De vita beata

Em sembla que a l'article d'ahir sobre Jaime Gil de Biedma hi va faltar un poema de l'autor. Més que res perquè no serveix de res anar parlant i teoritzant sobre aquells anys si no es veuen els resultats. Un resultat que s'explica per si sol. Poema curt, concís, perfecte.

En un viejo país ineficiente,

algo así como España entre dos guerras

civiles, en un pueblo junto al mar,

poseer una casa y poca hacienda

y memoria ninguna. No leer,

no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,

y vivir como un noble arruinado

entre las ruinas de mi inteligencia

PD: Val molt la pena, més enllà de la poesia, el seu diari de notes de l'any 1956, quan les seves estades poètiques a Barcelona es barrejaven amb els seus viatges de negocis a Filipines. Retrato del artista en 1956. "¡Ah de la vida! ¿Nadie me responde? Lo peor es que alguien acaba siempre respondiendo cuando ya nadie llama"