Francesco de Gregori

Deixeu-m'he fer una vegada més una encesa apologia de l'italià com a llengua lírica. Sempre m'he imaginat els cantautors italians com una representació moderna dels antics joglars medievals que anaven a les ciutats a cantar les aventures èpiques dels seus avantpassats, o millor encara, històries cavalleresques d'un temps remots que ajudaven a entrenar el món ficcional dels habitants.

Per això quan escolto el triple de cd de Francesco de Gregori Tra un manifesto e lo specchio em sembla que em transporto a qualsevol ciutat del nord d'Itàlia on creixia aquella classe burgesa que dominaria el comerç del mediterrani durant anys i impulsaria un govern a les ciutats dirigit pels gremis i lluny de les monarquies recent nascudes a tot Europa.

Sóc a la Piazza della Signora de Firenze i veig un senyor amb melenes i una guitarra que em canta una història tràgica d'una senyoreta de quelcom anomenat circ i que cada nit es col.locava a dintre un aparell amb una boca gegant per sortir miracolosament disparada al cel. Jo no ho sé que és tot això, però aquell joglar visionari m'està cantant la vida tràgica d'aquella dona que entra cada nit a un canó per entrenir el poble, la cançó es diu La donna cannone. El joglar m'ha dit que es diu Francesco.

Finalment com per donar-me les gràcies pel meu interés mostrat enmig de la gent que m'envolta, em canta una cançó de bressol, es diu Buonanotte Fiorellino, i penso amb llàgrimes als ulls, que si mai tinc un fill, li cantaré aquest cançó abans que vagi a dormir.

No perdeu el temps escoltant el nou disc de l'Amaia i descobriu aquest cantautor romà.