Mecanoscrit sobre Nadals a Montserrat

El llibre de l'Hilari Raguer Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat m'ha transportat a aquells exilis nadalencs on convivia amb mi mateix durant tres o quatre dies fugint o refugiant-me de la cridòria de la vida diària, de les obligacions humanes que et robaven aquells minuts diaris de meditació on et posaves un mirall al davant per veure què tal anava tot plegat.

Aquelles nits nadalenques m'abrigava i passejava enmig de la foscor inquietant de la muntanya, desafiant una calma que podia arribar a semblar amenaçadora, veient en soledat pel.lícules com El gran silencio, repassant els contes que més tard sortirien amb el títol premonitori de Problemes, i començant un recull amagat sota el nom de A les portes de Roma que proporciona paper en brut per les editorials.

De totes maneres, la raó principal de perquè fugia durant uns dies a la muntanya on reposa la vessant espiritual de Catalunya, era el Crist de Subirachs que està a una capella lateral de la basílica. La sobrietat i tendresa d'aquella imatge em retenia durant llargues estones assegut a un banc mentre sentia una remor de fons dels monjos cantant Vespres. La melodia anava fent un exercici oscil.lant, com una onada encaperrada a agafar embranzida per arribar als peus d'una noia solitària que reposa descalça a la platja. Mentrestant, jo estava assegut mirant el Crist sense haver d'esforçar-me per pregar, tot sortia sol, com si Déu fos sempre accessible, com si els dubtes de fe s'haguessin esvaït sense esperar un viatge de tornada.