El triomf del desamor

Necessitàvem una cançó desgastada d'Antonio Vega per arrodonir l'escena: estintolats a l'entrada del teatre on Maria Callas va enamorar el món, podíem copçar a la perfecció una parella discutint a dos metres del canal. Estaven esgotats. Els esbufecs del noi em feien pensar que era la tercera topada del dia i l'enèssima de la setmana. Just al moment que ella marxava carreró endins i jo començava a cantar Viva l'Italia de Francesco de Gregori, ell veia passar una gòndola d'uns turistes americans montant un escàndol propi de turistes espanyols. La vida sempre tenia la virtut d'escopir-te a la cara just a l'instant que baixaves les armes per poder respirar.

En aquell moment, el noi, segurament es deia Pietro perquè tenia el nas ample, es va asseure amb els peus esquitxats pel trist moviment d'un canal remogut pel cant afònic d'un imitador d'Andrea Bocelli. Va començar a plorar just el moment que l'enèssima góndola havia travessat la cantonada del carrer i es pensava que havia quedat sol. Nosaltres el seguíem mirant sense voler sortir del nostre amagatall operístic per por de deixar-lo despullat en un moment on la ciutat li havia pres l'amor que feia temps li havia regalat sense esperar res a canvi. Ja sé perquè plora, li vaig dir a la meva dona, plora perquè és un afortunat. En Pietro, o potser es deia Luca, havia aconseguit ser un fracassat a la ciutat on només hi venien els triomfadors. L'èxit del fracàs el portava a plorar alhora de tristesa i emoció. Vàrem marxar cantant uns versos de Sabina "y una mañana comprendí que a veces gana el que pierde una mujer" perquè ens sentís. Va aixecar el cap i ens va dedicar un somriure: segurament no havia entés res però entre els tres havíem aconseguit trepitjar la Venècia romàntica i mentidera. Definitivament, havia estat un gran triomf.