La riuada del 62. Vilobí d'Onyar.

Cada generació teixeix la seva cronologia personal amb fets històrics col•lectius, donant un collage de versions singulars que ajuden a revestir una imatge fidedigna del nostre passat. A Vilobí, un d’aquests dies impregnats a la memòria del poble fou la diada del Pilar de 1962, unes hores d’aiguats descontrolats que han servit perquè els nostres pares, llavors infants, marquin dins el seu llistat de records, aquesta jornada que ens han transmès com un conte situat a una d’aquelles terres inhòspites on els fèretres i les vaques floten pels carrers.

Si ens endinséssim a la mirada objectiva del historiador obsessionat en acumular dades, exposaríem que Vilobí és el primer poble pla on passa l’Onyar, i aquest fet, sumat a la presència del Grabalosa per l’altra banda del poble, fa que sigui una víctima propícia a riuades hiperbòliques com la del 62, quan el nivell de l’aigua va arribar al metre i mig a molts indrets. De totes maneres, per aconseguir entendre el dessassoec d’aquestes hores, ens convindria arracona l’historiador i prendre a l’atzar un grapat d’aquests infants fets adults, protagonistes secundaris de la riuada, perquè ens plasmessin el seu record singular a una tela en blanc.

Passades unes setmanes, un cop tinguéssim tots els quadres i féssim una exposició per rememorar els cinquanta anys dels fets, podríem degustar imatges de corredisses al ritme d’una trompeta que anunciava la fúria desbordada de l’Onyar, a quadres foscos enlluernats per un llamp que suggereix una riuada carregada de bestiar, a làmines amb siluetes de persones enfilades a les teulades per salvaguardar-se de la corrent, a fotografies de joves pujant escales amb porcs a l’esquena per salvar l’hivern, o a croquis de fèretres navegant per la Plaça Vella mentre el capellà intenta preservar alguns garrins de la força de l’aigua, i a tots ells, hi podríem discernir l’aigua penetrant a les cases com una cavalleria descontrolada devastant un camp de batalla.

De totes maneres, de tots els esbossos exposats per rememorar els cinquanta anys de les inundacions, n’hi hauria un de diferent. Una instantània tremolosa de la plaça vella dibuixada amb el traç de l’inexpert on hi podríem contemplar el cel emmirallat als bassals amb una sensació de calma angoixant, d’humitat a les parets, de silenci espantadís, de fèretres oberts per assecar-se, però sobretot, hi podríem distingir una llum ponderant, allunyada de les altres imatges d’enderroc apocalíptic, i que ens diria, que la vertadera ensenyança d’aquells infants fou veure com els seus pares s’aixecaren l’endemà entre les destrosses de la riuada. La imatge seria una superba lliçó d’història escrita com homenatge a cadascun del seus protagonistes.

Escrit publicat a la revista de la festa major de Vilobí.