dissabte, 31 de gener de 2009

Un jardín de verdad con ranas de cartón

Mirada de sospista i arrugues profundes des d'on es filtren les misèries dels personatges de les seves novel.les, Juan Marsé ens mostra en aquest reportatge que podem trobar a l'edició de crítica de la seva obra Ronda Marsé, els paràmetres sobre els que ha construït una obra on ha aconseguit mostrar-nos l'interior de molts personatges modelats per la seva història.
Marsé ens ha mostrat la seva Barcelona, aquella ciutat lluny de ser prodigiosa i que a través de barris perifèrics desfavorits va fer crèixer la mala consciència burgesa als poetes de la generació mateixa del novelista. Però seria un error pensar que en els llibres de Marsé, els barris de la seva infància tenen el paper protagonista, ja que la centralitat de la seva obra va a l'absurditat mateixa de la vida que podem llegir en la interioritat dels seus personatges. Ara mateix em venen el cap el Pijoaparte i Teresa Serrat de Últimas tardes con Teresa, dos persones socialment oposades i amb un futur inconex que comparteixen la buidor nihilista com a pall de paller de la seva existència.
La única cosa que li puc criticar a Marsé, i encara que no és una crítica objectiva sinó totalment opinable, és el gust pel tremendismo i el pessimisme vital que transmet a cada una de les seves novel.les. Li critico perquè intento plantejar-me la vida de forma diferent, encara que d'això no en puc fer una crítica perquè és una opció com una altra. És complicat. Res més, que llegiu Últimas tardes con Teresa, no diré que val la pena perquè em quedaria curt.

divendres, 30 de gener de 2009

La crisis és cíclica

M'ha sorprés i fascinat la història de l'edifici del Col.legi d'Arquitectes de Catalunya a la ciutat de Girona, que es troba just al costat de les escales de la Catedral a la dreta (mirant des de baix). És un edifici de pedra preciós amb unes finestres en forma d'arcada i que antigament era l'edifici conegut com Pia Almoïna, que servia per donar menjar a tots els pobres de la ciutat entre els períodes del segle XII al segle XVI.
Perquè us feu una idea del grau de funcionament de l'exercici caritatiu d'aquest edifici, entre el bienni del 1347 al 1348 es varen repartir 130.000 pans de 800 grams entre el dia de Tots Sants i finals de maig, l'època de l'any on el mal temps feia baixar la feina dels jornalers i provocava que molts d'ells s'acostessin fins a Girona per buscar aquest Catalan dream que després ens varen robar els americans. Després de passar per mans d'unes monges que durant un parell de segles tingueren un internat, el 1974 hi va entrar el Col.legi d'Arquitectes de Catalunya.
Tot plegat em fa molta gràcia perquè es una mostra més de la validesa del concepte cíclic del temps que tenien els grecs. Tot torna. Ara, enlloc de dir-se Pia Almoïna, es diu Col.legi d'Arquitectes i la caritat no va de dins cap a fora, sinó de fora cap a dins, però l'edifici no deixa de ser una expressió moderna de la nostra història. Quan estigueu fent una cervesa a la terrassa de l'Arc, mireu l'edifici i penseu-hi.
PD: Aquest és el meu primer i últim article sobre la crisis.

dijous, 29 de gener de 2009

Mauricio o las elecciones primarias

Després d'uns dies on les diarrees incontrolades de Pomponio Flato han estat motiu de conversa quan sortia el nom d'Eduardo Mendoza, m'agradaria parlar d'aquella novela que no està dintre les considerades majors com La verdad sobre el caso Savolta, La ciudad de los prodigios o Una comedia ligera, però tampoc és un d'aquells divertimentos de l'escriptor barceloní on apareixen malalts mentals fent d'inspectors o romans que beneeixen Galilea amb la seva regadora de merda.
Parlo de Mauricio o las eleccions primarias, una novel.la que podríem denominar com a seria, i que ens transporta a la Barcelona de principis dels vuitanta, on els ideals que varen portar a combatre el Franquisme s'han enfosat i s'ha de construïr una democràcia on no es tenen molt clar quins són els paràmetres que s'han de seguir. Revolució? Els membres del PSC comencen a veure que només es pot aspirar a una democràcia liberal amb tics socialdemòcrates, i que l'important és embuixacar-se allò que havia estat amagat per tothom durant el règim. Davant aquesta situació trobem uns personatges que han de crèixer com a persones des de la democràcia, i que per tant, no es poden basar en la negativitat d'anar en contra quelcom exterior, sinó que només poden crèixer des de la positivitat de la pròpia afirmació com a persona, i aquí rau el problema de Mauricio i Clotilde. On agafar-se en una ciutat que viu inmersa en l'eufòria pre-olímpica, i tapa el fracàs dels individus a través del fals èxit de la comunitat?. El gust del fracàs inexorable de l'home postmodern.
El vaig regalar a un ex-amic meu, en Miquel Arxer, perquè em semblava que era la via adient per entrar amb Eduardo Mendoza. Després, em sembla que va caure El año del diluvio. Una gran continuació. Mendoza, genio y figura.
PD: Avui he llegit que la nostra serà una generació sense records. M'ha encantat.

dimecres, 28 de gener de 2009

El portal de l'edat adulta

Deixes de ser un adolescent quan els adolescents et comencen a fer ràbia. Aquell dia et pots considerar un adult.

dimarts, 27 de gener de 2009

Les ciutats homicides

Hi ha ciutats que pel seu entorn tendeixen a fer crèixer dins teu certes naturaleses homicides camuflades no se sap ben bé amb què. Per exemple, Girona és una ciutat que et fa crèxier la hormona de l'apalancament i el benestar, de la casa i l'hortet i el vot a CIU perquè estàvem més bé amb en Pujol que amb en Montilla que per no tenir, no té ni cognoms catalans. Barcelona et fa desenvolupar la hormona bohèmia on que bé que estem en un concert aquí a la Plaça Felip Neri apalancats a la paret i fent servir els forats de la metralla de la Guerra Civil per col.locar les cerveses i el tabac. Madrid et fa redescobrir la teva naturalesa pija on todo está en Madrid y si quieres ser alguién tienes que ir a la capital y huir de las provincias donde lo único bueno son unos poemas del rojillo de Machado que tuvimos que estudiar en el instituto. Tot això és cert i està comprovat científicament per la Universitat de Manila (Filipines).
La qüestió és que la ultima investigació d'aquesta universitat especialitzada en empreses tabacaleres, ha definit Bogotà com la ciutat dels homicides, i no perquè sigui una de les capitals amb homicidis urbans, sinó perquè els turistes que han estat allà han descobert el gust delictiu d'anar pel carrer i tenir la sensació de tirar un tret al primer innocent que passa pel teu costat. Certament curiós i real. La qüestió és viatjar a Bogotà una setmana abans d'anar de visita al Bernabeu.

dilluns, 26 de gener de 2009

Is anybody alive out there?

Quan vaig començar a escriure articles a La pastanaga verda faltava poc pel doble concert que Bruce Springsteen va oferir al Camp Nou per tancar el Magic tour per Europa. Ara, sis mesos després, tornem a tenir un altre cd del Boss, i en parlaré evitant tota crítica objectiva i deixant-me perdre pels carrers molls de la mitomania. Ja ho sé que els treballs actuals del Bruce estant lluny dels tons èpics de Born to run, Darkness or The River, i fins i tot, puc entendre que el treure un disc cada any i mig, entre gira i gira, no aconsegueix els graus de perfecció ornamentals de la dècada dels setanta. Però i què? Els fans d'en Bruce ens agrada rebre cançons noves cada any i mig de l'estil que a ell li vinguin bé, ja sigui la rockera Rising or Magic, la intimista Devils and dust o la folkòrica Seeger sessions. Al cap i a la fi, els fans d'en Bruce som afortunats perquè durant els últims set anys han caigut cinc discos nous d'estudi bastant bons, més un directe on reversiona els seus èxits. Què volem més?
Pel que fa aquest últim treball, Working on a dream, veiem un Springsteen que filtreja amb totes les variacions del pop, donant a cada cançó un toc únic. Anem des de l'enèrgica Lucky day a la épica Outlaw Pete, de la dolça d'arrel beatleniana Tomorrow never knows a l'enganxosa i comercial Suprise, surprise, o la premiada amb el Globus d'Or The Wrestler. És un disc optimista on en Bruce ens presenta cançons, allò que més sap fer. La qüestió és que tenim un bon disc i una altra gira amb la E Street Band. Només ens queda aixecar el punt mentre el profeta crida Is anybody alive out there?

diumenge, 25 de gener de 2009

Esgotament

Em cansa molt llegir sobre la crisis econòmica i veure com els economistes doctorats per la opinió pública parlen d'uns temps més crítics que el 29. M'agota l'excelsa deïficació de la respectable figura de Barack Obama, una mitificació que exemplifica la falta de referències d'una població faltada de poetes i enganyada per falsos profetas. Em posa a nerviós tota aquella gent que veu Catalunya com l'únic interés vital i perd les forces per lluitar per causes justes que afectin les persones. (Pels que pensen que he trobat la veritat i he dimitit de l'independentisme, s'equivoquen, sóc català i vull que el meu estat sigui Catalunya, però els que parlen constantment del fet català per amagar les seves deficiències en altres temes, em maten). Em destarota veure la gent preocupada per tonteries i com renyeix entre ells perquè no són capaces de renunciar un xic a si mateix. M'agrada la cançó Odio de Revólver.
No ho sé, abans aguantava més, segurament m'estic tornant mala persona, només em consola veure com els meus estimats amics van pel mateix camí, més que res perquè penso, si t'enfoses, no ho faràs sol. Us passa el mateix a vosaltres?
PD: Necessito animar-me, vaig a veure si en Marc Cassany ha escrit algun article al seu blog i ric una estona. (El trobareu a altres verdures)

dissabte, 24 de gener de 2009

El feliç anonimat a la ciutat dels prodigis

La grandesa de Barcelona per un gironí és que formes part de l'anonimat de la massa i ets ignorat i profundament despreciat pel ritme homogeni dels ciutadants. T'agrada veure gent escoltant música que ni tant sols mira al seu costat dret al travessar el carrer, t'agrada apreciar com pots agafar tranquilament un cd de música infumable sense por de trobar-te un amic i ser la mofa de tothom, t'agrada passejar per les rambles i veure que allà la pureza está en la mezcla. Barcelona, encara que des de les muntanyes de Montserrat es pugui apreciar que està cobert de merda, deixa respirar a la gent que venim de províncies i estem acostumats que la nostra vida íntima sigui remenada per tothom.
De totes maneres Barcelona té un problema, et permet ser diferent en el vestir però t'obliga ser igual en l'actuar. Paul Auster parlava de New York com la ciutat on no és important l'aparença que tinguis però si que ho és l'estrafolareïtat dels teus actes, pots anar amb una samarreta amb frases ofensives i no passarà res, ara, si vas pel carrer cantant, llavor passes a ser un ésser estrany dintre la peculiar uniformitat que demana la ciutat. Has de ser com ells, i això també és un problema. Encara que aquesta observació d'Auster sigui certa, de tant en tant, busco perdrem en el feliç anonimat de la ciutat dels prodigis per tornar-me a sentir persona. Trobar l'individualitat enmig de l'uniformitat de la massa.

divendres, 23 de gener de 2009

Reconciliació

El primer dia vàrem prometre evitar anar a dormir després d’una baralla. Dos anys després, jo estava estirat mirant per enèsima vegada la pàl·lida llum que es filtrava per les persianes, mentre ella s’havia tombat en direcció cap a la porta d’entrada del dormitori. Només es sentia un silenci rancorós que no ens permetia dormir. Enmig del silenci podíem percebre l’escabrositat d’una banda sonora greu que decorava un camp de batalla poblat de cadàvers anònims. La quietud de l’habitació matrimonial seguia portant amb cada aspiració nostra, l’eco d’una discussió suficientment curta on havíem deixat les trinxeres per entrar a la lluita verbal del cos a cos. Segurament no tenia importància que ella es deixés la tapa del wàter aixecada o que jo deixés els mitjons usats dintre les sabates. Aquest fet em fa pensar que el president Wilson quan va decidir implicar Estats Units a la Gran Guerra no l’importava gens l’enfonsament del Lusitania ni la mort de les 1.200 persones que hi viatjaven. Fou la seva tapa de wàter particular per tirar la cavallaria contra l’exèrcit alemany. Nosaltres imitarem a Wilson. Vàrem començar discutint sobre mitjons i tapes de wàter i vàrem acabar insultant les nostres respectives famílies i criticant la corresponent situació existencial. Vàrem anar a tocar allà on sabíem que fèiem més mal, a la identitat. De fet, pensava mentre intentava desxifrar la conversa del conductor del camió d’escombraries i el veí de sota, les guerres generalment s’han produït per una necessitat de desenvolupar l’ego col·lectiu d’un poble o per la intolerància a aspectes identitaris singulars. Aquest és el problema entre la Neus i jo. Massa ego singular i identitat col·lectiva. No sabíem renunciar a l’espai més superficial de nosaltres mateixos per por que l’altra ataques sense complexes a la nostra intimitat que ens unia alhora en una col·lectivitat absent a la nostra llar però sempre present de forma implícita: la família, la nació, la religió. Érem un efecte secundari de les grans guerres europees del segle XX i ens intercanviàvem sense cap mena de problema el paper de sicari totalitari d’arrel hitleriana i el de demòcrata tolerant d’arrel churchiliana. Un dia ella i un altre jo. La qüestió era remoure el passat més immediat, i si feia falta el més llunyà, per intentar guanyar terreny dins el territori compartit i portar el contrincant cap un estil de vida sense espai per la pluralitat ni la comprensió. El camió d’escombraries ja feia estona que s’havia allunyat i el veí de baix estava passant la clau al pany amb una delicadesa inaudita que feia intuir qualsevol de les mil aventures adúlteres d’un home avergonyit. Vaig intentar saber si la Neus dormia. Segurament deuria estar com jo: donant voltes a la nostra problemàtica i intentar trobar una punt mig des d’on edificar una treva parcial que portés amb el temps, a una pau constructiva i duradora. Al cap i a la fi, Europa havia sabut construir després de dues guerres que afectaven l’espai més íntim de la persona, una espai de convivència estable i pel que semblava, difícil de trencar durant molts de segles. Per què si uns països es posaven d’acord no podien fer-ho també dues persones?. Potser aquell era el moment de començar una nova relació amb la Neus i buidar dins una cançó de jazz totes les nostres penes. Jo l’estimava. Havíem de fer el que ens vàrem prometre el primer dia d’entrar al pis: no aniríem a dormir després d’una discussió perquè el son només ajuda a establir dins nostre el rancor de les disputes no resoltes. Vaig girar-me per començar a fer un acte de constricció que obrís el camí de la reconciliació. Ella dormia profundament. L’endemà al matí li plantejaria prendre’ns un descans. Em vaig tornar a girar i vaig caure adormit. El que no vaig saber aquella nit és que ella es va girar cinc minuts després per veure si dormia.

dijous, 22 de gener de 2009

Els novillos d'El Balcó

Cerimònia masculina on degoteigen un per un tots els tòpics de l'home ibèric, el restaurant El Balcó és l'escenari perfecte per la reunió d'amics que necessiten parar les seves vides que segueixen camins diferents, i unir, rodejats de carn argentina, preocupacions, alegries, objectius, esperances, bromes, records... El passat divendres el vàrem batejar com el millor restaurant de Girona després d'haver devorat empanades, amanides, novillos, bistecs, i haver-ho paït tot amb un bon vas de Pacharán.
Des de la pastanaga verda, deixem de banda durant un dia la nostra defensa del vegetal i us recomenem que us deixeu perdre pel Balcó, al costat de la Llibreria 22. Això si, ha de ser un sopar d'amics i heu de demostrar-vos l'amistat devorant un novillo i deixant-lo pelat.
PD: Tinc complexe de Vázquez-Montalbán...

dimecres, 21 de gener de 2009

Yo sé que existo porque tú me imaginas - 2

La Montse m'ha fet veure que faltava un poema d'Ángel González per completar el post. Escric el que ella proposa i el que li dóna el títol al post, encara que aquest poema es tituli Muerte en el olvido. Yo sé que existo porque tú me imaginas. Soy alto porque tú me crees alto, y limpio porque tú me miras con buenos ojos, con mirada limpia. Tu pensamiento me hace inteligente, y en tu sencilla ternura, yo soy también sencillo y bondadoso. Pero si tú me olvidas quedaré muerto sin que nadie lo sepa. Verán viva mi carne, pero será otro hombre -oscuro, torpe, malo- el que la habita...

Yo sé que existo porque tú me imaginas

El passat 12 de gener va fer un any de la mort del poeta asturià Ángel González, creador d'una obra perfumada d'una nostàlgia optimista que buscava arribar a través de la intimitat de la persona a l'ètica col.lectiva. Amb motiu de l'aniversari s'ha editat una antologia selecta de la seva obra titulada La primavera avanza que ens mostra les virtuts poètiques d'una de les veus que va intentar utilitzar la paraula optimista i primaveral contra el Franquisme, i que alhora, parlava del canvi social des del canvi personal. Lluny de les figures agotadores de poetes deprimits i amb cara de suïcidi que es perden per les tavernes nocturnes de l'oblit, González seguia la mateixa ruta que els escritpors maleïts per donar alegria i vitalitat en un món poètic que el troba faltar. Sempre ens quedarà la il.lusió de veure'l en aquella gira fictícia amb Joaquín Sabina, com ens deia el poeta asturià, si l'imaginem, existirà.

dimarts, 20 de gener de 2009

Placer culpable

Fa tres Nadals, en un apartament d'Antony, població veïna a París, va sonar entre la neu de la matinada antoniana la cançó Porque fuimos lo que fuimos que canta Ella Baila Sola juntament amb Jorge Drexler. L'Ignacio va aprofitar aquesta cançó per definir el terme de placer culpable per justificar el seu gust pel cant d'Ella Baila Sola. El placer culpable és produeix quan tens dintre teu la paradoxa de sentir-te malament per disfrutar amb quelcom que objectivament és dolent. La culpabilitat del plaer injustificat. La culpabilitat de deixar-se agafar per la mà de la cursileria i la cançoneta adolescent. Aquella nit recordo que l'Albert i un servidor vàrem apretar l'Ignacio pels seus gustos adolescents que ni Drexler arreglava.
Estimat Ignacio, he caigut més baix que tu, m'he enganxat a la banda sonora de Mamma mia, concretament la cançó Our last summer, on es fa un cant barat a l'enyorança del flower power i totes aquestes acollonades. Mentre la canto em faig ràbia a mi mateix. Però el que em fa més ràbia de tot plegat, és que ens costarà trobar un placer culpable al dandy del Jornet. Temps al temps.

dilluns, 19 de gener de 2009

La mirada del vampir retirat

Aprofitant la col.lecció dels clàssics d'Anagrama, fa dues hores que he començat a llegir el seu primer llibre perquè mai he pogut resistir aquesta mirada de vampir retirat. Paul Auster és un personatge que només necessita la foscor del contorn dels seus ulls per identificar-se com a caçador d'històries. A les bosses carregades que li profunditzen la mirada s'hi amaguen tots aquells personatges plasmats a les seves novel.les newyorkines on New York és un personatge més que ajuda a definir el seu contorn.
Tinc la sensació que és l'últim escriptor maleït que trobarà la mort en un hotel d'algun país asiàtic després d'una nit de excesos. No ho sé, potser alhora de la veritat és vegetarià, abstemi i amb en hàbits londinencs, però la nocturnitat de la seva mirada ens mostra aquell escriptor, que potser falsament, viu al límit de les vivències estètiques.
A l'hora de la veritat no sé qui és Paul Auster, ni tampoc Woody Allen, però sempre preferiré el New York que podem veure a través dels seus prismes desagastats i nihilistes que no pas la imatge de la ciutat americana com a punt de reunió de pares noëls, llums de felicitat, i escriptors espanyols que fan a passar temporades allà per poder dir que han estat a New York (Eduardo Mendoza és l'excepció). Vaig a reemprendre la lectura de El palacio de la luna.

diumenge, 18 de gener de 2009

Els pesats de la generació dels 80

Hem tingut molta sort perquè hem estat la primera generació que ha pogut disfrutar el període de pau democràtic més estable de la història d'aquest país, però alhora hem tingut la mala sort d'haver de conviure amb pelmes traumats per la dictadura, que davant el fracàs de les seves vides personals, donen tot el sentit de la seva vida a una lluita útil pel despertar de les consciències però inútil a efectes pràctics: va morir al llit. Dintre aquest grup de pesats aficionats a classes d'ètica de mercat, trobem també els que passen tot el dia suspirant quan veuen un avenç en màteria de llibertats individuals i diuen: con Franco esto no pasaba. Moltes vegades mentre pronuncien aquesta frase aturada per l'aire que es reté a la boca per culpa de la dent, tenen un espasme no reflex que els hi fa aixecar el braç dret de forma intermitent.
De totes maneres, el pitjor de tot plegat no és aquesta gent, que al cap i a la fi tenen la seva història i se'ls ha de respectar, sinó aquests ignorants de la generació dels 80 que parlen com si haguessin nascut entre el 1920 i el 1936, i aquests no ens enganyem, si la vida es porta bé els haurem d'aguantar fins que ens morim. Són els nous pesats. Els pesats de la generació dels 80 que estan traumats perquè es varen perdre l'episodi que en Goku aconseguia, enmig de la destrucció momentània del planeta Namek, partir en Freezer per dos i guanyar la gran batalla èpica de la postmodernitat. Uns aixequen al puny esquerra, l'altre el braç dret. Mentrestant, n'hi ha que preferim utilitzar els dos braços per sostenir un llibre de Hannah Arendt sobré els orígens del totalitarisme, que no entenem però ens fa sentir millors.

dissabte, 17 de gener de 2009

Caràcters futbolísitcs

De la mateixa manera que la història dels països ha influenciat de forma directe en el caràcter dels seus ciutadans, els devenirs dels clubs de futbol ha definit després d'una centúria d'existència, com són els jugadors que poden aspirar a defensar els colors d'aquest club. D'una banda trobem l'actitud imperialista i pedant que ha tingut el Reial Madrid al llarg de la seva història, certament que és agotador relacionar el club blanc amb els favors que va rebre del Franquisme, però avui en dia encara s'hi pot distingir algunes conseqüències d'aquella història passional entre Santiago Bernabéu i el General Franco: pedanteria, suficiència, manaires, guanyadors... Els exemples més flagrants són els Ramos, Gutis, Salgados... per això estic en contra que tinguin a les seves files jugadors exemplars com Casillas, Raúl o Van Nisstelroy, més que res perquè trenquen amb l'homogeneïtat idiota que arriba del president fins a l'últim jugador sortit de la cantera blanca.
En segon lloc podríem entrar a analitzar el complexe d'inferioritat històric de l'Espanyol respecte al Barça i la falta d'ambició nata dels seus jugadors. Alguns d'ells fins i tot es caguen quan han de començar una nova vida en un nou club i tornen corrents perquè els hi tornin de donar de menjar del plat que feia dues setmanes havien escopit per diners. L'Espanyol té permanentment jugadors foscos i quan n'hi ha algun que brilla es planteja l'etapa al club blanc-i-blau com un trampolí cap a fites més altes. Això és la filosofia del club, mai s'acaba de creure's a si mateix com una possibilitat d'un equip guanyador capaç de mantenir els jugadors decents que té.
I la pregunta que us deveu fer és, on està al Barça? Què el defineix com a club? Jo ho tinc molt clar, el Barça és una barreja del Madrid i l'Espanyol, té de tot, i això el fa tant agradable als ulls de tothom i desagradable a Madrid i Espanyol, perquè hi veuen una part dels seus defectes més insoportables i la part que ells envejen i frisen per tenir, aquella part que transformaria els seus defectes amb la més excelsa de les seves virtuts.
PD: Per cert, he subvencionat una campanya publicitària que anirà als busos de Barcelona i dirà "Probablament l'Espanyol baixarà a Segona, disfruta de la vida"

divendres, 16 de gener de 2009

A les portes de Roma

Aquest matí l'olor de la humitat traspuada entre les llambordes del Barri Vell m'ha transportat a l'apartament que vàrem gaudir durant quatre dies d'estada estival a Roma. Via del Atleta 3, en ple Trastevere, on l'urgència de buscar allò inmediat ens portava a tenir la necessitat d'assassinar el més innocent dels ciutadants. Pur plaer de matar per matar. Gratuïtat.
Roma és la ciutat on pots llençar-te sense xarxa al laberint de la realitat animal i minuts després, buscar el perdó agenollat davant La vocació de Sant Mateu de Caravaggio. Això la fa diferent, com un amant fidel i una muller traïdora. Et fa creure que ets part d'ella fins que trobes, en un racó insospitat restes d'aquell secret que només els romans coneixen i viuen. És el misteri que aconsegueix fer-te participar de l'eternitat de la seva essència.
Per això mai més vull tornar a entrar a Roma, perquè em fa por arribar a saber què amaga i no tenir el gust d'imaginar-me un secret que sempre serà com a mi m'agrada, com la Roma de Gógol. Decidit, a partir d'ara faré com Atila, em quedaré a les portes gaudint del vol de l'àguila.

dijous, 15 de gener de 2009

Per què els borbons tenen la corona castellana?

Sense deixar la temàtica història i l'objectiu d'intentar ser rigurosos, he intentat trobar els orígens de la Guerra de Successió que va acabar amb la victòria de Felip V i l'entrada dels borbons a la Península, i he anat a parar amb la falta de descendència i la mort de Carles II. El tema de la mort no us puc donar cap resposta, l'altre ho explico en aquest quadre.
Per tant, un cop analitzat el quadre podem afirmar sense cap mena de possibilitat de cometre un error, que la causa històrica de la presència de Leonor dintre la línia de successió reial és un rei lleig i amb cara de mandril.

dimecres, 14 de gener de 2009

L'origen de la Guerra dels Segadors.

En un dels seus atacs epilèptics de complexe d'inferioritat respecte les potències creixents, Felip IV i la seva amant, el Conde Duque de Olivares varen decidir atacar a França acollint soldats de tots els territoris que pertanyen a Castella, entre ells Catalunya. Els territoris catalans es neguen a entrar a una guerra que converteix casa seva en zona de combat, i és clar, el Duque de Olivares, fent gala de la seva gran estratègia va obligar als habitants de Catalunya a acollir a les seves llars aquells soldats que havien de lluitar contra França. La futura revolta d'aquests pagesos contra l'exèrcit de Felip IV i l'assassinat del virrei el 7 de juny va donar el toc de sortida de la Guerra dels Segadors. Però on va començar tot? A Santa Coloma de Farners.
Els primers pagesos que no només es negaren a rebre l'exèrcit, sinó que s'hi enfrontaren foren els de Santa Coloma. Uns pagesos que varen reaccionar amb l'arribada de l'algutzir, l'encarregat d'aplicar les lleis del reis als municipis, matant-lo sense cap mena de miraments. Aquest fet va provocar l'enfrontament directe entre els dos bándols, i la crema per part de l'exèrcit de les esglèsies per destruïr els béns que els pagesos hi guardaven. A partir d'aquests fets la revolta es va anar estenent a totes les comarques fins arribar un mes més tard a Barcelona. Per tant, Santa Coloma fou l'origen d'aquesta revolta agrària que es transformà en una revolta urbana, d'aquesta revolta popular que es transformar en una revolta polític. Però qui fou el primer mandatari important que condemnà l'exèrcit? El Bisbe de Girona. No és broma. El bisbe de Girona va excomulgar l'exèrcit de Felip IV. Increible. Som els millors.

dimarts, 13 de gener de 2009

La por al compromís

Tot ha anat molt ràpid. La vaig conèixer fa una setmana al New Orleans Club mentre m’acostava a l’escenari per copsar amb deteniment l’imitador de Charlie Parker i no ens hem separat ni un dia. Ni tant sols dijous, que vaig anul·lar la meva partida de padel per poder estar una hora amb ella. La meva actitud de respecte envers l’artista va copsar l’Anna, callada a una taula amb dues amigues seves i mirant-me entre l’espai que deixava una parella desencantada. Es va aixecar i es va asseure al meu costat mostrant-me els forats identitaris del seu somriure. La conversa va ser estúpida, buscàvem referents del nostre entorn per poder parlar de quelcom intel·ligible i obviar la nostra vida privada. Una setmana després el cambrer va deixar amb parsimònia els entrants, un plat amb sis croquetes de pernil i una amanida de sèpia regada amb vinagre de Mòdena, mentre jo anava repassant la bellesa del relleu facial de l’Anna i m’entretenia a desxifrar l’origen del clot que apareixia a la seva galta quan somreia. Estava espantat. Ja m’havia insinuat durant tota la setmana la necessitat d’assentar el cap un cop arribada la trentena i em temia el pitjor. Un cop vaig atacar amb traïció la primera croqueta, l’Anna es va posar seria i em va parlar de la possibilitat de formalitzar la nostra relació i intentar tirar endavant com a parella. No vaig dubtar ni un moment. Li vaig dir que no perquè m’agradava massa. Vaig menjar la croqueta i vaig marxar del restaurant mentre ella plorava.

dilluns, 12 de gener de 2009

De vita beata

Em sembla que a l'article d'ahir sobre Jaime Gil de Biedma hi va faltar un poema de l'autor. Més que res perquè no serveix de res anar parlant i teoritzant sobre aquells anys si no es veuen els resultats. Un resultat que s'explica per si sol. Poema curt, concís, perfecte.
En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia

PD: Val molt la pena, més enllà de la poesia, el seu diari de notes de l'any 1956, quan les seves estades poètiques a Barcelona es barrejaven amb els seus viatges de negocis a Filipines. Retrato del artista en 1956. "¡Ah de la vida! ¿Nadie me responde? Lo peor es que alguien acaba siempre respondiendo cuando ya nadie llama"

diumenge, 11 de gener de 2009

Gil de Biedma i La Escuela de Barcelona

Membre dels poetes kafkians que varen estudiar dret per obligació familiar i varen rendir-se a la seva vocació literària, Jaime Gil de Biedma forma juntament amb Carlos Barral i José Agustín Goytisolo el que es va batejar com Escuela de Barcelona. Diferents en l'estil, diferents en la temàtica, diferents en la vitalitat, representen la sortida d'aquella poesia anomenada com poesia social que prioritzava els aspectes temàtics als pròpiament estètics.
Els membres de la fotografia, juntament amb el mestre Castellet, formaven amb contemporanis seus de la resta d'Espanya com Claudio Rodríguez, Ángel González, Ángel Crespo, Alfonso Costafreda, una nova generació que no va lluitar a la guerra i que fou educada en el Franquisme, i que per tant, havien d'escapar d'una educació hermètica i dogmàtica mitjançant l'ús de les paraules. Com ens recordaria més tard Juan Goytisolo, només era a través de la utilització del llenguatge que es podia enfosar el règim. Ells varen ser els que varen canviar en la poesia, el llenguatge grandiloqüent i de masses per anar a la intimitat i personificació. Les misèries i glòries de la persona.
A pesar que alguns classifiquin al primer Gil de Biedma com a poeta social, des del principi el podem fer entrar dintre aquesta poesia de l'experiencia que va deixar la massa per entrar a descobrir la seva propia intimitat. A les seves poesies escasses, només va publicar tres llibres inèdits, hi veiem una preocupació vital per fer un exercici d'introspecció personal d'una persona que viu una vida asimètrica amb el context polítiquic que l'envolta. Una persona que es veu superada pel dualisme estètic i ètic de la seva vida, el poeta bohemi que sobreviu enmig dels plaers mundans i l'home de negocis que viatja fins a Filipines per tancar tractes de la companyia tabacalera que dirigeix. La mala consciència del burgés que combat al règim des de postulats pròxims al comunisme. Gil de Biedma deixa el que té a fora per buidar-se i intentar desxifrar el jeroglífic vital de la persona des de la seva pròpia experiència donant una importància cabdal a la forma del poema. Ritme, ritme i més ritme.
Per això no he pogut evitar, mentre anava a la bibilioteca a buscar llibres de i sobre Juan Marsé, emportar-me el famós assaig de Carme Riera, La Escuela de Barcelona. Perquè són artistes que sobresurten, que donen cada vegada que els llegeixes, que varen donar aire nou a la poesia d'aquest país, i perquè no dir-ho, que t'ho passes molt bé llegint totes les seves vivències en una època que gaudien de la llibertat personal que els hi negava al règim.

dissabte, 10 de gener de 2009

Una polèmica digne d'un país

Penòs. Patètic. Vergonyós. Deficient. Analfabetisme. Decadència. Supèrbia. Feixisme. Masclisme. Cinisme. Crueltat. Idiota. Barat. Decadent. Inhumà. Medieval. Millán-Astray. Sultà. Sodoma. Curt. Capcigrany. Gomà. No ho sé. Se m'han acabat les paraules per definir d'una forma simple aquesta gent que intenta porta a primera línia de debat el vestit de la Carmen Chacón el dia de la Pascua militar. Festa estúpida (aquest adjectiu no l'he posat a dalt) només equiperable a la discussió sobre el tema que ha aparcat els vertaders problemes del país.
No m'agrada gens la Chacón, gens, gens, gens. No m'agrada gens la gent del PSOE que han fet del PSC una sucursal dels socialistes espanyols. Tampoc suporto els socialistes catalans que no fan res per evitar aquesta pèrdua d'identitat del partit. Però per damunt de tot això encara aguanto menys aquells que han criticat a la ministra per com anava vestida el dia de la pascua militar (amb majúscules?). Sabia que el nivell de qualitat humana d'aquesta gent era baix, però no em pensava que deixessin sortir aquesta bèstia ibèrica que porten dintre i que intenten dissimular rodejant-se de dones als seus llocs de treball per sentir-se millor. Chacón, em sap greu perquè et trobo una política deficient, però aquesta vegada tenies raó.
Perdoneu, no trobava fotos sense en Rubalcaba, al final ens haurem de conformar en no veure-li la cara, que ja és molt...

divendres, 9 de gener de 2009

Gossos: L'èxit de reformular-se a si mateix

Aquest nou cd de Gossos en directe a l'Auditori per celebrar els quinze anys de la banda és només la confirmació de l'èxit d'un grup que intenta trobar sons nous a cada disc, i que té una carrera plena de registres: cançó d'autor, pop, rock, reagee, electrònica... Acostumats a conjunts que busquen una i altra vegada la mateixa fòrmula per tenir el públic atontat a la cadira, és fantàstic trobar gent que li agradi el risc i triomfi, i més si és en català.
Quan Joaquín Sabina va treure el disc Juez y parte va publicar una cançó, El joven aprendiz de pintor, on parlava de la reacció que havien tingut els divos de l'art quan va deixar la cançó d'autor de Malas compañías per convertir-se en el rocker de Ruleta rusa. L'últim vers de la cançó té l'explicació de tot plegat "Aquellos que me acusan de jugar demasiado a la ruleta rusa, si no hubiera arriesgado tal vez me acusarían de haberme quedado colgado en calle melancolía."I és que hem de tenir molt clar que sempre hem de ser infidels amb nosaltres mateixos per poder ser honrats.
Els Gossos han estat al llarg de la seva carrera infidels al seu públic, varen deixar el català per provar un disc en castellà, van deixar les guitarres acústiques per agafar les elèctriques i reformular els grans èxits dels inicis, van deixar el pop per abraçar el rock, varen combinar el rock amb l'electrònica i el reagge. Conseqüència de tot això? Un disc en directe rodó que demostren que segurament, ara mateix, és el conjunt musical més sòlid de Catalunya perquè tenen veterania, repertori i sobretot capacitat de sorpresa de cares a nous treballs. Ells no s'han quedat penjats al Condemnats ni el Quan et sentis de marbre, i les cançons escollides per formar del disc en directe ho demostren.

dijous, 8 de gener de 2009

La dictadura de la resistència antifranquista

Espanya és un país que durant 36 anys ha patit les conseqüències d'una de les lacres ideològiques del segle XX, el feixisme. Davant d'aquesta situació diferents partits polítics nascuts o organitzats a l'exili, associacions, comunitats o intel.lectuals a títol individual, lluitaven per combatre la falta de llibertats individuals i col.lectives que vivia el país. El temps ha passat i la mala consciència democràtica que tenen alguns ens porta a recordar aquells que varen construïr el país que ara som, que encara que tingui molts defectes, accepta el principi de pluralitat denegat durant el Franquisme.
Quin és el problema? Molt senzill. Des d'alguns sector provinents d'aquesta resistència s'ha creat una espècia de dictadura de la resistència franquista, on venen la idea que ells foren els únics que varen combatre el règim, o si no foren els únics, si que van ser els que ho feren amb un pòsit ideològic que anava en la bona direcció. També es caracteritzen per ser persones incapaces de fer autocrítica i repassar aquell costat fosc de la història que els esquitxa sense miraments. Si senyors, sembla que aquest país tota la resistència vingués del PCE i del PSUC, i els hereus d'aquesta gent treguin els actes certament valerosos dels seus avantpassats per tapar problemes polítics actuals.
No vull negar en cap moment, la gran feina dels membres d'aquests partits polítics per retrobar les llibertats perdudes amb el Franquisme, encara que no puc evitar veure'ls com l'altra extrem de la guerra civil, l'altra extrem que va perdre la guerra, amb nom diferent però amb el mateix esperit dictatorial i vomitiu de Franco. Aquells combatents que es varen encarregar de maquillar l'assassinat d'Andreu Nin i es negaven molts d'ells, a unir forces amb altres forces demcràtiques per anar a una contra el dictador. Eren els dictadors de la resistència franquista, i ara, amb el temps, se'ls considera el model a seguir. Em sap greu, jo sempre em quedaré amb els socialistes moderats i liberals que sempre varen creure en la tercera Espanya.

dimecres, 7 de gener de 2009

Una nova espiritualitat laica

El segle XX és el segle de la secularització. Les últimes restes de la Cristiandat, no d'una societat cristiana, varen començar a desaparèixer amb les revolucions liberals del segle XIX i teníem davant nostra la possibilitat de treballar un nou model de persona d'acord amb la seva naturalesa, i que no necessàriament havia de passar per la religió, encara que aquesta, ben entesa, ens ajuda a desenvolupar la nostra naturalesa espiritual i per tant, arribar a totes les nostres potencialitats com a persones. La qüestió és que hem fracassat i hem creat una persona més pròxima als gossos que es caguen al matí al costat de casa meva que un ser autoreflexiu capaç de comprendre's a si mateix i el que l'envolta.
Els grecs quan parlaven dels tres nivells de la persona, material -psicològic -espiritual, no citaven a cap Déu ni parlaven de cap religió, simplement intentaven explicar la naturalesa de la persona i la necessitat que té aquesta d'arribar a si mateix per ser feliç, o com deia el Ueda, sentir-se ple. El problema del segle XX i de la mala secularització que hem patit, és que apartant la religió dels àmbits públics hem apartat també l'espiritualitat i hem caigut en un materalisme diari que no ens deixa veure més enllà. Michael Stipe, que sempre que obre la boca sap el que diu, parlava de la necessitat de reformular una espiritualitat laica basada en el pensament de l'antiga Grècia.
El problema no és treure els crucifixos de les escoles, ni que hi hagi un xoc constant entre personatges de l'Esglèsia que no estan preparats per encarar el repte de ser minoritaris i un Govern acomplexat perquè no té el que s'ha de tenir per ser d'esquerres. El problema de fons és que hem perdut la necessitat de trobar-nos com éssers espirituals i ens tracten com màquines que només funcionen quan gasten, mengen o copulen. Som el que no som, i és clar, aquí neix el conflicte. Aquest és el principi del conflicte que al cap i a la fi és un conflicte de realitats i llenguatge.

dimarts, 6 de gener de 2009

Regal de reis

Durant aquestes vacances de Nadal hem pogut observar com l'Ajuntament de Girona ha deixat anar uns personatges al.lienats pel gran poder públic que buscaven impulsavament cotxes mal aparcats. Els podíem veure perquè combinaven el color blau fosc amb armilles flourescents i es movien gràcies a espames continuats provocats per l'excitació de veure un automòbil aparcat a un lloc que problablament era legal fa dos mesos, però ara, per un edicte públic sorgit de la secta endogàmica que presideix la ciutat, se'l considera il.legal perquè s'han de potenciar els pàrquings de pagamanet, encara que ells ho vesteixen amb raons ecològistes i de mobilitat.
Des de La pastanaga verda volem demanar als màxims organismes de l'Ajuntament de Girona que agafin totes les multes, les cobrin, i col.loquin una altra espècie de dutxa a La Plaça del Vi, just davant del mateix edifici de l'ajuntament perquè tothom es quedi perplex gaudint de la modernitat en la que ha arribat la ciutat, i no cometi la temptació de girar el cap i veure què està passant en els despatxos de l'edifici.
Espero que els reis us hagin portat moltes coses, a mi de moment, una multa de 45 euros perquè havia de donar un recado urgent i he deixat el cotxe dos minuts aparcats a una part de la parada d'autobús. No podia aparcar al pàrquing més proper perquè hagués tardat deu minuts i com que sóc educat, intento no arribar tard a les cites amb noies que m'han estimat.

dilluns, 5 de gener de 2009

La Girona francesa

Remant per una pàgina que us recomano, com deia el meu mestre, vivament i entusiasta, http://www.pedresdegirona.com/, m'he trobat la història de la ciutat de Girona durant els quatre anys d'ocupació dels francesos 1809-1813. És ben cert que els gabatxos es varen carregar la meitat dels gironins durant els tres setges que va patir la ciutat, però també és veritat que durant la presència d'aquests, Girona es va convertir en un projecte de ciutat contemporània a l'Europa del moment, un fet impensable en el context de l'Espanya borbònica.
Durant els quatre anys de govern francès es va recuperar l'oficialitat del català perdut després del 1714, es va recuperar l'activitat teatral amb obres modernes, es va treballar per millorar l'higiene de la ciutat amb la creació del servei de recollida d'escombraries, la prohibició d'embrotir el riu i tenir bestiar a les cases, es varen generalitzar les vacunes, es varen crear hospicis pels orfes, es varen reformar els edificis més importants de la ciutat, es construïr un pont al Ter, es va industrialitzar Girona amb la maquinària europea sorgida de la Revolució Industrial, i es va crear una xarxa de comunicacions que deixava a Girona com a punt neuràlgic del territori.
El problema de tot plegat, és que els francesos mai deixaren de ser aquella força d'ocupació que havien matat la meitat de la població gironina, dormien als llits buits pels canons francesos, i segurament, com deia Gil de Biedma "Por la noche / las más hermosas sonreían / a los más insolentes de los vencedores". I és clar, entenc que tot això pesa més que el fet de modernitzar una ciutat. Quatre anys més tard foren expulsats.

diumenge, 4 de gener de 2009

La República dels Pastorets

Després de la llarga espera per assistir a la paradoxa anual més bèstia, aquesta ja torna arribar. Demà dia 5 a la nit els Reis d'Orient repartiran regals per totes les cases, i amb ells, un xic de felicitat que s'esfumarà el dijous dia 8 al matí, quan tothom estigui a classe i ningú pensi amb jugar... Però on és la paradoxa?? Em sembla que està claríssima. Segons la norma de la concordança, reis és plural i repartiran plural, morfològicament reis és nom i repartiran verb. Per tant, des d'un punt de vista sintàctic, reis realitza la funció de subjecte de l'acció repartir, que porta implícitament en el seu significat el verb treballar. Reis + treballar=paradoxa.
Des de ben petit ja feia gala del meu republicanisme enamorant-me d'aquells pastorets humils que oferien la seva pobresa al nen Jesús, i la veritat, ignorava una mica aquests monarques arribats de terres llunyanes que portaven un xic de les seves grans riqueses per simbolitzar l'adoració al Déu fet home.
Demà els reis sortiran a les ciutats i els hem de rebre feliços, però que això no ens faci oblidar que nosaltres en el pessebre som els pastorets, hem de ser humils davant de Déu, i no pas aquests reis que treballen una vegada a l'any i a sobre és mentida. Símbol perfecte de moltes corones europees, que també treballen un cop l'any fent un discurset sobre la crisis. Discurs que per cert, com els regals, tampoc l'han treballat ells. Visca la República dels Pastorets!!!

dissabte, 3 de gener de 2009

Francesco de Gregori

Deixeu-m'he fer una vegada més una encesa apologia de l'italià com a llengua lírica. Sempre m'he imaginat els cantautors italians com una representació moderna dels antics joglars medievals que anaven a les ciutats a cantar les aventures èpiques dels seus avantpassats, o millor encara, històries cavalleresques d'un temps remots que ajudaven a entrenar el món ficcional dels habitants.
Per això quan escolto el triple de cd de Francesco de Gregori Tra un manifesto e lo specchio em sembla que em transporto a qualsevol ciutat del nord d'Itàlia on creixia aquella classe burgesa que dominaria el comerç del mediterrani durant anys i impulsaria un govern a les ciutats dirigit pels gremis i lluny de les monarquies recent nascudes a tot Europa.
Sóc a la Piazza della Signora de Firenze i veig un senyor amb melenes i una guitarra que em canta una història tràgica d'una senyoreta de quelcom anomenat circ i que cada nit es col.locava a dintre un aparell amb una boca gegant per sortir miracolosament disparada al cel. Jo no ho sé que és tot això, però aquell joglar visionari m'està cantant la vida tràgica d'aquella dona que entra cada nit a un canó per entrenir el poble, la cançó es diu La donna cannone. El joglar m'ha dit que es diu Francesco.
Finalment com per donar-me les gràcies pel meu interés mostrat enmig de la gent que m'envolta, em canta una cançó de bressol, es diu Buonanotte Fiorellino, i penso amb llàgrimes als ulls, que si mai tinc un fill, li cantaré aquest cançó abans que vagi a dormir.
No perdeu el temps escoltant el nou disc de l'Amaia i descobriu aquest cantautor romà.

divendres, 2 de gener de 2009

Dientes de leche

No l'he acabat. Em falten trenta pàgines, però el recomano. Primer de tot perquè porta el segell Martínez de Pisón i un cop has llegit Carreteras secundarias et sembla que tot el que pot sortir dels tinters d'aquest aragonès afincat a Barcelona pot ser bo. En segon lloc perquè aconsegueix amb Dientes de leche fer el que ja havia aconseguit amb el llibre esmentat, arribar a plasmar la complexitat de l'interior de cada persona, personatges cíclics modificats per les circumstàncies. Fantàstica la frase "Uno tiene la sensación que nunca termina de conocer a los suyos". Estem davant de personalitats que fan bo aquell aforisme d'Ortega y Gasset "El hombre no tiene naturaleza, tiene historia". I en tercer lloc perquè quan un està fart de trobar tanta merda a les llibreries, s'han de reivindicar els llibres que enriqueixen literàriament la nostra vida.Cursiva
Insisteixo, no he acabat el llibre, però repeteixo, em sento com en un partit del Barça al minut 80 amb un 3-0 a favor. Em quedo al camp per pur plaer però l'equip, el llibre, ja m'ha convençut. La següent lectura de Pisón serà Donde las mujeres. Ja el tinc preparat. Per cert, no sabeu el gust que dóna acabar un article mentre el Drexler canta De amor y de casualidad.

dijous, 1 de gener de 2009

Tot està per fer, però no tot és possible

El dia de l'entrada d'aquest any 2009 m'he trobat en un programa de televisió aquells versos sobrevalorats d'en Martí i Pol que diuen "Tot està per fer / Tot és possible". Mireu que dic que els versos són sobrevalorats i no l'obra del poeta en si, un treball fantàstic tapat per cites d'aquelles que et treuen el pas en un casament, funeral, declaració, etc... He estat pensant amb aquests versos i recordava que havia llegit a algun lloc una reformulació d'aquests on és deia "Tot està per fer/ però no tot és possible". Portava tot el matí donant voltes intentant descobrir a quin llibre havia trobat aquesta versió del poeta de Roda de Ter.
Al final l'he trobat, es diu Els bons salvatges i és un llibre de Ferran Sáez Mateu on parla de la crisis d'identitat de l'esquerra europeu i de l'error de la idea del bon salvatge sobre el que s'han fonamentat totes les utopies d'esquerres del segle XIX i XX. Recordo que em va donar la sensació que deconstruïa amb molta elegància i un cert punt de cinisme la base del pensament d'esquerres d'aquests partits que han passat de defensar el proletari, i el quedar-se sense proletari, col.loquen arbres de Nadal ecològics, però també vaig tenir la sensació que no acabava de donar al clau sobre com construïr un model social just i alhora veraç amb la realitat antropològica de la persona. Em va faltar una segona part del llibre que m'oferís solucions. De totes maneres, estic molt d'acord amb en Ferran Sáez amb aquest "Tot està per fer/però no tot és possible". No sóc pessimista, simplement descarnadament realista.