Reconciliació

El primer dia vàrem prometre evitar anar a dormir després d’una baralla. Dos anys després, jo estava estirat mirant per enèsima vegada la pàl·lida llum que es filtrava per les persianes, mentre ella s’havia tombat en direcció cap a la porta d’entrada del dormitori. Només es sentia un silenci rancorós que no ens permetia dormir. Enmig del silenci podíem percebre l’escabrositat d’una banda sonora greu que decorava un camp de batalla poblat de cadàvers anònims. La quietud de l’habitació matrimonial seguia portant amb cada aspiració nostra, l’eco d’una discussió suficientment curta on havíem deixat les trinxeres per entrar a la lluita verbal del cos a cos. Segurament no tenia importància que ella es deixés la tapa del wàter aixecada o que jo deixés els mitjons usats dintre les sabates. Aquest fet em fa pensar que el president Wilson quan va decidir implicar Estats Units a la Gran Guerra no l’importava gens l’enfonsament del Lusitania ni la mort de les 1.200 persones que hi viatjaven. Fou la seva tapa de wàter particular per tirar la cavallaria contra l’exèrcit alemany. Nosaltres imitarem a Wilson. Vàrem començar discutint sobre mitjons i tapes de wàter i vàrem acabar insultant les nostres respectives famílies i criticant la corresponent situació existencial. Vàrem anar a tocar allà on sabíem que fèiem més mal, a la identitat. De fet, pensava mentre intentava desxifrar la conversa del conductor del camió d’escombraries i el veí de sota, les guerres generalment s’han produït per una necessitat de desenvolupar l’ego col·lectiu d’un poble o per la intolerància a aspectes identitaris singulars. Aquest és el problema entre la Neus i jo. Massa ego singular i identitat col·lectiva. No sabíem renunciar a l’espai més superficial de nosaltres mateixos per por que l’altra ataques sense complexes a la nostra intimitat que ens unia alhora en una col·lectivitat absent a la nostra llar però sempre present de forma implícita: la família, la nació, la religió. Érem un efecte secundari de les grans guerres europees del segle XX i ens intercanviàvem sense cap mena de problema el paper de sicari totalitari d’arrel hitleriana i el de demòcrata tolerant d’arrel churchiliana. Un dia ella i un altre jo. La qüestió era remoure el passat més immediat, i si feia falta el més llunyà, per intentar guanyar terreny dins el territori compartit i portar el contrincant cap un estil de vida sense espai per la pluralitat ni la comprensió. El camió d’escombraries ja feia estona que s’havia allunyat i el veí de baix estava passant la clau al pany amb una delicadesa inaudita que feia intuir qualsevol de les mil aventures adúlteres d’un home avergonyit. Vaig intentar saber si la Neus dormia. Segurament deuria estar com jo: donant voltes a la nostra problemàtica i intentar trobar una punt mig des d’on edificar una treva parcial que portés amb el temps, a una pau constructiva i duradora. Al cap i a la fi, Europa havia sabut construir després de dues guerres que afectaven l’espai més íntim de la persona, una espai de convivència estable i pel que semblava, difícil de trencar durant molts de segles. Per què si uns països es posaven d’acord no podien fer-ho també dues persones?. Potser aquell era el moment de començar una nova relació amb la Neus i buidar dins una cançó de jazz totes les nostres penes. Jo l’estimava. Havíem de fer el que ens vàrem prometre el primer dia d’entrar al pis: no aniríem a dormir després d’una discussió perquè el son només ajuda a establir dins nostre el rancor de les disputes no resoltes. Vaig girar-me per començar a fer un acte de constricció que obrís el camí de la reconciliació. Ella dormia profundament. L’endemà al matí li plantejaria prendre’ns un descans. Em vaig tornar a girar i vaig caure adormit. El que no vaig saber aquella nit és que ella es va girar cinc minuts després per veure si dormia.