Aeropuerto de Funchal

El primer dels tres llibres de Sant Jordi ja està liquidat gràcies a la capacitat narrativa de Ignacio Martínez de Pisón i la seva antologia de contes. No m'ha enlluernat com ho feu amb Carreteras secundarias o Dientes de leche, però m'ha fet passar una bona estona i sobretot, m'ha donat els suficients cops de puny a l'estòmac per fer-me gaudir d'uns retrats psicològics complexes, de personatges exteriorment identificables amb la vida real però tensats fins l'extrem per les circumstàncies que els hi ha tocat viure.

No el recomano com a primera lectura de Martínez de Pisón, perquè són uns contes que freguen l'excel.lència però no troben aquest sentar càtedra que tenen les novel.les anteriorment esmentades, i que per més inri, no tenen cap punt en comú entre elles, fet que demostra la capacitat del canvi de registre de l'escriptor aragonés. En certa manera podríem dir que aquest llibre és per gent que necessita quelcom de Martínez de Pisón per anar llegint, per trobar material nou i disfrutar-lo perquè ha quedat embruixat del seu prisme amb el que mira la realitat. Això mateix, és un llibre de fan, mot que no s'utilitza en el món literari i que escandalitzarà els puritans, però que els membres de la generació pop ens ajuda per definir la nostra admiració envers allò creat ex-nihilo.