dissabte, 28 de febrer de 2009

Personatges mítics de Girona - II

Dóna la sensació que camina amb la casa a l'esquena per poder-te obrir les portes els moments més crítics de la vida nocturna gironina, molt aprofitable quan vas amb bona companyia. En aquelles hores en Nacho t'ofereix qualsevol cosa que porti el greix suficient perquè puguis refer-te abans d'arribar a casa, ja sigui una hamburguesa recoberta d'enciam envermellit pel ketchup, o unes patates perfectament manipulades enmig d'un oli originari de l'època dels GAL i les últimes corrupcions del govern de Felipe.
Les generacions passen, la gent es fa gran i les visites a can Nacho van disminuïnt a mesura que te n'adones que sortir de nit no arregla períodes de sequera reals, però ell segueix allà, amb la seva caravana, la seva samarreta blanca, i esperan-te per oferir-te un menjar que segurament no acceptaries a les tres del migdia, però que a la matinada sembla el millor dels àpats. Gràcies Nacho!

divendres, 27 de febrer de 2009

La resurrecció de la novel.la espanyola

El paral·lelisme entre els personatges de Pascual i Lázaro de Tormes, el recurs quixotesc de rescriure una novel·la trobada a l’atzar, o el gust pel que els crítics anomenarien tremendismo, que no és res més que una recuperació de l’ambient nauseabund que trobem en El Buscón de Quevedo, són algunes de les característiques que podem observar a La familia de Pascual Duarte, el llibre que representa la resurrecció de la novel·la espanyola de la postguerra, amb uns autors, que privats d’anar a buscar els referents europeus, agafaven el millor de la tradició autòctona. Així doncs, Cela aconsegueix amb l’èxit del seu primer llibre donar l’impuls de partida a una literatura, que encara que legitimada per la censura del règim, no estava al servei d’aquest com podria ser el cas de Sánchez Mazas o Torrente Ballester. De totes maneres, no hem d’entendre l’obra present com una denúncia de l’Espanya de postguerra, ja que la situació precària en la que es trobaven Pascual i la seva família està contextualitzada en els anys de la dictadura de Primo de Rivera i de la Segona República. Per donar un petit avanç de la seva brillantor literària, remarcar que l’elogi més gran que ha rebut Cela per aquest llibre és la seva agilitat a l’hora de vendre el personatge de Pascual com un personatge rousseaunià que ha estat pervertit per la societat que l’envolta, una idea que se’ns fragmenta amb una bona lectura de la novel·la. “Yo no soy malo” ens diu el protagonista només començar les seves memòries, i veurem que té raó, ja que quan un és boig difícilment pot tenir responsabilitats morals en els actes que comet. És un llibre depriment, però a mi em va encantar...

dijous, 26 de febrer de 2009

Quan podré deixar de ser un fatxa?

Resulta que si poses en dubte el concepte de dret a adoptar que diuen tenir els homosexuals perquè defenses que ningú, ni els heterosexuals, tenim dret a adoptar sinó el nen té dret a ser adoptat i per tant tenir el millor, ets un fatxa perquè treus drets als homosexuals, quan la única cosa que fas és intentar discutir la correcta utilització de les paraules. Si més tard defenses que s'estan frivolitzant el tema de l'avortament i que s'està entrant a una dinàmica que l'avortament es fa servir com a mètode anticonceptiu, i que són dues coses molt diferents, ets un fatxa que no respectes els drets de les dones a decidir sobre el seu propi cos. Si finalment intentes defensar l'opció dels pares de poder triar l'educació que creguin conveninent pels seus fills, ets un fatxa que vols donar força els sectors privats i desprecies allò públic. Finalment, si parlo català enlloc de parlar castellà s'em deixa de titllar de pepero i passo a formar part de la colla de pringats d'en Duran i els seus no-amics sense feina. No ho sé, tinc la sensació que el dia que deixem d'utilitzar etiquetes generalistes que no ens defineixen i discutim els temes que ens enfronten sense sortir de la temàtica i valorant-la per si mateixa, el país anirà molt millor. Fins llavors, jo seguiré sent un fatxa perquè intento discutir si no ens estem equivocant amb tot el que estem fent, i ell, seguirà estant orgullós que els anarquistes governessin aquest país durant la Guerra Civil.

dimecres, 25 de febrer de 2009

Adoptat

En Manel era adoptat. No es podia treure la idea del cap. En Manel era adoptat i per tant, el senyor Jaume i la senyora Laura no eren els seus pares reals, sinó senyors de bona voluntat que l’havien acollit a casa seva perquè deurien sentir pena. Així doncs, si en Manel tenia uns pares de mentida potser era veritat que els reis mags eren una invenció i durant aquests anys havia set un dels molts nens enganyats pels grans. Segurament tot era mentida. La possibilitat del trauma no deixava sopar en Sergi amb tranquil·litat. - Mare, avui en Manel m’ha dit que era adoptat. És veritat? La Núria va deixar de prendre la sopa calenta que l’ajudava a passar el refredat i va mirar l’Oriol esperant que treies una de les seves frases buida i suggerent de publicista. - Això t’ha dit en Manel? - Si papa, m’ha explicat que el senyor Jaume i la senyora Laura no són els seus pares de veritat, sinó que el varen recollir en un lloc on hi ha nens i nenes que no tenen pares. L’Oriol es va quedar sense eslògan per desviar el tema de la conversa i es va veure abocat sense remei a aplicar l’odiós art de l’explicació didàctica. - Si Sergi, és veritat. Però això no vol dir que en Jaume i la Laura no estimin en Manel, el contrari, l’estimen molt perquè sense ser fill seu el varen anar a buscar per cuidar-lo com un fill de veritat, i això és una cosa molt bonica. Ho entens que no té cap importància que sigui adoptat? En Sergi anava mirant els ulls del seu pare i el plat mentre la Núria el mirava de reüll emporeguida per la seva reacció. - Així papa, encara que el senyor Jaume i la senyora Laura estimin molt en Manel, són els seus pares de mentida. Per què no m’ho havíeu dit abans? L’Oriol s’estava començant a posar nerviós intuint l’inici sense aturador de l’espiral de preguntes sense resposta del seu fill. - Perquè no t’ho podíem dir fins que en Manel ho sàpigues. Ho entens,no? En Sergi no va dubtar ni un segon. Va mirar el seu pare als ulls intentant veure si aquest deia la veritat. - Pare, els reis mags són de mentida? En Manel m'ha explicat que li han dit els seus pares. Cinc segons. Cinc segons fou el que tardà en l’Oriol a reaccionar davant la pregunta d’en Sergi. Va mirar a la Núria esperant un cop de mà matern per intentar solucionar els dubtes d’en Sergi dues setmanes abans de començar el Nadal. Volien salvar el que pensaren que seria les últimes festes que en Sergi podria viure amb la il·lusió de creure amb l’arribada nocturna dels reis a la sala d’estar de casa seva. En Sergi va saber llegir els segons d’incertesa dels seus pares, els reis mags eren mentida. Posant-se les mans a la cara va començar a plorar desconsoladament mentre pensava que demà li explicaria en Manel que ell també era adoptat.

dimarts, 24 de febrer de 2009

Ens morirem... i després què?

Ens morirem. Un dia tot s'haurà acabat i ni tant sols estarem aquí per fer balanç de si fòrem nosaltres que vàrem devorar a la vida, o va ser ella, silenciosa i prudent, que poc a poc ens va anar arraconant cínicament al calaix dels mals endreços. Per això, mentre estem en vida, nosaltres decidim el que volem ser per viure la vida a la nostra manera: persones preocupades per la felicitats dels altres o egoistes aniquiladors de persones i devots dels diners. Nosaltres triem i som conseqüents amb allò que volem.
Per això no accepto que es disculpi la gent violenta dient que no pot canviar el caràcter, o s'intenti justificar als caníbals dels diners dient que el món és així i que si no ho fas, s'et mengen. Si ets un desgraciat és perquè tu tries ser un desgraciat, i si ets bona persona, és perquè, a pesar de les ganes de fer coses dolentes i arraconar sempre el millor cap al teu plat, fas un esforç i intentes pensar en els altres. No s'hi val que en Casaldàliga sigui una bona persona i en De Juana sigui un pobre home que ha estat víctima del determinisme social. No senyor, no és així. Un és un model i l'altre un assassí. No és el mateix Ghandi que el Che Guevara.
No sé com arreglar aquesta disfuncionalitat a dintre les persones que trien durant la seva vida, seguir el camí de la mort, de l'esclavatge capitalista, de la religió del diner, no ho sé, a mi m'ajuda pensar que ens morirem i que el balanç dels meus actes els haig de fer en vida perquè quan no hi sigui, els altres ho faran per mi i llavors potser ploraré perquè no hauré tingut temps de demanar perdó.
PD: D'això a casa meva en diem "quedar-se a gust"

dilluns, 23 de febrer de 2009

Arrupe: Coherència de vida

Cada dia és més fàcil trobar falsos profetes amb la llengua afilada que articulen un discurs plegat dels propòsits que ells mai viuran, i per tant, ens costa molt topar persones conseqüents amb les idees que diuen respectar. Per això és un luxe que tinguem a l’abast de la mà un llibre com el de Miguel Lamet sobre un dels grans personatges del segle XX, el que fou durant vint anys pare general dels jesuïtes, Pedro Arrupe.. El sacerdot basc, metge de professió, primer de la seva promoció de medicina, (el segon fou el Premi Nobel Severo Ochoa), va dedicar la seva vida als més desfavorits practicant un Cristianisme humil i senzill que l’ajudava a acostar-se els altres des del respecte total per les seves creences. La seva aposta per la promoció de la justícia va revolucionar l’ordre religiosa dels jesuïtes i va brindar una nova forma de veure els pobres com a portadors de la llum de Crist. La biografia d’Arrupe és un clar exemple de coherència de vida que ens ajuda a aixecar-nos el matí amb més alegria, i sobretot, amb un xic més de valentia per lluitar pels altres. Per cert, el llibre es diu Arrupe. Testigo del siglo XX, Profeta del XXI.

diumenge, 22 de febrer de 2009

El dia que Franco va entrar a Girona

Llegint sobre la primera de les tres visites que feu Franco a Girona he trobat una anècdota curiosa que ajuda a entendre la irracionalitat dels règims totalitaris. El tio Paco va arribar a la ciutat el 29 de gener del 1942 com a part de la gira catalana que el portava a les diferents ciutats del Principat fent actes propagandístics que amagaven les penúries de la postguerra. Els funcionaris de la ciutat varen fer instal.lar una tribuna a la cruïlla de Jaume I i el carrer Nou des d’on el dictador (no escric tant el nom perquè se’m fan nafres als dits) saludava a tots els membres del Movimiento que desfilaven. La qüestió és que tots els balcons de la ciutat presentaven un aspecte totalment festiu per rebre la presència d’aquell que fou enviat per la gràcia del seu déu, però el vertaderament impactant, és que el governador civil de la ciutat Paulino Coll, havia redactat una nota dies abans que deia el següent: Se pone en conocimiento a todos los gerundenses que con motivo de la visita en nuestra ciudad el 29 de S.E. el Jefe del Estado el Generalísimo Franco, el miércoles dia 28, a las 10 de la manyana, deberán estar engalanados sin excepción, todos los balcones y ventanas. A partir de dicha hora será severamente sancionado el incumplimiento de esta orden. En fi, era difícil comportar-te de forma lògica en un país que era un projecte de país i on no hi havia la lògica més evident. Aquesta fou la nota de benvinguda als ciutadans de Girona el dia abans que Franco va entrar per primera vegada a la ciutat. PD: Per cert, parlant de la postguerra, us recomano la dolçor materna del conte La barra de pan de Manuel Rivas, em sembla que es troba al llibre Ella, maldita alma.

dissabte, 21 de febrer de 2009

La trascendència del rot

Aquest matí pensava amb l’única vegada a la meva vida que he tingut necessitat d’anar a un McDonald’s. Fou a quart de carrera després d’una classe on el professor va intentar relacionar el concepte de buit a la poesia de San Juan de la Cruz, amb el buit de l’art nihilista del segle XX i com a través d’aquest art intentem trobar els detalls de la presència de la divinitat a un segle pres per les ideologies. En fi, anàvem i veníem d’un costat a l’altre, que si Eckhart, que si San Juan, que si Heidegger, que si Rothko, que si Valente... Vaig sortir de la classe amb una urgent necessitat de sentir-me viu, de ser animal, de ser matèria, de autoreivindicar-me com a ésser mortal que necessita llançar-se als braços d’allò finit. Vaig entrar al McDonald’s deu minuts després d’acabar la classe, vaig demanar-me l’hamburguesa més guarra que vaig veure, la vaig engolir amb dos minuts juntament amb un coca-cola esbravada de màquina. Mentre sortia per la porta vaig tirar-me un rot homerià (no em refereixo a l’autor de l’Odissea) que va provocar que les meves galtes es vinclessin amunt i avall fent diferents plecs. Aquell migdia vaig entendre la transcendència del rot com a acte d’autoafirmació animal i vaig començar a aprovar aquella assignatura que feia trenta minuts em semblava inabastable. Tot plegat gràcies a un rot.

divendres, 20 de febrer de 2009

Els jugadors que han fet gran el Barça

Fa temps que tinc ganes de fer un exercici desagradable de memòria ahistòrica: recuperar tots aquells jugadors del Barça que ens han ajudat a disfrutar situacions d’èxit com la que tenim ara. Gràcies a ells sabem què és la travessia del desert, sabem què és veure un partit del Barça sense il.lusió, sabem el que és donar el partit per perdut quan et fan un gol, sabem el que és lluitar per entrar a la Champions. Per això crec que hem de donar les gràcies a aquesta gent que ha fet gran el Barça, que ha ajudat a tornar-nos una afició ambiciosa amb ganes d’aconseguir èxits. Per tots ells, un homenatge amb forma l’alineació amb suplents inclosos entre parèntesis. 1.Dutruel (Enke) 2.Okunowo 3.Dehu (Pellegrino) 4.Christanval (Bogarde) 5.Mario (Coco) 6.Rochemback 7.Ciric 8.Amunike (Geovanni) 9.Dugarry (Maxi) 10.Korneyev (Litmanen) 11.Ezquerro

dijous, 19 de febrer de 2009

L'humor adolescent

Avui hem anat d'excursió amb els alumnes de 2n d'ESO per visitar una fàbrica tèxtil amb tota la màquinaria que es conserva, i entendre una mica millora l'impacte de la Revolució Industrial a Catalunya. La qüestió és que el guia, un noi molt trempat, ens ha ensenyat un tipus de tela extranya tot dient "Aquesta tela avui en dia, segur que no la veieu perquè només es fa servir per les sotanes dels capellans". Jo era l'únic professor i els dotze alumnes que hi havia amb mi m'han mirat com esperant una resposta per part meva que semblava evident però no sabia si era necessària. En fi, he acomplert els desitjos dels meus alumnes i he dit "Nosaltres si que les veiem perquè a la nostra escola tenim mossèns". El monitor, amb tota la normalitat del món ha preguntat "Ah! Sou dels Maristes?". Una vegada més tots els alumnes s'han girat per mirar què contestava i he estat molt directe, "No, som una escola de l'Opus Dei". En aquest moment la cara del guia ha canviat de cop, no ho sé, he quedat sorprés com el seu rostre amable s'ha tensat i ha dit "Molt bé, continuem que amb cinc minuts estem". El millor de tot ha estat un alumne meu que s'ha acostat i picant-me amb el colze m'ha dit amb veu baixa "Ha vist Sr.Bayer, el hippie aquest s'ha acollonit!". Just en aquell moment m'ha començat a agafar el riure fluix i no l'he pogut abandonar durant la resta de la visita. L'humor adolescent, us ho ben asseguro, a vegades és d'una sutilesa que molts adults desitjarien tenir per poder lligar millor.

dimecres, 18 de febrer de 2009

L'hermenèutica del silenci

Avui en dia, en un temps de presses on es prioritza el missatge directe i escuet a l’explicació detallada i oberta, el silenci és la única arma que tenim per interpretar la realitat de la manera que ens convé i construir la nostra pròpia veritat. Quan algú ens contesta una pregunta amb un silenci, en aquell moment entra la nostra lliure interpretació de la parquedat de paraules per actuar de la forma que nosaltres creiem convenient, i si és precís, equivocar-nos i ser conseqüents amb els nostres actes. Només us volia animar a aprofitar els silencis per obrir-vos camí a la vida, perquè el dia que entrin les paraules serviran per posar barreres i tallar-vos les ales. Me’n vaig a l’aula d’art de l’escola a buscar silenci i independència, ara torno. Recordeu, només el cec veu les petjades esborrades de Déu, i només el sord pot distingir l’eco perdut de la seva paraula.

dimarts, 17 de febrer de 2009

Tú no te mereces ni un epigrama

Durant uns mesos vaig tenir de llibre de capçalera Epigramas d’Ernesto Cardenal, poeta nicaragüeny que fou ministre de cultura de la victoriosa revolució sandinista, i que dimití per ètica personal al veure com els mandataris sandinistes traïen els ideals igualitaris de la revolució. Cardenal, que compagina a la seva poesia la temàtica amorosa, mística i política, va escriure durant la seva joventut aquest seguit d’epigramas on podem veure els diferents traços de la seva poesia posterior. De tots els epigramas, em quedo amb el del títol del post, i amb el que tinc clavat a la meva habitació i el llegeixo de tant en tant per recordar-me que l’amor no té límits.
Yo he repartido papeletas clandestinas, gritando; ¡VIVA LA LIBERTAD! en plena calle desafiando a los guardias armados. Yo participé en la rebelión de abril; pero palidezco cuando paso por tu casa y tu sola mirada me hace temblar.
Haig de confessar que moltes vegades l’he fet servir a bars de nit per intentar semblar un home culte i diferenciar-me dels guapos que només fan servir el físic per seduir. Sempre he dit que el vaig escriure quan tenia catorze anys durant una classe de Física. De totes les noies que han sentit la historieta els últims quatre anys, només s’ho ha cregut una danesa que no entenia el castellà. Ja sé que penseu, no me merezco ni un epigrama.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Carta oberta al meu ex-amic Miquel

Estimat Miquel, com diu la cançó, Fa molt temps que no sé res de tu, però el teu rastre no se l'ha emportat ni un vent fred vingut d'Escòcia ni un piròman calb amb dèries hippies, sinó un motiu fosc pel qual ignoro però pel que has decidit apartar-me de la teva vida. Segons m'ha arribat, com molt bé saps a Girona tot se sap, estàs exercint d'advocat i sembla que tot et va prou bé, la gent et veu mudada pel carrer i amb certes mancances capil.lars que simbolitzen la serietat dels teus actes.
Sempre he pensat que et va molestar que fos més inteligent que tu, que aproves mates i tu no, que lligues més que tu, que tingues més amics que tu, però mai vaig arribar a sospitar que per aquests motius m'apartaries de la teva exitosa vida i em tracteries com un d'aquells pollosos dels que tant reiem quan èrem amics.
Aprofito el ressó mínim de la pastanaga verda, de la que veig que t'has fet misteriosament seguidor, perquè potser t'arribarà que he fet una carta pública en la que et demano que tornis a ser amic meu, que miraré de ser una mica pitjor amb tot perquè et puguis sentir una mica millor al meu costat. T'adjunto una foto dels nostres temps feliços perquè t'entri una mica de nostàlgia i decideixis trucar-me, el meu número, per si l'has borrat, és 6610994 i dos números més.
Una abraçada ben forta del teu ex-amic que et recorda quan veu la nostra foto al fons de l'escriptor de l'ordinador que tu no em vas regalar.
Frank

diumenge, 15 de febrer de 2009

Bona nit pecadors!

La mort jove és el pas necessari per passar de ser un personatge respectat a un mite vivent. Carles Sabater és el James Dean de la nostra generació. El personatge va marxar i ens ha quedat el mite d’aquell que no va tastar la decadència de la vellesa física. A més, totes les cançons del noranta varen agafar una part nostra, però les de Sau ens varen agafar a nosaltres sense demanar-ho. Sovint sortíem a sopar esperant trobar en un esguard adolescent la timidesa entregada de La cançó de la noia de l’altre cantó del bar i acabàvem tornant a casa escoltant El Tren de mitjanit per no caure en la depressió més absoluta que porta el fracàs reiteratiu. Per tant, quan parlem de Carles Sabater, ho estem fent també d’una part de la nostra història com a país, i sobretot, d’una part de nosaltres com a persona, perquè fou través de les seves cançons que trobàvem el mirall des d’on podíem observar la nostra personalitat fugissera i voluble de l’adolescència. És una pena escriure sobre Sau quan escoltes “Tu ets la cançó que potser escriuré demà” més que res perquè sabem que no hi haurà demà i no podem expressar que signifiquen les seves cançons per nosaltres. Bona nit pecadors!

dissabte, 14 de febrer de 2009

Carles Rahola: un màrtir de la democràcia

Camí de la Jonquera va decidir tornar perquè creia que no havia fet res malament per ser víctima dels afusallaments massius que tenien lloc després de l'entrada dels nacionals a Girona el 4 de febrer de 1939. Redactor del diari federal L'Autonomista, el gironí Carles Rahola es caracteritzava per ser una persona mesurada, historiador, cronista de la ciutat, defensor dels drets humans, i sobretot, intel.lectualment equilibrat en uns anys on el totalitarisme mental afectava les dues Espanyes enfrontades i es carregava els fills liberals del moralisme laic de la Il.lustració.
Fou afussellat el 4 de març del 1939 per ser un dels separatistes més importants de la ciutat de Girona (era federalista) i per haver ajudat a capellans a fugir de la persecució religiosa, perquè segons els militars analfabets que li feren el Judici que va durar una hora, el fet d'haver ajudat capellans donava fe de la seva militància marxista i de la seva influència dintre el comunisme català. En fi, la brutalitat dels vencedors va carregar-se una vegada més la racionalitat i el saber d'aquells que com Rahola, varen poder morir amb la consciència ben tranquil.la per haver fet sempre el que havien de fer. Rahola, autodidacte, intel.lectual, i sobretot, bona persona. Un exemple per tots els gironins que encara creiem que aquest país pot arribar un dia, a ser un país normal. Aquest si que fou un màrtir de la democràcia.

divendres, 13 de febrer de 2009

El triomf de la vida

Recordo perfectament el seu aspecte. Era un esquerdall, en prou feines se li destingia la carn del canell, el cabell era tallat com si estigués fent cua per ingressar a Auswitch, la foscor de l'entorn dels ulls es menjava el verd pàlid de les pupiles i les dents quedaven camuflades entre uns llavis de paper i una mandíbula cadavèrica. Entrava a classe amb un llibre de Handke sota el braç que parlava del suïcidi de la seva mare i feia una apologia a la mort lliure com un acte ple de vida.
Aquesta era la meva professor de Literatura Alemanya a la Pompeu Fabra, depressiva, apàtica, inmutable, impertorbable, freda. I em feia una mica de pena, pena perquè es va passar el curs parlant del sentiment inexorable de suïcidi en el que intenta conviure la persona, mentre a fora l'aula feia una cleca de sol que invitava estirar-se al pati de la facultat amb una cervesa mentre intentaves lligar-te la pija de Dret i parlaves del futur. Vaig suspendre l'assignatura perquè vaig acabar seguint les classes des del pati, per mi no va ser un fracàs acadèmic, sinó un triomf de la vida.

dijous, 12 de febrer de 2009

Personatges mítics de Girona - I

Benvolguts lectores, lectors i Xip, des de la pastanaga verda volem començar un espai de Personatges mítics de Girona on poguem plasmar la cara desconeguda de la ciutat a les persones que no viuen el dia a dia en ella. Per començar vull donar a conèixer El Celestino de la Devesa, el senyor del polo de ratlles que es passeja la nits d'estiu per Les Carpes de la Devesa i ofereix una flor a totes les parelles que veu juntes, o simplement a tot home o dona que estigui a menys de 50 cm de proximitat. La reacció del públic gironí davant d'aquest personatge que ha creat una llegenda urbana sobre el seu gust per les flors és dispar. 1. Comprar la flor i donar-la a la noia que t'acompanya. 2. Comprar la flor i regalar-la al teu millor amic . 3. Dir que no vols res. 4. Mirar a la noia a veure com reacciona. 5. Riure't d'ell (la més condemnable de totes). Sigui com sigui que consti que amb aquest espai no vull fer mofa d'aquests personatges, simplement vull portar a la llum pública aquesta gent coneguda per tota la ciutat i que ens han ajudat a crear un imaginari col.lectiu amb els seus negocis, les seves actituds o la seva presència continuada a llocs inhòspits en els moments més delicats. Els necessitem per saber que estem a casa, que som a Girona.

dimecres, 11 de febrer de 2009

La corbata

T’odio, i et voldria penjada Al mig de l’arena mentre el Cèsar Lentament, Lenta... Deixa caure el dit cap a. v a l
l

dimarts, 10 de febrer de 2009

How to lose the faith...

Ja ho sé que actualment és un quarentón amb complexe de Madonna que comença els concerts amb cançons d'Status Quo perquè no té pebrots d'obrir amb una de l'últim disc que enervi el públic. Sé que ven per sobre de tot la seva imatge falsa de dolç seductor de carrer i que la porqueria de Have a nice day només fou igualada pel vomitiu Crush, la falta de nervi de Lost Highway i l'anestesiant This left feels right (de l'última etapa salvo el Bounce). Com a admirador dels primers treballs de Bon Jovi sé que anem de decepció en decepció i fem com al mal vi, quan passen els anys som pura metzina intel.lectual que ens torna autòmats musicals amb complexe de Phil Collins.
De totes maneres i després d'aquesta definició carnívora d'aquest intent de James Dean etern, crec que la porqueria que està per venir de Bon Jovi val molt la pena per els primers treballs que va treure, entre altres, el Keep the faith (més tard, Lose the faith) o el New Jersey. Era una música que et regalava una personalitat pròpia que podies lluïr sense necessitat de ser la teva, i això és tot el que podem demanar a la música. Era una música amb nervi que encara avui en dia sembla que et diu alguna cosa important. Per tant, la preguntat és, com pot sortir tanta porqueria de la ment d'un home que durant una època de la seva vida crear quelcom interessant? La resposta sortirà a l'autobiografia d'Albert Boadella.

dilluns, 9 de febrer de 2009

Michael Stipe, una veu.

És un d'aquells personatges del panorama musical que és quelcom més que un cantant: és una veu. Michael Stipe és l'últim representant d'una sèrie d'artistes com Dylan, Springsteen, Geldof, Young, Waits... que no només tenen presència a dalt de l'escenari, sinó que amb els seus concerts intenten remoure l'intel.lecte de les persones i crear un home nou que caigui en la catarsis de la seva música.
El líder de R.E.M sembla que es sent més còmode parlant de la necessitat de recuperar l'espiritualitat com a naturalesa de la persona que donant voltes a l'escenari amb el megàfon cantant els primers acords de l'explosiva Orange Crush. Per això suposo que les lletres de Michael Stipe són aquelles que van més enllà i defugen dels tòpics del pop anglès que tant mal ha fet a la música anglosajona i americana. Ell ens dóna molt més i alimenta l'esperança d'aquells ingenus que volem creure que amb la música podem canviar el món, més que res perquè les cançons de R.E.M han ajudat a millorar moltes persones. Deixeu d'elogiar Stipe i deixo que parli ell: M'en vaig a escoltar Accelarate, el nou disc de la banda americana amb la que han tornat a la sonoritat dels seus orígens. Everybody here, comes from somewhere.

diumenge, 8 de febrer de 2009

Andreu Nin i els morts sense memòria

El president de la Segona República durant la Guerra Civil, el socialista Juan Negrín, va manifestar que Andreu Nin, braç fort del POUM, partit trotskyista enfrontat directament amb el PCE que rebia ordres directes de Stalin, va fugir de la presó d'Alcalà de Henares gràcies a l'ajuda dels seus amics de la Gestapo. La versió real dels fets i sembla que demostrable amb l'anàlisis de cadàvers trobats amb fosses comunes, és que Andreu Nin fou assassinat a la mateixa presó per membres del Partit Comunista i que el Govern de la República va intentar tapar els fets.
En aquesta època de recuperació del passat, com si algun moment l'haguèssim perdut, es vol fer memòria sel.lectiva en base un pensament maniqueista que divideix les persones no pels seus actes sinó per la seva ideologia. Un comportament molt perillós perquè aquesta fou la base del Feixisme imperant a Espanya durant trenta-sis anys. Amb aquest comportament s'estan silenciant assassinat ideològics i selectius que varen tenir lloc dintre el mateix bàndol republicà com el del trostkyista Andreu Nin. Però es clar, és perillós remenar la merda quan encara tens algun dinosaure que rep premis honoris causa que podia tenir la consciència esquitxada de sang d'algun camarada dels que creien amb l'heterogeneïtat de la revolució universal i no amb l'homogeneïtat del model stalinita.
Millor seguim tots callats i ja parlarem quan els dos que molesten, un per cada bàndol, hagin estirat la pota i poguem viure en pau amb el nostre passat, sempre i quan els progres que queden entenguin que la Guerra Civil fou un conflitcte d'extremismes que la única Espanya que va sortir perdent fou la minoritària, la democràtica, la liberal, la que com diu Cercas, ens ha posat les arrels del nostre present.
PD: Per cert, com diu el Manuel Trallero ""Barcelona tiene, también, un “déficit historic i un deure pendent” con las víctimas de las checas. Muchas de ellas lo fueron por el simple hecho de ir a misa o de ser anarquistas". Aquí va rebre tothom i és hora que ho reconeixem.

dissabte, 7 de febrer de 2009

Els cementiris de Kierkegaard

Avui al migdia m'ha vingut a la memòria aquella tarda del mes de juliol a Copenhaguen que vaig passar-me donant voltes per tota la ciutat buscant el cementiri on hi resposava l'autor pel qual m'havia enamorat de la sirena danesa. Jo només tenia un mapa que m'havia donat el meu amic pigcheek i el veia plegat de creus on podia llegir Kierkegaard, per tant, està clar que en algun d'aquells llocs havia d'estar enterrat el filòsof, fins i tot era problable que el poble danés, acomplexat per la seva manca d'història filosòfica, haguessin repartit les diferents rel.líquies culturals de l'autor de Either/or per intentar encomanar a la població el seu tarannà de dubte verídic.
La qüestió és que al vespre vaig haver visitat tres cementiris i ni rastre de Kierkegaard. Em sentia estúpid buscant per les ciutats del morts una simple làpida de pedra per fer el mateix exercici de paternalisme intel.lectual que feren la generació de l'Escola de Barcelona amb Machado a Cotlliure. Buscava anar d'intel.lectual i era un pringat perdut en un país on els hi donava per fer un festival de Jazz a la llum del sol.
Com molt bé heu deduït, cosa que no vaig fer jo i que va provocar que no entengués el motiu de la meva confusió fins l'explicació que vaig rebre de la pastora protestant del poble de Gentofte, Kierkegaard en danés vol dir cementiri, i Kiekegaard estava enterrat a un recinte al costat de l'esglèsia catòlica on vaig anar a missa durant la meva estada a Copenhaguen. Em vaig emocionar perquè vaig pensar que era la història més bonica que m'havia passat fins llavors. La primera paraula danesa que vaig aprendre va ser kierkegaard i volia dir cementiri. Us dono la oportuniat de dubtar de la història, seria un comportament molt propi del vertader Kierkegaard.

divendres, 6 de febrer de 2009

Volver a ser un niño

Resturant de menús. Migdia. Tot de persones que amaguen sota els seus vestits intactes d'executius, sous de mileuristes i vides desgastades per la frustació d'una carrera universitària, entren al local per començar a menjar el menú del dia parlant de la feina, evitant així qualsevol conversa personal que mostres l'asimetria vital entre el treballador i la persona. De primer, arrós a la cassola perquè som dijous, i de segon, una botifarra de l'àvia de no se sap qui amb patates fregides. Tots sis han demanat el mateix, fins i tot la noieta del despatx que crítica públicament el seu estat físic per rebre mirades d'aprovació dels homes que l'envolten. Arriben els postres. Iogurt. Iogurts de diferents sabors, maduixa pel necessitat, plàtan pel conservador, llimona pel tímid, coco pel freak, azucarado per la noieta, i de macedònia pel becari que està fent des de fa dos mesos pràctiques sense remunerar. Just en aquell moment tots obren la tapa i ignoren les restes de iogurt incrustades a sota el plàstic i que llepaven fervorosament quan eren infants. Només el becari comença a llepar la macedònia sense adonar-se que els seus companys l'estan mirant amb cara de desaprovació perquè no queda bé que algú que porti corbata mostri la seva llengua impregnada de iogurt. En aquests moments sóna en el resturant una cançó de Los Secretos, Volver a ser un niño, i el becari no pot pagar amb diners aquells segons de felicitat concentrats a una tapa d'un iogurt de macedònia.

dijous, 5 de febrer de 2009

La fi de l'hivern espiritual: Thomas Merton

La recerca de Déu o si més no, la recerca de la veritat, hauria de ser una activitat obligatòria durant el dia a dia de les nostres vides. El problema de buscar és quan no trobes, quan penses que estàs picant pedra per res i a sobre, porta tres dies seguits plovent i només veus la grisor del cel reflexat al rostre de les persones que t'envolten. En aquests moments que et pots sentir embolcallat per l'angoixa de l'orfe, a vegades et sols trobar amb una persona gran que et dóna una lliçó de vida, un nen petit que et mira content perquè té un caramel i tu no, o simplement et cau un llibre a la mà d'un home amb nom de yankee, Thomas Merton, i el seu llibre autobiogràfic on explica la seva joventut universitària, la seva conversió, i els seus primers anys al monestir de la trapa, La montaña de los siete círculos. Merton dóna una empenta per sortir durant un temps de l'hivern espiritual i ens brinda la serenor de la primavera.
Els seus escrits que ens parlen de trobar Déu a través de l'experiència personal que dóna l'art de la contemplació, ens brinden la pau d'aquell que ha trobat Déu en el marc del seu recorregut vital i ens ajuda a entendre que la troballa de Déu és una experiència personal, i que difícilment caurem del cavall sinó aprenem a ser madurs com a persones i acceptem la nostra experiència transcedent. M'encanten els seus escrits i m'ajuden durant les absències d'Ell que solen ser culpa meva. Descobriu Merton, les referències espirituals estan tancades als monestirs.

dimecres, 4 de febrer de 2009

Tenir autoritat - Ser autoritari

La devallada irrefrenable de la capacitat intel.lectual espanyola ens ha portat a utilitzar paraules sense saber l'arrel d'aquestes o esborrar mots del nostre funcionament diari perquè no sabem buscar el significat en el diccionari. La gran damificada d'aquesta depuració portava a terme per certs sectors de l'esquerra que no han entés que l'home salvatge només existia a les fantasies sexuals de Rousseau, és el concepte d'autoritat. Confonen, o volen confondre tenir autoritat amb ser autoritari, i volen eleminar qualsevol relació jeràrquica entre mestre i alumne que és la base de qualsevol eduació amb garanties perquè barregen jerarquia amb Església i autoritat amb Franquisme.
Anys enrera, aquest país funcionava mitjançant un sistema polític autoritari que baixava a tots els nivells de la societat, totes les decisions que anava de dalt cap a baix s'aplicaven si feia falta per la força i el subjecte afectat seguia el líder com un porc que el porten a degollar. Però, aquest pecat sense redempció ens ha d'apartar la necessitat que els educador tinguin autoritat respecte els educats, que siguin referents morals, que siguin guies, líders, i que sobretot, no imposin aquesta autoritat per la força com passava fa trenta anys sinó per la simple naturalesa de relació jeràrquica entre l'educador i l'educat. La culpa dels pares? Segurament la majoria si, però potser és hora que els professor facin autocrítica i pensin si es comporten de forma adequada per tenir autoritat, una virtut que només et poden donar els altres.
Dit això, quin és el secret d'Obama? Qué és un líder amb autoritat entre els seus i la gent es sent segura. Qui és Joan Saura? Un progre amnèsic que no té autoritat ni per fer creure el seu gos i que necessita ser autoritari per cridar l'ordre als seus. Qui està més a prop d'aquell militar gallec vingut de l'Àfrica amb complexe de nan? Vosaltres mateixos, tenir autoritat - ser autoritari.

dimarts, 3 de febrer de 2009

Passeig militar

Amb la mirada tancada mostrant tota la concentració minuts abans de la batalla, el descendent d'un dels membres de l'armada dirigida per Roger de Llúria que va alliberar l'illa de Mallorca de l'ocupació musulmana, es disposa a començar el seu combat cos a cos amb el seu rival històric. Els braços botits per la sang de totes les seves víctimes i la morenor del guerrer incansable mostren l'explosió juvenil de Rafa Nadal, el lluitador que ha etzibat el primer cop al seu contrincant quan parla que només es guanyen les guerres amb el treball, que no hi ha cap exèrcit invencible que no es forgi amb el sacrifici diari i amb la revisió constant de les seves tropes més prestigioses.
En un món ple de guerrers de passarel.la amb complexe de Sánchez Mazas que s'endinsen al bosc frondós esperant que acabi la batalla, agrada veure un almirall de primera categoria que crida a l'abordatge d'un vaixell pirata mentre ell va a davant i clava l'espasa al primer rival que troba pel camí. Nadal és un model guerrer, mentre que d'altre banda, el model de rei que sap gestionar tots els aspectes del seu regne el trobem a Barcelona: Josep Guardiola. Amb militars d'aquest alt voltatge podríem crear una expressió que fos "passeig militar" per definir els resultats de les seves campanyes.

dilluns, 2 de febrer de 2009

Figueres: esposa monàrquica, amant republicana

Hi ha dos tipus de ciutats, les que s'han fet elles mateixes a pesar del devenir de la història (Barcelona), i les que la història victoriosa les ha construit i els hi ha donat el que són (Madrid). En aquest segon grup on també hi podríem trobar Roma, hi poso Figueres, una ciutat sempre promocionada pels diferents monarques, des del català Jaume I fins l'espanyol Alfons XII, que veien en Figueres una població estratègica que podia donar temps a organitzar l'exèrcit davant una possible invasió francesa. No començaré a penjar edictes però trobem la Carta Pobla de Jaume I, l'ampliació urbana de Pere III, la fira de la Santa Creu d'Alfons el Magnànim, el casament de Felip V, el castell de Sant Ferran de Ferran VI...
De totes maneres, el millor de tot plegat, és que Figueres ha tingut, a pesar dels seus favors monàrquics, el primer partit republicà de l'Estat Espanyol fundat pel que fou el seu alcalde el 1842 Abdon Terrades i que després d'un aixecament republicà al 1843 va acabar els últims anys de la seva vida desterrat a Cadis. La història és fantàstica, cria cuervos y te sacarán los ojos dirien segurament els borbons. Les monarquies varen donar favors a Figueres i aquesta ho va agraïr amb la creació del republicanisme. No hi ha res com està tocat per la tramuntana.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Bienvenidos al Norte

M'havien recomenat la pel.lícula que la Kate Winslet aspira a guanyar l'Oscar però la seva condició de drama ens va fer tirar enrera. L'escollida fou Bienvenidos al Norte (Bienveneu chez les Ch'tis) i la satisfacció al sortir de la sala equiperable a la del dissabte passat sortint del Camp Nou després d'haver presenciat el xou de Messi i els seus amics: alegria, benestar, buen sabor de boca...
La trama és bastant simple, un carter és enviat al nord de França en un poblet perdut a la frontera amb Bèlgica per realitzar les tasques de director de l'oficina de correus, pel que he entés i perquè ens ajudi a entendre el concepte francés del nord, és com si un treballador de Barcelona o Madrid l'envïin a treballar a Jaén. Et cagues amb tot. La qüestió és que la pel.lícula relata l'etapa d'integració d'aquest home al nou territori amb episodis molt divertit i entrenyables. No hi ha efectes especials ni assassinats, sinó diàlegs i situacions grotesques provocades per la necessitat de compartir vivències amb gent nova per no sentir-te sol en terres estranyes.
La pel.lícula és una comèdia que va més enllà del simple entretaniment perquè aconsegueix conmoure en molts moments sense caure en el recurs fàcil de home mira a la dona, la dona mira a l'home, la lluna els il.lumina, s'abraçen, es van un petó i... comença a nevar neu llençada pels seus amiguets des d'un teulat pròxim... Deixant a banda tonteries hollywoodianes, l'amistat entre els treballadors de l'oficina i el punt humà de la relació entre ells, gent normal i corrent, és el que aconsegueix emocionar-te: una amistat cotidiana.
En fi, no parlo més de la pel.lícula perquè sinó no l'anireu a veure, una comèdia que val la pena per riure i sobretot, per sentir-te bé.