El triomf de la vida

Recordo perfectament el seu aspecte. Era un esquerdall, en prou feines se li destingia la carn del canell, el cabell era tallat com si estigués fent cua per ingressar a Auswitch, la foscor de l'entorn dels ulls es menjava el verd pàlid de les pupiles i les dents quedaven camuflades entre uns llavis de paper i una mandíbula cadavèrica. Entrava a classe amb un llibre de Handke sota el braç que parlava del suïcidi de la seva mare i feia una apologia a la mort lliure com un acte ple de vida.

Aquesta era la meva professor de Literatura Alemanya a la Pompeu Fabra, depressiva, apàtica, inmutable, impertorbable, freda. I em feia una mica de pena, pena perquè es va passar el curs parlant del sentiment inexorable de suïcidi en el que intenta conviure la persona, mentre a fora l'aula feia una cleca de sol que invitava estirar-se al pati de la facultat amb una cervesa mentre intentaves lligar-te la pija de Dret i parlaves del futur. Vaig suspendre l'assignatura perquè vaig acabar seguint les classes des del pati, per mi no va ser un fracàs acadèmic, sinó un triomf de la vida.