Justícia i Perdó
Tornant després de quatre anys al personatge de Primo Levi, m'he trobat un seguit d'idees que em semblen prou interessants perquè en un temps on la puresa de les paraules "perdó" i "justícia"està tant absent en el nostre dies, penso que es prou interessant recuperar les reflexions d'unes de les víctimes més mediàtiques dels camps de concentració nazis.
Anys després de la seva estada al Lager, quan l'autor de Si això és un home es referia als personatges que estaven a la zona grisa, els funcionaris nazis perduts en aquell territori contrarreaccionari on per aconseguir sobreviure s'havien d'anul.lar com a subjecte i s'havien de fondre en l'autoritat moral de la massa, Levi intenta com diu Fernández Buey en el seu llibre Poliética, trobar “un punto de vista que no estuvo orientado por el sentimiento de perdón ni tampoco por el de venganza, sino por la idea de justicia. Y esto quiere decir juzgar a cada cual según su mérito”. Què diu Levi sobre els funcionaris nazis?
“Antes de considerar, uno por uno, los motivos que han empujado a algunos prisioneros a colaborar en distinta medida con las autoridades del Lager, hay que afirmar que, ante casos humanos como éstos, es imprudente precipitarse a emitir un juicio moral. Debe quedar claro que la culpa máxima recae sobre el sistema, sobre la estructura del Estado totalitario; la participación en la culpa de los colaboradores individuales, grandes o pequeños, es siempre difícil de determinar".
Anys més tard, Arendt agafaria tot aquest concepte de trivialització del mal per intentar crear unes culpes simètriques amb la capacitat de decisió de l'individu, perquè com pensaven tant Levi com Arendt, només des de l'aplicació d'una justícia sense venjança i del perdó interior com a comportament vital envers els altres, es podia reconstruïr una civilització totalment partida. La reflexió em sembla interessant perquè tinc la sensació que segueix molt vigent.
Comentaris
Tornant a Primo Levi em fa pena la seva vida. No se que és pitjor, si estar tancat en un Lager (amb totes les tortures que sabem que comporta) o bé passar-te quaranta anys analitzant i intentant elaborar un judici, una resposta a tota aquella barbàrie. A “I sommersi e i salvati”, el seu darrer llibre, Primo elabora un judici definitiu sobre el tema, fruit de tants anys de conferències, i diu que tot i que no odia el poble alemany no pot pas perdonar-lo. Encara no sabem si Levi es va suicidar, el cert és que estava deprimit, de totes maneres un amic seu ja va dir que Primo ja havia mort al Lager.
Si haver de recordar constantment la barbàrie, perquè els altres no ho oblidin i aprenguin dels errors passats, és dur, per a mi també ho va ser reconèixer que tots som susceptibles de caure a la zona grisa, de colaborar amb el mal. Aquest potencial maligne de l'ésser humà em torba.
Quin?
Toni, en Xavier Fàbrega quan parlava dels Lager a 2n batx sempre ho feia amb el "Si això és un home" sota el braç, val la pena. Encara, que a diferència de tothom, a mi em va agradar més "La treva" que comença el dia que els americans (em sembla que són els yankees) alliberent el camp de concentració i parla de les penúries per sobreviure després del Lager.
Hem guanyat 1-2!! Gran gol d'en Kim!!
Però tot això no fa que deixi de sorpendre'm i admirar les bones obres i esglaïar-me les dolentes. Crec que no hem de perdre mai la “capacidad de asombro” (poso asombro perquè la sorpresa o espant en català no acaben de fer-me el pes) o dit d'una altra manera: mirar-se el món amb els ulls d'un nen.