Quan Florència et fa sentir un desgraciat

Florència a la nit té quelcom propi d'una visió falsa, d'un paradís mentider que se't presenta davant teu perquè l'endemà al matí, quan l'esperit màgic d'una ciutat anclada al Renaixement s'esfumi, et sentis un desgraciat incapaç de mantenir la sensació de ser testimoni de la bellesa. Per això Florència et fa desgraciat, perquè quan t'imagines els familiars del Médici passejant amb la pompositat medieval, del que es sap propietari de al ciutat, te'n adones que has arribat tard, que estàs al lloc correcte en el moment equivocat, i això et fa sentir poca cosa, un personatge secundari en un d'aquells westerns amb sabor a espaguetti on Clint Eastwood comenaçava a fer les seves primeres aparicions cinematogràfiques amb més pena que glòria. De totes maneres, com vaig llegir en un conte de Robert Ince, un escriptor britànic del segle XVIII que avançava els primers tocs romàntics a la literatura europea, les ciutats que et fan sentir una merda són aquelles que valen la pena, són les que han sapigut superar la història i fer-se un nom per esdevenir eternes.