L'agonia d'una dècada

L'efecte 2000 ja ha quedat totalment apagat en una dècada que avui expira sense pena ni glòria, sent una prosperity inversa a la que es va viure a EUA els anys 20 on la prosperitat econòmica va ser el preàmbul d'una forta crisis que va necessitar la intervenció de l'estat i sobretot, una guerra en escenari europeu per sortir endavant. Aquest reduccionisme simplista a l'hora de parlar d'aquesta dècada queda totalment fora de joc si la visió temporal deixa de ser comunitària i passa a ser individual. El resum de la dècada des del punt de vista de social es pot fer amb un programa de televisió d'un hora, el de la nostra vida hauria de durar una setmana amb diferents debats sobre les decisions que hem anat prenent.

Ahir, els vells amics, aquells que han anat passant les etapes de la vida cos a cos, vàrem fer un sopar de Nadal transformant l'àpat en una defensa als drets de l'empresari i una recaudació de fons moral pel govern de Mas. En fi, tot plegat, encara que un dia intentèssim anar de ben parits, molt propi dels neocons americans. Quan va acabar el sopar i anava cap a casa, anava repassant mentalment com havia estat la dècada vital de cadascú, com estàvem als 17 anys, com estem els 27 i què hem viscut pel mig. Vertigen. Tant de vertigen que al arribar a casa vaig pensar que abans d'anar dormir fora bo seguir llegint La llum del món de Benet XVI perquè mai se sap que pot passar. En fi, tot plegat molt propi d'una dècada que està agonitzant.

Molt bon any a tots els lectors infidels de la pastanaga verda. Com m'agrada trobar-te pel carrer i que em diguis: Jo també entro a la pastanaga verda! Moltes gràcies a tots!