Recepta per la desmemòria selectiva

L'elogi més complet que es pot fer a un assaig és la seva capacitat per obrir nous horitzons mentals al lector, i aconseguir vestir plantejaments novedosos en un panorama d'idees passades pel túrmix abans de ser rellençades a qualsevol article sense gràcia, i els dos, són aplicables a la dissertació macedònica i suggerent de Francesc Marc Álvaro sobre els límits de la memòria individual, col.lectiva, o la malanomenada memòria històrica.

Segurament per això, en un estat maniqueista on la tercera Espanya fou, com recorda l'autor, la gran perdedora de la guerra, i està sent segurament, la gran derrotada també d'aquest període democràtic on afloren sense por els grans vicis que varen portar els nostres avis al camp de batalla, és d'agraïr la presència de veus que funcionen a contracorrent perquè utilitzen el sentit comú, sense banderes explícites ni dogmatismes de tertúlia de bar. En definitiva, de persones que projecten idees compartides per una majoria silenciosa que presencia estupefacte l'espectacle de l'aviram polític, en aquest cas, més preocupats en polititzar els records i treure rèdit de les vivències de les persones, que no pas gestionar-les amb la suavitat del cirurgià de les emocions, conscient que som vestits a base d'història personal.

Davant d'aquest trauma bipolar, receptar la lectura de Francesc Marc Álvaro, per sensata, honrada i noble,  i per la suavitat amb que toca el terreny sensible de la memòria individual que passa a formar part d'una memòria col.lectiva plural. Una lectura necessària pels il.luminats messiànics que amb la superioritat moral del que està encegat de supèrbia, es van treure de la màniga el concepte paradoxal de memòria històrica, utilitzats pels primers per idealitzar els anys de la república i dissimular persecucions clericals, i pels segons, per no fer una condemna explícita del franquisme, perquè ja se sap, els fills de bona família els hi costa renegar dels papàs.