Placer culpable

Fa tres Nadals, en un apartament d'Antony, població veïna a París, va sonar entre la neu de la matinada antoniana la cançó Porque fuimos lo que fuimos que canta Ella Baila Sola juntament amb Jorge Drexler. L'Ignacio va aprofitar aquesta cançó per definir el terme de placer culpable per justificar el seu gust pel cant d'Ella Baila Sola. El placer culpable és produeix quan tens dintre teu la paradoxa de sentir-te malament per disfrutar amb quelcom que objectivament és dolent. La culpabilitat del plaer injustificat. La culpabilitat de deixar-se agafar per la mà de la cursileria i la cançoneta adolescent. Aquella nit recordo que l'Albert i un servidor vàrem apretar l'Ignacio pels seus gustos adolescents que ni Drexler arreglava.

Estimat Ignacio, he caigut més baix que tu, m'he enganxat a la banda sonora de Mamma mia, concretament la cançó Our last summer, on es fa un cant barat a l'enyorança del flower power i totes aquestes acollonades. Mentre la canto em faig ràbia a mi mateix. Però el que em fa més ràbia de tot plegat, és que ens costarà trobar un placer culpable al dandy del Jornet. Temps al temps.