La victòria de tots els culers
Era el minut 110 de la segona part de la pròrroga i Leo Messi, el millor jugador sortit de la pedrera del Barça amb 110 anys d'història, aconseguia un gol que acompanyarà el mític de Koeman al 111 de la pròrroga contra la Sampdoria. El gol, volen simbolitzar amb un sol gest la història del nostre club, va ser amb el cor, amb l'al.lè trencat d'un jugador que es llença a terra per acabar de vèncer el rival sense més força que la de l'instint de supervivència que ha tingut el club blaugrana durant 110 anys d'història. El sisé sentit que també va treure Bakero a Kaiserlautern, Rexach a Basilea, Eto'o a París, Amor al Bernàbeu, Iniesta a Londres, i tant altres jugadors que han fet gran la història d'un club acostumat a tirar endavant per necessitat, per amor propi, per orgull, entenent el futbol des d'una forma de veure la vida, no veient la vida en funció del futbol.
Aquesta victòra és el triomf de Guardiola, Cruyff, Laporta, Nuñez, Rexach, Michels, Venables, Montal, Ronaldinho, Messi, Xavi, Stoichkov, Zubizarreta, Laudrup, Koeman, Migueli, Carrasco, Rifé, Sotil, Puyol, Iniesta, Eto'o, Helenio Herrera, Kubala, Samitier, Kocksis, Rivaldo, Ramallets... Totes les persones que amb el seu treball han aconseguit portar el club a prímera línia mundial. Però també és el triomf de totes aquelles persones que personificades amb la figura de Joan Gaspart han dedicat molt de temps de les seves vides al club sense tenir l'éxit que segurament haurien desitjat. En fi, és la victòria de tots els culés. Felicitats.
Comentaris
Però aquest Barça també s'ha fet gran gràcies a Butragueño, Raul, Mourinho, Michel, CR, Roberto Carlos, Spasic, Guruzeta, Goikoetxea, Brito Arceo, Milla i un llarg etcétera de males persones que han fet el paper d'advesaris. Cap heroi és complert sense la seva nèmesi, el seu enemic etern. Què seria Harry Potter sense Voldemort, el Dr. Slump sense el Dr. Mashirito, Luke Skywalker sense Darth Vader i el Barça sense tots aquests? És lluitant contra aquestes bèsties que ens fem grans. I per molt anys. Visca el Barça i visca Catalunya.
Salut!
L'article és fantàstic i de nou em meravello de la teva erudició futbolística que m'atreviria a dir que supera la de l'Arxer (ell és més poeta que erudit).
Jo em pensava que era del Barça tot i que el meu entorn d'autentics culés m'asseguraven que jo no ho era i ara veig que tenien raó.
Odio el Barça, sé que sona fort però és així.
Vaig començar a notar aquest “lado oscuro” ja de ben petit, quan anàvem amb l'escola per aquestes dates a les competicions de basket de “Per Nadal Esport i Barça”. Després van venir els triangulars de futbol al camp nou, durant la presidència Nuñez, també per Nadal, contra els de LaSalle i els escolapis. Jo vaig aconseguir el que molts desitgen, marcar un gol al camp nou, tot i que va ser en pròpia porta i amb una setantena de nenes del cole mirant des de les grades. Després del torneig sempre acabavem visitant el museu. M'indignava profundament que cada any repetissim visita a aquell mausoleu de trofeus en comptes d'altres llocs on si que valia la pena reiterar la visita.
L'odiava quan fa deu anys tota la familia es congregava els divendres davant la tele per sentir les prèdiques que feia mossen Antoni Bassas al seu programa del centenari del club, i jo em sentia un ignorant perquè desconeixia qui eren Cesar, Ramallets, etc i els altres si, i es que en el fons m'importava un rabe i volia veure la peli del plus (la de les 22:00, no la que feien de matinada jeje)
Odio el Barça perquè no ha deixat mai que cap altre club català aixequi el cap, sempre ha vist Catalunya com el seu mercat potencial i els altres clubs son bons mentre no estiguin a primera.
També l'odio quan recordo el meu avi a l'hospital una tarda de diumenge, amb tota la familia allà; el meu pare, cosins i germans van marxar abans al camp. El meu avi li diu al meu pare: “contra qui juga? Bé, no et posis nerviós eh fill?” El meu avi imprevisiblement es va morir aquella mateixa tarda, i el Barça (de la nefasta segona època Van Gaal) va perdre. I penso que estupid que les darreres paraules d'un pare a un fill fossin sobre el Barça.
El que millor defineix aquesta pobra societat nostra barçacèntrica és aquell lapsus que se li va escapar a en Nuñez durant una ofrena de trofeus a l'ajuntament: “aquesta Ciutat que porta el nom del nostre Club”. Suposo que el va trair el subconscient, com a tantes i tantes persones que fan del Barça l'epicentre de les seves vides.
En fi, això és el que m'ha sortit després d'un sopar de Nadal on el Barça ha estat tema exclusiu de conversa, no s'ha parlat ni de les dones, ni de les respectives famílies, ni del Nadal, ni de res.
Bé m'en vaig a dormir amb les Iron balls una mica més desinflades després de poder escriure tot això aquí.
Bon Nadal, Merry Christmas, Merry Carrots!!!
Booon Nadal!