dilluns, 30 de novembre de 2009

Les cendres de Venècia

- El meu fill va deixar Vènecia per anar a Barcelona a buscar un xic de vida.
El cambrer del Rivietta em deixava el meu risotto de peix mentre m'anava explicant com Venècia havia perdut més de la meitat de la població durant els últims cinquanta anys. Tenia dos anells daurats on hi figuraven l'escut de la ciutat i el rostre de Pau II, fill de la casa que hi havia just a davant del restaurant, Patriarca de Venència, i un dels Papes que durant el Renaixement es varen convertir en un dels grans mecenes d'Europa.
- Hem passat de ser 120.000 el 1950 ha baixar dels 60.000 d'avui en dia. La gent jove no entén una vida on el cotxe no sigui necessari i sobretot, on no faci falta còrrer. Saps? Nosaltres si correm gaire caiguem a l'aigua. Per això sempre ens veuràs caminant pensatius, perquè sabem que no podem caminar horitzó enllà.
Aprofitant que ja no quedava ningú al restaurant, perquè segons ell, ningú sopava a les deu de la nit, el vaig convidar a seure amb nosaltres perquè ens expliques com era la Venècia de la seva infància. Ell només volia parlar de Barcelona. Ens preguntava com era aquella ciutat que li havia robat el seu fill. El vaig mentir perquè es tranquil.litzes.
- És una ciutat on la gent tampoc còrrer gaire perquè sinó t'atropellen unes gòndoles amb motor pilotades per animals salvatges.
Vàrem començar a menjar el risoto mentre vàrem aconseguir que parlés de les cendres d'aquella ciutat que s'havia convertit en un parc temàtic per turistes. Portàvem dues hores a la ciutat i havíem aconseguit viatjar als seus orígens gratuïtament, que estan a Venència, es pot considerar un èxit. Tot plegat gràcies a les llàgrimes d'un cambrer que s'anaven desgastant com una cendra humida per una pluja cansada de veure ploure sobre mullat. Vàrem marxar del restaurant essent vuit a la taula, regats de limoncello, i rient sobre la possibilitat que aparagués el fantasma de Pau II per brindar sobre les cendres d'una ciutat assessinada a mans de la Modernitat. Abans d'anar a dormir vaig reafirmar que els catalans i venecians, a part de ser comerciants, tenim molt més en comú. Una gran arribada.

divendres, 27 de novembre de 2009

Venècia abans d'anar a Venècia

La veig com la ciutat que la gent vol que sigui, com l'espai que es va fer a pesar de la història i que avui en dia segueix dempeus gràcies a aquesta mateixa història, i sobretot. la veig com la ciutat que gràcies a quatre petons salats de Casanova, l'han mitificat fins a la sacietat amb un sentimentalisme barat i fals.
Un dia abans d'agafar l'avió tinc la sensació que Venècia és una ciutat preparada, on tot està calculat perquè el turista trobi un gran complex de canals on el romanticisme es perd per la olor a brutícia de l'aigua presa, i les cases nostàlgiques d'aquells anys medievals on controlaven el comerç del Mediterrani, i expandient l'esperit de comerciant burgés per una Europa empresonada pel Feudalisme.
Segurament m'equivoco i després de provocar una inundació a la Plaça de Sant Marc, torno parlant meravelles d'aquesta Venècia que em recorda a Barcelona pel seu esperit de ciutat, per les ganes de crèixer i fer-se un lloc dins el mapa europeu per propis mèrits. Potser si. Però abans de marxar a una ciutat nova sempre intento fer una primera valoració del que em trobaré, imaginar-me com serà tot plegat, més que res, perquè un cop allà em serveix per escriure, per tenir idees, per veure en els rostres dels habitants d'aquella ciutat una herència dels seus avantpassats, la perduració d'una forma de vida que ho porten escrit en el gest, en el caminar. En fi, que ho faig per poder tenir una excusa per escriure. Sóc un lladre.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Els problemes relacionals entre la nit i jo

Estimo la nit perquè em permet passejar pel carrer amagant els meus defectes, deixant sota la gabardina la meva vertadera identitat de perdedor compulsiu de partides de pòker. L'estimo perquè em permet anar a la Plaça Felip Neri a tocar cançons de Sopa de Cabra i deixar les colilles dels cigars apagades als forats fets per la metralla de la Guerra Civil. L'estimo perquè quan està a punt de caure rendida a braços de l'albada és el millor moment del dia per apreciar el secret de la realitat. Finalment, també l'estimo perquè a la nit tinc la sensació que afino més la veu per cantar una canço dedicada a una noia desconeguda que viu amb una barraca al costat de la platja.
D'altra banda l'odio perquè em dóna el silenci suficient pe poder pensar sobre mi mateix i adonar-me que sóc una misèria, també l'odio perquè dóna temps als lladres de poder robar-te un tros de la teva vida sense preguntar-te si la vols llençar o la necessites per poder anar l'endemà al matí a la feina, i sobretot l'odio perquè l'envejo, a mi també m'agradaria una vida fosca i que la gent m'aprecies precisament per això, perquè no ensenyo les cartes, perquè intento guanyar al pòker fent trampes, perquè a pesar que la traïdoria es pot apreciar a la meva mirada, no deixa de ser atractiva.

dimarts, 24 de novembre de 2009

La complicitat en el silenci

Quan el silenci fa la funció de pregunta i resposta ja no sol quedar espai per la paraula, perquè qualsevol intent de verbalitzar dues mirades és quelcom vulgar i fins i tot superficial. Per això m'agrada estar amb gent que m'estimu i tenir aquell moment on a través de la tensió del silenci ens hem aconseguit transmetre un missatge reflexat amb un somriure cínic. M'encanta perquè li estàs dient a l'altra persona "et coneixo", "sé qui ets i et vull així".
De totes maneres, d'aquests tipus de silencis el que més sols disfrutar és quan un tercer parla i deixar anar alguna mentida que tu i el teu confident coneixes, en aquell moment busques la mirada de l'altra de forma dissimulada, com si fos un gest accidental, com si no la volguessis trobar, i quan la trobes, relaxes l'esguard satisfet de la complicitat secreta amb la parella, l'amic o el familiar.
Per això, us animo que a partir d'ara utilitzem les paraules justes, els mots pertinents per poder fer crèixer dins nostre l'art de la mirada, un art totalment paral.lel amb la capacitat d'interpretar els silencis, perquè la complicitat plena amb els altres sol arribar quan estàs assegut amb un cotxe i després de trenta minuts de completa quietut te'n adones que estàs disfrutant de la companyia callada de l'altra. I com li dius? Doncs amb una simple mirada.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Aunque las rosas sepan a vinagre, no dejan de ser rosas

La capacitat que tenim d'acostumar-nos al caviar i passar de l'elogi a la crítica és només equiperable a l'enveja que podem arribar a tenir per l'èxit d'un altre. Per això, quan llegeixo alguna crítica del nou treball de Joaquín Sabina dient que és más de lo mismo, em venen ganes de riure mentre penso amb l'accident amb bicicleta que vaig tenir a Virum (Copenhaguen) escoltant una cançó de Bryan Adams. Vaig acabar a l'hospital i ho vaig trobar just. Quan un escolta una cançó del canadenc que porta per títol l'inexistent The best of me, tot allò dolent que li pot passar no es pot equiperar amb l'atemptat de donar vida a aquest paràsit de la guitarra. En fi, tornem a Vinagre y rosas, perquè segurament si hagués estat escoltant Sabina hagués caigut en braços d'una adolescent danesa que anava en patinet llegint un conte d'Andersen i esperant un príncep blau que caigués del cel.
Quan durant tant de temps s'ha elogiat a Sabina per la seva capacitat literària, i sobretot, de dignificar artísticament la música de cantautor en castellà, no entenc perquè el podem acusar que als seixanta anys faci el mateix, li hauríem de fer un monument perquè després de trenta anys de carrera sigui capaç de fer un treball on el nivell poètic de les lletres sigui el de sempre: rodó, cínic, suggestiu i elíptic. És més, a dintre el nou treball hi trobo dues cançons, Cristales de Bohemia i Menos dos alas, que estan molt per sobre del nivell d'una cançó habitual del poeta d'Úbeda. Us recomeno el treball, val la pena, perquè encara que en aquest treball las roses tinguin un cert regust a vinagre, no deixen de ser roses.
PD: Cito la cançó El joven aprendiz de pintor d'en Sabina per resumir aquest article: El joven aprendiz de pintor que ayer mismo / juraba que mis cuadros eran su catecismo / hoy que el público empieza a hacerme caso / dice que no pinto tan bien como Picasso

diumenge, 22 de novembre de 2009

Falta poc per ser com Espanya: Un país normal

Ha estat una benedicció i ningú ho vol reconèixer perquè l'important és anar exprimint la taronja fins que tregui suc aspre i caduc. Fèlix Millet ha estat el vertader aliat del govern tripartit, el personatge que ha desviat l'atenció mediàtica dels mitjans i ha donat un xic d'aire a un govern adolescent que actua per impulsos, sense un port on atracar i amb vuitanta mil sirenes que inviten a parar el vaixell a illes falses on festejar uns triomfs inexistents. Billet ha aconseguit mitjançant el seu robatori al Palau donar temps a un grup d'amics formats per burgesos amb mala consciència social, independentistes renegats que pixen odi i caguen rancúnia, i coliflors vermells amb una falç clavada al cul, que no saben com arribar amb dignitat al final de la legislatura intentant amagar la veritat, que han dimit amb el tema de l'Estatut, que han estat incapaços de plantar-se davant dels seus amiguets pijosociates de Madrid pel bé d'una España progre on tothom s'ho fa amb pirates homosexuals reprimits a les presons franquistes.
Per això proposo al govern de Montilla que mantingui la creu de Sant Jordi al neuròtic del Palau que treia bitllets sempre que algun músic tocava un si bemoll amb ascendència a re menor, més que res perquè gràcies a ell arribaran sa i estalvis a una Ítaca decadent que es diu final de legislatura. Però sobretot, li han de reconèixer que, sense voler-ho, Billet ha tret a la llum la Catalunya corrupte, aquella Catalunya que ens converteix en un país normal: Ja tenim corrupció, imbècils al poder, traumes nacionals, cuiners reconeguts, actors pornos analfabets, escriptors brillants, un equip de futbol... Ja només ens falta tenir un Estat. Llavors ja serem com Espanya: un país normal.

divendres, 20 de novembre de 2009

Like a Rolling Stone

Avui és un dia per fer balanç, per mirar pel retrovisor sense perdre de vista la direcció de la carretera, i entendre, que hi han paisatges que mai tornaran perquè només d'aquesta manera podem arribar a descobrir nous horitzons amagats pel destí. També és un dia d'inconformitat, de no estar satisfet amb el que dóna l'avui perquè és la manera de viure un demà millor, sabent que no pots viure de l'esperança del demà perquè és la forma d'alimentar una permanent inconformitat amb el present. També és un dia de crítica, de veure els errors i intentar canviar-los, de veure els encerts i i provar de mantenir-los. També és un dia d'agraïments, d'enfilar-te a la muntanya on Benjamin va maleïr el demà i donar gràcies a Déu per les persones que m'estimen gratuïtament sense esperar res més de mi que una mirada agradable o un somriure de complicitat quan la vida t'escup a la cara. Finalment també és un dia de recolliment, de disfrutar d'un mateix, de la realitat de ser, de fer un vol amb la barca tintinejant del dubte portan-me cap a la terra promesa de la fermesa, on la fe supura a través dels porus d'uns arbres milenaris que es riuen de la nostra existència. Tot plegat perquè a mis veinti-séis, un té la sensació que només hi ha una manera de fer justícia al dia a dia, hi una manera de ser just amb els béns que t'envolten, i una sola forma de no fallar als meus, i aquesta és seguir sent tan joven y tan viejo: Like a Rolling Stone.
PD: Per molts anys en Xavi, fidel del lector del blog que avui en fa... els suficients com per aguantar només dos jugades al camp de futbito.

dijous, 19 de novembre de 2009

Un sutil poeta normand

En front dels bàrbars futbolístics de l'escola gatussiana, trobar personatges trets d'una carrossa reial com és Zlatan Ibrahimovic és un luxe per aquell que intenta veure el futbol com una forma d'art, com un espai poètic on la èpica i la lírica es van repartint els torns d'acció per regalar al públic un xic de plaer estètic. Zlatan té el posat de poeta normand, de ser un servent de Hamlet amb el rostre desengelat de l'Alfred de Batman, que busca en la precisió de la mirada, poder tenir el mot correcte per poder sorprendre sutilment aquells que l'envolten.
En el terreny de joc és un mou com un barallí de l'escola moldava, amb netedat, sense fer un gest de més, amb elegància, buscant en cada moviment un gest de alienació de la seva musa que el disfruta des de la graderia. A més, a l'hora de tancar la poesia ho pot fer de dues maneres: amb la brutalitat dels guerrers de les seves terres, sense deixar presoners, fent de la mort un acte heroic dels caiguts a la batalla, o amb la precisió i sutilitat del guerrer entrenat per matar sense perdre energia, simplement removent la daga una vegada aquesta està incrusta en un òrgan vital d'un adversari que treient sang per la boca és a temps de donar les gràcies per haver caigut a mans d'un cavaller de tall garcilasiana capaç de dominar el mateix temps, l'art de la guerra i el de la poesia. Per això val la pena anar al Camp Nou, perquè Zlatan brinda a cada partit una petita lliçó de com escriure romanços amb versos lliures i rima blanca i no morir en l'intent.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Mendoza per aprimar-me

Després d'uns anys de vici desenfrenat on la gula apartava els altres sis pecats capitals per embolcallar totes les meves passions, he decidit posar-hi punt i final. Ja n'hi ha prou. De moment m'he aprimat un kilo i sis-cents grams, i vaig en camí d'acostar-me aquells vuitanta-cinc quilets que em convertiran una altra vegada en un sex-symbol, en una icona dels casats atractius que passegen per la ciutat enlluernant el rostre d'adolescents analfabetes que busquen un príncep blau que no cagui, no pixi i no tingui calentures quan li està parlant de la bellesa de la lluna plena.
Per aconseguir el meu repte m'he comprat el nou llibre d'Eduardo Mendoza Tres vidas de santos, que em vaig llegint quan tinc una necessitat imperiosa de seduïr el pernil ibèric que m'espera dins la nevera amb la seva millor mentida tatuda al color rogent de la seva pell.
De moment, el llibre em sembla una publicació adecuada perquè els lectors de Mendoza poguem tenir la nostra dosis de metadona literària fins que torni a treure un altre Pomponio Flato que passegi per les ciutat dels prodigis buscant resoldre la veritat del cas Savolta mentre va a fer un cafè amb un tal Clotilde. Ho dic perquè des de la pastanaga verda demano públicament a Eduardo Mendoza que publiqui un altre llibre que em pugui fes sostenible el fet de menjar mongetes amb regust de postguerra, i una carn a la planxa que no ha tingut la suficient valentia com per ser arrebossada. Necessito una obra mestra de Mendoza, sinó, la gula s'apoderarà de mi com Onofre Bouvila ho va fer d'una Barcelona amb necessitat de ser Barcelona.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Un triste vals vienés

Una de les meves costums literàries sobre les que no pesa cap fonament racional és que sempre he escrit la prosa en català i la poesia en castellà, quelcom extrany tenint en compte que Martí i Pol fou el meu primer poeta i Enrique Vila-Matas el meu primer novelista. La qüestió és que els versos descabellats als versos impars em surten amb la llengua de Cervantes i Ramoncín, i per tant, quan estic inmers en el meu hobbie d'escriure versos en un tovalló de paper durant unes d'aquestes conferències que no m'interessen, però que hi assisteixo per treure la llengua el conferenciant mentres està parlant de la seva experiència del sublim, em comencen a surtir tots de mots en castellà que no sabien ni que existien.
La última conferència a la que vaig assistir fou una classe magistral sobre la partipació de la ciutat de Girona a la primera creuada que va tirar endavant Urbà II. Em vaig asseure a l'última fila vestit amb el meu hàbit franciscà que només trec de l'armari per les millors ocasions, i mirant per sobre unes ulleres de pasta que el meu avi m'havia deixat en prèstec, vaig començar a escriure aquests versos dedicats a totes les noies per les que mai vaig lluitar perquè durant el seu dia, vaig pensar equivocadament que no valien la pena.
En la cornisa de tu silencio,
yace un gato sin vidas,
buscándose en un espejo roto,
y echando al vacío,
tus jarras de miradas frías.
A su lado con sus utensillos,
descansa un payaso en paro
enamorado de tu llanto desalmado,
acompañando mi guitarra
con un acordeón robado...
Para que cante un triste vals vienés,
como un trobador loco y desafinado,
recitándote un poema de alquiler
de una alma prestada por el diablo.
PD: Escric el poema tal qual m'ha sortit, sense repassar-lo, més que res perquè així no tinc la temptació de passar-hi temps per acabar empitjorant-lo.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Cançó de mitjatarda

Passejant amb la família per un poble del Baix Empordà on només hi viu el record d'una infància senzilla i ingènua, m'ha vingut a través de les esplanades verdes on hi sobreviuen les imatges d'un passat bucòlic, l'eco d'una cançó d'en Serrat cridant al meu pare sobre aquell bosc que ell recorda de verd i jo me l'imagino en blanc i negre, com si fos un fotograma del No-Do on s'enllacés la visita del Generalísimo amb un gol de Kubala i una internada per la banda de Gento.
I és que, aquest diumenge a la tarda de converses familiars esguardades per una posta de sol rogent que no anuncia ni pluja ni vent, i embolcallades pels secrets d'unes pedres centenàries que callen les infidelitats d'un poble afí a les visites del bisbe Cartanyà, tenen aquest toc càlid que t'ajuda a pensar que tot plegat val la pena a pesar que la ventada de la vida s'ha endut persones i vivències sense demanar permís, i sobretot, t'ajuda a comprendre que totes les discussions adolescents amb els pares s'han convertit amb encerts, que les negacions s'han convertit amb afirmacions, i que amb els anys, aprens a valorar molt més la família i tota la gent que t'estima.
De totes maneres, el millor d'aquesta tarda de diumenge s'ha produït mentre estava corretgint uns exàmens i escoltava el Serrat simfònic: he entés per primera vegada que Cançó de mitjatarda fos tant valorda per la generació dels meus pares. I qui va dir que les tardes de diumenge eren avorrides?

divendres, 13 de novembre de 2009

Les rèmores de l'Església

Fa temps em va caure a la mà un d'aquests llibres que han fet un dels teòlegs del PSOE, Juan José Tamayo, i a partir d'aquí vaig anar llegint els escrits que anava fent periòdicament a El País on posava arguments teològics a cada un dels punts del programa electoral de Zapatero. Es tractava de fer una teologia sociata de saló on defensava tota la llarga llista que ara mateix em fa mandra escriure per agotament mental. Tamayo, als llibres que vaig anar fullejant arran de l'interés que vaig tenir per la seva lluita honrada contra la vara de Ratzinger, sempre acaba parlant en nom de la llibertat dins l'Esglèsia i s'acaba posant com exemple de persona que ha aconseguit posar-se el dia i adaptar la moral del catolicisme al segle XX. En fi, un model a seguir per la teologia moderna...
La qüestió és que tots els escrits seus patien quelcom que es diu absència de Déu, o sigui, es nota molt quan tu critiques alguna persona amb la que comparteixes una fe, i aquí posaria el cas de Pere Casaldàliga, un personatge que quan escriu es pot veure entre línies una fe increíble amb Déu i un respecte pulcre envers els seus germans que només fa que incrementar la seva autoritat, o quan tu escrius simplement per destruïr, i sobretot, fas servir el teu passat clerical per donar-te autoritat tu mateix. Tamayo, als seus últims llibres, s'autoproclama un màrtir de la fe, una fe que alhora queda totalment arraconada dels seus escrits, i això per mi, el converteix en un senyor que dedica deu pàgines sobre una suposada guerra entre l'Opus Dei i els Jesuïtes perquè no té capacitat d'anar més enllà. Quin és el problema? Doncs que justifica teològicament els plantejaments d'alguns sectors polítics utilitzant la paraula de Jesús, i què vols que et digui, per mi, modestament, tant els bisbes espanyols que segueixen empastifant d'ideologia feixista el cristianisme amb allò d'una, grande y libre, com aquests teòlegs de saló que l'enmerden d'ideologia marxista, són el mateix tipus de rèmora que l'Esglèsia ha d'anar aguantant i que no ajuden a anar contracorrent.

dijous, 12 de novembre de 2009

Fill de l'abisme

Quan ets fill de l'abisme i t'agrada portar la teva vida al límit pel que fa a les emocions existencials, no hi ha cap realitat humana de naturalesa hedonista que pugui igualar l'emoció de trobar-te en una caiguda lliure sense fons. El sentiment cíclic de buidor i plenitud que es va intercalant a la teva ànima com les estacions de l'any, com si fos una evolució necessària per ajudar crèixer l'esperit cap a un demà millor, t'ajuda a enfortir-lo davant les mateixes parets que la vida et va posant pel camí de forma indiscriminada, sense demanar permís, com si fos un atzar ebri el qui decideix com i quan ens hem d'arremengar per tirar endavant.
Per això, moltes vegades l'art masoquista de disfrutar la sensació de buidor és totalment lògic, perquè saps, a pesar de la boira espessa d'un passatge acostumat a rebre la llum d'un sol celós de si mateix, que tot allò buit un altre dia tornarà a estar ple, tornarà a gaudir sense reserves d'aquella plenitud que ara, amb els anys, no és res més que un record oblidat i idealitzat per totes les nits que has passat al desert buscant un oasis fals per tenir la simple sensació que t'estaves refrescant amb una aigua traïdora que t'estava ajudant a arribar el demà. Per tant, a dia d'avui, celebrem que ens trobem en caiguda lliure, que l'esperança sembla llunyana i la sortida inexistent, celebrem-ho perquè tard o d'hora caurem a baix de tot i llavors vindrà el temps de l'escalada.

dimecres, 11 de novembre de 2009

La caiguda d'uns morts de gana

Títol: La caída de unos muertos de hambre

Autor: José María Alcorcón

Época: Galáctica

Sinposis: En aquest quadre de carácter galàctic podem trobar dues realitat completament contraposades basades en la lluita entre el bé i el mal, la virtut i el vici, on Alcorcón, autor madrileny amb fortes reminiscències platòniques que vol plasmar la lluita titànica entre aquestes dues forces, es basa en un collage faricat amb ales de carani i merdes de cabra per transmetre el seu art. Hem de tenir en compte que l'artista madrileny va saltar un dia per l'altra de l'anonimata la fama i li va provocar un enfrontament directe amb el que seria el seu gran rival dintre el món artístic de la capital espanyola, Florentino Pérez, un pintor protegit per la casa reial que va manifestar abans del boom de la pintura d'Alcorcón, que la seva decadència com a pintor i la seva manca de premis no seria considerat mai un fracàs. En fi, pel pròxim dia de classe s'ha de completar la sinopsis per poder preparar amb garanties la selectivitat perquè l'art d'Alcorcón està donant la volta al món.

dimarts, 10 de novembre de 2009

No apte pel Transiberià

Ahir vaig passar-me la tarda perdut entre les estanteries d'una biblioteca abandonada buscant exemplars de llibres que parlessin de diferents històries ambientades en el Transiberià. Pacientment els anava apil.lonant al costat de les obres contextualitzades als suburbis de Paris, era un duel cos a cos entre autors francesos i rusos rememorant la guerra napoleònica en la que l'emperador francés fou foragitat, al igual que Hitler anys després, per un hivern rus que calla en silenci totes les històries sense final que han amagat les parets del Transiberià, on no només hi ha el destí propi de la ruta sinó que poleix els camins falsos que tendeixen a buscar les persones com si obrissin un cec sense saber ben bé el que estan fent.
Arran de la meva investigació rusa he estat pensant totes les hores que vaig passar al tren quan els viatges a Barcelona eren freqüents, les estones de calma, els viatges on el temps parava i només quedava en moviment la imatge del paisatge que s'escapava com la vida mateixa, convertin-nos en nosaltres en uns espectadors de luxe d'una obra teatral on el final està molt clar just abans de començar-la. Ho he recordat perquè m'agradaria tornar a tenir aquell espai d'una hora abans d'entrar a treballar, aquella estona on penses gratuïtament amb moltes coses que simplement et venen el cap per mer gust de fantasiar un xic. Per això, he pensat mentres desfeia el piló de les històries anònimes del Transiberià, espero no agafa mai aquest tren rus perquè quan baixes m'hauria tornat un perfecte somiatruites rus amb accent de Vallfogona. Ja m'ho va dir la meva mare, mai t'anirà bé tenir temps per somiar.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Amb la lluna a l'esquena

Certs records bastards d'aquells vespres de desembre que traficàvem mentides amb la lluna a l'esquena m'han vingut aquesta tarda, quan no hi ha res a perdre, quan el demà és un somriure irònic que mira de reüll al passat recordant-nos que tots els malsons de la nostra adolescència eren només signes de feblesa d'una ànima poc educada en l'art de la lluita. No sé perquè hi he pensat, suposo que perquè m'has trucat mentres estava a l'autopista tornant de Lleida i he pensat que ara, caiguent als braços de l'edat adulta, valoro amb més fervor cada una de les teves paraules, dels teus gestos delicats que contraposen amb un físic contundent que es va alleugerint de mica en mica a base de productes envejos dels nostres millors entrecots.
Per això no t'he tornat la més òbvia de les trucades, perquè necessitava escriure aquest post que segurament llegiràs demà el matí mentre fas un tallat, perquè a vegades tinc la sensació que se'ns escapa alguna cosa que no sabem explicar amb claretat, perquè tinc por que els poemes i promeses que un dia vàrem segellar ens rellisquin entre els dits com la sorra manipulable de la platja de Zarautz. Per això, cada cop que caic voluntàriament a la nostàlgia d'aquelles cançons de Sau que vàrem compartir, surto al balcó de casa meva i intento dibuixar en un horitzó tallat per antenes la teva mà estesa cap al demà, les teves ganes de ser millor cada dia, la meva més profunda admiració i la meva sincera amistat. Que passis un bon dia i no t'oblidis de beure aigua, perquè si amb la lluna esquena hem arribat fins aquí, no ens ha de fer gens de por el que ens portarà el demà.
PD: Per cert, el gol d'en Pizzi ja té tretze anys... aquí ho deixo.
PDD: Miquel, tranquil, no parlo de tu...

diumenge, 8 de novembre de 2009

Un dia espectacular

Pensava que segurament, en un dia tant normal i corrent com el 8 de novembre, algun dels personatges més cabdals de la història de la humanitat varen fer un petit gest, varen guanyar una petita lluita personal, varen aconseguir quadrar idees per poder tirar endavant un projecte, i llavors he tingut el convenciment que un dia tant normal com avui era un dia espectacular que s'havia de disfrutar el màxim, més que res, per celebrar, que algú fa molts anys va tenir una petita il.luminació que li va permetre millorar el món.
Llavors he anat al wikipedia i he trobat el següent referent sobre aquest dia: George Bush pare fou elegit president dels EUA, Hitler va sobreviure a un atemptat... no he continuat... De totes maneres, a pesar de les diferents coincidències del 8 de novembre, he seguit convençut que algun gran personatge estava madurant tirar endavant algun projecte perquè cada dia ens acostem més al que som, persones. Així doncs, felicitats a tots en aquest dia tant normal i vulgar del que segurament no esperàveu res abans de començar a llegir aquest post.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Els enciams corruptes

El comunisme amb regust d'enciam empaquetat ha sortit una altra vegada de l'armari cridant els quatre vents que ells no tenen res a amagar, que ja comença a ser hora de netejar la política de tant personatge convergent i pseudo-socialista corrupte que va campant per l'oasis català com un camell assedegat, perquè mentre ells fan bé les coses i no es dediquen a jugar amb diner públic, en fi, són les pobres víctimes que es troben totalment indefenses davant el grup d'indeseables que mou les artimanyes d'aquest país. No ens enganyem, ells no han menjat mai calent, i les poques vegades que han tingut poder a través de conselleries de mongetes, varen agafar un helicòpter oficial per passejar els nens perquè poguessin descobrir allò de Catalunya des de l'aire, mentre que quan han tingut els mossos... millor no parlar-ne perquè els pobres mossos encara haurien d'acabar aplaudint aquest post sense cap mena de motivació.
Dic això perquè quan tu no has tingut la opció com a partit polític de rebutjar la corrupció, és molt fàcil i oportunista carregar-se aquells que ho han fet, i que com a tal, han d'anar justament a la presó a disfrutar els seus bitllets amb una vista extraordinari de l'A-7 direcció Barcelona. En fi, que quan l'amic hortalà Joan Herrera comença a parlar amb aquell to de superioritat moral sobre la necessitat de netejar el país de corruptes, m'entra un fàstic tant bestial que acabo vomitant per vergonya aliena tots els enciams de la meva vida, pensant tot el que ha fet iniciativa amb el poc poder que ha tingut a Catalunya. Això si, vomito només els enciams, mai les pastanagues.

divendres, 6 de novembre de 2009

Canvi d'època

Nostradamus entra en escena a sobre un cavall coix d'un genet jubilat i comença a cridar que aquesta és la fi del món. Jo el veig passar pel costat del meu cotxe i puc apreciar com segueix la direcció dels núvols negres que estan a punt de cobrir la ciutat de Girona per deixar anar una tempesta elèctrica que em fa pensar amb una cançó d'U2 infravalorada per ells mateixos. Mentrestant, a dins el meu cotxe Sabina va cantant com escapar d'una nube negra descrita per Luis Garcia Montero, insinuant que a l'altre costat de la boira espesa sempre hi ha una mà amable que t'espera sense presses, sabent, que el camí que faràs fins a trobar-lo és el que t'ajudarà a crèixer per poder tirar a Nostradamus del cavall i trepitjar-li el cap mentre crides al mig de la tempesta com si et trobessis dins un quadre de Turner. Aquest moment hauràs vençut el temps, i sabràs que tot el que està passant a dia d'avui no té res a veure amb la fi del món sinó amb un canvi d'època, amb uns anys que donaran pas a una revisió de la persona, i entendràs que el futur està en recuperar la espiritualitat que ens ajudarà a veure la realitat des d'alt d'una escala i podrem entendre que és prioritari i que és secundari.
Així doncs, una vegada he aconseguit travessar la boira i agafar la mà d'un àngel desconegut, he persegui amb el cotxe el cavall coix on hi anava Nostradamus i l'he tirat a terra. Tot seguit, he robat una girocleta i l'he rebentat sobre el cap del metge jueu. Tranquils, ja m'he carregat jo la idea de fi del món, ara ja només podem esperar el canvi definitiu de l'epoca...

dimecres, 4 de novembre de 2009

El New York que jo vull recordar

El millor moment dels viatges es produeix tres mesos després de la tornada, quan la vida ha tornat a la seva realitat diària i no queda espai perquè Broadway apareixi una nit davant teu com si fos un somni bastard d'un conte de Dickens. En aquell moment realitzes l'exercici d'un camell assedegat que necessita remugar al bell mig del desert quan els oasis són falsos i els sons del vent, mediocres ecos d'auxilis a una vida millor: tanques els ulls i veus els gratacels per alimentar el vi trencat de la nostàlgia i l'aspre record d'un ahir millor que desfigura un demà esperançador.
Ara mateix estic en aquest precís instant que New York no té ni un punt de brutícia per poder retrere-li quelcom injust, segurament perquè com tots sabem la memòria és sel.lectiva i t'ajuda a oblidar tot allò que el seu dia et va semblar dolent o et va ferir, però ho prefereixo així, que la passejada nocturna per la cinquena avinguda camí a la botiga d'Apple sigui un cami de felicitat austera, que els moments de pau i serenor pels racons amagats de Central Park segueixin tenint aquest aire bucòlic difícil d'expulsar, i que Harlem segueixi essent això, un barri mític que viu del que va ser mentre va renunciant a l'ahir per poder tenir un demà diferent.
Ja ho he dit, la memòria és sel.lectiva i aquesta imatge és la del New York que jo vull recordar, una ciutat on els dies 7 i 9 de novembre Bruce Springsteen farà dos concerts al temple del Madison Square Garden on tocarà integrament dos discos memorables, el The wild, The innocent, and the E street shuffle, i el The River. Durant aquests dos dies pensaré en la ciutat, i sobretot, recordaré el dia que vaig veure el Madison Square Garden des d'un helicopter i vaig pensar: d'aquí poc Rosalita farà tremolar aquest pavelló.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Elogi al dubte

Després de passar-me mitja hora seguida escoltant la cançó de Drexler, Hermana duda, he fet un exercici que sempre m'ha encantat. Anar escoltant la cançó i escriure el que et va passant pel cap de forma totalment instintiva, sense passar el filtre de la veritat, fins i tot, sense arribar meditar si allò que dius vertaderament ho creus, simplement obrint l'aixeta del subconscient, allò que escrius per naturalesa, que penjaries al blog si no fos perquè creus que abans d'escriure has de pensar les coses dues vegades. Ja ho veureu, és tot un elogi el dubte escrit en castellà perquè la cançó es feta en castellà i em va sortir així...
Una vez has encontrado en la suciedad de los callejones vacíos la hermana duda, uno no sabe, o no quiere estar sin ella. La necesita para ser mejor persona y ver los otros como seres donde el error reside en escoger el camino falso de una encrucijada infinita, y donde sólo podemos tener un sentimiento de compasión y de solidaridad respecto al otro, porque los errores ajenos no son nada más que un espejo roto de nuestras propias faltas. Esta empatia hacia el prójimo tiene lugar cuando el abismo de la duda se acerca a nuestras vidas en un momento que pensamos tenerlo todo claro, que creemos controlar todas las circunstancias que nos rodean, que nos sentimos un superhombre nietzcheniano cuando somos un édipo freudiano con incapacidad para fecundar de ideas a la gente que nos rodea. Somos vulgares y duele, y también duele saber que solo des de la duda, des de la entrada en nuestro pensamiento del terromoto existencial del interrogante sin signo de exclamación, podemos ser lo que verdaderament creemos que somos.
PD: Escolteu la cançó d'en Drexler...

dilluns, 2 de novembre de 2009

La mort d'una generació

Avui, dia dels difunts, podríem estar parlant abastament d'Antonio Gala, la Duquesa de Alba, Manuel Fraga, Santiago Carrillo, o tot aquest seguit de mòmies que segueixen dempeus recordant-nos que aquest país també té un passat, agradi o no, i que passa sense matissos del tricolor als tricornis a plumes extranyes i altres que segueixen dretes gràcies a prestigis adquirits per mans ensagrentades a terres holandeses, però no, seria seguir el joc. Parlarem de la defunció d'una generació, la mort d'un grup de persones nascudes entre els mitjans dels setanta i els mitjans dels vuitanta i que vàrem disfrutar del moviment conegut com rock català com si fos fet expressament per nosaltres.
Després del concert decepcionant d'Els Pets del dissabte passat, on va quedar pal.lés que els revivals no amaguen un cert deteriorament escènic, que per cert, va totalment en paral.lel amb el creixement de la seva música fins l'últim disc, va arribar el torn de Lax'n'busto el dimecres. No parlaré de la veu del grup perquè no és el tema, sinó del que va passar a la setena cançó. Jo, innocent de mi, conscient que tindria temps el final per poder saltar amb les quatre estrofes que defineixen diferents períodes de la meva adolescència, vaig anar al w.c per poder arrugar un xic la bufeta, ja ho diu la Trinca "Jo baixo a Comaruga perquè tinc la bufeta sense cap arruga". Just quan estava tancat al lavabo, els Lax'n'busto varen començar tocar Tinc fam de tu, la setena cançó del concert, com indicat que no és una cançó prou bèstia com per ser tocada en ple extàsis. Vaig asseure'm a la tapa del wàter mentre sentia els cops a la porta d'alguns elements que no aguantaven la pressió de la nit, vaig tirar la cadena i vaig ser conscient que la corrent de l'aigua s'emportava juntament amb l'orina, tot un passat, totes unes vivències, tota una època que sobreviu millor en els nostres records que no pas en el nostre present. Avui, dia dels difunts, crec que comença a ser hora que honorem la mort d'una generació que va poder viure la seva adolescència amb música cantada amb la seva llengua, la materna, la d'un país que mai aconseguirà ser normal. Que descansem amb pau. Amén.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Astèrix a la UVI

Una retirada a temps sempre és una victòria. Aquesta és la idea que m'anava passant pel cap mentre m'anava llegint el "nou" còmic d'Astèrix que Uderzo ha tret el mercat per aconseguir allargar el seu comte corrent a costa de la seva criatura. Els fans dels dos gals irreductibles, els que ens hem empassat múltiples vegades totes les aventures escrites per Gosciny i dibuixades per Uderzo, esperàvem amb delit aquest nou treball que el dibuixant fa sense el guionista, mort fa uns anys i que va deixa orfe la originalitat de les trames del poblet gal, però una vegada més, com ja ha passat en les últimes entregues, el còmic és més propi que un recopilatori de cares b de Supertramp, que no pas un treball a l'altura d'aquells que ens va fer somiar que ser invencibles era possible.
Uderzo, per enèssima vegada, parla de l'aniversari d'Astèrix i Obèlix, i després es passa tot el còmic parlant dels regals que els hi volen fer els seus amics de totes les aventures posteriors. Però això què és? Un guió d'un nen de p-3!! Ni una bufa amb els romans, ni un intent de crear una petita nova aventura. En fi, que estic decebut perquè suposo que hi havia posat molta il.lusió, però alhora m'ha servit per entendre que a vegades és millor devorar el teus fills artístics al moment precís que no pas arrossegar-los per aquests móns de Déu com si fossin titelles manipulades per pagar la casa estival a la Bretanya francesa. En fi, em reconciliaré amb Astèrix tornant a llegir l'Escut Arvern.
PD: Avui a casa, quan ens hem aixecat, un xic tard, em posat Hoy no me puedo levantar de Mecano...