The Ghost of Tom Joad: Una pausa en el camí

La vida universitària a Barcelona no et donava temps per reflexionar des de la solitud i meditar sobre les valideses dels camins que perillosament s’obrien cap a la presonera vida adulta. Tot venia donat i l’objectiu prioritari era acabar la carrera sense saber exactament perquè volies acabar-la si la felicitat estava pròpiament en la despreocupació del dia a dia. L’objectiu principal era amagar que vivies en la felicitat de l’idiota, tant o més vàlida que altres felicitats però segurament la més inestable. En els petits moments de lucidesa entrava per les velles parets del pis de Bruc el fantasma de Tom Joad acompanyat d’una tímida guitarra i una harmònica desgraciada. Només apareixia si estava sol i m’havia assentat el sofà després d’haver tancat les llums, obert les finestres perquè el rumor nocturn de la nit barcelonina entrés acompanyant la frescor de l’aire, i tenia a la meva mà un vas amb vodka barat i taronja amb regust de mandarina. Tom Joad s’assentava al meu costat i començava a desgranar les històries de personatges que es trobaven al límit perquè havien lluitat per la seva gent, per les seves causes, pel desconegut que estimaven per convicció. Sovint plorava i en Tom m’abraçava dient-me a cau d’orella que l’exercici de saber-se poca cosa era sa, i que només des de la coneixença de les meves múltiples debilitats podria arribar a ser una persona decent. En Tom em va ajudar a trobar pauses en un camí universitari sense parades. És per això que tot sovint, a la matinada, quan a casa meu tothom dorm, surto al jardí i poso el cd d’en Bruce per poder tornar a gaudir de la presència del fantasma de Tom Joad. Silenci absolut. És en aquest moment que intento creure’m que la resposta està en el vent.