Crònica d'una grip tuberculosa

And I feel like I'm rider on a downbound train. Més o menys, com canta en Bruce, aquests tres últims dies tubercolosos serien això, viure com un passatger en un tren descarrilat que baixa una pendent buscant el somni perdut en una nit d'hivern que no val la pena retrobar. Les hores són llargues i falses, els programes de TV3 entretinguts i les cures de la meva infermera, la señorita Cora de Cortázar a la catalana, realment imprescindibles per poder entendre el vertader plaer que s'amaga darrera la convalacència d'un tubercolós que aprofita la quietud de la ciutat nocturna per trobar el secret de la vida amagat darrera les corredisses de falangistes i comunistes.

La manta és grana perquè sempre m'hagués agradat ser anarquista per allò del terrorisme individual i de l'acció lliure enfront de la disciplina de grup, i la pastilla efervescent té un toc blanc, recordant que aquells que utlitzen falsament el color de la puresa poden acabar morts després de cinc trets que fan justícia en un món on l'equitat és una utopia llunar. En fi, que tenir una grip tampoc està malament perquè els petits moments de lucidesa mental els gaudeixes al màxim, saben-te indefens, deixan-te cuidar, mirant aquell programa estúpid que no sabies que feien.