Gil de Biedma i La Escuela de Barcelona

Membre dels poetes kafkians que varen estudiar dret per obligació familiar i varen rendir-se a la seva vocació literària, Jaime Gil de Biedma forma juntament amb Carlos Barral i José Agustín Goytisolo el que es va batejar com Escuela de Barcelona. Diferents en l'estil, diferents en la temàtica, diferents en la vitalitat, representen la sortida d'aquella poesia anomenada com poesia social que prioritzava els aspectes temàtics als pròpiament estètics.
Els membres de la fotografia, juntament amb el mestre Castellet, formaven amb contemporanis seus de la resta d'Espanya com Claudio Rodríguez, Ángel González, Ángel Crespo, Alfonso Costafreda, una nova generació que no va lluitar a la guerra i que fou educada en el Franquisme, i que per tant, havien d'escapar d'una educació hermètica i dogmàtica mitjançant l'ús de les paraules. Com ens recordaria més tard Juan Goytisolo, només era a través de la utilització del llenguatge que es podia enfosar el règim. Ells varen ser els que varen canviar en la poesia, el llenguatge grandiloqüent i de masses per anar a la intimitat i personificació. Les misèries i glòries de la persona.
A pesar que alguns classifiquin al primer Gil de Biedma com a poeta social, des del principi el podem fer entrar dintre aquesta poesia de l'experiencia que va deixar la massa per entrar a descobrir la seva propia intimitat. A les seves poesies escasses, només va publicar tres llibres inèdits, hi veiem una preocupació vital per fer un exercici d'introspecció personal d'una persona que viu una vida asimètrica amb el context polítiquic que l'envolta. Una persona que es veu superada pel dualisme estètic i ètic de la seva vida, el poeta bohemi que sobreviu enmig dels plaers mundans i l'home de negocis que viatja fins a Filipines per tancar tractes de la companyia tabacalera que dirigeix. La mala consciència del burgés que combat al règim des de postulats pròxims al comunisme. Gil de Biedma deixa el que té a fora per buidar-se i intentar desxifrar el jeroglífic vital de la persona des de la seva pròpia experiència donant una importància cabdal a la forma del poema. Ritme, ritme i més ritme.
Per això no he pogut evitar, mentre anava a la bibilioteca a buscar llibres de i sobre Juan Marsé, emportar-me el famós assaig de Carme Riera, La Escuela de Barcelona. Perquè són artistes que sobresurten, que donen cada vegada que els llegeixes, que varen donar aire nou a la poesia d'aquest país, i perquè no dir-ho, que t'ho passes molt bé llegint totes les seves vivències en una època que gaudien de la llibertat personal que els hi negava al règim.

Comentaris

Entrades populars