El jardiner de la Toscana

Me l’imagino baixet, prim, amb un bigoti espès a mode dels gals, dalinianament anàrquic per les puntes i ordenat al centre, porta un barret ample, texans estripats, i una camisa de quadres oberta que descobreix l’absència de pèl i la morenor del que treballa amb el sol com a company de viatge. Treballa amb parsimònia, lentament, com una cançó de Paolo Conte, va avançant amb el ritme invisible del desordre. No talla les males herbes, les col.loca al seu lloc perquè facin la funció dins la paleta de colors del paisatge, és igual d’important restaurar un petit camí amb mal estat que donar uniformitat a tot un camp majestuós. Tots els racons tenen el seu toc de sublimitat i requereixen una igualtat en el tracte. No sé on viu, probablement no té casa perquè la seva feina no dóna temps a descansar, treballa dia i nit perquè els visitants trobem aquell paisatge que havíem somiat quan la vida ens atropellava i ens deixava amorrada a l’asfalt d’una ciutat que un cop a la Toscana, no aconseguim recordar. Ningú sap el nom, però els més vells diuen que l’han vist treballant sense parar perquè el somriure de la Toscana sigui simple.