Ens morirem... i després què?

Ens morirem. Un dia tot s'haurà acabat i ni tant sols estarem aquí per fer balanç de si fòrem nosaltres que vàrem devorar a la vida, o va ser ella, silenciosa i prudent, que poc a poc ens va anar arraconant cínicament al calaix dels mals endreços. Per això, mentre estem en vida, nosaltres decidim el que volem ser per viure la vida a la nostra manera: persones preocupades per la felicitats dels altres o egoistes aniquiladors de persones i devots dels diners. Nosaltres triem i som conseqüents amb allò que volem.

Per això no accepto que es disculpi la gent violenta dient que no pot canviar el caràcter, o s'intenti justificar als caníbals dels diners dient que el món és així i que si no ho fas, s'et mengen. Si ets un desgraciat és perquè tu tries ser un desgraciat, i si ets bona persona, és perquè, a pesar de les ganes de fer coses dolentes i arraconar sempre el millor cap al teu plat, fas un esforç i intentes pensar en els altres. No s'hi val que en Casaldàliga sigui una bona persona i en De Juana sigui un pobre home que ha estat víctima del determinisme social. No senyor, no és així. Un és un model i l'altre un assassí. No és el mateix Ghandi que el Che Guevara.

No sé com arreglar aquesta disfuncionalitat a dintre les persones que trien durant la seva vida, seguir el camí de la mort, de l'esclavatge capitalista, de la religió del diner, no ho sé, a mi m'ajuda pensar que ens morirem i que el balanç dels meus actes els haig de fer en vida perquè quan no hi sigui, els altres ho faran per mi i llavors potser ploraré perquè no hauré tingut temps de demanar perdó.

PD: D'això a casa meva en diem "quedar-se a gust"