Ningú en sabia res

Vaig baixar del tren esperant-me trobar la ciutat com una peça arqueòlogica ben conservada on hi podria distingir sense problemes tots els racons que configuraven la meva identitat. Passejant pels carrerons on s'hi amagaven els meus secrets més ben guardats, anava girant el cap d'una banda a l'altra intentant discernir aquell esguard captivador que em va conduïr fins les portes de l'infern aprofitant la fredor d'una tarda gèlida de gener. L'absència d'aquells ulls que mataven el nen per deixar aflorir l'home que anava creixent dins meu, em portava a cercar aquella pintada anàrquica que vàrem fer a les parets d'un edifici públic simbolitzant el nostre escepticisme envers una autoritat que ens semblava anacrònica. Res de res. La nostra rebelió contra la generació utòpica dels nostres pares havia mort a mans d'un funcionari alienat que utilitzava una fregona embrotida per un sabó amb regust a repressió.

Intentant trobar un últim element que em lligués a la ciutat de la meva infància, vaig anar a aquella cantonada embolcallada d'olor a pixats de gos i porros adulterats on tocava la guitarra un cantautor sense dents que allargava les esses per acabar de completar el ritme sil.làbic. Tampoc hi era. Una veïna em va dir que un dia va desaperèixer. Ja està. Així de senzill. Va desaparèixer i ningú en sabia res. Més o menys com els meus records, acabaven de fugir corrents nord enllà i ningú semblava saber-ne res.