dijous, 31 de desembre de 2009

Records d'un cap d'any a París

La parodia de Sartre representada a la fotografia de perfil del blog, és el resultat d'un cap d'any a París escoltant Paolo Conte mentre vèiem nevar a fora la ciutat. París estava nevada perquè volia acollir l'any nou amb escepticisme, com si el futur no anés amb ella, com si visqués en aquell passat modern on era el centre cultural i polític del món eurocèntric.
El Cap d'any del 2005 va ser un dia molt variat, dinar en una habitació d'Antony amb una veïna esquisofrènica que es donava cops de cap a la paret sempre que nosaltres cridàvem a Robespierre, campanades a Notre Dame, un concert en un bar on en prou feines hi cabien trenta persones i on la gent es servia la beguda i deixava els diners a la caixa, un panteó extrany que donava voltes entre cotxe de gamma alta, un metro silenciat pel cansament del'albada nevada, i la caiguda del son mentre algun desconegut recitava amb un francés hispà uns versos maleïts de Baudelaire.
Avui, quatre anys després, torno a la ciutat de la llum per cel.lebrar un cap d'any diferent, segurament Robespierre estarà callat i Baudelaire deixarà pas a una cançó de Thomas Dutronc, però n'estic convençut que la capital de la supèrbia i l'autosuficiència, seguirà amagant el traspàs d'any sota una neu fina que intentarà tapar els defectes dels present per poder viure d'un passat il.lustrat. Bon any 2010 i gràcies per ser una verdura fidel!!

dimecres, 30 de desembre de 2009

Gotham City a la Rothko Chapel

Revisant l'antològica Batman: The Dark Knight m'he trobat amb una frase procedent del cap de la policia de Gotham que m'ha donat una visió mística de la pel.lícula: Justo antes de la llegada de la luz, es cuando la oscuridad se manifiesta con toda su esplendor. En aquell moment he pensat amb el paisatge que ens brinda la Rothko Chapel, una espai de meditació on intenten representar pictòricament els versos de San Juan de la Cruz, i de tots els místics que just abans de remuntar cap a la llum es trobaven a les penúries de les tenebres.
Merton deia que la vida del monjo era un semi-èxtasis i quaranta anys d'aridesa, i en certa manera, la foscor d'aquesta capella dóna la raó a Merton, perquè segurament només podrem tornar a arribar a la il.luminació, a recuperar la relació originària amb el nostre Déu,º si som capaços de saber el que no som i experimentem la negació del que realment no som en essència:la foscor. Per això, durant el Nadal, hem d'aconseguir tenir temps per asseure'ns a un banc de la nostra Rothko Chapel i pensar qui som i cap on anem, i sobretot, no desesperar-nos si veiem que a davant nostre tenim panells foscos sense sortida. És en aquest moment, quan la foscor és uniforme, que la nostra esperança per sortir es troba a Gotham i té per nom Batman. En aquell moment haurem trobat la llum cap a la divinitat.

dimarts, 29 de desembre de 2009

El Surrealisme del segle XXI

En aquests de falsos profetes i poetes comprats pel poder, on la paraula s'ha degradat a ella mateixa convertint-se en un eslògan buit per vendre un producte d'usar i tirar que es pot comprar a una botiga xinesa amb olor a opi cremat, tinc la sensació que és urgent recuperar els paràmetres surrealistes nascuts en un període d'entreguerres on la pau era una farsa i el respecte una broma de mal gust a l'esquena dels demòcrates convençuts.
Necessitem un Surrealisme del segle XXI, un nou moviment artístic que actui de neosurrealisme, que ens torni a motivar per buscar la realitat fora de la realitat, dins els somnis que cada nit ens transporten pels rellotges deformats de Dalí intentant atrapar un món diferent. Per això, demano una recuperació dels paràmetres onírics que va portar a tota una generació d'artistes a treure's l'ull de El perro andaluz per poder sobreviure en un espai diferent que no tenia res a veure amb aquells anys de trànsit cap a un món pitjor, cap a una apocalipsis mundial que silenciaria els poetes i mataria els profetes.
No vull ser catastrofista però tinc la sensació que la única manera de sobreviure és construïnt-se un búnker fictici on poguem veure aquella realitat que nosaltres volem, ignorant totalment les veus discordants d'una civilització en ruïnes. Llarga vida al Surrealisme!

dilluns, 28 de desembre de 2009

Entre les dues bèsties

Quan l'agressivitat d'aquest país ve des dels mitjans de comunicació afins a l'esquerra política, hi ha una mena de pacte de silenci on ningú s'escandilitza ni treu les opinions als zàppings televisius perquè sembla que està socialment acceptat segons quines opinions, mofes o senzillament, formes d'expressar idees de dubtosa moralitat que es senten en aquests canals o emisores. Ara, quan la que parla és la deplorable Intereconomia amb le seves constants sortides de to totalment anacròniques i insultants pel nostre país, llavors tothom es veu en cor de criticar, és més, fan servir la crítica fàcil per donar legitimitat als propis arguments. En aquests moments, els mitjans d'esquerra treuen totes les rareses d'aquests canals i s'inflen de superioritat moral, sense veure que ells també són part de la bèstia, que són la mateixa cara de l'altra moneda, que també se'ls hi pot aplicar l'adjectiu caspós que tant els hi agrada.
Ho dic perquè els que no estem a cap dels dos costats, a voltes ens podem sentir un xic acomplexats perquè encara que plorem de fàstic amb cadenes televisives com Intereconomía, no compartim els plantejaments d'aquestes cadenes que defensant una falsa llibertat i una hipòcrita democracia, justifiquen totes les accions que planteja el govern de Zapatero. No ens acomplexem. Nosaltres hem de lluitar contra les dues bèsties i hem de saber que a un costat ens diran porcs i a l'altre cabrons. Hem de tenir criteri i evitar caure en la superioritat moral que ens dóna la crítica lògica de plantejaments que estan fora de lloc. Hem de ser els hereus d'un país mancat d'il.lustrats i sobrat de militars encoberts. En fi,la SER o la COPE? Jo em quedo amb Larra. Crec que és un bon propòsit per l'any nou...

diumenge, 27 de desembre de 2009

El sopar del 2009

Aquest Nadal serà el d'un Londres nevat d'en Jordi Llavina que ha entrat de puntetes a casa i ha donat més claror que molts escriptors consagrats encegats per viure a una ciutat d'immortals, serà el Nadal de Aviones de Pereza i de la seva estètica macarra que ens ha omplert els vespres freds d'una Girona tímida i silenciosa, també serà el Nadal del redescobriment de Cruz de navajas de Mecano quan el cotxe es nega a brindar calefacció. Amb els anys no crec que oblidem que aquest Nadal ha estat el de l'oferta fluctuant dels pisos desèrtics de la nostra ciutat, i de la conseqüent discussió per tirar endavant l'exili o quedar-nos en aquest país sent còmplices de la decadència moral d'un ambient nauseabund i pudent, també haurà estat el Nadal dels refredats, de les malalties provinents dels primats fugitius de Daustin Hoffman, Rene Russo, Kevin Spacey i Morgan Freeman, de les pel.lícules crues de Clint Eastwood i dels reportatges de Freddy Mercury i Elton John, del cap d'any a París i de la nit del gall parlant d'una pel.lícula de Jack Nicholson. Finalment, no oblidarem que aquest haurà estat el primer Nadal amb casa pròpia, del naixement tardà del primer fill literari Problemes, i del part prematur del segon, A les portes de Roma. Mai oblidarem el Nadal del 2009, de fet, estic orgullós d'haver-me casat el 2009, l'any de les sis copes, l'any de Working on a dream, l'any que vàrem sopar en un restaurant de luxe a New York, un peix mediterrani amanit amb vinagre y rosas mentre miràvem Manhattan enfosquint-se a l'horitzó. No ho sabíem però estàvem sopant totes les emocions d'un any ple d'èxits.

dissabte, 26 de desembre de 2009

L'esguard secret d'Eastwood

Aquest matí he acabat saturat de com plantegem la relació entre l'home i la naturalesa, de si seguim els paràmetres del Gènesis i tenim una relació de domini responsable respecte ella, o si vivim per mantenir-la, com plantegen els antics partits comunistes que s'han convertit en partits semi-consumistes. A partir d'aquí ha començat un debat a platea sobre l'ambient apocalíptic que hi ha en el nostre dia a dia quan es parla del canvi climàtic. Podríeu pensar que estàvem a Copenhaguen, però no, estàvem esmorzant al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels envoltats de costelles de xai i embotit, i encara que la discussió era de nivell i objectivamet interessant, jo seguia perdut a la mirada de Clint Eastwood a la pel.lícula de La fuga de Alcatraz.
Eastwood aconsegueix, com a totes les seves pel.lícules, clavar-te fletxes enverinades amb un esguard tèrbol i secret, com si hagués estat a les portes de l'infern durant un viatge iniciàtic i volgués quedar-se per ella la visió de Dante intentant entrar per les portes del regne de Satanàs. Durant la discussió climàtica vaig començar a mirar en Joan i en Siso amb la desaprovació d'Eastwood cada vegada que es troba un pres amb ganes de trobar la llibertat trencant la dels altres. No ho vaig aconseguir intimidar-los perquè el debat va seguir pujant de tensió, i per tranquil.litzar-me vaig haver de trencar el meu règim menjant un gelat de xocolata blanca. Senzillament, vaig pensar mentre parlaven de les algues marines, si tingués la mirada de Clint Eastwood estaria a Harvard estudiant la carrera d'actor i no seria un escriptor fracassat. M'en vaig a menjar el caneló de Sant Esteve!!

divendres, 25 de desembre de 2009

Reformular-se per Nadal

A mi m'encanta el Nadal. Ho sento per tots aquells que espereu aquestes dates per poder desbarrar de la hipocresia consumista i us quedeu amb aquella visió que a vosaltres us interessa per poder seguir caminant pel carrer amb el cap ajupit i vençut per la vida. Certament que la gent gasta molt, com també és cert que és de les poques dates a l'any que consumeixen per donar un reconeixement a les persones que durant l'any tenim al costat de forma gratuïta, per tant, si sentim fins l'esgotament la idea de la bogeria de les compres, també és bo intentar desxifrar cap on van dirigides aquestes compres compulsives. Lo cortés no quita lo valiente.
D'altra banda el Nadal em fascina perquè és una època de reformular-se un mateix l'estil de vida. És una parada al camí, a l'establia de Betlem, al costat de l'Infant, per saber si estem anant donant tombs d'un costat a l'altre per arribar a un fita que ni tant sols nosaltres coneixem, o seguim ferms cap a un objectiu que tenim clar però no renunciem a reformular perquè sabem que si ens comportem com una taula de fusta, els dia que ens dobleguem ens trencarem, però si som unes vares de goma, ens podem doblegar sense tenir por de trencar-nos, però sense perdre mai la nostra posició originària. En fi, em fascina el Nadal perquè m'ajuda a ser millor i a tancar deutes amb la gent que m'estima. Si a tu no t'agrada perquè et quedes amb allò superficial, sincerament i sense voler ser agressiu, no saps el que et perds. Bon Nadal Pastanagues!!

dijous, 24 de desembre de 2009

El dia que vaig ser un camell

Ahir a la tarda, mentre estava a l'ascensor pujant cap a casa meva, anava comtant una quantitat de diners llaminera que estava dins un sobre que portava a les mans. No patiu, aquesta nit no s'ha trobat cap cadàver al riu, els diners foren guanyats de manera molt honrada. La qüestió és que abans d'arribar al tercer, em vaig parar al primer per recollir un noi jove que sempre m'ha semblat extrany: et saluda amb el cap encarat a una càmara d'un director austríac que està realitzant un plànol contrapicat mentre la mirada s'intenta amagar per evitar el contacte visual directe. Per intentar alleugerir la situació, hem de tenir en compte que em va veure remenant bitllets de cent euros, vaig imitar en Nuñez i vaig dir "És gravíssim el que da la droga d'Abu d'Abi". No li va fer gràcia però tampoc va semblar que el disgustés, simplement es va quedar indiferent. Em vaig sentir estúpid però quan vaig entrar a casa m'havia oblidat completament del meu intent de ser simpàtic amb el veí que va tenir humitats a la cuina per culpa d'una tuberia rebentada del meu pis.
Vaig recordar la broma dues hores després quan els Mossos estaven a la porta de casa meva dient-me que tenien una ordre d'escorcoll debut a una denúncia que havia tingut per comercialitzar droga dura. Va ser una bona manera del meu veí esquizofrènic de desitjar-me bon Nadal. Els Mossos varen estar una hora a casa, el que vaig tardar a convènce'ls que el diàleg a l'ascensor havia estat una broma nuñista. Una experiència bastant desagradable, la veritat. Veí, compte que no et trobis un paqueta amb farina davant de la teva porta...

dimecres, 23 de desembre de 2009

La ressurrecció d'El Cul de la Lleona

Ha tornat amb la mateixa força que ho faria Elvis Presley si pogués tornar a fer un últim concert a Las Vegas: vestit de blanc, amb la cara inflada per un excés de pastilles, i cantant Unchained melody amb el cap vinclat cap a l'esquerra per poder vendre als seus encants a una seguidora sotmesa. Vuit mesos de silenci s'han esparrecat els rumors sobre la retirada blogaire d'en Rafel amb un article on es barreja la Renfe amb Ratón, els quilòmetres per hora amb la mentida, l'esperança de seguir veient articles d'El cul de la lleona amb la por que tornem a un silenci profund fins que en Samaranch aconsegueixi posar-se un anell olímpic per on tu i jo sabem mentre aixeca el braç dret per defensar els valors de l'olimpisme.
Des de la pastanaga verda, i per celebrar també l'inici de les vacances nadalenques escolars, animem al nostre amic lleoní, amant del flipit xampú, que segueixi escrivint amb aquella ironia fina i tant pròpia, un cinisme que serveix per tirar punyals torts a aquell sector de la societat que intenta imposar la seva manera de veure la vida perquè al no tenir amics, han de putejar aquells que tenen gent per anar a passejar el diumenge a la tarda per la rambla d'una ciutat qualsevol. En fi, felicitats Rafel per haver tornat, i esperem que no tardis vuit mesos a tornar a escriure un altre article.

dilluns, 21 de desembre de 2009

La victòria de tots els culers

Era el minut 110 de la segona part de la pròrroga i Leo Messi, el millor jugador sortit de la pedrera del Barça amb 110 anys d'història, aconseguia un gol que acompanyarà el mític de Koeman al 111 de la pròrroga contra la Sampdoria. El gol, volen simbolitzar amb un sol gest la història del nostre club, va ser amb el cor, amb l'al.lè trencat d'un jugador que es llença a terra per acabar de vèncer el rival sense més força que la de l'instint de supervivència que ha tingut el club blaugrana durant 110 anys d'història. El sisé sentit que també va treure Bakero a Kaiserlautern, Rexach a Basilea, Eto'o a París, Amor al Bernàbeu, Iniesta a Londres, i tant altres jugadors que han fet gran la història d'un club acostumat a tirar endavant per necessitat, per amor propi, per orgull, entenent el futbol des d'una forma de veure la vida, no veient la vida en funció del futbol.
Aquesta victòra és el triomf de Guardiola, Cruyff, Laporta, Nuñez, Rexach, Michels, Venables, Montal, Ronaldinho, Messi, Xavi, Stoichkov, Zubizarreta, Laudrup, Koeman, Migueli, Carrasco, Rifé, Sotil, Puyol, Iniesta, Eto'o, Helenio Herrera, Kubala, Samitier, Kocksis, Rivaldo, Ramallets... Totes les persones que amb el seu treball han aconseguit portar el club a prímera línia mundial. Però també és el triomf de totes aquelles persones que personificades amb la figura de Joan Gaspart han dedicat molt de temps de les seves vides al club sense tenir l'éxit que segurament haurien desitjat. En fi, és la victòria de tots els culés. Felicitats.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Petites il.legalitats quotidianes

Vivim de petites il.legalitats quotidianes. D'aparcar malament el cotxe en doble fila per anar a buscar aquell medicament que necessites per una picor lleugera a la gola, de creuar el carrer quan no pots passar perquè no saps valorar que els deus segons que guanyes realment no valen la pena, de tirar un paper directament a la paperera perquè la impresora ha fet una lleugera taca de tinta a un lateral, d'agafar un bolígraf a una consulta mèdica per poder escriure uns versos sobre una divorciada anomenada Isabel, d'intentar xuclar la connexió d'internet d'una oficina de La Caixa amb una clientela d'edat avançada, de col.locar un paper fals a la zona blava per enganyar un supervisor agotat d'anar mirant vidres... i així podríem anar seguint fins emplenar diferents blogs sobre la necessitat de saltar-nos la llei per sentir-nos alguna vegada a la vida, petits gàngsters amb capacitat de burlar l'autoritat.
I per què fem això? Doncs perquè la llei està feta per ser saltada amb elegància, com un salt de perxa de Bubka, com una croqueta de Laudrup, com un monosíl.lab de Guardiola, com un quadre oníric de Dalí, com un si bemoll de Drexler, com una Nespresso seduïda per George Clooney. Per això, cadascú de nosaltres, cada dia, fem petits gestos que sumats al llarg de la vida ens donarien alguna nit gratuïta entre reixes per poder redimir-nos de les nostres faltes. De totes maneres, també hem de dir que ho necessitem per donar una mica de salsa a tot plegat. Així doncs, seguiu i disfruteu amb les vostres petites il.legalitats quotidianes.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Elvis Presley + nostàlgia = bon inici de conte

El meu germà va morir els vuit anys atropellat per un cotxe. La tragèdia era totalment absent un any abans, a la foto de la comunió on em mirava de reüll mentre jo m’amagava darrera una columna. Ara, trenta anys després i amb la meva última víctima regant de sang les escales de Sant Domènech, sostenc amb nostàlgia la foto d’aquell maig del setanta-nou a Sant Fèlix, on el meu germà ignorava que un any després no em trobaria darrera la silueta fugaç d’un cotxe carregat d’alts càrrecs de l’ajuntament socialista recent investit a la ciutat. No interessava parlar de la matança perquè hagués perjudicat una democràcia molt tendre. Ens varen comprar el silenci amb suficient èmfasis com per tancar la botiga de vins del meu pare. La meva mare ho va acceptar resignada perquè sabia que els gegants no es maten, sinó que s’ignoren.
Sempre he valorat molt la importància d'un inici de novel.la o relat que deixi obert l'argument amb poques línies i no sé perquè, aquest primer fragment que m'ha sortit després d'acollir amb humilitat la nostàlgia provocada per unes cançons de Nadal interpretades per Elvis Presley, em dóna la sensació que compleix una mica aquesta condició. Com diria l'Eugenio després d'un acudit dolent "a mi m'agrada..."

divendres, 18 de desembre de 2009

La moral de les víctimes

Fins i tot les causes més justes, quan són reivindicades fins l'esgotament, caiguent amb actes frívols i gratuïts, poden acabar perdent la seva pròpia legitimitat quan s'utilitzen arguments barats i alhora, s'agafa aquesta causa per acabar justificant actes humans de dubtosa moralitat. Ho dic perquè fa una setmana una televisió pública que presumeix d'independència va fer un documental sobre el camp de concentració que varen haver de patir els exiliats republicans a la platja d'Argeles, un dels fets més vergonyosos de la història de França d'aquest segle, i que justifica mils de documentals i actes per recordar la barbàries que varen haver de suportar els exiliats republicans una vegada havien perdut la guerra, però el problema fou que vaig arribar esgotat i no el vaig poder veure.
Cansat de contemplar com els polítics fan demagogia putrefacta de la guerra civil i l'han convertit en una guerra maniqueista, esgotat de veure com s'està homenatjant persones de dubtosa moralitat pel simple fet que varen sortir derrotats, rebentat de tenir personatges públics aixecant unes banderes que ells no varen viure i per tant, no tenen prespectiva per criticar-la o defensar-la. La conseqüència d'aquesta relectura partidista de la història i l'enterrament a les fosses comunes de l'oblit de tot allò que no interessa recuperar de comunistes i demés, fou que no tenia ganes de veure un documental que parlava d'un de les barbàries més grans que van haver de patir persones de casa nostra, i el fet de víctimes, que quedi clar, no els legitimat moralment per poder tenir una superioritat moral sobre ningú.
La barbàries es condemna com a acte, però no converteix a la víctima amb una persona amb una visió moral més completa de la vida, simplement el converteix en una víctima a protegir i a homenatjar pel fet d'haver caigut a mans de la indiferència humana, però no fa la seva ideologia més vàlida. Segurament si els nostre polítics i la èlit social d'aquest país no hagués fet demagogia maquillada de sang sobre la guerra civil, hagués mirat amb el documental d'Argeles.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Facturas blancas

Aquests últims dies han estat un xic complicats per motius laborals i perquè al arribar el fred a Catalunya m'he decidit a hivernar i a passar-me l'estació veient vídeos de gols d'Onésimo amb el Rayo Vallecano. Per això portava uns dies sense actualitzar mentre deixava tornar taronges a les meves estimades pastanagues. De fet, avui mentre preparava l'avaluació dels meus alumnes d'ESO, per entretenir-me i per motivar-me he fet el joc d'escriure dos versos cada vegada que aconseguia acabar un diagnòstic amb cara i ulls. El resultat ha estat un poema que he titulat Facturas blancas i una avaluació de la que he acabat força content. Aquí teniu el poema.
Perdido en una fiesta de carne caduca, Los cuerpos buscan facturas blancas, Mientras tú, niña de la mirada sin ojos, Espías mis secretos de cinco tenedores, Rogando al azar un solo motivo, Para darme la manzana de la deslealtad. Huimos del lugar del crimen sin pagar, Despidiéndonos con un beso a lo Bogard, Cogiendo del brazo la ingenua soledad, Y regalando a precio de saldo nuestra nostalgia, A un vagabundo que robaba por caridad, A los más pobres de la ciudad. En estos tiempos de alquiler, Donde la mentira descansa en las esquinas, Cuando la noche tiene perfume de mujer, Me recuesto en una biblioteca vacía, Para cantarte en cueros una discreta elegía. Andando en un mar de cadáveres vivos, Llevas en el rostro un rastrojo del ayer, Una nostalgia de nuestro mañana en París, Perdidos como unos dandys fracasados, Escribiendo nuestra correspondencia sin palabras. Quemando las cartas de amantes inventados Un tango suena en los altavoces de la fiesta, Donde un don nadie lleva tus ojos en mano, Mientras tu cuerpo yace tibio en mis brazos, Esperando dos mentiras susurradas a tu espalda, Palabras de un loco adicto al atardecer, A las mentiras con una falsa verdad. En estos tiempos de quita y pon, Donde la verdad sobrevive en el paredón, Cuando la noche me regala facturas blancas, Me recuesto entre tus llagas maltrechas, Para escribir en cueros a tu ingenuidad.

dijous, 10 de desembre de 2009

El factor 61

26 anys i ja has tingut moltes vides: estudiant de la universitat pública, estudiant de la universitat privada, resident a una universitat de prestigi internacional, repartidor de gel a les barraques, consumidor de gel a les barraques, salvador del monopoli del gel a les barraques, venedor fictici de croquetes, monja ficticia de la caritat repartint la meitat del sou els pobres, cuiner de primera fila internacional, cuiner pèssim fent un àpat de xíndria i pa en una àrea de servei francesa, jugador d'handbol de l'escola Txescu, jugador frustrat de futbol del Jovent Gironí, cantant d'un grup de música, doble del cantant d'un altre grup de música amb nom de laxant, delegat de classe de la facultat, futur professor de la facultat on vas ser delegat, seductor de naixement, educat per trencar cors, deseducat per deixar-te'l trencar, cuidador de hàmster suïcides, víctima de l'únic labrador violent de la província, cicilista català i tennista gironí, amic fidel, lector infidel, boletaire i cargolaire, gironí nostàlgic i barceloní renegat, auditor amb futur i empresari sense passat, detrector de l'Escon cada vegada que està tancat, fanàtic de l'Escon cada vegada que està obert, fumador de l'ex-fumador que sempre has portat dins, lector d'unes virtuts el nom de les quals no pots recordar... En fi, animo a la gent que et coneix que completi la llista perquè el final no em quedaran forces per desitjar-te que passis un bon aniversari. Ens veiem aquest vespre!!
Una abraçada del teu amic,
Frank
PD: Quan en facis 50 el teu currículum serà la llet...

dimecres, 9 de desembre de 2009

La derrota del temps

Les carreteres mai tenen final perquè sinó deixarien despullat el viatger incansable que busca atrapar l'horitzó. Per això suposo que després d'estar conduïnt dos dies per Espanya buscant un espai sense sortida on poder assentar una nova vida, he tornat a casa decepcionat perquè he vist que el temps és com les carreteres, segueix sense pressa, segur de si mateix perquè sap que el límit està en el propi temps, o sigui, el dia que vulgui acabar-se trencarà l'esfera cíclica per la que es mou com si el demés no anés amb ell.
Davant d'aquesta situació repetitiva de dessassossec m'he decidit a plantar un hort ple d'hortalises perquè el cicle de la vida de les plantes, la mateixa idea de vida, sigui la meva arma per combatre aquest gegant que mai descansa i que em vol portar a la tomba havent-me robat la meva juventut i els meus dies feliços de passió desenfrenada. Per això, cada matí, durant l'albada, m'assec als peus del meu hort llegint Pessoa i vaig mirant com les verdures creixen pacients totalment alienes si he practicat la tècnica del guaret, o una rotació triennal que em permet aprofitar millor l'espai i poder-me enriquir gràcies un possible excedent de producció. Elles saben que han guanyat la batalla perquè la paraula vida sempre acaba vencent. De totes maneres, infidel de mi, jo a vegades perdo la fe i abandono el meu hort de la felicitat per buscar carretera enllà la fi del món, la derrota d'un temps que només es deixa vèncer per punts. Llavors torno als peus de l'hort demanant perdó i sentint-me un desgraciat.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Avions amb el somriure d'Amelie

Com un poeta demagog estirat a una estació abandonada cantant a la seva femme fatale, com una macarra que tanca els últims bars on només hi resten fracassats disfrassats de Fidel Castro cantant guajiras a la revolució cubana, com un adolescent que troba en la seva imatge trencadora la protecció per amagar el seu interior... Així són els Pereza i el seu últim disc Aviones, dolç com el somriure innocent d'Audrey Taotou a Amelie, segurament la millor cançó del disc i la que ens fa pensar que aquest grup de Madrid està arribant a un nivell musical per incloure'ls entre els grans de la música espanyola.
Després d'escoltar aquesta cançó vaig agafar la pel.lícula i la vaig tornar a mirar per recordar aquella vegada que la vaig disfrutar en la meva solitud de Montserrat, i vaig meravellar-me per la capacitat que té de construïr-se en base als petits detalls la imatge d'una noia amb un somriure captivador. Un somriure que amaga un secret, que intenta protegir la seva vertadera identitat, com els Pereza, que amaguen darrera la seva estètica dura unes cançons amb una sensibilitat especial. Per això suposo que es van meravellar amb Amelie, perquè són iguals, perquè saben que el secret és el que vertaderament atrau a l'espectador, perquè al cap i a la fi, el secret és el ens mou cada a dia a ser millors. Escolteu la cançó.
PD: Avui, dia de la Puríssima, m'agradaria pensar que la Mare de Déu té el somriure d'Amelie.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Artistes de tornada ideològica

Espanya i Catalunya, una sucursal de la civilització grega perduda per l'oblit d'un carter espartà, tenen una sèrie de personatges que amb el temps han acabat essent una paròdia d'ells mateixos, més que res perquè la decadència física i mental a la que han arribat ha servit per ridiculitzar tot allò que havien representat de joves, si és que varen arribar a ser bandera d'alguna cosa.
Sincerament crec que dins aquesta categoria d'artistes que han acabat escopint sobre el seu rostre, Miguel Bosé té un lloc d'honor. Cada vegada que obre la boca per parlar, no per cantar, sempre treu aquest esperit de superioritat moral insultant que tenen tots els artistes carronyers d'esquerra que es creuen amb força per anar pontificant sobre la manera de viure de les persones. Ells són els primers de cagar-se amb les jerarquies, però alhora són els primers d'utilitzar els micròfons que tenen davant seu per anar aconsellant a la seva parroquia de com viure les seves vides, i si el discurs no funciona, sempre ens quedarà la guerra d'Irak per acabar tapant les seves misèries personals.
M'havia proposat feia temps de no fer escrits de crítica visceral per intentar ser un xic positiu, però quan he vist el Bosé per la televisió fent el seu discurs repetit, he tingut un impuls que no he pogut evitar. Més que res perquè em fa molta ràbia que segons quins personatge públics, per mèrits qüestionables, tinguin un micròfon a davant per poder deixar anar al seu vòmit incontrolat, mentre d'altres, han de seguir callat perquè no troben espai on fer sentir les seves veus silenciades pels crits d'aquests esquerranosos amb menys estil que en Joan Herrera posant gasolina al cotxe.
PD: A Catalunya l'exemple clar seria Carles Flavià.
PDD: Les cançons de Bosé, a pesar de tot, m'agraden.

divendres, 4 de desembre de 2009

Girona

Buscant fotos sobre aquesta ciutat que em mou entre l'amor i l'odi, el despreci i l'estimació, el rebuig i la necessitat, la fe i la desesperança, he trobat una imatge que crec que la dignifica perquè la defineix tal com és: sense filtres ni sense mentides.
Girona és com aquesta fotografia de La Rambla de la Llibertat, grisa perquè no hi ha ni un punt de color que li doni alegria hivernal, però al mateix temps, en la grisor aconsegueix ser nostàlgica, crear un sentit de pertinença que t'acompanya arreu on vas.
També podem veure en la foto la quietud, una font inesgotable d'angoixa i benestar. Angoixa quan la vida et demanar còrrer una mica més, i benestar quan aquesta mateixa vida et demana una humil parada al camí per mirar enrera i veure tot el que vas dir que faries i no has complert mai. La buidor nocturna dels carrers gironins és com una cançó de Tom Waits, en certs moments d'eufòria et pot posar nerviós perquè tens ganes d'anar més ràpid, però en els moments de dessassosec, de buscar un paisatge per la soletat, la matinada gironina és l'espai perfecte per trobar la calma enmig de la tempesta.
Podria anar dient però veig que la fotografia em porta un munt de sentiments contradictoris, maneres de veure la meva ciutat que passen sense punt mig de l'idealisme a la paranoia, i tot l'article seria igual de repetitiu i d'avorrit. Més que res perquè el meu sentir envers Girona és repetitiu, sempre l'odio però perquè l'estimo, i al final, després de tres anys de sentir sempre el mateix, reconec que em faig profundament avorrit. Així doncs, esperem que arribi un dia que Girona sigui tres vegades mortal.

dijous, 3 de desembre de 2009

Crònica d'una mort anunciada

Després d'haver cremat les cintes de totes les pel.lícules amb finals feliços m'he mirat Venècia amb prespectiva i crec que val la pena veure una ciutat agonitzant, més que res perquè d'aquí poc serà una necròpolis amb un parc temàtic a dins per poder acontentar a turistes adinerats que intenten fugir de les seves realitats quotidianes, i com molt bé dièm els melòmans: el vaig a veure perquè segurament és l'última gira que farà.
De totes maneres, sap greu copçar com l'herència d'una ciutat renaixentista que va fer crèixer l'esperit del comerciant burgés en una Europa perfectament jerarquitzada, queda totalment reduïda a uns palaus desagastats per la força dèbil de l'aigua, però per l'altra banda, agraeixes fer un viatge el temps sense necessitat de llegir Shakespeare per poder imaginar-te la gent travessant corrent el Ponte de Rialto per defensar els seus comerços d'algun atac naval.
Vaig anar a Venècia amb molts de prejudicis perquè em pensava que només trobaria gondoleros amb sombreros cantant cançons infames, però no, m'he trobat quelcom més. He trobat la paraula resitència desdibuixada als rostres de la última generació de venecians totalment rendits a l'evidència: la magnificència de la història no ha pogut fer front a la buidor tecnològica del progrés. Aquesta actitud m'ha conmogut i m'han fet venir ganes de tornar-hi en algun moment on necessiti fer una passejada nocturna en una ciutat fantasma on només quedin els espectres orgullosos d'un passat exemplar i majestuós.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Els cors de Visconti

La finestra de l'habitació estava resguardada per una bandera europea amb una estrella de menys, una bandera italiana que robava abans d'anar a dormir perquè cobrís el nostre cobrellit on hi teníem bitllets falsos de cinc-cents euros, capses de preservatius precintats robats a una farmàcia, i fotografies de Maradona amb la camiseta del Nàpols extretes de la col.lecció de Josep Maria Minguella. Durant la nit una estelada presidia les nits venecianes en lloc de la italiana que ens donava l'escalf suficient per sobreviure a la humitat nocturna dels canals. Sempre havíem sentit que els italians són millors amants que els catalans, per tant, vàrem optar per la bandera de Cavour per poder dormir amb un efecte hivernacle proporcionat per les melodies de Vivaldi.
La qüestió és que les dos nits venecianes vàrem sentir a la mateixa hora, prop de la una de la matinada, després d'haver tancat els llibres d'en Fonalleres i en Torralba, la veu profunda d'un begut que veia en l'ebrietat la millor forma de la sobrietat, intentant interpretar Els Cors de Nabucco mentre deixava anar crits de lloances a Helenio Herrera. No vaig obrir mai la finestra perquè em volia imaginar que un jove Luchino Visconti ens havia vingut a veure per fer-nos entendre que morir joves a Venècia era la millor forma de passar a l'eternitat. Suposo que per no voler obrir la finestra m'hauré de conformar a ser un mortal que busca trencar el temps en uns canals que sempre van a parar en la inmensitat de l'oceà. De totes maneres, encara que hagués abraçat a Visconti i a la seva eternitat, tampoc hagués estat feliç, i això, em deixa més tranquil.

dimarts, 1 de desembre de 2009

El triomf del desamor

Necessitàvem una cançó desgastada d'Antonio Vega per arrodonir l'escena: estintolats a l'entrada del teatre on Maria Callas va enamorar el món, podíem copçar a la perfecció una parella discutint a dos metres del canal. Estaven esgotats. Els esbufecs del noi em feien pensar que era la tercera topada del dia i l'enèssima de la setmana. Just al moment que ella marxava carreró endins i jo començava a cantar Viva l'Italia de Francesco de Gregori, ell veia passar una gòndola d'uns turistes americans montant un escàndol propi de turistes espanyols. La vida sempre tenia la virtut d'escopir-te a la cara just a l'instant que baixaves les armes per poder respirar.
En aquell moment, el noi, segurament es deia Pietro perquè tenia el nas ample, es va asseure amb els peus esquitxats pel trist moviment d'un canal remogut pel cant afònic d'un imitador d'Andrea Bocelli. Va començar a plorar just el moment que l'enèssima góndola havia travessat la cantonada del carrer i es pensava que havia quedat sol. Nosaltres el seguíem mirant sense voler sortir del nostre amagatall operístic per por de deixar-lo despullat en un moment on la ciutat li havia pres l'amor que feia temps li havia regalat sense esperar res a canvi. Ja sé perquè plora, li vaig dir a la meva dona, plora perquè és un afortunat. En Pietro, o potser es deia Luca, havia aconseguit ser un fracassat a la ciutat on només hi venien els triomfadors. L'èxit del fracàs el portava a plorar alhora de tristesa i emoció. Vàrem marxar cantant uns versos de Sabina "y una mañana comprendí que a veces gana el que pierde una mujer" perquè ens sentís. Va aixecar el cap i ens va dedicar un somriure: segurament no havia entés res però entre els tres havíem aconseguit trepitjar la Venècia romàntica i mentidera. Definitivament, havia estat un gran triomf.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Les cendres de Venècia

- El meu fill va deixar Vènecia per anar a Barcelona a buscar un xic de vida.
El cambrer del Rivietta em deixava el meu risotto de peix mentre m'anava explicant com Venècia havia perdut més de la meitat de la població durant els últims cinquanta anys. Tenia dos anells daurats on hi figuraven l'escut de la ciutat i el rostre de Pau II, fill de la casa que hi havia just a davant del restaurant, Patriarca de Venència, i un dels Papes que durant el Renaixement es varen convertir en un dels grans mecenes d'Europa.
- Hem passat de ser 120.000 el 1950 ha baixar dels 60.000 d'avui en dia. La gent jove no entén una vida on el cotxe no sigui necessari i sobretot, on no faci falta còrrer. Saps? Nosaltres si correm gaire caiguem a l'aigua. Per això sempre ens veuràs caminant pensatius, perquè sabem que no podem caminar horitzó enllà.
Aprofitant que ja no quedava ningú al restaurant, perquè segons ell, ningú sopava a les deu de la nit, el vaig convidar a seure amb nosaltres perquè ens expliques com era la Venècia de la seva infància. Ell només volia parlar de Barcelona. Ens preguntava com era aquella ciutat que li havia robat el seu fill. El vaig mentir perquè es tranquil.litzes.
- És una ciutat on la gent tampoc còrrer gaire perquè sinó t'atropellen unes gòndoles amb motor pilotades per animals salvatges.
Vàrem començar a menjar el risoto mentre vàrem aconseguir que parlés de les cendres d'aquella ciutat que s'havia convertit en un parc temàtic per turistes. Portàvem dues hores a la ciutat i havíem aconseguit viatjar als seus orígens gratuïtament, que estan a Venència, es pot considerar un èxit. Tot plegat gràcies a les llàgrimes d'un cambrer que s'anaven desgastant com una cendra humida per una pluja cansada de veure ploure sobre mullat. Vàrem marxar del restaurant essent vuit a la taula, regats de limoncello, i rient sobre la possibilitat que aparagués el fantasma de Pau II per brindar sobre les cendres d'una ciutat assessinada a mans de la Modernitat. Abans d'anar a dormir vaig reafirmar que els catalans i venecians, a part de ser comerciants, tenim molt més en comú. Una gran arribada.

divendres, 27 de novembre de 2009

Venècia abans d'anar a Venècia

La veig com la ciutat que la gent vol que sigui, com l'espai que es va fer a pesar de la història i que avui en dia segueix dempeus gràcies a aquesta mateixa història, i sobretot. la veig com la ciutat que gràcies a quatre petons salats de Casanova, l'han mitificat fins a la sacietat amb un sentimentalisme barat i fals.
Un dia abans d'agafar l'avió tinc la sensació que Venècia és una ciutat preparada, on tot està calculat perquè el turista trobi un gran complex de canals on el romanticisme es perd per la olor a brutícia de l'aigua presa, i les cases nostàlgiques d'aquells anys medievals on controlaven el comerç del Mediterrani, i expandient l'esperit de comerciant burgés per una Europa empresonada pel Feudalisme.
Segurament m'equivoco i després de provocar una inundació a la Plaça de Sant Marc, torno parlant meravelles d'aquesta Venècia que em recorda a Barcelona pel seu esperit de ciutat, per les ganes de crèixer i fer-se un lloc dins el mapa europeu per propis mèrits. Potser si. Però abans de marxar a una ciutat nova sempre intento fer una primera valoració del que em trobaré, imaginar-me com serà tot plegat, més que res, perquè un cop allà em serveix per escriure, per tenir idees, per veure en els rostres dels habitants d'aquella ciutat una herència dels seus avantpassats, la perduració d'una forma de vida que ho porten escrit en el gest, en el caminar. En fi, que ho faig per poder tenir una excusa per escriure. Sóc un lladre.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Els problemes relacionals entre la nit i jo

Estimo la nit perquè em permet passejar pel carrer amagant els meus defectes, deixant sota la gabardina la meva vertadera identitat de perdedor compulsiu de partides de pòker. L'estimo perquè em permet anar a la Plaça Felip Neri a tocar cançons de Sopa de Cabra i deixar les colilles dels cigars apagades als forats fets per la metralla de la Guerra Civil. L'estimo perquè quan està a punt de caure rendida a braços de l'albada és el millor moment del dia per apreciar el secret de la realitat. Finalment, també l'estimo perquè a la nit tinc la sensació que afino més la veu per cantar una canço dedicada a una noia desconeguda que viu amb una barraca al costat de la platja.
D'altra banda l'odio perquè em dóna el silenci suficient pe poder pensar sobre mi mateix i adonar-me que sóc una misèria, també l'odio perquè dóna temps als lladres de poder robar-te un tros de la teva vida sense preguntar-te si la vols llençar o la necessites per poder anar l'endemà al matí a la feina, i sobretot l'odio perquè l'envejo, a mi també m'agradaria una vida fosca i que la gent m'aprecies precisament per això, perquè no ensenyo les cartes, perquè intento guanyar al pòker fent trampes, perquè a pesar que la traïdoria es pot apreciar a la meva mirada, no deixa de ser atractiva.

dimarts, 24 de novembre de 2009

La complicitat en el silenci

Quan el silenci fa la funció de pregunta i resposta ja no sol quedar espai per la paraula, perquè qualsevol intent de verbalitzar dues mirades és quelcom vulgar i fins i tot superficial. Per això m'agrada estar amb gent que m'estimu i tenir aquell moment on a través de la tensió del silenci ens hem aconseguit transmetre un missatge reflexat amb un somriure cínic. M'encanta perquè li estàs dient a l'altra persona "et coneixo", "sé qui ets i et vull així".
De totes maneres, d'aquests tipus de silencis el que més sols disfrutar és quan un tercer parla i deixar anar alguna mentida que tu i el teu confident coneixes, en aquell moment busques la mirada de l'altra de forma dissimulada, com si fos un gest accidental, com si no la volguessis trobar, i quan la trobes, relaxes l'esguard satisfet de la complicitat secreta amb la parella, l'amic o el familiar.
Per això, us animo que a partir d'ara utilitzem les paraules justes, els mots pertinents per poder fer crèixer dins nostre l'art de la mirada, un art totalment paral.lel amb la capacitat d'interpretar els silencis, perquè la complicitat plena amb els altres sol arribar quan estàs assegut amb un cotxe i després de trenta minuts de completa quietut te'n adones que estàs disfrutant de la companyia callada de l'altra. I com li dius? Doncs amb una simple mirada.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Aunque las rosas sepan a vinagre, no dejan de ser rosas

La capacitat que tenim d'acostumar-nos al caviar i passar de l'elogi a la crítica és només equiperable a l'enveja que podem arribar a tenir per l'èxit d'un altre. Per això, quan llegeixo alguna crítica del nou treball de Joaquín Sabina dient que és más de lo mismo, em venen ganes de riure mentre penso amb l'accident amb bicicleta que vaig tenir a Virum (Copenhaguen) escoltant una cançó de Bryan Adams. Vaig acabar a l'hospital i ho vaig trobar just. Quan un escolta una cançó del canadenc que porta per títol l'inexistent The best of me, tot allò dolent que li pot passar no es pot equiperar amb l'atemptat de donar vida a aquest paràsit de la guitarra. En fi, tornem a Vinagre y rosas, perquè segurament si hagués estat escoltant Sabina hagués caigut en braços d'una adolescent danesa que anava en patinet llegint un conte d'Andersen i esperant un príncep blau que caigués del cel.
Quan durant tant de temps s'ha elogiat a Sabina per la seva capacitat literària, i sobretot, de dignificar artísticament la música de cantautor en castellà, no entenc perquè el podem acusar que als seixanta anys faci el mateix, li hauríem de fer un monument perquè després de trenta anys de carrera sigui capaç de fer un treball on el nivell poètic de les lletres sigui el de sempre: rodó, cínic, suggestiu i elíptic. És més, a dintre el nou treball hi trobo dues cançons, Cristales de Bohemia i Menos dos alas, que estan molt per sobre del nivell d'una cançó habitual del poeta d'Úbeda. Us recomeno el treball, val la pena, perquè encara que en aquest treball las roses tinguin un cert regust a vinagre, no deixen de ser roses.
PD: Cito la cançó El joven aprendiz de pintor d'en Sabina per resumir aquest article: El joven aprendiz de pintor que ayer mismo / juraba que mis cuadros eran su catecismo / hoy que el público empieza a hacerme caso / dice que no pinto tan bien como Picasso

diumenge, 22 de novembre de 2009

Falta poc per ser com Espanya: Un país normal

Ha estat una benedicció i ningú ho vol reconèixer perquè l'important és anar exprimint la taronja fins que tregui suc aspre i caduc. Fèlix Millet ha estat el vertader aliat del govern tripartit, el personatge que ha desviat l'atenció mediàtica dels mitjans i ha donat un xic d'aire a un govern adolescent que actua per impulsos, sense un port on atracar i amb vuitanta mil sirenes que inviten a parar el vaixell a illes falses on festejar uns triomfs inexistents. Billet ha aconseguit mitjançant el seu robatori al Palau donar temps a un grup d'amics formats per burgesos amb mala consciència social, independentistes renegats que pixen odi i caguen rancúnia, i coliflors vermells amb una falç clavada al cul, que no saben com arribar amb dignitat al final de la legislatura intentant amagar la veritat, que han dimit amb el tema de l'Estatut, que han estat incapaços de plantar-se davant dels seus amiguets pijosociates de Madrid pel bé d'una España progre on tothom s'ho fa amb pirates homosexuals reprimits a les presons franquistes.
Per això proposo al govern de Montilla que mantingui la creu de Sant Jordi al neuròtic del Palau que treia bitllets sempre que algun músic tocava un si bemoll amb ascendència a re menor, més que res perquè gràcies a ell arribaran sa i estalvis a una Ítaca decadent que es diu final de legislatura. Però sobretot, li han de reconèixer que, sense voler-ho, Billet ha tret a la llum la Catalunya corrupte, aquella Catalunya que ens converteix en un país normal: Ja tenim corrupció, imbècils al poder, traumes nacionals, cuiners reconeguts, actors pornos analfabets, escriptors brillants, un equip de futbol... Ja només ens falta tenir un Estat. Llavors ja serem com Espanya: un país normal.

divendres, 20 de novembre de 2009

Like a Rolling Stone

Avui és un dia per fer balanç, per mirar pel retrovisor sense perdre de vista la direcció de la carretera, i entendre, que hi han paisatges que mai tornaran perquè només d'aquesta manera podem arribar a descobrir nous horitzons amagats pel destí. També és un dia d'inconformitat, de no estar satisfet amb el que dóna l'avui perquè és la manera de viure un demà millor, sabent que no pots viure de l'esperança del demà perquè és la forma d'alimentar una permanent inconformitat amb el present. També és un dia de crítica, de veure els errors i intentar canviar-los, de veure els encerts i i provar de mantenir-los. També és un dia d'agraïments, d'enfilar-te a la muntanya on Benjamin va maleïr el demà i donar gràcies a Déu per les persones que m'estimen gratuïtament sense esperar res més de mi que una mirada agradable o un somriure de complicitat quan la vida t'escup a la cara. Finalment també és un dia de recolliment, de disfrutar d'un mateix, de la realitat de ser, de fer un vol amb la barca tintinejant del dubte portan-me cap a la terra promesa de la fermesa, on la fe supura a través dels porus d'uns arbres milenaris que es riuen de la nostra existència. Tot plegat perquè a mis veinti-séis, un té la sensació que només hi ha una manera de fer justícia al dia a dia, hi una manera de ser just amb els béns que t'envolten, i una sola forma de no fallar als meus, i aquesta és seguir sent tan joven y tan viejo: Like a Rolling Stone.
PD: Per molts anys en Xavi, fidel del lector del blog que avui en fa... els suficients com per aguantar només dos jugades al camp de futbito.

dijous, 19 de novembre de 2009

Un sutil poeta normand

En front dels bàrbars futbolístics de l'escola gatussiana, trobar personatges trets d'una carrossa reial com és Zlatan Ibrahimovic és un luxe per aquell que intenta veure el futbol com una forma d'art, com un espai poètic on la èpica i la lírica es van repartint els torns d'acció per regalar al públic un xic de plaer estètic. Zlatan té el posat de poeta normand, de ser un servent de Hamlet amb el rostre desengelat de l'Alfred de Batman, que busca en la precisió de la mirada, poder tenir el mot correcte per poder sorprendre sutilment aquells que l'envolten.
En el terreny de joc és un mou com un barallí de l'escola moldava, amb netedat, sense fer un gest de més, amb elegància, buscant en cada moviment un gest de alienació de la seva musa que el disfruta des de la graderia. A més, a l'hora de tancar la poesia ho pot fer de dues maneres: amb la brutalitat dels guerrers de les seves terres, sense deixar presoners, fent de la mort un acte heroic dels caiguts a la batalla, o amb la precisió i sutilitat del guerrer entrenat per matar sense perdre energia, simplement removent la daga una vegada aquesta està incrusta en un òrgan vital d'un adversari que treient sang per la boca és a temps de donar les gràcies per haver caigut a mans d'un cavaller de tall garcilasiana capaç de dominar el mateix temps, l'art de la guerra i el de la poesia. Per això val la pena anar al Camp Nou, perquè Zlatan brinda a cada partit una petita lliçó de com escriure romanços amb versos lliures i rima blanca i no morir en l'intent.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Mendoza per aprimar-me

Després d'uns anys de vici desenfrenat on la gula apartava els altres sis pecats capitals per embolcallar totes les meves passions, he decidit posar-hi punt i final. Ja n'hi ha prou. De moment m'he aprimat un kilo i sis-cents grams, i vaig en camí d'acostar-me aquells vuitanta-cinc quilets que em convertiran una altra vegada en un sex-symbol, en una icona dels casats atractius que passegen per la ciutat enlluernant el rostre d'adolescents analfabetes que busquen un príncep blau que no cagui, no pixi i no tingui calentures quan li està parlant de la bellesa de la lluna plena.
Per aconseguir el meu repte m'he comprat el nou llibre d'Eduardo Mendoza Tres vidas de santos, que em vaig llegint quan tinc una necessitat imperiosa de seduïr el pernil ibèric que m'espera dins la nevera amb la seva millor mentida tatuda al color rogent de la seva pell.
De moment, el llibre em sembla una publicació adecuada perquè els lectors de Mendoza poguem tenir la nostra dosis de metadona literària fins que torni a treure un altre Pomponio Flato que passegi per les ciutat dels prodigis buscant resoldre la veritat del cas Savolta mentre va a fer un cafè amb un tal Clotilde. Ho dic perquè des de la pastanaga verda demano públicament a Eduardo Mendoza que publiqui un altre llibre que em pugui fes sostenible el fet de menjar mongetes amb regust de postguerra, i una carn a la planxa que no ha tingut la suficient valentia com per ser arrebossada. Necessito una obra mestra de Mendoza, sinó, la gula s'apoderarà de mi com Onofre Bouvila ho va fer d'una Barcelona amb necessitat de ser Barcelona.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Un triste vals vienés

Una de les meves costums literàries sobre les que no pesa cap fonament racional és que sempre he escrit la prosa en català i la poesia en castellà, quelcom extrany tenint en compte que Martí i Pol fou el meu primer poeta i Enrique Vila-Matas el meu primer novelista. La qüestió és que els versos descabellats als versos impars em surten amb la llengua de Cervantes i Ramoncín, i per tant, quan estic inmers en el meu hobbie d'escriure versos en un tovalló de paper durant unes d'aquestes conferències que no m'interessen, però que hi assisteixo per treure la llengua el conferenciant mentres està parlant de la seva experiència del sublim, em comencen a surtir tots de mots en castellà que no sabien ni que existien.
La última conferència a la que vaig assistir fou una classe magistral sobre la partipació de la ciutat de Girona a la primera creuada que va tirar endavant Urbà II. Em vaig asseure a l'última fila vestit amb el meu hàbit franciscà que només trec de l'armari per les millors ocasions, i mirant per sobre unes ulleres de pasta que el meu avi m'havia deixat en prèstec, vaig començar a escriure aquests versos dedicats a totes les noies per les que mai vaig lluitar perquè durant el seu dia, vaig pensar equivocadament que no valien la pena.
En la cornisa de tu silencio,
yace un gato sin vidas,
buscándose en un espejo roto,
y echando al vacío,
tus jarras de miradas frías.
A su lado con sus utensillos,
descansa un payaso en paro
enamorado de tu llanto desalmado,
acompañando mi guitarra
con un acordeón robado...
Para que cante un triste vals vienés,
como un trobador loco y desafinado,
recitándote un poema de alquiler
de una alma prestada por el diablo.
PD: Escric el poema tal qual m'ha sortit, sense repassar-lo, més que res perquè així no tinc la temptació de passar-hi temps per acabar empitjorant-lo.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Cançó de mitjatarda

Passejant amb la família per un poble del Baix Empordà on només hi viu el record d'una infància senzilla i ingènua, m'ha vingut a través de les esplanades verdes on hi sobreviuen les imatges d'un passat bucòlic, l'eco d'una cançó d'en Serrat cridant al meu pare sobre aquell bosc que ell recorda de verd i jo me l'imagino en blanc i negre, com si fos un fotograma del No-Do on s'enllacés la visita del Generalísimo amb un gol de Kubala i una internada per la banda de Gento.
I és que, aquest diumenge a la tarda de converses familiars esguardades per una posta de sol rogent que no anuncia ni pluja ni vent, i embolcallades pels secrets d'unes pedres centenàries que callen les infidelitats d'un poble afí a les visites del bisbe Cartanyà, tenen aquest toc càlid que t'ajuda a pensar que tot plegat val la pena a pesar que la ventada de la vida s'ha endut persones i vivències sense demanar permís, i sobretot, t'ajuda a comprendre que totes les discussions adolescents amb els pares s'han convertit amb encerts, que les negacions s'han convertit amb afirmacions, i que amb els anys, aprens a valorar molt més la família i tota la gent que t'estima.
De totes maneres, el millor d'aquesta tarda de diumenge s'ha produït mentre estava corretgint uns exàmens i escoltava el Serrat simfònic: he entés per primera vegada que Cançó de mitjatarda fos tant valorda per la generació dels meus pares. I qui va dir que les tardes de diumenge eren avorrides?

divendres, 13 de novembre de 2009

Les rèmores de l'Església

Fa temps em va caure a la mà un d'aquests llibres que han fet un dels teòlegs del PSOE, Juan José Tamayo, i a partir d'aquí vaig anar llegint els escrits que anava fent periòdicament a El País on posava arguments teològics a cada un dels punts del programa electoral de Zapatero. Es tractava de fer una teologia sociata de saló on defensava tota la llarga llista que ara mateix em fa mandra escriure per agotament mental. Tamayo, als llibres que vaig anar fullejant arran de l'interés que vaig tenir per la seva lluita honrada contra la vara de Ratzinger, sempre acaba parlant en nom de la llibertat dins l'Esglèsia i s'acaba posant com exemple de persona que ha aconseguit posar-se el dia i adaptar la moral del catolicisme al segle XX. En fi, un model a seguir per la teologia moderna...
La qüestió és que tots els escrits seus patien quelcom que es diu absència de Déu, o sigui, es nota molt quan tu critiques alguna persona amb la que comparteixes una fe, i aquí posaria el cas de Pere Casaldàliga, un personatge que quan escriu es pot veure entre línies una fe increíble amb Déu i un respecte pulcre envers els seus germans que només fa que incrementar la seva autoritat, o quan tu escrius simplement per destruïr, i sobretot, fas servir el teu passat clerical per donar-te autoritat tu mateix. Tamayo, als seus últims llibres, s'autoproclama un màrtir de la fe, una fe que alhora queda totalment arraconada dels seus escrits, i això per mi, el converteix en un senyor que dedica deu pàgines sobre una suposada guerra entre l'Opus Dei i els Jesuïtes perquè no té capacitat d'anar més enllà. Quin és el problema? Doncs que justifica teològicament els plantejaments d'alguns sectors polítics utilitzant la paraula de Jesús, i què vols que et digui, per mi, modestament, tant els bisbes espanyols que segueixen empastifant d'ideologia feixista el cristianisme amb allò d'una, grande y libre, com aquests teòlegs de saló que l'enmerden d'ideologia marxista, són el mateix tipus de rèmora que l'Esglèsia ha d'anar aguantant i que no ajuden a anar contracorrent.

dijous, 12 de novembre de 2009

Fill de l'abisme

Quan ets fill de l'abisme i t'agrada portar la teva vida al límit pel que fa a les emocions existencials, no hi ha cap realitat humana de naturalesa hedonista que pugui igualar l'emoció de trobar-te en una caiguda lliure sense fons. El sentiment cíclic de buidor i plenitud que es va intercalant a la teva ànima com les estacions de l'any, com si fos una evolució necessària per ajudar crèixer l'esperit cap a un demà millor, t'ajuda a enfortir-lo davant les mateixes parets que la vida et va posant pel camí de forma indiscriminada, sense demanar permís, com si fos un atzar ebri el qui decideix com i quan ens hem d'arremengar per tirar endavant.
Per això, moltes vegades l'art masoquista de disfrutar la sensació de buidor és totalment lògic, perquè saps, a pesar de la boira espessa d'un passatge acostumat a rebre la llum d'un sol celós de si mateix, que tot allò buit un altre dia tornarà a estar ple, tornarà a gaudir sense reserves d'aquella plenitud que ara, amb els anys, no és res més que un record oblidat i idealitzat per totes les nits que has passat al desert buscant un oasis fals per tenir la simple sensació que t'estaves refrescant amb una aigua traïdora que t'estava ajudant a arribar el demà. Per tant, a dia d'avui, celebrem que ens trobem en caiguda lliure, que l'esperança sembla llunyana i la sortida inexistent, celebrem-ho perquè tard o d'hora caurem a baix de tot i llavors vindrà el temps de l'escalada.

dimecres, 11 de novembre de 2009

La caiguda d'uns morts de gana

Títol: La caída de unos muertos de hambre

Autor: José María Alcorcón

Época: Galáctica

Sinposis: En aquest quadre de carácter galàctic podem trobar dues realitat completament contraposades basades en la lluita entre el bé i el mal, la virtut i el vici, on Alcorcón, autor madrileny amb fortes reminiscències platòniques que vol plasmar la lluita titànica entre aquestes dues forces, es basa en un collage faricat amb ales de carani i merdes de cabra per transmetre el seu art. Hem de tenir en compte que l'artista madrileny va saltar un dia per l'altra de l'anonimata la fama i li va provocar un enfrontament directe amb el que seria el seu gran rival dintre el món artístic de la capital espanyola, Florentino Pérez, un pintor protegit per la casa reial que va manifestar abans del boom de la pintura d'Alcorcón, que la seva decadència com a pintor i la seva manca de premis no seria considerat mai un fracàs. En fi, pel pròxim dia de classe s'ha de completar la sinopsis per poder preparar amb garanties la selectivitat perquè l'art d'Alcorcón està donant la volta al món.

dimarts, 10 de novembre de 2009

No apte pel Transiberià

Ahir vaig passar-me la tarda perdut entre les estanteries d'una biblioteca abandonada buscant exemplars de llibres que parlessin de diferents històries ambientades en el Transiberià. Pacientment els anava apil.lonant al costat de les obres contextualitzades als suburbis de Paris, era un duel cos a cos entre autors francesos i rusos rememorant la guerra napoleònica en la que l'emperador francés fou foragitat, al igual que Hitler anys després, per un hivern rus que calla en silenci totes les històries sense final que han amagat les parets del Transiberià, on no només hi ha el destí propi de la ruta sinó que poleix els camins falsos que tendeixen a buscar les persones com si obrissin un cec sense saber ben bé el que estan fent.
Arran de la meva investigació rusa he estat pensant totes les hores que vaig passar al tren quan els viatges a Barcelona eren freqüents, les estones de calma, els viatges on el temps parava i només quedava en moviment la imatge del paisatge que s'escapava com la vida mateixa, convertin-nos en nosaltres en uns espectadors de luxe d'una obra teatral on el final està molt clar just abans de començar-la. Ho he recordat perquè m'agradaria tornar a tenir aquell espai d'una hora abans d'entrar a treballar, aquella estona on penses gratuïtament amb moltes coses que simplement et venen el cap per mer gust de fantasiar un xic. Per això, he pensat mentres desfeia el piló de les històries anònimes del Transiberià, espero no agafa mai aquest tren rus perquè quan baixes m'hauria tornat un perfecte somiatruites rus amb accent de Vallfogona. Ja m'ho va dir la meva mare, mai t'anirà bé tenir temps per somiar.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Amb la lluna a l'esquena

Certs records bastards d'aquells vespres de desembre que traficàvem mentides amb la lluna a l'esquena m'han vingut aquesta tarda, quan no hi ha res a perdre, quan el demà és un somriure irònic que mira de reüll al passat recordant-nos que tots els malsons de la nostra adolescència eren només signes de feblesa d'una ànima poc educada en l'art de la lluita. No sé perquè hi he pensat, suposo que perquè m'has trucat mentres estava a l'autopista tornant de Lleida i he pensat que ara, caiguent als braços de l'edat adulta, valoro amb més fervor cada una de les teves paraules, dels teus gestos delicats que contraposen amb un físic contundent que es va alleugerint de mica en mica a base de productes envejos dels nostres millors entrecots.
Per això no t'he tornat la més òbvia de les trucades, perquè necessitava escriure aquest post que segurament llegiràs demà el matí mentre fas un tallat, perquè a vegades tinc la sensació que se'ns escapa alguna cosa que no sabem explicar amb claretat, perquè tinc por que els poemes i promeses que un dia vàrem segellar ens rellisquin entre els dits com la sorra manipulable de la platja de Zarautz. Per això, cada cop que caic voluntàriament a la nostàlgia d'aquelles cançons de Sau que vàrem compartir, surto al balcó de casa meva i intento dibuixar en un horitzó tallat per antenes la teva mà estesa cap al demà, les teves ganes de ser millor cada dia, la meva més profunda admiració i la meva sincera amistat. Que passis un bon dia i no t'oblidis de beure aigua, perquè si amb la lluna esquena hem arribat fins aquí, no ens ha de fer gens de por el que ens portarà el demà.
PD: Per cert, el gol d'en Pizzi ja té tretze anys... aquí ho deixo.
PDD: Miquel, tranquil, no parlo de tu...

diumenge, 8 de novembre de 2009

Un dia espectacular

Pensava que segurament, en un dia tant normal i corrent com el 8 de novembre, algun dels personatges més cabdals de la història de la humanitat varen fer un petit gest, varen guanyar una petita lluita personal, varen aconseguir quadrar idees per poder tirar endavant un projecte, i llavors he tingut el convenciment que un dia tant normal com avui era un dia espectacular que s'havia de disfrutar el màxim, més que res, per celebrar, que algú fa molts anys va tenir una petita il.luminació que li va permetre millorar el món.
Llavors he anat al wikipedia i he trobat el següent referent sobre aquest dia: George Bush pare fou elegit president dels EUA, Hitler va sobreviure a un atemptat... no he continuat... De totes maneres, a pesar de les diferents coincidències del 8 de novembre, he seguit convençut que algun gran personatge estava madurant tirar endavant algun projecte perquè cada dia ens acostem més al que som, persones. Així doncs, felicitats a tots en aquest dia tant normal i vulgar del que segurament no esperàveu res abans de començar a llegir aquest post.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Els enciams corruptes

El comunisme amb regust d'enciam empaquetat ha sortit una altra vegada de l'armari cridant els quatre vents que ells no tenen res a amagar, que ja comença a ser hora de netejar la política de tant personatge convergent i pseudo-socialista corrupte que va campant per l'oasis català com un camell assedegat, perquè mentre ells fan bé les coses i no es dediquen a jugar amb diner públic, en fi, són les pobres víctimes que es troben totalment indefenses davant el grup d'indeseables que mou les artimanyes d'aquest país. No ens enganyem, ells no han menjat mai calent, i les poques vegades que han tingut poder a través de conselleries de mongetes, varen agafar un helicòpter oficial per passejar els nens perquè poguessin descobrir allò de Catalunya des de l'aire, mentre que quan han tingut els mossos... millor no parlar-ne perquè els pobres mossos encara haurien d'acabar aplaudint aquest post sense cap mena de motivació.
Dic això perquè quan tu no has tingut la opció com a partit polític de rebutjar la corrupció, és molt fàcil i oportunista carregar-se aquells que ho han fet, i que com a tal, han d'anar justament a la presó a disfrutar els seus bitllets amb una vista extraordinari de l'A-7 direcció Barcelona. En fi, que quan l'amic hortalà Joan Herrera comença a parlar amb aquell to de superioritat moral sobre la necessitat de netejar el país de corruptes, m'entra un fàstic tant bestial que acabo vomitant per vergonya aliena tots els enciams de la meva vida, pensant tot el que ha fet iniciativa amb el poc poder que ha tingut a Catalunya. Això si, vomito només els enciams, mai les pastanagues.

divendres, 6 de novembre de 2009

Canvi d'època

Nostradamus entra en escena a sobre un cavall coix d'un genet jubilat i comença a cridar que aquesta és la fi del món. Jo el veig passar pel costat del meu cotxe i puc apreciar com segueix la direcció dels núvols negres que estan a punt de cobrir la ciutat de Girona per deixar anar una tempesta elèctrica que em fa pensar amb una cançó d'U2 infravalorada per ells mateixos. Mentrestant, a dins el meu cotxe Sabina va cantant com escapar d'una nube negra descrita per Luis Garcia Montero, insinuant que a l'altre costat de la boira espesa sempre hi ha una mà amable que t'espera sense presses, sabent, que el camí que faràs fins a trobar-lo és el que t'ajudarà a crèixer per poder tirar a Nostradamus del cavall i trepitjar-li el cap mentre crides al mig de la tempesta com si et trobessis dins un quadre de Turner. Aquest moment hauràs vençut el temps, i sabràs que tot el que està passant a dia d'avui no té res a veure amb la fi del món sinó amb un canvi d'època, amb uns anys que donaran pas a una revisió de la persona, i entendràs que el futur està en recuperar la espiritualitat que ens ajudarà a veure la realitat des d'alt d'una escala i podrem entendre que és prioritari i que és secundari.
Així doncs, una vegada he aconseguit travessar la boira i agafar la mà d'un àngel desconegut, he persegui amb el cotxe el cavall coix on hi anava Nostradamus i l'he tirat a terra. Tot seguit, he robat una girocleta i l'he rebentat sobre el cap del metge jueu. Tranquils, ja m'he carregat jo la idea de fi del món, ara ja només podem esperar el canvi definitiu de l'epoca...

dimecres, 4 de novembre de 2009

El New York que jo vull recordar

El millor moment dels viatges es produeix tres mesos després de la tornada, quan la vida ha tornat a la seva realitat diària i no queda espai perquè Broadway apareixi una nit davant teu com si fos un somni bastard d'un conte de Dickens. En aquell moment realitzes l'exercici d'un camell assedegat que necessita remugar al bell mig del desert quan els oasis són falsos i els sons del vent, mediocres ecos d'auxilis a una vida millor: tanques els ulls i veus els gratacels per alimentar el vi trencat de la nostàlgia i l'aspre record d'un ahir millor que desfigura un demà esperançador.
Ara mateix estic en aquest precís instant que New York no té ni un punt de brutícia per poder retrere-li quelcom injust, segurament perquè com tots sabem la memòria és sel.lectiva i t'ajuda a oblidar tot allò que el seu dia et va semblar dolent o et va ferir, però ho prefereixo així, que la passejada nocturna per la cinquena avinguda camí a la botiga d'Apple sigui un cami de felicitat austera, que els moments de pau i serenor pels racons amagats de Central Park segueixin tenint aquest aire bucòlic difícil d'expulsar, i que Harlem segueixi essent això, un barri mític que viu del que va ser mentre va renunciant a l'ahir per poder tenir un demà diferent.
Ja ho he dit, la memòria és sel.lectiva i aquesta imatge és la del New York que jo vull recordar, una ciutat on els dies 7 i 9 de novembre Bruce Springsteen farà dos concerts al temple del Madison Square Garden on tocarà integrament dos discos memorables, el The wild, The innocent, and the E street shuffle, i el The River. Durant aquests dos dies pensaré en la ciutat, i sobretot, recordaré el dia que vaig veure el Madison Square Garden des d'un helicopter i vaig pensar: d'aquí poc Rosalita farà tremolar aquest pavelló.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Elogi al dubte

Després de passar-me mitja hora seguida escoltant la cançó de Drexler, Hermana duda, he fet un exercici que sempre m'ha encantat. Anar escoltant la cançó i escriure el que et va passant pel cap de forma totalment instintiva, sense passar el filtre de la veritat, fins i tot, sense arribar meditar si allò que dius vertaderament ho creus, simplement obrint l'aixeta del subconscient, allò que escrius per naturalesa, que penjaries al blog si no fos perquè creus que abans d'escriure has de pensar les coses dues vegades. Ja ho veureu, és tot un elogi el dubte escrit en castellà perquè la cançó es feta en castellà i em va sortir així...
Una vez has encontrado en la suciedad de los callejones vacíos la hermana duda, uno no sabe, o no quiere estar sin ella. La necesita para ser mejor persona y ver los otros como seres donde el error reside en escoger el camino falso de una encrucijada infinita, y donde sólo podemos tener un sentimiento de compasión y de solidaridad respecto al otro, porque los errores ajenos no son nada más que un espejo roto de nuestras propias faltas. Esta empatia hacia el prójimo tiene lugar cuando el abismo de la duda se acerca a nuestras vidas en un momento que pensamos tenerlo todo claro, que creemos controlar todas las circunstancias que nos rodean, que nos sentimos un superhombre nietzcheniano cuando somos un édipo freudiano con incapacidad para fecundar de ideas a la gente que nos rodea. Somos vulgares y duele, y también duele saber que solo des de la duda, des de la entrada en nuestro pensamiento del terromoto existencial del interrogante sin signo de exclamación, podemos ser lo que verdaderament creemos que somos.
PD: Escolteu la cançó d'en Drexler...

dilluns, 2 de novembre de 2009

La mort d'una generació

Avui, dia dels difunts, podríem estar parlant abastament d'Antonio Gala, la Duquesa de Alba, Manuel Fraga, Santiago Carrillo, o tot aquest seguit de mòmies que segueixen dempeus recordant-nos que aquest país també té un passat, agradi o no, i que passa sense matissos del tricolor als tricornis a plumes extranyes i altres que segueixen dretes gràcies a prestigis adquirits per mans ensagrentades a terres holandeses, però no, seria seguir el joc. Parlarem de la defunció d'una generació, la mort d'un grup de persones nascudes entre els mitjans dels setanta i els mitjans dels vuitanta i que vàrem disfrutar del moviment conegut com rock català com si fos fet expressament per nosaltres.
Després del concert decepcionant d'Els Pets del dissabte passat, on va quedar pal.lés que els revivals no amaguen un cert deteriorament escènic, que per cert, va totalment en paral.lel amb el creixement de la seva música fins l'últim disc, va arribar el torn de Lax'n'busto el dimecres. No parlaré de la veu del grup perquè no és el tema, sinó del que va passar a la setena cançó. Jo, innocent de mi, conscient que tindria temps el final per poder saltar amb les quatre estrofes que defineixen diferents períodes de la meva adolescència, vaig anar al w.c per poder arrugar un xic la bufeta, ja ho diu la Trinca "Jo baixo a Comaruga perquè tinc la bufeta sense cap arruga". Just quan estava tancat al lavabo, els Lax'n'busto varen començar tocar Tinc fam de tu, la setena cançó del concert, com indicat que no és una cançó prou bèstia com per ser tocada en ple extàsis. Vaig asseure'm a la tapa del wàter mentre sentia els cops a la porta d'alguns elements que no aguantaven la pressió de la nit, vaig tirar la cadena i vaig ser conscient que la corrent de l'aigua s'emportava juntament amb l'orina, tot un passat, totes unes vivències, tota una època que sobreviu millor en els nostres records que no pas en el nostre present. Avui, dia dels difunts, crec que comença a ser hora que honorem la mort d'una generació que va poder viure la seva adolescència amb música cantada amb la seva llengua, la materna, la d'un país que mai aconseguirà ser normal. Que descansem amb pau. Amén.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Astèrix a la UVI

Una retirada a temps sempre és una victòria. Aquesta és la idea que m'anava passant pel cap mentre m'anava llegint el "nou" còmic d'Astèrix que Uderzo ha tret el mercat per aconseguir allargar el seu comte corrent a costa de la seva criatura. Els fans dels dos gals irreductibles, els que ens hem empassat múltiples vegades totes les aventures escrites per Gosciny i dibuixades per Uderzo, esperàvem amb delit aquest nou treball que el dibuixant fa sense el guionista, mort fa uns anys i que va deixa orfe la originalitat de les trames del poblet gal, però una vegada més, com ja ha passat en les últimes entregues, el còmic és més propi que un recopilatori de cares b de Supertramp, que no pas un treball a l'altura d'aquells que ens va fer somiar que ser invencibles era possible.
Uderzo, per enèssima vegada, parla de l'aniversari d'Astèrix i Obèlix, i després es passa tot el còmic parlant dels regals que els hi volen fer els seus amics de totes les aventures posteriors. Però això què és? Un guió d'un nen de p-3!! Ni una bufa amb els romans, ni un intent de crear una petita nova aventura. En fi, que estic decebut perquè suposo que hi havia posat molta il.lusió, però alhora m'ha servit per entendre que a vegades és millor devorar el teus fills artístics al moment precís que no pas arrossegar-los per aquests móns de Déu com si fossin titelles manipulades per pagar la casa estival a la Bretanya francesa. En fi, em reconciliaré amb Astèrix tornant a llegir l'Escut Arvern.
PD: Avui a casa, quan ens hem aixecat, un xic tard, em posat Hoy no me puedo levantar de Mecano...

divendres, 30 d’octubre de 2009

La rivalitat positiva

Ho reconec, jo sóc d'aquells que quan el Madrid té la maledicció d'Alcorcón es passa una hora llegint editorials de diaris de Madrid i connectant totes les emisores que tendeixen a parlar de fi de cicles i de collonades diverses. Per mi el fracàs del Madrid és sinònim a èxit culé, com de la mateixa manera que la relació directa entre èxit culé i fracás merengue és més que evident. Ho dic perquè quan parles d'això et comencen a acusar de madriditis i de no ser capaç de desentendre't del que fan onze analfabets vestits de blanc corrent per un estadi imperial amb runes, el Santiago Bernábeu. Doncs, no senyor, no és qüestió de madriditis, ni per la seva banda de barcelonitis, sinó que és totalment sa alegrar-te per la derrota de l'equip rival i celebrar-ho com una victòria pròpia, és sa perquè ben entés, dóna molt de caliu a tot l'ambient que mou el futbol, des de les famílies, a la feina, el bar, etc... i és molt sa perquè sempre acaba donant alegries a moltes persones que van necessitades d'elles, i per tant, trobo molt ruin acusar a algú com si fos un criminal perquè s'ha alegrat de la derrota d'un altre.
Jo, estimats lectors, vull que el Madrid perdi sempre, per golejada o de penal a l'últim minut, vull que quedi eliminat de totes les competicions i vull veure el seu públic sortir amb el cap jup del Bernábeu pensant que l'any següent serà el millor, i que l'any següent els hi passi el mateix: s'enfonsin a la merda de la derrota i s'empassin la seva supèrbia fins a caure extasiats al terra, manipulats com una joguina per un equip conegut amb el nom d'Alcorcón, i que ara mateix, és el favorit per organitzar els jocs olímpics del 2020. Visca la rivalitat, visca Alcorcón olímpic!

dijous, 29 d’octubre de 2009

Les mosques de Roger de Llúria

Durant anys hem pensat que el nostre patró, hippie i en certa manera un xic ecosocialista per tot allò de la manca de dutxa i l'excés de mosques, ens havia salvat de la invasió francesa aixecant l'aixella i deixant sortir tot d'insectes mosquils que varen atacar l'exèrcit del rei francés de forma indiscriminada. No ho poso en dubte, només vull reflexionar sobre la necessitat d'explicar aquest mite per donar un xic de sentiment de comunitat a una ciutat, que com totes, està necessitada de tenir un passat gloriós, encara que passi per inventar-se que Carlemany i Napoleó havien estat caminant per aquests carrers, o que el mateix patró mosquil havia fet fora els francesos portant-lis la pesta mitjançant les mosques.
Després de l'excomunicació papal, el rei català va patir l'invasió beneida dels francesos i va veure com s'instal.laven a les illes formigues, des d'on, abastien d'armes i aliment les tropes que estaven assatjant Girona. Roger de Llúria, l'almirall de la flota catalana, conegut per la seva gran capacitat estratègica, va renunciar defensar la ciutat i va posar tots els seus esforços a expulsar els francesos de forma violent a de les illes esmentades. La qüestió és que ni un gabatxo es va atrevir a aixecar el braç després de la gran tunda de la flota de Roger de Llúria, i els francesos que assatjaven Girona varen veure com la manca d'aliments els portava a anar morint amb massa, provocat també per una pesta que no va afectar els habitants de la ciutat, que pel fet de patir un setge, no tenien contacte amb els soldats francesos.
De totes maneres, encara que aquesta sigui la història real, a mi m'agrada més pensar que Sant Narcís, podrit pel pas dels anys, es va aixecar de la seva tomba episcopal i va començar a aixecar l'aixella mentre pronunciava mots en llatí, deixant anar unes mosques cavalleresques que es carregaven els francesos, unes mosques que també m'agradaria pensar, que venien alentades per la victòria de Roger de Llúria a les Illes formigues, per això, a la intimitat, sempre les reconec com les mosques de Roger de Llúria. Bona diada de Sant Narcís!!

dimecres, 28 d’octubre de 2009

I si ho vaig escriure jo?

Ostres, haig de compartir amb vosaltres una sensació que pot semblar pedant però que m'ha encantat. Em vaig trobar aquest text fa dos dies a sota un còmul de merda a casa meva i em va encantar. Tant em va agradar que vaig començar a buscar pel google qui era l'autor perquè tenia detalls que em semblaven excel.lents. Dos dies després, i amb el conseqüent fracàs a l'hora de buscar la seva autoria, començo a sospitar que ho vaig escriure fa dos anys després d'una nit diferent a Barcelona...
El olvido quizás es la mejor forma de recordar, la más literaria, la que nos permite depurar nuestras malas experiencias para recoger solo los frutos y sentir que todo ha merecido la pena a pesar de los momentos neuróticos donde el espejo era un delatador de nuestra locura reprimida. No podemos decidir sobre nuestra memoria pero si que la podemos modelar para idealizar para bien o para mal nuestra infancia, nuestra adolescencia, nuestros primeros amores, nuestros primeros éxitos laborales, y compararlo con el tedioso presente donde todo nos parece lineal y rutinario, aunque en nuestra mocedad pensáramos que la rutina adulta podría ser la más emocionate de nuestras aventuras. Por tanto, el olvido es el primer causante de la sensación de vacío de la persona posmoderna que intenta abrazar el éxito mundano pensando que allí se encuentra el fin, ignorando que no todo tiempo pasado fue mejor y que seguramente, aunque Los Secretos canten con maestría lo de volver a ser un niño, no queremos volver a recordar el sufrimiento infantil del que tiene un problema con un amigo, del que no se encuentra a gusto en un determinado ambiente, es amonestado públicamente como un adulto, o se da cuenta que Melcior, Gaspar y Baltazar son puramente monárquicos: trabajan una vez al año y encima es mentira. No queremos recordarlo porque después comprenderíamos la realidad y la verdad siempre resulta muy violenta. Un consejo para terminar: vamos a modelar el olvido para ser más felices.
Com diria l'Eugenio després d'explicar un acudit dolent... a mi m'agrada...