De la moral personal a la ètica pública

Y la tierra aquí es de color, el polvo no te deja ver, los hombres ya no saben si lo son... Perdoneu, la nostàlgia em pot, i més aquesta cançó que fou de les primeres que vaig saber tocar íntegrament amb la guitarra, més que res perquè començava amb l'acord més fàcil, el mi menor. En fi, anem a on volia anar. Llegint un dels quaderns que m'envien de Cristianisme i Justícia a casa i que serveix per treure la pols de les estanteries d'un intel.lecte que mai ha aconseguit ser tal, he tornat a donar voltes a la fina distància entre ètica i moral que tant bé explica el Francisco Fernández Buey al seu llibre Ética y filosofía política.

Vivim en un societat plural en tots els aspectes i això no exclou a la moral, ben el contrari, la secularització ha portat a una diversificació de la moral que la ètica ha de saber organitzar. Si entenem ètica com l'estudi de l'aplicació de les morals individuals a la vida pública, ens trobem en una diatriba difícil de solucionar perquè encara que ens basem en aquesta llei natural que ha defensat el Cristianisme des dels seus orígens, fins i tot aquí podem trobar discussions sobre alguns temes bastant complexes. Quan ens trobem aquest punt, la pregunta és, s'ha d'acceptar en l'àmbit públic el que jo puc considerar moralment dolent? Què passaria si el que jo considero bo o necessari no fos legal (no parlo de penalització) perquè un grup dominant pensa que no és correcte? On està el dret de les minories? La solució és obrir tots els ventalls de possibilitats sempre i quan es respecti fins a l'extrem l'objecció de consciència? En fi, que em sembla que tinc clar la diferència entre allò bo i dolent, però no tinc tant clar quines aplicacions ha de tenir la llei. Relativisme total? Demano solucions.

PD: Perdoneu si no he encertat alguna terminologia filosòfica, la veritat és que no en sé gaire.