Problemes - II

Aquí teniu la segona part del conte. Moltes gràcies per fer l'esforç de llegir un xic més del normal. Així veureu el que pot donar un viatge de Girona a Barcelona si tens una fauna al vagó que et doni un xic de joc. Recordo que quan vaig baixar a Passeig de Gràcia estava escoltant la cançó de Los Secretos, Llego la soledad. "Hoy he vuelto a la noche /me he perdido en la ciudad / hoy he envuelto mis palabras torpes / hoy llego la soledad". En aquell precís instant vaig pensar que era l'home més afortunat del món i no em vaig equivocar.
El viatge de Girona cap a Barcelona amb tren el solc aprofitar per parar el rellotge i fer una hora d’introspecció personal. Normalment arribo a la ciutat comtal amb una pau interior pròpia d’un budista zen que s’ha buidat i ha aconseguit entendre el misteri de la vida. Avui el temps no només no es vol aturar sinó que em va portant a recordar el meu passat més tabú i a donar-me visions de com pot ser el meu futur. L’ambient s’està tornant irrespirable. Només asseure’m, la dona del costat – vol mirar endavant i intentar arreglar la seva vida que prou feina té, moltes gràcies – ha començat a explicar-me el drama del recent divorci amb el seu marit, que segons diuen les seves cunyades, visita durant la nit dones separades per compartir penes personals i sexuals. La desgraciada en qüestió frega la cinquantena i intenta amagar el seu drama darrera un excés de maquillatge i de tint ros als cabells. Haig de reconèixer que després de deu minuts d’escoltar-la ja havia arribat a la rutina d’assentir al cap amb una fresa gutural sense fer cas el seu discurs, però just al moment que ha començat a interessar-se pels meus problemes he intuït molt a prop una veu familiar. En el seient del davant m’havia semblat sentir parlar a l’Andreu, he aixecat el cap i el seus inconfusibles pantalons de quadres amb el posat bogardià l’han delatat. Havien passat tres anys però encara no aconseguia pensar amb la fugida de la Laura a braços de l’Andreu com una anècdota més de la meva vida. La dona seguia preguntant i al veure el meu silenci ha començat a parlar sobre els problemes dels joves per fer-se un lloc a una societat on l’experiència era un grau i la il·lusió un sac foradat. Mentre la veu de la dona es perdia entre els murmuris del vagó, em venia a la ment la taula per tres que vàrem demanar l’Andreu, la Laura, i jo, en un bar del Passeig de Gràcia per parlar sobre els rumors de la relació entre ells dos a esquenes meves, (tenint en compte que feia quatre anys que vivia amb la Laura em podia considerar part interessada). Vaig acabar sortint de la cafeteria en direcció al pis per agafar les coses i instal·lar-me a casa els meus pares. Tornant a mirar l’Andreu per veure si em reconeixia i el podia fer sentir incòmode, m’he vinclat endavant fins percebre que anava acompanyat pel germà de la Laura, en Xavier, que seguia amb el seu comportament amanerat per intentar seduir el públic femení. Ara mateix deuria exagerar la seva gestualitat per cridar l’atenció de quatre noies rosses que jugaven a cartes i xisclaven amb un català afrancesat molt captivador. Amb tot això la dona maquillada continuava donant-me la tabarra a cau d’orella, en aquest cas sobre la sort del joves de no haver d’amagar-nos per viure sexualment alliberats. No me’n he pogut estar i li he rebotat la resposta sense meditar: el seu marit no deu ser un menor i pel que m’explica també està ben alliberat. Des d’aquesta reacció no ha tornat a obrir la boca, tant sols mira de reüll el portàtil per veure què escric – si senyora, ja veu que estic parlant de vostè, ara miri endavant i imaginis quan tardaria a matar-se si saltés d’un setè pis - . Per si no n’hi havia prou, la situació s’ha tornat insuportable quan he descobert la presència d’un noi que observava l’escena amb ulls de neuròtic mentre escrivia al seu portàtil amb cops secs i viciosos. El boig en qüestió va vestit amb roba completament negre, una gavardina fins els peus, un barret dandy, i unes ulleres gruixudes de pasta on prou feina se li distingeix una mirada confusa de sospita permanent envers l’entorn. El seu costat hi té un senyor gros que parla per telèfon amb veu alarmada per donar un toc apocalíptic a l’escena. Els cops de cap del jove mirant-me m’estaven fent embogir i per això he decidit obrir el portàtil i començar a escriure. Vull evitar encarar-me amb ell i desfogar-me, perquè qui sap, segurament també deu tenir els seus problemes.

Comentaris

Txeiks ha dit…
Les teves històries tenen un cert regust a sèrie de TV3... (No sé si és un compliment o un comentari mordaç).
Frank Bayer ha dit…
És un comentari molt mordaç!!! La qüestió és que estava al tren i vaig començar a imaginar-me la vida de la gent, i vaig pensar, ostres aquí el que està boig ets tu nen... això ve a ser una mica... però bueno, diguem-ne, que a diferència de TV3, no intento vendre-ho tot com normal...per això dic que és mordaç!!!! Per cert, Txema, acabo d'anar a veure "Gran Torino", la última d'en Clint Eastwood!! Buuufffffff!!!! Encara tremolo d'emoció!!! És el meu "Walk the line" sense cap mena de dubte!!! Fins demà trempat!!!!
anna ha dit…
Frank! Abans et llegia de tant en tant, quan me'n recordava. Però després de llegir la primera part del conte has passat a estar entre les meves "adreces d'interès". Sóc fan.
Frank Bayer ha dit…
Merci Anna!!! M'ha fet molta il.lusió el missatge, ara espero no decebre't per saltar de les adreces d'interés... una abraçada!!! Ens veiem pel blog!!
Rafel Fàbrega ha dit…
Això que tu imagines com són les vides dels altres em passa d'una manera semblant. Però en comptes d'imaginar-me les seves vides, intento intuir com són aquestes persones...i sovint acabo pensant que tinc molta sort de ser com sóc, i que hi ha ben poques persones normals en aquest món (o hauria de dir "que jo considero normals"?). Bons posts (els dos), fan pensar, però sobretot et fan gaudir. Deixa'm dir-te per acabar que prefereixo el primer, potser perquè és més cínic i perquè surten tres julays. Ah, i per les rosses tremendes filles il·legítimes de la Carla Bruni (per lo de fanceses). I alguna cosa més que millor no posaré, així no hauràs de censurar el missatge...
Frank Bayer ha dit…
Rafel, guardat-ho per avui al vespre a futbito, et passo a buscar a les 20.30!!!

Entrades populars