Ser una bèstia perquè tot funcioni

Trasllado la bipolaritat maniqueista del futbol a la meva vida privada i em venen nàusees. Després d’anys cercant estabilitat emocional, un entorn humà íntegre, i un àmbit laboral sòlid, m’imagino els meus mèrits esmicolats per analfabets orgullosos de la seva condició i visualitzo clarament el meu futur: deambulant al cementiri de Cotlliure entre el deliri i la melangia.

I davant d’aquesta diatriba: què esperem del futbol? Doncs segurament, treure a la superfície l’hedonisme immediat que neguem a la nostra rutina diària. Així doncs, per aquest anhel de fugir del nostre dia a dia, exigim a Vilanova mantenir aquest èxit constant que ens transporta a una sobredosis d’eufòria col•lectiva reconfortant i buida. Per tant, som nosaltres mateixos, projectant a l’exterior una manca d’autoestima, que convertim el futbol en una realitat bipolar quan passem amb pocs segons de la panacea a l’apocalipsi, del caduc a l’etern, de la depressió a l’eufòria. L’exercici és senzill: Transferim als demés responsabilitats que ens hauríem d’aplicar a nosaltres.

Fem un esforç i emprem aquest conjetura al nostre perímetre relacional. Imagina’t la dona posant en dubte el matrimoni cada vegada que deixes la tapa de wàter enlaire, el director de l’escola amenaçant amb l’acomiadament quan un alumne es queixa del teu quefer, el fill girant-te l’esquena si has tardat cinc minuts en canviar-li els bolquers, els amics engegant-te si has estat absent durant una temporada, els pares desheretant-te si no truques afirmant que menges bé... La veritat? Et vindran ganes d’amagar-te a una cova amb un homo erectus i no sortir fins a demostrar la vessant erectionana de les seves pintures rupestres.

És per això que davant les exigències dispars entre la vida privada de l’espectador i la del futbolista, seria bo fer una crida a la ponderació, a la relativització dels diumenges a la tarda, a l’autocontrol davant el portuguès deprimit per no tenir les pilotes d’or, i a la fredor en front d’un merengue inflat per copes d’Europa en blanc i negre. De totes maneres no ho faré, i no ho faré perquè el bipolarisme emocional del futbol ens ajuda a ser més mesurats durant la setmana, a enterrar Dionís i fer sortir Apol•lo als àmbits familiars i laborals. Així doncs, desfoguem-nos sanament, cridem els gols perdent la veu, saltem per penals inexistents i comportem-nos com fanàtics. Tant sols així el dilluns tot seguirà essent normal.

Article d'avui a El 9 Esportiu