunin penjada del capçal i s'ha deixat la barba del Che, llavors la dictadura era explícita, ara és implícita i dissimulada darrera un sistema democràtic de cartró pedra. Buf! Quina idea més trencadora, que tremolin Brecht i Gramsci, ha arribat el nou superheroi que ajudará a la igualitat amb violència i lemes amb aquella cantarella on sempre hi ha un NO que acaba exercint una rima asonant amb la part central de la reivindicació, ja sigui ocupació, aberració o violació, tant és, l'important és que lligui perquè sona més contundent. Sort que tot té una caducitat, i aquests noiets esverats per la primavera meterològica un dia assenteran el cap i acabaran vivint d'un sindicat qualsevol amb un discurs semblant però més correcte, perquè hauran entés quin és el punt mig per ser guay i xupar de la teta col.lectiva.

diumenge, 26 de febrer de 2012

Un fantàstic regal per quan èrem feliços

Dissabte a la tarda. Li comento a la Maite que em ve de gust llegir el llibre d'en Rafael Nadal, Quan erem feliços, guanyador del Josep Pla fa un parell de mesos. Entrem a una llibreria per comprar un detall per uns amics, i al obrir la porta, qui ens trobem? Rafel Nadal acabant de parlar sobre la presentació del llibre que farà el 23 de març. Els astres en línia em somriuen per sota el nas. Demano a la llibretera un exemplar de Quan erem feliços perquè l'autor me'l firmi allà mateix. No en queden. El ritme de vendes és molt alt i tant sols n'hi han un grapat de guardats per clients que passaran el dilluns el matí. Cap problema. En Rafael Nadal mateix, al veure la situació, va al cotxe a buscar un exemplar seu, me'l porta, i el dedica a la família amb una dolça alusió als records inexistents d'en Lluc. M'emociono perquè es tanca el cercle. Durant el dies a l'hospital vaig veure un parell d'entrevistes de l'autor parlant sobre el llibre, i ara que comença a haver-hi una millora i he jubilat el bastó, el mateix autor em brida un exemplar seu, firmat per tota la familia. Primer de tot, elogiar la amabilitat del Sr.Nadal, excel.lent, i en segon, donar gràcies al sèquit de casualitats divines que de tant en tant, et regalen aquestes petites casualitats per fer la vida més agradable i recordar, amb nostàlgia, quan erem feliços.

dissabte, 25 de febrer de 2012

Empar Moliner i les hipoteques

Surt un noi als Matins de TV3 dient que no pot pagar la hipoteca. Fins aquí cap problema i solidaritat. La discussió arriba quan diu que entraven uns 2.600 euros al mes a casa i pagava 1.600 d'hipoteca. Ningú diu res i ell acusa el banc que li varen donar totes les facilitats, que tot eren avantatges. Ara mateix la seva dona s'ha quedat sense feina, tenen menys ingressos i no poden pagar la hipoteca. Salta l'Empart Moliner amb el seu vocabulari directe i planer. Estic flipant diu, com pot parlar de facilitats si li fan pagar 1.600 euros, a mi en posen aquest preu i no el pago. Es mossega la llengua però no continua. D'acord que el banc el varen enganyar posan unes facilitats falses i donant-li una hipoteca que sabien que no podia pagar, i per tant les responsabilitats morals de les entitats financeres són clares, ara, com molt bé diu la mateixa Empar Moliner al programa, no som nens tontos, quan a mi em diuen el que haig de pagar i veig el que entra, no cal que sigui llicenciat en dret per saber fins on puc arribar.
Si senyor, estem d'acord que els bancs, en nom del negoci, han ignorat totalment els infinits drames que han provocat a moltes famílies, i han de rebre el que els hi toca, ara, a vegades també hem d'anar en compte i veure que hi ha gent que ha estirat més el braç que la màniga i no volen acollir la seva responsabilitat individual. Els grisos existeixen, i amb aquest tema també.

divendres, 24 de febrer de 2012

Converses entre agulles elèctriques

Aquests dies d'hores llargues fent proves, convivint amb personal mèdic, i d'entrada molt tímida a un cert argot relacionat amb el món de les polineuropaties, he tingut la sort de gaudir de converses prou antològiques amb metges, infermeres, i personal de neteja de la Clínica. La que més em va fascinar va tenir lloc amb el bon amic encarregat de clavar-me agulles al cos i deixar-me anar corrents elèctriques per apreciar el grau de recuperació sensitiva i motora que m'ha permés jubilar el bastó durant una temporada ben llarga.
Al venir del món de les lletres, la fascinació per la ciència és exagerada i a vegades, un xic mitificada, i així li vaig fer saber al metge responsable dels electromiogrames. Estic meravellat com la medicina pot arribar a trobar solucions per malalties tant concretes i complicades. Em va mirar amb escepticisme. Tu què vas estudiar? Humanitats. La resposta va ser directa. Doncs, que no et flipi tant la medicina perquè nosaltres només ens dediquem a llegir el funcionament d'unes lleis que ja estan escrites, vosaltres si que teniu mèrit que us passeu la vida pedalant sobre realitats que no podem veure. Res a dir, em va clavar les agulles i per intentar distreure el dolor vam parlar de la renovació d'en Guardiola. El que faci em semblarà bé. Si, li vaig contestar, a mi també.

dijous, 23 de febrer de 2012

La ministra Pastor i el pacte fiscal

Ve aquí la Pastor, reconeix el deute, ens pica l'ullet (excitació zero), i tant bon punt travessa la frontera, i obviant el fracàs de la construcció radial de l'AVE als voltants de Madrid, parla de la importància del corredor central per connectar amb França. Inepte. Ho sento, però és així, una ministra que fa el discurs per costosos de ment sobre la necessitat d'equiperar tots els espanyols amb igualtat, i defuig de la lògica de la necessitats comercials del país, és que no està preparada per ser ministra perquè prioritza el que és políticament correcte amb un país de cabreros a la lògica comercial. O no veus com ha anat el cafè para todos reina?
Espanya em seria bastant indiferent si no fos perquè encara hi estem posats, i algunes decisions com aquestes, centralistes i curtes de mires, ens segueixen hipotecant dia a dia al nostre futur. No pot ser. Ja estem farts, que primer els socialistes, i ara els populars, vinguin a casa nostra, donguin una volta, facin que si amb el cap, ens ensenyin la cuixa perquè les seves sucursals tinguin rèdit electoral, i quan tornin a Madrid canviin el seu discurs perquè a la capital no es pensin que estan de bones amb els catalans. Penós, vist des de 800km és penós i d'una baixesa moral execreble. Per això, esperem que el president Mas els tingui ben posats amb el pacte fiscal i que no tingui por de fer sortir la gent al carrer si en Rajoy tanca la porta, més que res perquè amb la que cau cada dia, si no ho fa se li pot girar en contra perquè actituds com la de la ministra Pastor inflen la il.lusió de la promesa electoral de CiU. Repeteixo, de la promesa electoral.

dimecres, 22 de febrer de 2012

L'adoctrinament de l'Info K

L'Info K, pels que no teniu fills o germans petits, és una espècie d'informatiu adaptat a les criatures que fan pel canal del Super 3, on abans hi havia en Petri amb un fax i el dolent era en megazero, us en recordeu,no? La idea d'aquest Info K és lloable i bona, si no fos perquè, després de veure'l durant dues setmanes he comprovat que no tenen cap mena de mania a l'hora de fer pública la seva ambició d'adoctrinar els més petits amb idees socialment acceptades, posades en boca dels micròfons coneguts com progres, no d'esquerres que és una altra cosa, si no progres. Estic emprenyat relativament perquè no em sorprén aquesta actitud, però tinc ganes de parlar-ne. Exemple. Notícia sobre l'educació per la ciutadania, cal donar-la dient que s'hi havien oposat els grups catòlics conservadors amb les imatges dels bisbes sense explicar el per què quan les queixes venien d'un aspecte molt concret de l'assignatura i s'aprovava un tant per cent molt ampli?. Un altra exemple. És just que s'obri una investigació als polis de València que se'ls hi escapa la mà amb facilitat perquè tenen problemes a casa, però cal que pintis els estudiants com herois del pacifisme perquè lluiten per una educació pública i de qualitat? Podria seguir sense cap problema, però us deixo només aquestes dues. És lamentable que amb l'excusa que són nens i se'ls hi ha d'explicar les coses, els predicadors del progressisme pujin al seu ambó laic i al final, el telenotícies vespre sigui molt més objectiu i rigorós que un programa infantil que el fan entre el Llibre de la Selva i l'Scoobydoo. En fin, una més.

dimarts, 21 de febrer de 2012

Pànic: M'he vist com un Amunike de la vida

Era bon jugador l’Stoichkov? Però es pot saber què diu aquest noi? És que no el vaig veure jugar. Què? Pànic. A quin any vas nèixer? 1992. Horrible, apocalíptic, Sodoma, Gomorra, Madrid! Tinc un universitari a davant meu, amb més barba que jo, que no va veure jugar el Dream Team! M’estic convertint en un article arqueològic, com quan el meu pare parlava de Cruyff jugador i el mirava amb cara de preocupació, o el meu avi comença a pedalar sobre en Kubala i ningú l’escolta. Aquests joves veuen Wembley com una experiència inexistent! Tranquil, Frank, no et posis nerviós. Trankimazin si us plau? Un whisky també? Que no es pot barrejar? Als francesos no els hi va tant malament, ho fan i mira les idees que tenen pels guinyols... A veure, analitzem la situació, els jugadors joves del Barça quin any varen néixer? Horror! A principis dels 90! Se m’està acabant el tren de jugar al primer equip! Tant sols Pinto, Abidal, Puyol i Xavi són més grans que jo. Quan ets més vell que els teus ídols futbolístics has cremat una etapa. El meu avi dixit, tot i que té gràcia que ho digui ell que té més anys que en Di Stefano. Encara hi sóc a temps per arribar al primer equip! No, no cal que t’hi esforcis. La meva dona sempre tant engrescadora. Vinga, tranquil·litat, siguem optimistes, no ens hem d’angoixar amb excés perquè un universitari pollós que no ha vist jugar el Dream Team em llanci la realitat a la cara. Potser ja no puc arribar a fer aquell gol somiat al Bernabéu fent un gest despectiu a la graderia, però encara em queden moltes opcions per ser important a la història del Barça. Analitzem. Primer de tot puc ser entrenador del primer equip, tot i que, substituir en Guardiola ara és un marró important, puc ser secretari tècnic, vicepresident esportiu, i fins i tot, si el dia de demà tinc pasta per anar a dinar a bons restaurants, president, i amb el temps convertir-me amb president d’honor del club. Buf! Ja estic més tranquil, encara tinc futur, i és que per un moment, m’he vist com un Amunike de la vida.
Publicat a El 9 Esportiu avui 21 de febrer.

dilluns, 20 de febrer de 2012

Cançons que mai reconeixeré que m'agraden

Tothom té a un racó amagat de casa seva un cd gravat de cançons prohibides que ningú sap que t'agraden, i que fingeixes odiar quan estàs en públic en nom de la puresa musical i d'un cert elitisme intel.lectual de saló que només s'empassen els analfabets i les nenes adolescents que no han tingut mai xicot. Ara ha arribat el moment de sortir de l'armari, de no tenir por, de posar-me a l'aparador dels mastegots per ser ajusticiat sense misericòrdia. Ho sé, l'Urdangarín al meu costat és un beat però no me'n penedeixo de les meves culpes perquè cada vegada que sonen aquests acords prohibits, se'm remou en silenci una sensació gustosa a mig camí entre el fàstic i el dolor. Comencem. Buf... No puc. No sé si començar amb Lo echamos a suertes de Ella Baila Sola o Cuentáme de la Oreja de Van Gogh, més que res perquè necessito quelcom fort perquè Los chicos no lloran del Miguel Bosé, el Cloud number nine del Bryan Adams, o el Our last summer de Abba quedin lleugerament dissimulats abans d'encarar el Lo noto de los Hombres G, que em podria portar el primer mastegot fort si ho combinéssim de manera impúdica amb el Vivir sin aire de Maná o el Punto y aparte de Fran Pere. Tela. Millor que no ho escrigui, no em surt a compte treure a la llum aquest cd. Callo. A més, ensenyar a tothom que he flipat amb l'Eros Ramazzoti, el Coti o el Canto del Loco, em podria acabar de portar a l'ostracisme absolut. Saps què? Millor no publico el post. Tota precaució és poca.

diumenge, 19 de febrer de 2012

Com seduïr i no morir en l'intent

Mai he sabut lligar amb el sentit sensual de la paraula, sóc un negat i mai m'ha motivat, per això, suposo, que en els meus anys de lleugeresa, a les habitacions on posen música molt alta i reperteixen beguda cara, les poques vegades que hi anava estava com absent, com si no anés amb mi, primer perquè no m'hi acabava de sentir còmode i després perquè era la meva forma d'amagar el meu defícit de seduïr si no podia utilitzar l'art de la paraula per deixar anar alguna mentida piadosa. El cos marxa, la paraula queda. Si aconsegueixes seduïr algú amb el teu cos, enamorar-lo amb el sentit passional de la paraula, serà ràpid i els fruïts inmediats, ara, s'acabarà l'endemà al matí o el dia que el teu cos passi a ser una escultura repetitiva dins el seu imaginari, mentre que si ho aconsegueixes a través de la paraula, serà lent, costarà, i tindràs molts moments de dubtes, però un cop ho hagis aconseguit, aquest enamorament pot passar a ser amor, i fins i tot, a somiar durar, qui sap, tota la vida, i llavors, el cos passa a ser molt més atractiu a la llum del dia que no a una nit de discoteca, ple de maquillatge, de llums de colors i de perfum car. Penseu-hi i parleu, parleu i lligareu.

dissabte, 18 de febrer de 2012

Com recuperar l'autoritat davant d'un fill? (II)

Tot això és molt fàcil de dir i difícil de fer, a més és molt lent. Exacte, recuperar la confiança i l'autoritat és lent perquè educar té aquest ritme, a poc a poc s'aconsegueixen els fruïts eterns. En fi, seguin. En segon lloc, per tenir autoritat davant el teu fill o alumne t'has de preguntar, com sóc com a persona? En qué puc millorar? No em passo el dia fent discursos de comportaments correctes i jo me'ls passo pel forro? No estaré parlant de compromís amb la família i jo, sóc el primer d'escaquejar-me? Què us penseu, que no noten el doble discurs ells o què? Són els més llestos de la casa, no en tingueu cap dubte. No els hi exigiu actituds que vosaltres no lluiteu per tenir? Si ho noten, que ho noten, ja l'heu ben vessada. Millora com a persona, posa't fites, que vegi el teu fill o alumne que ets humà, que tens defectes, que a vegades has de demanar perdó (quan autoritat es guanya amb un perdó a temps), i que diàriament t'esforces per ser millor amb ells, i sobretot que et fas teu tot el que els hi demanes a ells. Com pots demanar que siguin puntuals si sempre t'han d'esperar a tu perquè no saps acabar les feines que tens entre mans? O creus que un pare fumador pot exigir al seu fill que no fumi? Jo ho tinc clar, no pot dir res. O sigui, no tants discursos trets de llibres d'educació i més fets, demostra amb fets que els estimes i que tu, com ells, lluites per ser millor persona. Si no, no et queixis, tu pots recuperar l'autoritat. Mira, només porto set anys a l'educació, però he vist moltes famílies i les que funcionen,amb totes les seves diferències, tenen en comú només una cosa: saben treballar aquests dos paràmetres.
PD: Recorda, com menys cridis, millor. Ningú escolta el que dius, callen perquè s'espanten però no t'escolten.
PDD: I si, ja ho sé, educar és molt difícil, molt i molt, per això et necessitem.

divendres, 17 de febrer de 2012

Com recuperar l'autoritat davant d'un fill? (I)

El dilema de molts pares i professors és la pérdua paulatina d'autoritat respecte als seus fills i alumnes. Perfecte. Un apunt només referent a l'autoritat, creus que la recuperaràs cridant i amb càstigs? No, agafant aquest camí aconseguiràs segurament, un bon resultat a curt plaç, que si no va acompanyat d'un canvi personal, serà la decisió que t'acabarà fent perdre el fill o l'alumne. El càstig té fruït si la persona que l'imparteix té autoritat, si no, acaba siguent inútil i contrapruduent, ara, i repteixo perquè vull ser redundant, si la correcció ve d'una persona amb autoritat, el que en pot treure un adolescent és molt més enriquidor del que podeu pensar.
Com tenir autoritat? Primer estima i sigues conseqüen amb el verb estimar, dedicar temps, no siguis un jutge que només dóna classes d'ètica de segona mà per parlar de les responsabilitats, del futur, de les notes, i bla, bla, bla... No parlis tant i fes. Saps què li entra a l'examen? Doncs perquè li dius si ha estudiat? No veus que dónes imatge de controlador i no de pare? Sigues el seu pare home. Fes-li costat, ajuda'l. Que noti que, després de la teva muller o el teu marit, és el més important. És que la feina em xucla! Doncs decideix, busca solucions, que per altres coses, segur que les acabes trobant. Saps perquè ho dic, perquè quan estàs a la preceptoria i dius que tot és una merda, que el nen no tira, i al final dius que no el veus en tota la setmana, home, potser el problema el tens tu i no el nano, no creus? Per tant, primer de tot, fes de pare. Que sóc dur? Crec que no estem parlant de política si no d'alguna cosa més important.
En segon lloc, en segon lloc demà que això és massa llarg...

dijous, 16 de febrer de 2012

La infantesa

La infantesa fa olor a pa amb oli i xocolata, a futbol sense glamour, a la mort lenta de la vida agrària, a l'orgue de pantalons curts i els genolls pelats, a macarrons del dissabte, a cuixes pelades per camps de terra, a lligues guanyades a l'últim minut, a les set boles de cristall, a la falç d'or, a tinc dos pares, pots comptar amb mi, sempre que vulguis pots comptar amb mi, en qualsevol moment si tu t'en vas de qui, al picu picu de les gaxans, a Alexandre Dumas i els seus mosqueters, a la volta el món de Jules Verne, al Vaixell de Vapor, a les estovalles amb madueixes dibuixades, a les cortines de bany amb elefants jugant a una bassa, a una canasta enganxada a un armari, a Solozabal, Sibilio, Epi, Norris, Trumbo, a cagar el tió i resar un parenostre, a atemptats d'ETA, a petons de la mare, a baralles fraternes, a escalextrixs travessant volcans imaginaris, a un professor amb cama de fusta, a bons preceptors, a juliols amb Pantani, a agost de waterpolo i futbol, a una Eurocopa amb hepatitis, a un Mundial a Rialp, a vaques i gallines, a tomateres i oliveres, a esperances i il.lusions ingénues que es van acomplint a mesura que anem mantant el nen per deixar sortir l'adult, l'home, la persona.

dimecres, 15 de febrer de 2012

Necessitem futbolistes lletjos

El culte al cos d’una societat estressada per arribar a temps al gimnàs i perfeccionar aquesta obra fet a imatge i semblança de Déu, ha arribat a l’últim reducte on encara podíem gaudir d’homes lletjos enemics de la proliferació massiva de la metrosexualitat: el futbol. Lluny queden aquelles faccions desagradables dels anys noranta, la mirada etílica d’haver dormit fora de casa de Dragan Ciric, la barba neanderthal del bètic Ivanov i la perruca anàrquica del seu company de selecció al mundial d’ Estats Units, el porter Borislav Mijailov, el germà gran d’Atila, Florin Raducioiu, el desmai tenyit a sobre el cap del seductor Carlos Valderrama, el somriure eqüestre de Michael Reiziger, les dues copes d’ Europa amagades sota la tofa del lletraferit Ivan Campo, o les faccions de proxeneta arrestat que tenia el fumador Robert Prosinecki. D’aquests herois ja només en queda el record nostàlgic quan en un sopar d’homes anònims, després d’haver exposat tothom les seves glòries falses, surten un darrera l’altra amb una rialla sonora on es pot veure la tristesa per la infància perduda. Quins jugadors tenim ara mateix? Metrosexuals de cartró pedra. Avui per ser futbolista has de pretendre ser guapo, tenir un pot de maquillatge a la caseta, utilitzar el twitter de manera sonora i fer “moc moc”. I no parlaré de jugadors com Voldemort perquè seria extremadament previsible i fins i tot podíem discutir si és guapo o no, més aviat em vull concentrar amb els hereus d’aquesta generació i companys de Voldemort, els Ozil, Sergio Ramos, Benzema, Khedira, Marcelo o Callejón, que segurament si haguessin nascut a Catalunya haurien pogut gaudir de la immersió lingüística i al saber català, entendrien aquella cançó que ens recorda que els guapos són els raros, i afortunadament, deixarien de passar-se hores davant del mirall per acceptar ser el que són: hereus d’una generació necessària de futbolistes lletjos per ser recordats quan els sopars d’amics no donen més de si.
Publicat el 24 de setembre del 2011

dimarts, 14 de febrer de 2012

De botxí a víctima

Sorprenent. Primer que un jutge com Garzón es posés a les files d'un partit polític anys enrera, i al no aconseguir el ministeri desitjat, fes salt tots els grans escàndols del govern Felipe, amb una clara mostra de la deplorable separació de poders a Espanya. Més tard, que aquest mateix jutge rebi l'exagerada sentència d'onze anys d'inhabilitació per part d'un poder judicial sospitosament afina no a la dreta, si no a l'extrema dreta d'aquest país, que rasca quan veu segons qui a la cadira dels acusats i es fia la decisió a un jurat popular, mai millor dit, que pren la decisió a un hotel on cada dia, hi figura al bar un dels homes de confiança dels imputats. Fantàstic. Manolo Escobar i Alfredo Landa. Ara, això si, per arreglar-ho, la condemna justa i massiva de la figura d'Iñaki Urdangarín, sembla tapar les misèries judicials d'un país que primer mira el color de l'americana de l'imputat, i després acaba decidint segons el que convé.
No defenso Garzón, ni ganes. No oblidem l'atac que va tenir condemnant arbitràriament independentistes en nom de les Olímpiades, però aquesta vegada el botxí ha estat víctima, i demostra que a Espanya, no es depén mai del que és objectivament just, sinó de quin costat bufa el vent per saber si el que has fet ha estat un escàndol o una petita relliscada sense importància que et permet anar a sopar a un bon restaurant amb les butxaques plenes, l'historial net, i americanes noves de trinca.

dilluns, 13 de febrer de 2012

La orquesta del Titanic: un disc honrat

És un disc honrat. Volien tornar a sortir de gira junts i regalen cançons noves fetes a quatre mans per tenir una maleta amb la que poder anar orgullosos, per no semblar dinosaures que s'aprofiten dels seus mediterráneos que van estan plorant durant 19 días y 500 noches, i la veritat, és d'agraïr perquè mostra la honradesa de l'artista que necessita provar coses noves per sentir-se realitzat i que no es conforma en fer un Rolling Stone, repetir fins la sacietat el mateix espectacle durant anys.
Després el treball en si mateix ja és irregular, podem anar d'una obra mestra, antològica, i que segurament està a l'altura de les seves grans cançons com és Martínez, una peça molt serratiana d'homenatge a les morts vivents de Sabina, a altres cançons molt completes i amb una sarcasme treballat com Cuenta conmigo, Idiotas palizas y calientabraguetas o Quince o veinte copas, i una finura excel.lent que dóna nom al disc, La orquestra del Titanic, i a partir d'aquí, cançons previsibles amb algun toc brillant com Canción de Navidad y el Despues de los despueses, i les demés, cançons acceptables que no passaran a la història més enllà de la gràcia de sentir un Sabina implicat amb el català.
De totes maneres, a pesar dels alts i baixos del disc, repeteixo que la honradesa de treballar a quatre mans per tornar a sortir a la carretera als seixanta anys, diu molt d'un compromís amb el treball, amb la seva obra musical, i això els fa molt grans i dignes d'elogis.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Pensaments arran de la mort de Whitney Houston

Viure no és fàcil i la convivència amb la frustració és la pitjor malaltia per curar. Avui ha mort Whitney Houston, un exemple de recerca fallida de la felicitat, una mostra de la persona que es pensa que la plenitud està en l'èxit professional, i que un cop arriba a dalt de tot se'n adona que el que buscava no estava allà dalt de l'escenari amb milers de persones cridant el teu nom. Una llàstima. I dic llàstima perquè m'apena el discurs de persones que parlen d'ella com un referent, musical si, però res més. No és referent de res més. Ni ella, ni Kurt Cobain, ni Janis Joplin, ni Jimi Hendrix, ni Amy Winehouse. Artistes amb un talent fora del normal, que van trencar motlles, però que a les seves vides personals varen fracassar, perquè totes elles, feien servir aquella frase del Neil Young que millor cremar-se que apagar-se lentament. I es varen cremar amb les drogues, l'alcohol i els excessos. Repeteixo. Una llàstima perquè la seva projecció pública podria haver servit per molt més que donar gust musical als seus fans, i s'han quedat amb això, amb pobres persones cremades per una visió equivocada de la vida. I és perillós, perquè mentre Maradona tothom veu clar que és un desgraciat que va saber jugar molt bé a futbol, els cantants se'ls veu com a referents per la vessant emocional de les seves cançons i per la influència que tenen a la nostra biografia personal, i a vegades, agafem com a referent persones que han estat desgraciades a les seves vides però van saber fer grans cançons. Whitney Houston era una cantant majestuosa, però la seva vida és un clar exemple que si t'equivoques de camí, les misèries de la persona no entenen de diners ni de fama. Per mi, sincerament, i ho dic amb tota la pena del món i admiració musical que li tinc, va ser una desgraciada, i ho dic en el sentit de dolor que comporta la paraula.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Només queden nou setmanes i mitja

Sol arriba deu minuts abans del partit. Saluda als altres pares i fa un cop de cap afectuós a la mare divorciada amb fama de lleugera que avui, aprofitant les primeres fredors, s’ha posat les botes de cuir per marcar estil davant el seu admirador secret. Ell, retirat prematurament de la fama futbolística per un genoll lesionat, vol fumigar per sempre la seva frustració juvenil realitzant d’entrenador a l’ombra, perquè ja se sap, el pobre noi que entrena els nanos és això, un desgraciat universitari que en prou feines sap que el 4-4-1-1 s’ha de jugar amb dos carrilers ràpids per acabar amb quatre atacants dins l’àrea rival i un mig centre esperant a la mitja lluna. Comença el partit i es rasca la calba al mode guardiolà o sigui, amb els dits arquejats i passant les puntes per sobre el territori àrid amb la rapidesa del que ha de pensar una solució per dinamitzar el joc de l’equip del seu fill, i sobretot, per pressionar l’entrenador perquè canviï el central rodanxó que a part de donuts, es menja totes les pilotes llargues de l’equip rival. Res a fer-hi. Ja comença a estar fart d’aquesta escola obsessionada en veure el futbol com una eina per educar els nens i que deixa jugar als lents i els pixafreds. Ell tant sols acceptaria el fill de la mare divorciada, un Rochemback amb la pilota als peus, o dit d’una altra manera, el preu a pagar perquè la mare, una plagi excel.lent de Kim Basinger, es passegi amb botes de cuir pels camps buscant una invitació a un restaurant de luxe. Ha acabat el partit i el seu fill puja al cotxe. Un desastre. Derrota per 3 a 4 debut els contractats del rival, un equip de poble amb aires de grandesa falsament professionalitzat: si no serveixes no jugues perquè s’ha de guanyar a qualsevol preu per pujar de categoria. De totes maneres, a pesar de la derrota, ell està tranquil perquè ha parlat amb el coordinador de l’equip de poble i ja sap on jugarà el seu fill la temporada que ve. Tant sols li queden nou setmanes i mitja per passar comptes amb el seu passat.
Publicat a EL 9 Esportiu el 1 de novembre del 2011

divendres, 10 de febrer de 2012

Volem ser com Els Pingüins de Madagascar

Kowalski. Ricco. Capità. Recluta. Aquest és l'ordre, no és jeràrquic però dóna la sonoritat perfecte per dir els noms d'una tirada pingüinesca. Kowalski és el matemàtic, el calculador, l'obsessiu per trobar la mesura adient de tots els actes. Ricco és el neuròtic, psicòtic, violent, que espera amb anhel el moment per deixar anar la seva fresa gutural i treure una bomba per ser llençada a l'aire lliure sense més destinació que la pròpia diversió. El Capità és el líder, la veu de l'autoritat, el Clint Eastwood dels pingüins que sovint frega la figura del Superagent 86. El Recluta és el sensible, l'amic dels animals indefensos, el soldat totalment venut a la voluntat del seu líder incapaç de fer mal al pròxim.
Aquest grup de pingüins esvalota Vilablareix des de fa uns mesos, a uns perquè els hi fa gràcia veure pingüins moure's amb tanta lleugeresa, i d'altres perquè es rebenten amb l'humor absurd acompanyat per les figures necessàries del superbi Rei Julien, el criat silenciós d'en Maurice, i el gust per ser maltractat d'en Mort. Són fantàstics, d'una gràcia natural que fa passar una estona genial a diferents generacions. Nosaltres volem ser com ells, viure un dia al Zoo del Central Park i fer una operació dirigida pel Capità per poder rebentar el pesat del koala. No sé vosaltres, nosaltrs de grans volem ser com els Pingüins de Madagascar.

dijous, 9 de febrer de 2012

Volem Guardia Civil

Faré l'article en català tot i que algun dels mossos doctorats en filologia espanyola per la Universidad de Salamanca, que s'han especialitzats en la mitologia en l'obra de Góngora, no el dominen del tot bé com han demostrat a les últimes manifestacions protestant per la disminució de recursos que han patit. Em sap greu. Me sabe mal. Mireu, primer de tot dir que estem tots iguals, professors inclosos, i no anem a fotre el pena d'aquesta manera, amb una actitud de nen enfadat perquè per sobre de tot està la dignitat, en segon lloc, no us penseu que la vostra feina és la més important que existeix, que sense vosaltres no podríem viure i tota la pesca. Tothom és important, ningú és imprescindible, i vosaltres actueu amb la supèrbia del que es creu totalment necessari. En tercer lloc, molts de vosaltres que aneu profanant la llengua de Cervantes i que us pixeu a sobre del de la Rodoreda, heu anat a parar aquest sector per necessitat i no per vocació, com es pot veure amb algunes actituds d'abús d'autoritat d'algun sector d'aquest col.lectiu. I finalment, dir que no us poseu gaire tontets que demanarem que torni la Guardia Civil, que per lo menys porten la bandera espanyola i així si ens hem d'atonyinar ja veus que lluites contra l'invasor i no hi ha cap mena de problema, perquè vosaltres teniu la santa llet de portar la senyera i això, a vegades confon. O sigui, més calma, que tots estem aguantant el temporal i no anem muntant xous de mainada perquè els papes ens aplaudeixin, a veure si haurem de deixar anar els indignats perquè posin ordre.

dimecres, 8 de febrer de 2012

Sort que ha guanyat Rubalcaba...

Rubalcaba representa sens dubte, el socialisme d'arrel sindicalista, l'ombra de Felipe i Guerra, l'últim polític present de l'època dels GAL que intentarà donar respostes contemporànies amb el risc de caure en un discurs maniqueista propi de mitjans del XX. Ara, molt millor els festejos amb l'obrerisme de Rubalcaba que el discurs de manual, buit, i per imbècils que porta fent la Chacón des de fa anys. La seva victòria hagués estat molt perillosa, primer per Catalunya perquè hagués representat la submissió absoluta del PSC a Madrid, que ara, amb el jacobinisme de Rubalcaba, tindrà una necessitat de fer-se valer que pot ser molt positiva pel país, i en segon lloc per Espanya, no vull ni pensar com seria la oposició de Chacón amb uns temps com aquests. Apocalipsis total i majoria del PP d'aquí quatre anys.
Els que no som socialistes ni tenim cap mena d'intenció de porta camises vermelles ni aixecar roses amb el braç esquerra, ens hem de felicitar per la victòria de Rubalcaba, que encara que no representa el canvi de res, ni dóna llum a una nova generació de polítics socialistes, ens salva del discurs buit, populista, progre i demagògic, que hem tingut durant set anys amb en Zapatero, que per acabar de tancar el cercle va gosar dir que si no hagués actuat, Espanya s'hagués saturat el maig del 2011. I ho va dir presumint, com si exercicir de president fos un mèrit. Sort que la Chacón torna a passar a un segon pla, perquè l'ombra de Felipe encara es pot suportar, però la d'en Zapatero seria inaguantable i mentidera.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Un article perdut

L’aprenent a articulista escriu amb dificultat èbria un llistat de temes on hi pot treure suc per donar essència al seu escrit quinzenal: Rectificar la Chacón fent-li veure que físicament s’assembla més a Pepe que a Messi? No, seria una falta de respecte per una dona dedicada a defensar primer el seu prestigi polític, i després a Catalunya. Ha d’apuntar més amunt. Donar èmfasis a la segona joventut de Puyol i fer una exercici simètric amb Maldini? Típic, tòpic, previsible i vulgar. Necessita ser més original. Explicar la enèsima palla mental de Karl Marx si veiés l’alienació de Karanka per poder menjar a final de mes? Home, el tema li agrada però dedicar un article al gosset faldiller de Mourinho és exagerat. Fer una apologia dels valors que Rafa Nadal dóna a les noves generacions? El seu pare no li perdonaria, sempre li diu, aquest noi sembla bona persona, llàstima que és del Madrid. A última hora, pensa l’articulista mentre escolta La Orquesta del Titanic de Serrat i Sabina, sempre queda esbossar una radiografia apocalíptica del Girona fent una descripció decadentista del president tocant el violí mentre tot el vaixell s’enfonsa, però ara mateix, el podrien titllar d’oportunista, i això, només ho és amb les dones a altes hores de la matinada. Segueix pensant. La necessitat de sancionar Balotelli quatre partits més per un pentinat hortera? Massa autoritari, i encara que vagi ebri, l’articulista sap que si un d’aquells analfabets cap rapats ho llegeix, se la juga acabar sota un cotxe. Així doncs, què li queda per emplenar la columna? Defensar Messi? Ja ho fa ell sol. Parlar sobre els àrbitres? Això mai, perquè després podria patir la resposta de Callejón i tanta erudició de cop li podria empitjorar el Guillain Barré que pateix des de fa tres setmanes. Finalment, rendit, l’aprenent a articulista envia un correu al cap d’opinió del 9 demanant perdó perquè no ha estat capaç de trobar cap tema interessant per emplenar la seva secció. Buf, un article perdut, es diu a si mateix mentre emplena la copa i acaba l’ampolla.
Article publicat a El 9 avui mateix.

diumenge, 5 de febrer de 2012

M'he comprat un bastó

Sempre m'havia fet il.lusió i ara tinc excusa. M'he comprat un bastó marronós, allargat, de punta rodona, per poder tornar a caminar pel carrer sense por de caure. Segons els metges, la situació d'inestabilitat pot durar setmanes, per tant, podré disfrutar aquests dies per caminar com un poeta maleït, com el propietari d'un cabaret en ruïnes, com un gentleman arruïnat, com un cantautor retirat, com un aristòcrata sense escrúpuls, amb el meu bastó, el barret comprat a Montmartre,i la vestimenta marronosa de socialista franciscà segons els d'esquerres, de comunista de merda segons els de dretes.
Tot té una part positiva, i aquest imprevist de la salut em permetrà la frivolitat d'utilitzar el bastó, amb el conseqüent gust de veure les cares dels gironins quan vegin un jove barbut caminant amb pausa, a l'estil Marichalar, a mig camí entre el murmuri constant, la pena silenciada, i l'escàndol soterrat. Només et demano, que si em veus pel carrer, i això va concretament per tu, imbècil graciós, no facis la brometa de xutar el bastó perquè cauria a terra, em faria mal i després ja no podria utilitzar-lo més perquè el deixaria clavat a un forat molt concret del teu cos.

dissabte, 4 de febrer de 2012

Enyorant l'hivern

Fred des de l'habitació, passes lentes i imaginàries sobre la neu, moviments en càmara lenta per tastar un aire pur que ve del nord, nostàlgia de l'hivern, del glaç, de fregar-se les mans sense guants, de tapar-se la boca amb el coll d'un jersei vell, de posar les mans sensibles sobre la neu i escriure amunt i crits amb tinta invisible, d'agafar una bufanda dandy per seduïr extrangeres, de pujar el cotxe i veure com el termòmetre baixa fins arribar a l'escola. Nostàlgia. Nostàlgia dels hiverns amb pantalons curts a Bell-lloc, dels llavis blaus als entrenaments del vespre, de fer rugby a les 9 del matí amb l'herba glaçada, de canviar-nos a vestidors sense calefacció, del dolor per una pilotada seca a la cuixa descoberta, de la musculatura destensada sota l'aigua calenta, del corre, corre, corre, que si no agafareu fred. Tancat a casa, enyoro aquest hivern autèntic que ha arribat com els millors regals, a última hora quan ningú ja hi comptava. Deixeu-me que li digui sense embuts, menntre sona una cançó al país d'aquell fred tant blanc que amaga una terra tacada de sang: Hivern, et trobo a faltar.

divendres, 3 de febrer de 2012

El pitjor és en Karanka

Hi ha un personatge del Madrid que fa molta més ràbia que Mourinho. Aitor Karanka. En Mou al cap i a la fi, és l'entrenador, és el que mana i per tant, ell decideix com vol actuar per treure els millors resultats. Res a dir més enllà que no m'hi sento còmode i que no m'agradaria que em representés, però repeteixo, ell és igual a Madrid, a Londres, o a Milà, no enganya a ningú. Ara, l'altra? Aquest gosset que el va mirant de reüll, que va repetint els seus gestos com si fos un titella manipulat, que sense haver estat a Italia fa el típic gest d'ajuntar els dits i moure'ls amb un somriure, que intenta simular el to cínic i sarcàstic del seu cap quan aquest l'envia a les rodes de premsa, que quan el portugués surt de la banqueta ell a darrera com un llepon, aquest home és lamentable. Tothom se'n fot d'ell. I temps el temps, però el dia que en Mou deixi el Madrid, aquest engreixarà les files de l'INEM, qui voldrà un tio que durant dos, tres, quatre anys, ha demostrat tenir una incapacitat per ser qui és? Home, podem dir, potser ell és així? Tothom recorda el Karanka jugador, res a veure amb aquesta actitud de mort de gana, de venut, de calçasses sense remei. Per què em fa tant ràbia, si no sóc del Madrid? Perquè com a persona m'indigna que un personatge públic estigui orgullós de ser alienat per algú altre, ja que només em pensava que això era propi de nens de primària que estan sotmesos al líder de la classe, fins que es van fent grans i veuen que ells tenen un discurs propi a banda del líder.
Noi, planteja-t'ho, en Mou farà ràbia, perquè al cap i a la fi, és un entrenador que amb un estil polèmic guanya, guanya i guanya, ara tu, fas ràbia perquè ens treus la dignitat com a persona, i a, veure't sentim vergonya aliena. Ni Cristiano, ni Pepe, res de res, el pitjor és Aitor Karanka perquè ens devalua a tots plegats.

dimecres, 1 de febrer de 2012

Si fos dona voldria un lladre sense pedigrí

Si fos dona no voldria espelmes a sobre la taula pampallugant al ritme de Manel, ni versos de Martí i Pol escrits ben d’hora ben d’hora al ritme d’una pel.lícula de Trueba buscant soldats perduts a Salamina, la veritat, ni tant sols anhelaria la mirada il.lustrada del lletraferit condemnat a viure a un món d’analfabets orgullosos de la seva condició. Res de res. Si fos dona abandonaria els marits responsables de verb humil per caure als braços d’amants amb dits erectes cap a l’infinit, aquells homes sense escrúpuls seguidors de la filosofia de tocador de Sade que han enterrat la ètica a un cementiri on hi descansen els cadàvers de les utopies fracassades. En el supòsit de ser dona, m’imagino el meu amant amb una mirada amenaçadora mastegant-me a cau d’orella uns versos seductors de Byron tot enaltint la seva bellesa per aconseguir el seu plaer a costa meva, amb un posat altiu propi del que defensa que el tamany no importa perquè sap, abans de començar el festival on presumirà de les seves conquestes passades, que la té petita. Ell, que s’ha passat cent vegades l’últim tango a Londres perquè té el trauma de no haver-se emportat al llit la desitjada orelluda, marxarà a primera hora del matí sense ni tant sols regalar-me un petó d’homenatge, deixant al capçal el record perenne del verb de Pessoa pronunciat per un lladre sense pedigrí. Ara, la realitat és cruel i sóc un home mediterrani, i al ser home primer i mediterrani després, em quedo amb el lector de Martí i Pol perquè és la única persona que deixaria dormir amb la meva dona sabent que només es donarien un petonet al front de bona nit, de l’altre, no puc dir el mateix, perquè tot i coneixent la lleialtat de la meva muller, segur que ho intentaria per acabar negant-ho quan els demés l’apuntessin amb el seu dit d’aura pecadora. Suposo que per això, per protegir el meu matrimoni i per allò tant català que si pinten bastos per lo menys tot quedi a casa, prefereixo en Guardiola.
Publicat al 9 esportiu el 18 d'octubre del 2011