La trascendència del rot

Aquest matí pensava amb l’única vegada a la meva vida que he tingut necessitat d’anar a un McDonald’s. Fou a quart de carrera després d’una classe on el professor va intentar relacionar el concepte de buit a la poesia de San Juan de la Cruz, amb el buit de l’art nihilista del segle XX i com a través d’aquest art intentem trobar els detalls de la presència de la divinitat a un segle pres per les ideologies. En fi, anàvem i veníem d’un costat a l’altre, que si Eckhart, que si San Juan, que si Heidegger, que si Rothko, que si Valente... Vaig sortir de la classe amb una urgent necessitat de sentir-me viu, de ser animal, de ser matèria, de autoreivindicar-me com a ésser mortal que necessita llançar-se als braços d’allò finit. Vaig entrar al McDonald’s deu minuts després d’acabar la classe, vaig demanar-me l’hamburguesa més guarra que vaig veure, la vaig engolir amb dos minuts juntament amb un coca-cola esbravada de màquina. Mentre sortia per la porta vaig tirar-me un rot homerià (no em refereixo a l’autor de l’Odissea) que va provocar que les meves galtes es vinclessin amunt i avall fent diferents plecs. Aquell migdia vaig entendre la transcendència del rot com a acte d’autoafirmació animal i vaig començar a aprovar aquella assignatura que feia trenta minuts em semblava inabastable. Tot plegat gràcies a un rot.

Comentaris

Rafel Fàbrega ha dit…
t'he explicat mai la trascendència del pet amb cua?
PETIT PAS PER L'HOME PERÒ GRAN PAS PER L'HUMANITAT
Frank Bayer ha dit…
El millor del pet amb cua és quan és calentet...quina guarrada!!! Perdó...
Joan ha dit…
M'encanta el to humà i mundà del post!
És realment difícil combinar lo transcendent amb lo mundà amb aquesta facilitat!

Entrades populars