Un vers sobre Brel

Viure en unes golfes amb una bombeta mig destrossada que s'ha de veure ajudada per unes espelmes acostumades a no cremar gaire per jugar amb la suggerències de les ombres, i amb unes rates que aprofiten la lluminositat llunar per saltar d'una biga a l'altra i sortir entremig d'un forat per on passa l'aire gelat d'aquesta ciutat centroeuropea on has anat a viure per ser diferent, per fugir dels fantasmes que t'envoltaven a la terra que t'ha vist fugir nord enllà buscant on porvenir per tu, petit immigrant de les lletres.
Quan la nit fa acte de presència i trobes a faltar per primera vegada la calor d'hivernacle de la llar, agafes un cd ratllat de cançons nostàlgiques i comença a sonar la veu pixelada de Brel que acompanya la decoració austera de l'habitació, on un quadre de Gauguin tacat pels color dels mars del sud és l'únic element que dóna personalitat a unes parets luteranament buides. Llavors, ple de supèrbia, saben-te el centre de tot, prens la llibreta de notes i comences a escriure uns versos parlant de les desgràcies de Funes el memorioso. Massa previsible. Segurament, si sabèssis, mentre Brel canta allò de quite pas, que el cantant belga està enterrat a Polinèsia al costat de Gauguin, potser escriuries un vers sobre el destí, o potser, pensant que ets imbècil, et posaries, simplement, a dormir.

Comentaris

Entrades populars